Els Pomés: la Júlia Pomés Figueres (12)

La Júlia Pomés Figueres neix a Tàrrega el 13 de setembre de 1913. És filla del ferrer i pagès targarí, membre d’Acció Republicana, en Francesc Pomés Monfà i de na Cecilia Figueres Trepat de La Sentiu.

La Julia fou educada en l’ambient de les famílies republicanes i d’esquerres targarines. Eren persones properes als principis maçònics, on el debat polític i social era constant i quotidià. La Júlia contava que la gent catòlica i de dretes de Tàrrega, els anomenaven “els moritos”, pel fet de no anar a missa i de pensar diferent.

La Júlia Pomés en una fotografia de joventut. Anys 1930. (Arxiu Família Maquinay – Pomés).

Als seus divuit anys, el 25 de maig de 1931, acompanyada de la seva íntima amiga na Palmira Puig, és fotografiada amb la seva íntima amiga la Palmira Puig,  al museu de Cervera al costat del President Macià. Més tard quan la visita del President Macià a Tàrrega, el 12 de setembre de 1932, “un bell estol de damisel·les format per Palmira Puig, Júlia Pomés, Trini Amigó, Maria i Pepeta Mata i Aurora Serres li feren ofrena d’una xamosa toia de flors naturals amb llaçada barrada. El senyor Macià remercià aquesta gentilesa amb paraules d’agraïment i amb un petó, que la multitud aplaudí frenèticament”. (1)

La Maria Pomés Badias, la Rosa Fontanet (esposa de l’Arcadi Pomés), l’Alba Badias Roig (esposa d’en Tomàs Pomés), i la Júlia Pomés passejant per les Rambles de Barcelona. Aproximadament l’any 1950. (Arxiu família Valentí -Pomés).

El mes de març de 1933, la Júlia formà part de la primera Junta directiva del grup femení d’Unió Republicana i des del Grup Femení d’Esquerra signa l’any 1933 un manifest “A Les dones de Tàrrega”, que causà un fort impacte a la ciutat:

Les dones hem estat presoneres . Presoneres d’unes rutines, d’uns prejudicis, d’unes conveniències que ens inhabilitaven per a tot. I per acabar-nos en de deslliurar és el motiu pel que ens aprestem a la lluita”. “Treballarem per anivellar el màxim les diferències , per suprimir les injustícies , per aproximar la cultura a tothom, i perquè no tinguem d’abaixar el front davant d’aquesta forma moderna d’esclavatge que és la submissió econòmica . En fi, serem allí on calgui, amb el nostre crit i accent femení. I si totes ens hi posem, amigues, no en dubteu que Catalunya serà el poble més lliure, més avançat i més culte del món. És per la pàtria i per un món millor i més just.”.(2)

Amb la guerra, la Júlia participa en les activitats solidàries, d’ajuda  i de suport als refugiats i als soldats que són al front, fins que la proximitat del front i els bombardejos l’obliguen a marxar de Tàrrega i a refugiar-se amb la família prop de Barcelona.

Na Júlia Pomés, na Rosa Fontanet i n’Aurora Maquinay Pomés a Agramunt. Aproximadament 1990. (Arxiu Família Maquinay – Pomés).
 

Acabada la guerra, viu a Barcelona amb els seus pares i es casa amb en  Celso Maquinay. L’any 1948 neix la seva filla Aurora a qui no batejaran, no anirà a cap col·legi públic (franquista) o religiós, sinó a una escola internacional de Barcelona. El contacte amb Tàrrega de la Júlia es mínim. La pràctica totalitat de la família, mai més hi tornarà a viure. Només l’amistat del seu pare Francesc, amb la família Eroles del bar-cinema Catalunya, manté viu el contacte dels Pomés Figueras amb Tàrrega. Tanmateix la Júlia com el seu germà Timoteu mantenen tota la vida una constant relació amb tots els cosins i tiets de les famílies Pomés.

L’Aurora Maquinay Pomés, filla de la Júlia Pomés ens contava: “moltes dones com la meva mare, no han sigut famoses ni conegudes, però van creure en uns ideals quan eren joves, i van lluitar per aquests ideals, però van perdre. Van haver de viure sempre amagades, amb vergonya pel que havien sigut. Mai parlaven del que havien estat, ni pel que havien cregut. La por, la vergonya i una certa sensació de fracàs, feu que, quan la meva mare va morir l’any 2003, mai m’hagués  parlat de qui havia estat ella realment. La memòria històrica de la dona, al contrari de la dels homes, sempre ha quedat oculta i amagada”.

