El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. La guerra civil. (5)

La guerra civil canvià la fisonomia del Pati i també la història de la llavors encara Plaça Francesc Macià.

L’Ateneu fou confiscat i passà a ser el local d’Unió Republicana i de les oficines del Comité Central de les Milícies Antifeixistes. L’església i el convent del Carme van ser intervinguts i amb ells perviurà la tràgica memòria de la tortura i l’assassinat de 12 joves novicis i religiosos carmelites al Clot dels Aubins la nit del 28 de juliol del 1936, després de ser detinguts pel Comitè Local de les Milícies Antifeixistes.

Foto 1 Pavelló Pati.jpeg

Inici de l’enderroc de part del pavelló del pati afectat per la guerra. Fotografia cedida per la família Palou-Català.

Les gasolineres, les fleques, els queviures, la venda de vins o de cereals són confiscats, col.lectivitzats i transformats en cooperatives. L’ajuntament fabrica i emet moneda pròpia que li permet finançament per donar feina a la mà d’obra aturada. S’inicien inversions en projectes públics d’arranjament de camins, la construcció de les piscines municipals, l’esplanació de la serra de Sant Eloi, i en el ple del 24 de febrer del 1937 s’aprova “el pressupost i croquis presentat pel paleta Ramon Sala per a la construcció sota del Pati, d’uns “Urinaris subterranis” amb un import total de 18.196 pessetes”. Enlloc es parla del futur ús dels urinaris com a refugi antiaeri, però en el mateix ple es parla d’adquirir “una sirena per a en cas l’alarma, avisar al públic”.

 

Foto2 Bitllet.jpg

Bitllet de dues pessetes emès per l’Ajuntament de Tàrrega el Febrer del 1937.

Quan s’inicien els bombardejos sobre Tàrrega, a l’abril del 1938, els urinaris construïts no son suficients com a refugi antiaeri per encabir-hi a tota la població de l’entorn. És llavors quan aquests s’amplien, i a la banda del carrer del Carme, i a la banda del Convent del Carme, s’obren unes rases reforçades amb vigues i sacs de sorra, de recorregut en ziga-zaga, que creuen el Pati i arriben fins el soterrani dels urinaris. La part superior de les rases. Sortosament cap projectil va caure directament sobre del refugi, que per la seva precarietat, no hagués servit de gran cosa.

 

Foto 4 Flequers.jpg

Foto 3 Llet1.jpg

Vals de compra emesos per les cooperatives lleteres i flequeres de Tàrrega.

Qui si va patir l’efecte dels bombardejos i dels metrallaments van ser les gasolineres i dipòsits de combustibles situats a la part nord del Pati, a peu de la carretera estatal. La situació en que va quedar l’edifici del pavelló de cal Trilla, el més proper al Carrer Sant Pelegrí, va facilitar enderrocar-lo parcialment després de la guerra, i això va permetre la continuïtat de l’Avinguda de Catalunya en línia recta cap el Raval del Carme. La fotografia que acompanya aquest escrit, documenta l’inici de l’enderroc d’aquesta part del pavelló. Curiosament la fotografia mostra sota la capa blanca on s’han pintat les cares de Franco i de Jose Antonio i el lema de “Arriba España”, la cara de Dolores Ibárruri “La Pasionaria”  seguida del lema “No passaran”.

Foto 5 1940 pati.jpg

Plànol del 1940, d’edificis afectats per la guerra a la Zona A del Pati i del Raval del Carme. Arxiu Comarcal de l’Urgell.

El plànol del 1940 dels edificis del Raval del Carme afectats per la guerra, ens mostra també el dibuix dels parterres centrals del Pati i la ubicació de la rodona del peu de la Creu del Pati que finalment va ser posada a la Plaça Major.

Jaume Ramon Solé

Escrit publicat a la Nova Tàrrega del dia 11 de maig del 2018.

Advertisements

El Pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. Anys 1930. (4).

El Pati es transforma en el centre social, econòmic i cívic de la ciutat. El Banc Espanyol de Crèdit, la farmàcia Argilés, la botiga de queviures de “Ca la Solera” i altres comerços de moda obren al Pati. Ho fa també, la sucursal de la casa de receptors de ràdio “Climo” i un establiment de fotografia.  Les estacions de servei, els garatges, les fondes i els hostals es modernitzen. Nous cafès i bars, el Joventut, el Royal i el Liceu li donen un ambient lúdic i cosmopolita. S’hi fan concerts i ballades de sardanes. S’hi celebren els Tres Tombs i els castells de foc. Però la jardineria de la plaça encara és un tema a solucionar..

1934ElPati.jpg

Fotografia familiar de l’any 1934, de la família Solé – Alsina passejant Pati. En primer terme na Elvira Solé Triginer, al seu darrere na Carme Solé Alsina, la meva àvia Josefa Alsina Aymerich, la meva mare Dolors Solé Alsina, i al seu costat la seva tieta Ramona Alsina Aymerich.

L’any 1932 davant les queixes pel mal estat dels arbres, l’Ajuntament decideix lliurar a l’entitat “Amics de l’Arbre” la conservació i millorament dels jardinets i arbrat de la Plaça. Aquesta entitat hi planta rosers, esporga els plataners i arranja els parterres “per tal de què hi puguin brotar amb orgull les plantes”, i sembla que ho aconsegueixen amb la plantació als parterres centrals de plantes aromàtiques pròpies del país.

A l’estiu del 1932 es col·loca una placa de marbre a la façana de la Fonda Univers, per oficialitzar el nom de Francesc Macià a l’antiga Plaça del Carme, abans de la nova i multitudinària visita oficial del President Francesc Macià a Tàrrega, el mes de setembre.

La frondositat dels plataners del Pati serveixen d’aixopluc a un gran nombre de pardals. Cara al vespre però, els ocells sofreixen l’atac de joves que, amb pedres i paper encès amb sofre i tiradors de goma, els cacen per impacte o per asfixia. Els veïns es queixen a l’ajuntament a fi d’evitar aquest espectacle incivilitzat i el perill que suposen els projectils per als vianants.

La millora segueix. Per la Festa Major del 1934 s’inaugurà el ferm i l’asfaltat dels carrers i voreres de l’entorn la Plaça, per evitar el fang i la pols que s’aixecava quan feia vent o quan passava un automòbil. També s’hi projecta la construcció d’un templet per a la Banda Municipal al mig de la Plaça que mai s’arribà a construir.

Un altre aspecte urbanístic que se’n parla sovint ja a l’any 1935, després de la urbanització de l’Avinguda Catalunya, és la de com realitzar el projecte de l’arquitecte Florensa  d’unir la carretera general des de cal Costa en línia recta fins el raval del Carme, enderrocant part dels “pavellons”, per evitar la contracurva del Pati. En aquest sentit, es manifesta a la “Crònica Targarina” l’arquitecte lleidatà Cases Lamolla, que veu impossible l’enderroc i proposa modificar el Pati, per enllaçar amb una corba suau l’Avinguda de Catalunya amb l’inici del raval del Carme, la qual cosa implicava escapçar la part nord del Pati…

Tanmateix el conflicte bèl·lic que s’inicia el 1936, amb els efectes dels tràgics bombardejos del 1938 i les voladures dels edificis del Raval del Carme el 1939 durant la retirada, canvien la perspectiva. Ho comentem en el proper escrit.

Jaume Ramon i Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 27 d’abril.

El Pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. La polèmica del canvi de nom 1931. (3)

La proclamació de la República el 14 d’abril del 1931 i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, van segellar el lideratge i la figura mítica del Molt Honorable President en Francesc Macià.

Pati12.jpg

La Plaça Macià.

El dilluns de mercat i de Pasqua Granada del 25 de maig del 1931, el president de la Generalitat de Catalunya, en Francesc Macià, visità Tàrrega inesperadament. L’avís va arribar poques hores abans de la visita, i els preparatius per a la rebuda van ser improvisats i poc vistosos. Amb tot, l’Ajuntament el rebé al capdamunt del Raval del Carme, i acompanyats per una multitud de ciutadans, anaren en comitiva fins a l’Ajuntament, on feu un parlament des de la balcó de la Casa de la Vila.

A les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 a Tàrrega, guanyà la Candidatura Popular integrada per membres de la Lliga Regionalista, quedant en segona posició els candidats d’Acció Catalana Republicana que van passar a l’oposició.