La Júlia Pomés, el seu marit el Celso Maquina i la Carme Puiggené. (Arxiu família Maquinay – Pomés)

L’Aurora Maquinay descobreix un dia, quan la seva mare ja no hi és, que la Júlia havia estat una dona activista i una feminista compromesa amb els drets de les dones. La seva mare havia estat una de les primeres sufragistes i milicianes. I l’Aurora ho troba sorprenent, perquè el record que en té de la seva mare, és el d’una esposa obedient, dedicada a la cura dels seus pares, una dona obsessionada per la neteja de la llar, que no comprenia la rebel·lia d’una filla que s’apartava perillosament dels seus ideals. I descobreix que moltes altres dones, que un dia van lluitar pel seu alliberament, es va veure forçades a claudicar per sobreviure. “La lluita de les dones republicanes va quedar en l’oblit, silencioses i sotmeses per un adoctrinament pervers”.

La Júlia Pomés va morir el mes de febrer de l’any 2003.

Ens resta encara parlar del germà de la Júlia, en Timoteu Pomés, de l’Arcadi Pomés, el germà petit dels Pomes-Marsal i de l’Antoni Pomés Mateu. Ho farem al proper escrit.

  • (1) “Crònica targarina” núm. 577 – 17 de setembre de 1932
  • (2) “Crònica targarina” núm. 603 – 18 de març de 1933.

Aquest escrit fou publicat a la Nova Tàrrega de l’11 de novembre de 2022.

Jaume Ramon Solé.

Els Pomés. Tomàs Pomés Marsal. (11)

“Qui salva una vida, salva l’Univers sencer”. Llibre del Talmud.


Després de publicar el darrer capítol sobre en Tomàs Pomes, hem tingut accés una entrevista inedita feta l’any 2009, a la vídua i segona esposa d’en Tomàs Pomés, la Marga Miró i Colea, qui moriria pocs mesos més tard. L’entrevista es conserva a l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, població on van anar a viure, en tornar després de més de 40 anys d’exili a França i a Veneçuela. N’he fet un extracte, perquè crec que resumeix molt bé la personalitat i la vida d’unes persones excepcionals. Ens parla la Marga Miró:

Na Marga Miró Colea a l’entrada de la Facultat de Lletres de Tolosa de Llenguadoc l’any 1947. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)


“Jo sóc filla d’obrers i poc abans de la guerra vaig entrar a treballar a la Generalitat, a Economia, tenia 15 anys i algú, no sé qui va ser, em va col·locar al despatx del Tarradelles”.


“Després de marxar cap a l’exili, vaig fer cap a Tolosa. Vam estar quatre anys fent la resistència a França, jugant-nos la vida cada dia, passant anglesos i belgues cap a Espanya, venint per Lió, Perpinyà, fins a Puigcerdà”. “Tota la xarxa de la resistència era catalana. Teníem una contrasenya i ens repartiem la gent pel tren. Passàvem tota la nit per fer el trajecte de Lió a Perpinyà, la majoria d’enllaços també eren catalans, o sigui que ja sabíem a qui havien d’entregar-lo, però dos o tres vegades els alemanys es van introduir a la nostra xarxa i va morir molta gent”.


“A França durant la resistència vivia amb el meu marit, en Tomàs Pomés, teníem molts amics, ell era un home intel·lectual, un catalanista. Ell, en Pallach en Rovira, jo, i tres o quatre més que.. vam fer el Partit Socialista català. El Rovira em deia la “Nena”. Publicàvem la revista “Endavant” i jo li feia de mecanògrafa a Paris.”.

Document expedit pel British Consulate General de Barcelona i signat pel Vice-Cònsul Rupert H. Beaumont, on certifica que “gràcies al grup “MARTIN”, nombrosos patriotes francesos, i també aviadors anglesos,
americans i d’altres nacionalitats aliades van aconseguir evadir-se”. D’aquest grup “MARTIN”, constituït per militants catalans del POUM, en van formar part del 1941 al 1943, na Marga Miró i en Tomàs Pomés. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern).


“Vaig conèixer al Tomàs al POUM, era amic del meu primer marit, abans que aquest morís, el vaig conèixer a Perpinyà. He tingut molta feina a guanyar-me la vida per menjar i per cuidar un home 15 anys més gran que jo, pagès de Tàrrega, un home d’una casa riquíssima que tothom el coneixia, havia tingut molts diners, acostumat a una vida. Després de la resistència vaig estar deu anys estudiant i fent de professora a França”.


“Però va arribar un moment en que no tenia dret a treballar a França, un amic, un metge, que estava a Santa Cruz de Bolivia ens va dir “Marga si vens aquí organitzaràs un institut i a més a més tindràs la feina que voldràs”. “L’any 1951 vaig marxar cap a Sud-Amèrica a Bolivia, primer. A organitzar els cursos. El meu marit es va quedar a França. on havíem estat vivint junts mol de temps. Com que no vam poder marxar junts, ens vam casar l’any 1955. Ell no volia casar-se perquè la seva salut era delicada”.