El dimecres després de la visita del President Macià,  la sessió de l’Ajuntament fou força polèmica i tingué el nostre “Pati” com a protagonista inusual. El portaveu d’Acció Catalana en Pere Robinat i Cases, va presentar una moció en la que expressaven el seu malestar perquè el Sr. Macia “no se li tingué l’atenció a que n’és mereixedor”, donant a entendre una manca de fervor republicà de la primera autoritat municipal . Li respongué el Sr. Flaquer Capdevila dient que “la visita del Sr. Macià no era oficial i que no podia admetre les insinuacions injurioses dirigides al Sr. Batlle”. El Sr. Robinat es molestà per les paraules del Sr. Flaquer i li digué “que és hora de parlar clar i de treure’s la careta i el que tingui sentiments monàrquics que es defineixi clarament”. I li recordà que fa anys “que va passar per Tàrrega una Infanta d’Espanya, i se li tributà una arribada apoteòsica”. El Sr. Flaquer li digué que ell personalment “té la més profunda admiració per la persona del Sr. Macià”. Finalment el Batlle Sr. Fité Pons va reconèixer, que la rebuda no s’havia fet bé per la manca de temps i, que es concertaria properament la visita al President Macià d’una comissió municipal.

FotoMacia

Francesc Macià des del balcó de l’Ajuntament de Tàrrega

Però la polèmica continuà. La moció incloïa també la proposta de dedicar la Plaça del Carme, al President Francesc Macià. L’alcalde Sr. Fité proposà que aquest aspecte passés a la Comissió corresponent per al seu estudi. El Sr. Robinat va insistir dient que “s’ha d’acordar aquesta nit, per a desagreujar a la venerable persona del President de la Generalitat”.

El regidor Sr. Secanell Aparicio prengué la paraula dient que seria més escaient dedicar-li el millor carrer de la ciutat, el de Ponent, ja que aquest nom no té gran significació i en canvi la Plaça del Carme és un nom típic perquè hi ha l’església d’aquest nom. Intervingué en el mateix sentit, el Sr. Maimó Paradera. Finalment el Sr. Fité desencallà la situació, i donada la excepcionalitat del cas, donà suport a la proposta de la oposició, aprovant-se el canvi de nom de la Plaça del Carme, pel de Plaça de Francesc Macià.

Aquest ha estat l’únic canvi del nom oficial del Pati en tota la seva història. El mes de Gener del 1939 amb l’ocupació franquista, tornà a dir-se, aquest cop en castellà, Plaza del Carmen.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 13 d’abril del 2018

 

Jaume Ramon Solé.

El Pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. 1761. (2)

Avui havíem de parlar del Pati de principis del segle XX, però la sort i, en major mesura, les infinites hores d’arxiu i d’anàlisi emprades pel familiar Josep Maria Purgimón,  ens han dut el regal d’un plànol del Pati del Carme, fins ara inèdit, de l’any 1761, la qual cosa m’ha obligat a recular un segle i mig enrere, per gaudir d’aquesta imatge, autèntica i sense filtres, de la Tàrrega del segle XVIII.

Planol - Pati del Carme.jpg

Plànol del Pati , Plaça del Carme de Tàrrega any 1761. A l’esquerra el portal d’Aguaders, la muralla del carme i el portal de Cervera.

El dibuix que presentem aquí s’intitula “Plano de la entrada de Tárrega desde Cervera” i és una fotocòpia de l’original, que es troba als arxius del “Servicio Cartográfico del Ejército”. Aquest plànol devia tenir la funció d’un topogràfic previ, a la construcció dels dos pavellons militars de la zona superior del Pati o bé, al traçat del futur carrer Sant Pelegrí. En ell podem conèixer els propietaris i els nivells de l’entorn i l’emplaçament de la sèquia de Comabruna i Ardèvol.