Certificat dels serveis realitzats a la xarxa d’evasió “MARTIN” per na Marga Miró, signat per en Josep Rovira. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)


“Després de Bolivia vaig anar cap a Venezuela, i llavors en Tomàs va venir de Toulouse a Caracas, on hi vam estar un temps per anar a Nirgua a l’Estat de Yaracuy on vaig donar classes de Francès al Liceo Simón Bolívar”.

“En Tomàs no podia treballar perquè allí va contraure una greu malaltia tropical, la amebiasis. Un dia el vaig trobar escombrant una escala. Jo que li dic “Què fas?”, diu “M’he llogat aquí per aviam si guanyem una miqueta de diners, tu”. Agafo l’escombra i li dic ”Vinga, passa cap a casa”, i vam tornar l’escombra. Era un home molt preparat, però va perdre les defenses de tot”.


“A Veneçuela vam criar una nena que no era nostra, que estava sempre al “monte” que diuen ells. Tenia la panxa inflada. Un metge exiliat, amic nostre del POUM, va dir: “Aquesta nena té paràsits. Si no la cuida algú es morirà de seguida”. I el meu home que ho arreplegava tot, la portar a casa i va crèixer amb nosaltres fins els 17 anys. Llavors la vam enviar a un col.legi de Colombia a fer el batxillerat, amb uns amics nostres. Ara és mestra. Ella era maca, havia canviat molt, ella hauria vingut amb nosaltres però no podiem fer-nos en càrrec”.


“Abans de tornar de l’exili, vaig haver de deixar l’escola perquè els metges em van dir que al Tomàs li quedaven dos mesos de vida”. Tenia 72 anys. “Si vol tornar a veure la pàtria, se n’han d’anar de seguida”, i jo li vaig consultar a ell i em va dir: “Voldria veure una altra vegada la terra”. Vam venir cap aquí, li havien dit dos mesos, però va viure tres anys”.

La Marga Miró Colea a casa seva a Sant Just Desvern durant l’entrevista que li van fer l’any 2009. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)


“Però jo sempre tinc sort. Un dia, després d’un mes d’estar aquí, no teniem casa, vaig anar al Banc Popular, a fer una gestió. El Tomàs no podia viure en una casa on hi hagués molt de soroll, necessitava atencions i tranquil·litat. I em diuen “Què…què llogaria una casa barata?” i jo dic “Home, si està bé, si”, diu “Però miri, hi ha una condició. S’ha de ser de Lleida i intel·lectual. Sinó no la lloguen”. La casa era d’un metge que havia dit que només es podia vendre o llogar a gent intel·lectual i de Lleida. “Miri, jo sóc professora” i dic “el meu marit és de Tàrrega, molt, molt conegut”. I vam comprar la casa.


“Al final però els metges em digueren que pel Tomàs ja no s’hi podia fer res”. “Miri, no es gasti els diners. No el porti, no hi res a fer. No té res a curar…..”

El Ple de l’Ajuntament de Sant Just Desvern va aprovar dedicar un carrer de la ciutat a la Marga Miró Colea el mes de febrer de 2023.


Jaume Ramon Solé.

(1) El meu agraïment a en Jordi Amigó Barbeta, Cap de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, per totes les facilitats i atencions rebudes, en fer-me partícip d’aquest document històric dels qui anomena “una parella apassionant”. També el meu reconeixement a na Úrsula Farràs Porta , que feu de conductora de l’entrevista a na Marga Miró, i que en publicà un extracte al treball “Fets històrics: dones sota el règim franquista”. (Miscel.lània d’estudis santjustencs, 2015).

Aquest escrit fou publicat a la Nova Tàrrega del 26 d’octubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal (10)

L’any 1944, a la “1era. Conferència del POUM”, s’acorda iniciar un procés unitari de diferents tendències socialistes sota el lema: “Federació, Democràcia i Socialisme”. És així com al llarg de l’any 1945 va prenent forma el projecte “Moviment Socialista”. En Tomàs Pomés al costat del seu impulsor i ideòleg, en Josep Rovira, hi pren part activament. Es realitza una convocatòria per a la creació d’un Moviment d’Unitat Socialista a Catalunya” i se signa una declaració a Tolosa el primer de gener de 1945.


La que fou la Conferència fundacional del Moviment Socialista de Catalunya, se celebra el 14 de gener de 1945 a la sala d’un cafè situat al “Pont dels Catalans” a Tolosa de Llenguadoc. En ella hi assistiren Josep Rovira, Joan Quer, Josep Coll, Tomàs Pomés, Marcel.li Antich i Forner en representació del POUM”.(1). El Moviment Socialista de Catalunya nasqué, “amb la voluntat de reagrupar forces obreres, pageses, intel.lectuals i tèciniques que acceptin i tinguin fe en el socialisme”. El seu òrgan d’expressió fou la revista “Endavant” que es publicà fins l’any 1968.

Hotel Mirador d’Andorra. Trobada de familiars targarins a l’exili. A la imatge de la família de n’Antoni Pont Castellà, familiars de l’Antoni Pomés i d’en Tomàs Pomés Marsal, la seva esposa Alba Badias Roig i la seva filla Maria Pomés Badias. Al fons el també exiliat Josep sastre Torruella, metge i alcalde de Tremp durant la república, qui va acollir a casa seva a Andorra al mestre Pompeu Fabra per tal que pugues redcatar el seu testament en català.
(Fotografia extreta de la web http://www.tarrega1939.cat , de la Col.lecció familiar de Jordi Pont Bros).


Després de la Segona Guerra Mundial, en Tomàs Pomés s’estableix definitivament a Tolosa de Llenguadoc amb la seva companya de la resistència na Marga Miró. Segueix en contacte periòdicament amb la seva família i els amics targarins a Andorra, on passen les festes de Nadal a casa d’en Samuel Perenya, sovint en companyia de la família Torres – Perenya, Perenya Reixachs, Vilaró – Castellà i de la família Pont-Castellà. Tanmateix la situació a l’exili de França es fa cada cop més feixuga i el règim franquista es consolida a l’estat espanyol.


En Tomàs Pomés i na Marga Miró es casen. Ella fou arxivera de la Generalitat i a França es llicencia en llengua i literatura francesa per exercir de mestra. Decideixen quedar-se a França i esperen des de Tolosa, poder tornar a Catalunya quan el règim franquista s’esfondri. Passen els anys, el contacte amb la família es va diluint i l’any 1956 emigren de nou cap a Veneçuela. Primer a Caracas i després a Nirgua a les plantacions de tarongers, que explota el seu company del POUM, el doctor Josep Capella. Allí es retrobarà amb el seu cosí germà, n’Antoni Pomés Mateu, que havia estat ja al seu costat al camp de concentració d’Argelers l’any 1939, i que també treballa pel doctor Capella.


Al cap d’uns anys de silenci, reprèn el contacte amb la seva filla Maria Alba, que el visita amb el seu marit a Nirgua a les darreries dels anys 1960.

En Tomàs Pomés amb la seva filla maria Alba i el seu marit Sr. Valentí
a una platja a Veneçuela a finals dels anys 1960. (Arxiu familiar Pomés – Valentí).

Na Margarida treballa, primer, en una botiga de llibres i més endavant com a subdirectora en un institut on dóna classes de francès. A Veneçuela decidiran acollir i criar una nena abandonada i malalta que mantindran amb ells fins als disset anys. Després de la mort de Franco, decideixen tornar a Catalunya l’any 1979 pel desig d’en Tomàs Pomés, afectat d’una malaltia, de viure vora els seus, abans de morir.

En Tomàs arriba a l’aeroport de Barcelona, on l’esperen tots els Pomés, juntament amb la seva primera esposa Alba i la filla Maria. Durant els anys que viurà a Catalunya es retrobarà amb els seus amics de Tàrrega, entre ells en Josep Batalla, amb qui es veuen a la masia de la familia Valentí a Lleida.

En Tomàs Pomés Marsal, a Lleida després de tornar de l’exili l’any 1979.
(Arxiu familiar Pomés – Valentí).

S’instal.len a Sant Just Desvern. El Tomàs mor l’any 1983 i la Marga l’any 2010. Rere seu hi ha una vida de patiment, lluita i compromís.

(1) “L’oposició catalana davant el franquisme. Els socialistes catalans i el POUM,
1939 – 1956, el PSUC, 1939 – 1945”. Tesi Doctoral de Joan Oliver i
Puigdomènech. Universitat de Barcelona. Setembre de 1979.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 12 d’octubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal – 9

“Als anys 1940 i 1941, la Resistència la fèiem
sobretot els refugiats catalans, i gairebé tots del Bloc Obrer i
Camperol, i els qui no n’eren se’n feien. Hi havia una persona
meravellosa, en Planagumà, que es va integrar a fons en aquesta
Resistència. Va treballar-hi molta gent que encara és a l’exili: en
Cortines, en Pomés». Josep Pallach 1977. (1)

Després de l’internament al camp d’Argelers al febrer de 1939, en Tomàs Pomes aconsegueix sortir-ne i mitjançant el PSOP francés, partit germà del Poum a França, troba acollida a Tolosa de Llenguadoc on treballa de mecànic a la industria d’aviació de guerra Dewoitine.