A la part superior esquerra veiem la “Calle de Aguades y su puerta”, amb la muralla ben definida, cap a la dreta el “Quartel de Cavalleria”, la “Muralla del Carmen”, la “Calle de Cervera”. Aqui també veiem el portal del Carme amb un curt tram a la dreta de porxos.  Més cap a la dreta seguint la muralla l’espai delimitat pel “Juego de pelota”: Els espais del “Joc de la pilota” sovint van vinculats a un Hostal, la documenhtació annexa al plànol parla d’un “Hostal el Alber” que ocuparia la primera casa dins muralla del carrer de Cervera. Després cap a la dreta trobem dibuixada la torre del la muralla, avui encara visible dins de la cafeteria Liceu i, a partir d’aquí, la muralla fa un gir de noranta graus i més enllà també baixa un ramal de la sèquia pel costat del “Cami Real de Madrid”. A l’altre costat del camí ral hi ha els “Huertos de Sovias” (Sobies).

Al centre del plànol podem veure la sèquia que ve de Comabruna a cel obert, franquejada per arbres, amb els seus passos per travessar-la, seguint el “Camino del Talladell” i passant a tocar del “Convento del Carmen calzado con su huerta”, una horta que arriba fins al “Otro camino del Talladell”, que confronta amb el “Hostal del Carmen”. Davant del Convent s’hi dibuixa un tancat que diu “Terreno del convento de una vara de hondo, sostenido de un perxil de la misma altura”. A l’altre costat del camí del Talladell cap a la dreta, hi ha un “Fondo de dos varas que se va llenando”, i a peu del “Camino Real de Barcelona” la “Hera del Suvias, una vara más alta que el terreno natural”, el “Corral de Suvias” i la “Tierra de Gaya, de la Marquesa de la Floresta”.

A l’altre costat del raval del Carme, a l’altura del que avui seria l’extrem del passeig que toca a l’antiga carretera i a peu de la sèquia que ja marxa cap a l’actual carrer Ardèvol hi trobem l’”Hostal de Grimau” amb els seus corrals i una “Pieza del Grimau tres palmos más alta que el terreno natural”. A un costat de l’Hostal hi dibuixa l’antic “Fosar del Cimenterio” i al darrera la “Tierra de Rivera”.

Així doncs, vista la realitat del que era en un principi el nostre Pati a mitjans del segle XVIII, podem dir que la construcció dels pavellons militars va significar doblar la superfície d’aquest espai públic, la qual cosa va permetre una ordenació urbanística de grans proporcions en aquest important eix de comunicacions de la nostra “Antiqva Tarrege O Felix Villa”.

Jaume Ramon Solé.

 

Publicat a la Nova Tàrrega del 16 de març de 2018

El Pati de Tàrrega. Història d’un espai urbà. (1)

Pocs noms urbans de lloc, com el del “Pati”, han perdurat al llarg dels segles, sense haver estat mai reconegut oficialment en el nomenclàtor oficial de les places i carrers de Tàrrega.

Situat a peu de muralla, però a l’exterior del seu recinte, ja al segle XIV s’esmenten uns terrenys propers al convent com a Pati del Carme, i al segle XV es parla de la Creu del Pati, situada vora el camí de Barcelona, en un indret obert i idoni per a la celebració de fires i mercats. Creuada en tota la seva llargada per la “sicla” de Comabruna, que des de la privilegiada situació a la part alta de la Vila,  distribuïa l’aigua per dins i per fora del clos, ja sigui per regar els nombrosos horts existents, o per endur-se aigües avall les restes generades pels seus habitants.

 

El Pati 1914.jpg

Imatge de la Plaça del Carme, el Pati, de l’any 1914. Fons fotogràfic de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell. La fotografia sembla estar feta des de l’antic Hostal de l’Univers situat a peu de l’antiga carretera real.

La construcció de la carretera de Madrid a Barcelona al segle XVIII provocà l’aparició des del Pati en amunt, del Raval del Carme seguint el traçat de la nova carretera, i a més situà en tot el seu entorn un nombre important d’establiments d’hostalatge, quadres, i tavernes que li donaren un caràcter propi. No és però, fins ben entrat el segle XIX, que davant la prolongada inestabilitat causada per les guerres carlines quan s’executa la construcció dels pavellons militars del Pati, bastits en part amb la pedra de les muralles, per acabar configurant el Pati, tal com el coneixien els targarins fins l’any 1921.