La relació política i personal d’en Tomàs, amb Josep Rovira , el líder més carismàtic i popular del POUM, que fou instructor militar d’Estat Català a Prats de Molló amb en Francesc Macià, i Comandant de la 29ena. Divisió de l’Exèrcit Popular de la República al front d’Osca durant la guerra civil, converteixen al Tomàs en un dels puntals de l’organització del POUM a l’exili.. El 1941, durant l’ocupació alemanya, el Govern francès de Vichy, deté a Montauban i tanca a la presó a 20 dirigents del POUM, entre ells el Pep Coll i el doctor Josep Capella. El Tomàs Pomes i el Josep Rovira, son dels pocs que aconsegueixen fugir.

Primera pàgina de la llista de persones que servien a l’organització “Martin”,on hi figura el Tomas Pomés. (Arxiu de Josep Calvet).


Llavors, d’acord amb el comandant anglès René Jeanson del “Foreign Office”, van posar en marxa la xarxa d’evasió del Grup “Martín” a França, “amb l’objectiu de fer passar clandestinament a Espanya agents secrets procedents dels països ocupats” (2), pels nazis, a més d’aviadors, antifeixistes i diplomàtics cap a Londres i Lisboa, via Barcelona, utilitzant arreu una extensa xarxa de col.laboradors formada per companys, simpatitzants i militants del POUM.

Segona pàgina de la llista de persones que servien a l’organització “Martin”.(Arxiu de Josep Calvet).


En Tomàs fa passar clandestinament en sentit contrari, cap a França, des de Puigcerdà cap a Bourg Madame, a la seva esposa Maria Badias i la seva filla Alba. En l’operació hi participen els germans Sambola a qui coneixen per la seva amistat amb na Júlia Pomés. Van a Saint Étienne i d’allí a Tolosa. L’estada de la Maria i de l’Alba no prospera i retornen al cap d’un temps a Catalunya.

En Tomàs Pomes amb l’Alba Badias i la seva filla Maria Alba a la terrassa de l’Hotel Mirador a Andorra la Vella. (1944?) (Arxiu familiar de Maria Pomés Badias).


El Tomàs Pomés esdevé a finals de 1941, juntament amb els germans en Jaume i Jordi Arquer Saltó, un dels responsables de la xarxa d’evasió. Utilitzen un nom fals i un nom de guerra. El nom fals d’en Tomàs és “Jean Casas” i el de guerra és “Pedro”. El d’en Josep Rovira és “Martin”. A la llista de persones que hi col·laboren hi trobem coneguts militants poumistes com Margarida Miró, Jaume i Jordi Arquer, Miquel Utges, Josep Pané, Andreu Cortines, Anna Clavero, Teresa Carbó, Antoni Planagumà, Emili Losada, els germans Massó, Josep Pallach, etc… El Tomàs és el responsable de la organització fronterera, del control de les línies i de la comunicació amb els guies.

El Tomàs es mou entre Tolosa de Llenguadoc i Perpinyà. El llibre “Service d’evasion” de na Thérèse Mitrani publicat a París l’any 1946, detalla les atribucions i les accions on hi participa en Tomàs. En moltes d’elles, a partir del desembre de 1942, hi apareix sempre al costat de qui serà la seva futura parella, na Margarida Miró, que duu per fals nom el de Mme. Casas.

Fragment del llibre de na Thérése Mitrani, “Denise”, “Service d’evasion”. 1946. (Arxiu de Josep Calvet).


Reproduïm un fragment del llibre:
“Tots aquests homes i dones mantenien un amor intens per la seva Catalunya. Quan parlava de Barcelona, Martin (Josep Rovira) deia: “Al meu país”, i la seva veu prenia una entonació intensa i greu.
“Encara no coneixes Barcelona? s’estranyava en Pedro (Tomàs Pomés). Mira, fas la volta al món i després vens a casa nostra, ja veuràs com un cop hi siguis no te’n mouràs mai més!”
Aquests catalans!
Estaven completament entregats a Martin, ja que treballant amb ell per alliberar França, també treballaven per l’alliberament del seu país i per la llibertat. I aquests homes i dones, amb dificultats materials per la seva condició de refugiats, no abandonaven mai la lluita, arriscaven la seva vida, sostinguts per la fe en el seu ideal” (3).

Thérése Mitrani, “Denise”, Service d’evasion. (París. Éditions Continents, 1946). Arxiu de Josep Calvet.


Durant aquests anys el contacte amb la seva família serà per la via d’Andorra, on hi arriba pel Pas de la Casa. A Andorra, a l’Hotel Mirador, regentat per dos exiliats targarins, ee Samuel Perenya i el Joan Sasplugas, es retroba amb vells amics i amb la família que s’hi desplaça des de Tàrrega i que s’aixopluga cada Nadal a casa dels Perenya. És a Andorra on, un cop alliberada França, l’any 1945, el Tomàs participa a una trobada entre els comandaments aliats i els grups de la resistència antifeixista, quan els hi comuniquen que les potències aliades no faran res per combatre el feixisme de Franco a Espanya.