Per veure millor com era el Pati de fa més de 100 anys, hem reproduït més amunt una fotografia de l’època, i aquí sota el plànol de Tàrrega, publicat al Volum Tercer, dedicat a la província de Lleida, de la Geografia General de Catalunya, de Ceferí Rocafort i Sansó, i dirigida per Francesc Carreras i Candi.

Cefari Rocafort 2.jpg

Plànol de Tàrrega de l’any 1915. Geografia General de Catalunya, 1915, de Francesc Carreras Candi. Volum 3r. el.laborat per Ceferí Rocafort i Sansó. Pàg. 347.

Físicament la plaça tenia d’un sol nivell amb tres fileres d’arbres. La part més ampla és la superior on, tocant a la carretera de Barcelona i de Verdú, hi havia la bàscula i un quiosc de begudes. Aquí s’hi feien els concerts de la banda de música, els castells de foc. Hi hagué un envelat on per primera vegada s’hi va projectar el cinema, s’hi feien funcions de circ i altres espectacles que no s’encabien en cap altre lloc de la ciutat.

La part del mig, quedava a un nivell una mica més baix de l’anterior, i era el més ben agençat amb paviment de grava i es regava tot sovint per evitar la pols. Els dies de festa s’hi encenien tres arcs voltaics espectaculars, símbol dels nous temps i de la vocació de modernitat de la ciutat. Aquí el passeig, disposava de bancs de pedra i era la zona on hi feia cap la classe senyorial targarina.

A la part de baix que donava al carrer del Carme, hi havia  dos bells fanals, i disposava de bancs de pedra i unes guarda rodes per evitar l’entrada de vehicles des del carrer. Aquesta part del passeig era la utilitzada per servents, minyones i ciutadans de condició modesta. Sense estar escrit enlloc, hom sabia a quina part del Pati li corresponia passejar.

Amb tot, el Pati era sovint un niu de problemes. S’hi abocava runa i deixalles, i a les èpoques de pluja i d’humitat, tot l’entorn era un fangar immens. Per això calia fer d’una vegada i per totes, una intervenció decidida per transformar el típic Pati, en la principal plaça de Tàrrega. En parlarem en el proper article.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 2 de març del 2018

L’escut del Talladell.

Fa pocs dies la EMD del Talladell, va iniciar un lloable procés participatiu per proposar la tria del seu escut normatiu. El passat 17 de març, els veïns del poble van rebutjar la proposta presentada, i s’està a l’espera d’unes noves propostes que incloguin els elements principals de l’antic segell que fins ara utilitzava el poble com a símbol.

Foto 1 Escuts proposats.jpg

Els escuts proposats i rebutjats pel procés participatiu. Tots els incorporen la clau de Sant Pere, en referència a l’església parroquial de Sant Pere del Talladell.

Quin és l’antic escut del Talladell?. Bàsicament aquest es composava del nom del Talladell, i de dos únics elements identificatius: el senyal reial, o escut de Catalunya i el senyal o creu de l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Foto 2 segell (1).jpeg

Antic segell del Talladell.

 

Del perquè d’aquest escut, crec que la història ens dona una resposta clara i senzilla:

L’any 1269 Saura de Ponts senyora del Talladell, ven el castell del Talladell a l’Ordre del Temple, “ab tots los habitants, térmens y drets”. (“La Fi dels Templers catalans”. Josep Maria Sans i Travé). Amb la dissolució de la Ordre del Templers, l’any 1312, les senyories i propietats dels Templers passen a l’ordre religiosa militar dels Hospitalers.

Foto 3 Escut Municipal 1879.jpg

Segell municipal de l’Ajuntament del Talladell del 1879. Recollit per Mossén Lluis Sarret i Ponts, Arxiver Municipal de Tàrrega.

 

L’any 1424 el rei Alfons el Magnànim mana als paers de Tàrrega que preguin possessió de les jurisdiccions de la Comanda de Granyena. (Granyena, Montornés, el Talladell i  el Mas de Bondia). Però com veurem posteriorment, només es fa efectiva al terme del Talladell.

L’any 1660 el gran prior de la ordre de Sant Joan de l’Hospital feu la visita a la Comanda de Granyena i anota: A diferència d’altres indrets a “lo Talladell la jurisdicció criminal pertanyia a la Vila de Tàrrega i la ordre hi tenia un castell enderrocat que “vuy serveix de corral”. (“Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya” Joaquim Miret y Sans. Barcelona 1910.)