Malgrat la desesperança, la lluita d’en Tomàs Pomés segueix. En parlem al proper escrit.


Jaume Ramon Solé.

(1) Porcel, Baltasar. Josep Pallach. Barcelona: Edicions A.C, 1977
(2) Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939) Número 9, 2019. “El Partit
Obrer d’Unificació Marxista en la resistència a França: Procés de Montauban.
Serveis d’Evasió: el grup Martin”. Pelai Pagès i Blanch.
(3) Thérése Mitrani, “Denise”, Service d’evasion. (París. Éditions Continents, 1946)

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 7 doctubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal – 8

El 18 de juliol de 1936 la rebel.lió militar feixista fracasa a Catalunya. A Barcelona, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra i membres de les forces d’esquerra de la CNT i del POUM s’imposen a l’exèrcit sublevat. A les principals ciutats del país, la classe treballadora té les armes i el poder a les seves mans. Alhora que, el buit de poder arreu del país, provoca que grups de milicians incontrolats, assassinen persones de dretes i religiosos.


Enfront aquesta situació, el president Lluis Companys, crea el 21 de juliol del 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que esdevindrà l’òrgan efectiu de govern durant els primers mesos de guerra, però en determinades poblacions són alguns del membres d’aquests comitès els causants de les principals atrocitats.


A Tàrrega, el dia 22 de juliol es crea el Comitè Local de les Milícies. El formen membres de l’Aliança Obrera, de la UGT, d’Esquerra Republicana i del POUM. El primer “Ban” del Comitè, el signen en Tomàs Pomés, en Ramon Pont, en Magi Puigfarregut, en Francesc Biscarri, en Domènec Farré i n’Ermengol Solans. Més endavant altres partits i sindicats s’hi aniran integrant.

Segell del “Comité de Milícies Antifeixistes” targarí. (ACUR Setembre 1936)


El dia 23 de juliol, l’estatge de l’Aliança Obrera és ple de gom a gom d’obrers i de targarins, convocats pels principals líders d’esquerres i sindicalistes targarins. Hom vol evitar que a Tàrrega es reprodueixen els actes criminals que succeeixen a tot Catalunya: “Van adreçar-los la paraula el company Tomàs Pomés , el Conseller Sr. Francesc Mateu i l’Alcalde senyor Josep Devant. Amb paraules vibrants donaren compte de l’estat de la subversió feixista, la qual gairebé està dominada a tot arreu. Demanaren prudència i disciplina i que es convertissin tots en guardadors de l’ordre a fi de què Tàrrega dongui la sensació al món civilitzat que ha fet una profunda revolució sense el vessament d’una sola gota de sang”. (1)

Segell del “Comité de Milícies Antifeixistes” targarí. (ACUR. 1937).


La realitat de la situació però, fou que els assassinats i els vessaments de sang a Tàrrega i arreu de la comarca no es van poder evitar. En Josep Davant, en Francesc Mateu, en Tomàs Pomés i altres dirigents, van intercedir en l’alliberament d’alguns religiosos i persones de dreta, que havien estat detinguts, i van aconseguir mantenir en lloc segur, durant tota la guerra, alguns religiosos, entre ells el rector de la parròquia de Tàrrega Mossèn Jaume Serra.

Informe de l’Ajuntament de Tàrrega de la relació de béns destruits. A la dreta relació de persones que formaven part del “Comité revolucionario” i de l’Ajuntament el juliol de 1936. (Archivos Estatales. http://pares.culturatdeporte.gob.es) correspondientes a Causa General del A.H.N.Subdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España)


El Tomàs participa intensament a l’Assemblea de l’Aliança Obrera, a les jornades de les Joventuts Comunistes Ibèriques del POUM, i pren la paraula durant els actes commemoratius del “Sis d’Octubre”. Aquell mes d’octubre de 1936, el Tomàs és elegit per entrar de conseller a l’Ajuntament de Tàrrega en representació del POUM., En aquest mateix consistori, per primera vegada una dona, Maria Clos Secanell del PSUC
esdevé consellera.


El dia set de febrer de 1937 se celebra a l’Ateneu de Tàrrega, el míting del POUM amb
la presència destacada del seu principal líder i llavors Conseller de Justícia de la
Generalitat Andreu Nin, i on participa el Tomàs Pomés.

Anunci del Miting del POUM a Tàrrega amb la presència d’Andreu Nin. (Crònica
targarina, 6 de febrer de 1937)

A les darreries de març de 1937 el Tomàs Pomés i el seu company Josep Esteve son a Tierz, al front d’Osca, on visiten la Divisió Lenin del POUM, comandada per en Josep Rovira Canals, que es troba a primera línia de foc. Allí saluden els nombrosos targarins enrolats en aquesta divisió.


Tanmateix, falta poc per a que es produeixin els Fets de Maig de 1937 quan, les activitats del POUM seran declarades il·legals i els seu principals dirigents detinguts. L’Andreu Nin serà segrestat i assassinat per la policia secreta soviètica el juny de 1937. El Josep Rovira també patirà les conseqüències de la repressió estalinista, essent degradat i empresonat.


Més endavant, el mes de novembre de 1937, el vehicle que condueix el Tomàs Pomés, tornant de Barcelona amb l’Alcalde de Tàrrega Josep Devant, els consellers Enric Clua i
Isidre Solé i els ciutadans Ramon Pont i Antoni Pont, sofreix un accident a Martorell, causat per un bombardeig de l’aviació feixista. El Tomàs és qui queda més malparat però les ferides son lleus i aparentment es recupera aviat.

Relació de destruccions del juliol de 1936 i del gener de 1939. Elaborat per l’Ajuntament el novembre de 1941. (Archivos Estatales. http://pares.culturatdeporte.gob.es)


A l’Abril de 1938, amb la intensificació dels bombardejos sobre Tàrrega, la seva esposa Maria Badias i la seva filla Maria Alba, juntament amb la resta de la família Pomés, marxen de Tàrrega i es refugien a la Garriga. En Tomàs segueix vinculat a Tàrrega, però ha estat mobilitzat com a conductor del parc mòbil de l’exèrcit de la república. El setembre de 1938, és ascendit a Capità del “Cos de Tren”, pel Ministeri de Defensa de la República.


La derrota de la República és propera, i el Tomàs juntament amb el seus cosins Timoteu i Antoni fan cap a l’exili i arriben al camp d’Argelers. S’inicia una nova i intensa etapa de la vida d’en Tomàs Pomés. Als propers escrits ho explicarem.


(1) Crònica Targarina nº 778 . 25 de juliol de 1936.
(2) Crònica Targarina nº 786 , 19 de setembre de 1936.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 23 de setembre de 2022

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal – 7

Per entendre la formació i l’evolució política d’en Tomàs Pomés cal tenir present el lligam del seu pare Antoni i dels seus tiets Josep i Francesc Pomés Monfà, amb el món obrer i republicà targarí de principis de segle. Tal i com diuen en Quim Capdevila (1) i na Glòria Coma (2), el proletari targarí és el pagès obrer: “això és, el treballador que, a vegades amb unes quantitats migrades de terra, combina estacionalment el treball al camp amb el de la indústria”.


Els germans Antoni, Josep i Francesc Pomés són d’origen pagès. Tots ells segueixen l’esquema del pagès-jornaler-obrer, amb inquietuds socials i polítiques i amb fermes connexions amb els sectors republicans locals. En Josep fou candidat per l’Agrupació Obrera a les eleccions municipals de 1915, l’Antoni fou regidor de l’ajuntament l’any 1930 i el Francesc membre de la Unió Republicana. Amb aquest entorn familiar polititzat, l’interès pels afers públics dels Pomés no fou un fet excepcional.

Francesc Pomés Monfà (Tàrrega 1880 – Barcelona 1959). Membre d’Unió Republicana, tiet de l’Antoni i del Tomàs Pomés i pare de la Júlia i del Timoteu Pomés. (Arxiu Aurora Maquinay Pomés).

El líder històric de l’esquerra obrerista targarina fou en Francesc Mateu i Franquesa. L’any 1928 és militant del Partit Comunista Català, que fou el bressol del Bloc Obrer i Camperol quan es fundà l’any 1930. El B.O.C. a Tàrrega, agrupa al seu entorn els ciutadans de l’esquerra marxista republicana i del Sindicat de Treballadors de Tàrrega.

A partir del 1931, en Tomàs Pomés Marsal és l’home de confiança d’en Francesc Mateu. Pocs dies després de proclamada la República, se celebra l’Assemblea del Sindicat de Treballadors de Tàrrega. Presideix l’acte en Mateu Franquesa acompanyat d’en Tomàs Pomés, que s’adreça als treballadors animant-los a associar-se per “posar la por a la classe patronal”. És elegit secretari del sindicat.

En Tomàs Pomés a la dreta a Espot. 1930. (Arxiu Maria Alba Pomés Badias).