L’any 1752, la comanda de lo “Spital de Sent Joan de Jherusalem”  de Granyena posseïa “los metexos membres de Montornés, Talladell y Mas de Bondia, ab tota jurisdicció en lo primer i darrer d’aquests llochs”. (Op. cit.  J.M. y Sans Pag. 167)

 

Foto 4 Escut 2005 .jpg

Versió actualitzada de l’escut del 1879, realitzada l’any 2005 per l’Ajuntament de Tàrrega.

En conseqüència l’escut tradicional del Talladell respon a l’antiga realitat jurisdiccional del poble i del terme. L’ordre de l’Hospital mitjançant la comanda de Granyena n’era el senyor, i un dels principals propietaris, (per això la creu de l’Ordre del L’Hospital de Sant Joan de Jerusalem) i la jurisdicció criminal de l’administració de justícia correspon a la Vila Reial de Tàrrega (per això les quatre barres reials).

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 7 d’abril del 2017.

Tendresa

“Tocats pel vent”. Cinc històries humanes de les Brigades internacionals i la Guerra Civil. Jordi Martí-Rueda. Pagès Editors. Desembre 2014.

“I pot haver-hi res més tendre que anar a combatre per la llibertat en un país estrany, arriscant la vida sense cap benefici material ?”.

Juan Miguel de Mora. “La libertad, Sancho…”

Internationalist_Star

Internationalist Star.

Acabo de llegir, gairebé d’una sola tirada, aquest magnífic retrat humà de la nostra guerra i dels seus combatents. Són les històries de cinc persones, que van decidir venir de lluny, a un país desconegut i en guerra, per ajudar al seu poble en el combat per la llibertat.

Foto1

Llibre “Tocats pel vent” . Cinc històries humanes de les Brigades internacionals i la Guerra Civil. Jordi Martí-Rueda. Pagès Editors. Desembre 2014.

Els prop de 40.000 dones i homes que van venir voluntaris a defensar la república, amb les Brigades Internacionals a la nostra guerra, ho van fer per alguna cosa més que per lluitar contra el feixisme i per la democràcia . L’autor i el llibre ens transmeten la sensació, de que la immensa majoria, ho van fer per donar resposta a un sentiment. Un sentiment íntim, que ja els havia fet comprometre als seus països d’origen,  amb la causa de la democràcia, i dels drets civils i socials. Homes i dones que patien la segregació racial, la manca d’oportunitats o la desigualtat social. Homes i dones, que veien com el feixisme amenaçava Europa i que l’any 1936 atacava amb foc i sang, i amb l’ajut de Hitler i Mussolini, el govern de la República Espanyola, escollit pel poble.

Per Albert Camus la Guerra Civil fou la “dernière grande cause” per la que va valer la pena lluitar. Però també ens diu: «C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que, parfois, le courage n’obtient pas de récompense. C’est là, sans aucun doute, ce qui explique pourquoi tant d’hommes à travers le monde considèrent le drame espagnol comme une tragédie personnelle.»

Foto2 (1)

Slaria Kea, Infermera voluntària americana a les Brigades Internacionals

Una tragèdia personal i col·lectiva que el llibre matisa, quan ens diu que, “malgrat el genocidi, la condició humana va perviure en els vençuts, en aquells que es van resistir a la derrota i mai no es van sentir derrotats. Com la diminuta flor que s’aixeca, d’una manera gairebé imperceptible, clandestina, sota l’espasa trencada del Guernica”. Un matís però, que el testimoni directe dels protagonistes a vegades contradiu, en un sentiment agredolç dignitat i de derrota.

Foto3

“Spanish Civil War Notebooks” d’Alvah Bessie.

Podem parlar d’amor, de tendresa i d’esperança, enmig d’una tragèdia que s’emportà mig milió de vides i una llarga repressió criminal sostinguda durant prop de 40 anys?.

Sobta llegir el testimoni, narrat en primera persona, dels cinc protagonistes, que malgrat el fred, la gana, la set, les puces, les ferides i els horrors de la guerra, sentien dins ells un fenomen nou i extraordinari, una plenitud que mai havien experimentat. Se sentien essers humans dignes, respectats pel que eren, que lluitaven pel seu ideal i que es trobaven en el lloc on calia ser en aquells moments.

D’entre les cinc històries exquisides i emotives , m’ha xocat retrobar la de l’escriptor Alvah Bessie , de qui ja n’havíem parlat a l’article: “Tàrrega i el patrimoni fotogràfic de la “15th. International Brigade Abraham Lincoln” a Londarí nº 15 de l’abril del 2014 i que es troba reproduït en aquest mateix blog:

https://latartraneta.wordpress.com

Foto 5

La vida d’Alvah Bessie abans , durant i després de la guerra civil és d’una intensitat absoluta. Al llibre “Tocats pel vent”, el relat de la seva experiència vital comença l’any 1950 des de la presó de Texarcana a l’estat de Texas on compleix condemna per haver-se negat a respondre i denunciar els seus companys davant el “Comitè d’Activitats Antiamericanes”.

L’any 1938, Alvah Bessie havia viscut i descrit en primera persona la ofensiva republicana de la batalla de l’Ebre, el sacrifici de molts joves voluntaris i la posterior desfeta davant les tropes franquistes davant Gandesa de la “XVena. Brigada Internacional”. Des de la cota 666 de la serra de Pàndols, descriu l’infern que aboca a una mort heroica i absurda, a centenars dels seus companys americans i britànics. Alvah Bessie, recull en el seu llibre “Spanish Civil War Notebooks”, la seva experiència i escriu amb amargor la retirada de les seves posicions, el 25 de setembre del 1938, a les darreries de la Batalla de l’Ebre: ” Una pàgina sense glòria marcarà el final de la gloriosa XVena. Brigada, una pàgina  de rendició, pànic i deserció…..”.

Gràcies al diari “Spanish Civil War Notebooks”, publicat després de la mort d’Alvah Bessie per la Editorial Universitària de Kentucky l’any 2000, sabem de la seva estada a Tàrrega del 20 de maig a l’1 de juny del 1938. Aquí es queixa de la fredor dels corrals de pedra seca, on han de dormir damunt la palla del terra, i també es queixa de la mala alimentació: “És evident que el país s’està sacrificant molt per abastir-nos amb armes, i que impera una greu situació en matèria d’aliments. Des de que estem aïllats del sud, el cafè ja no és dolent, sinó que ja no és ni cafè, és xicoira”.

Foto 4

“Spanish Civil War Notebooks” d’Alvah Bessie

Una altra emotiva història, és la experiència de Salaria Kea, única dona negra que va participar a la guerra civil, infermera de Harlem. O la odissea del dublinès Bob Doyle presoner franquista en un monestir de Burgos. O el jove mexicà Juan Miguel de Mora que encara es trobava Barcelona quan l’exercit feixista entrava per la Diagonal, i que amb quinze homes més van ajudar a milers de refugiats a travessar la frontera, aturant  durant unes hores precioses a l’exercit feixista a El Pertús.

Cada cop que hom s’endinsa en la historia de la nostra guerra, les sorpreses son moltes, fruit del desconeixement del que realment va succeir en aquella guerra. La nostra ignorància es immensa i aclaparadora, i l’oblit, una vergonya per a tots.

Foto 7

Ninxols 1035 i 1040 on van ser enterrats dos brigadistes internacionals
el maig de 1938 al cementiri de Tàrrega.

La gent nascuda poques dècades després de la guerra civil, sabem com de gran era el silenci i com de difícil n’era sentir-ne parlar. La guerra hi era, omnipresent , però ningú gosava dir res. Només quan s’escapava alguna anècdota, i sabies del refugis i dels bombardejos, de la sirena de Cal Trepat, les milícies, la FAI, la lleva del biberó, els coneguts morts o desapareguts, la guàrdia mora, la vida a les cabanes, el parent amagat a les golfes, els camps de concentració, i sobretot la por….. una por incrustada arreu i que encara sobreviu en el desconeixement de la nostra història més propera, que el llibre de Jordi Martí-Rueda ens ha d’ajudar a conèixer-la una mica millor…

Jaume Ramon Solé.

Publicat a Londarí del Març del 2015.