El 9 de juliol de 1932 presenta el “Grandiós Miting d’Afirmació Comunista” que té lloc al capitol Cinema, en motiu de la inauguració oficial del local del Bloc Obrer i Camperol, situat als baixos del carrer de Sant Roc, 8, amb la presència del President del B.O.C. en Joaquim Maurín. Aquell mateix any, presideix el mitin comunista del Bloc Obrer i Camperol al “Capitol Cinema” amb la presència dels candidats Pere Ardiaca i Víctor Colomer de Corbins, que fou mestre a Tàrrega l’any 1928.


La “Crònica targarina” ens narra, com fou de sonada la festa del “Primer de Maig” de l’any 1933, que aquell any s’esqueia en dilluns de mercat:

“Al matí, comissions d’obrers recorregueren la ciutat convidant als dependents que havien acudit al treball per ésser dia de mercat, a abandonar-lo, prec que fou atès tot seguit. Per aquest motiu hagueren de tancar les portes les drogueries Pijuan i Pere Ramon. Una colla d’obrers pujà a la Casa la Ciutat i endomassà el balcó. A dos quarts de 12 se celebra un míting a l’estatge social del Sindicat de Treballadors. Presidí l’acte en Tomàs Pomes”.

Cartel del Bloc Obrer i Camperol.


Quan el sis d’octubre de 1934, en Lluís Companys president la Generalitat, amb el suport de les forces d’esquerres, republicanes i obreres, proclama l’Estat Català. En Tomàs Pomés, fou denunciat per formar part en el moviment insurreccional a Tàrrega.

En Francesc Mateu com a regidor del Front Obrer Republicà fou detingut, juntament
amb els seus companys d’esquerres del consistori, per aquests fets d’octubre del 1934. A en Mateu Franquesa i en Tomàs Pomés els hi demanen sis mesos de presó. En Tomàs s’amaga per evitar ser detingut, fins que el mes de gener de 1935, es posa a disposició del l’autoritat militar de Lleida, i ingressa a la presó deu dies, fins que és posat en llibertat provisional a l’espera de judici. Quan a principis de 1936 se celebra el Consell de Guerra, el fiscal retira els càrrecs i és absolt.

Mentrestant, a Barcelona, el 29 de setembre de 1935 es reuneixen representants del Bloc Obrer i Camperol i d’Esquerra Comunista d’Espanya per crear el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) sota el lideratge de l’Andreu Nin.

Cartell del Partit Obrer d’Unificació Marxista. 1936.


Després de les eleccions generals espanyoles del 16 de febrer de 1936, que donen la victòria a Catalunya i a l’estat, al Front d’Esquerres, la tensió política creix arreu.


A Tàrrega, el nou govern d’esquerres de la Generalitat, destitueix el govern municipal de dretes i deixa l’Ajuntament en mans dels partits republicans d’esquerres i de centre republicans que són: Acció Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Obrer d’Unificació Marxista.


El 18 de juliol esclata la revolta del militars feixistes contra la república. La trajectòria
política del Tomàs Pomés durant aquesta etapa tràgica, serà decisiva per tota la seva
vida.

En parlem al proper capítol.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 9 de setembre de 2022.


(1) Joaquim Capdevila capdevila. Tàrrega (1898-1923): Societat, política i
imaginari (Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliba).
(2) Coma i Torres, Glòria. «Moviment obrer i burgesia a Tàrrega (1900-1936)».
Urtx: revista cultural de l’Urgell, [en línia], 1990, Núm. 2, p. 239-47

Els Pomés: en Tomàs Pomés Marsal – 6

A mesura que anava confegint la biografia d’en Tomàs Pomés Marsal, la meva sorpresa ha anat creixent fins al punt de preguntar-me, com podia ser que, mai ningú m’hagués contat res d’aquest targarí, protagonista d’importants fetes històriques i socials del segle XX al nostre país?.


En Tomàs Pomés Marsal va néixer a Tàrrega el 25 de març de 1905. Casat amb Alba
Badias Roig, la seva filla Maria neix l’any 1932. En Tomàs a l’igual que els seus germans i cosins treballa de mecànic a la pròspera empresa familiar de transports de passatgers “La Hispano targarina”. Vivia amb els altres familiars, en un pis de la casa de l’Avinguda de Catalunya 120, prop de l’actual barri de Fàtima, on els Pomés hi tenien el garatge, els tallers i els magatzems de l’empresa.

En Tomàs Pomés de jove, el quart enmig de les noies i un noi, al costat del mur on hi ha la Font dels Enamorats de Sant Eloi a Tàrrega, 1920. (Arxiu familiar de Maria Pomés Badias).


En Tomàs Pomés fou un lluitador apassionat pels drets i les llibertats socials i nacionals de Catalunya. Comunista i republicà convençut, des de la seva joventut. Admirador del Mestre Amigó, membre del Sindicat de Treballadors de Tàrrega, militant i dirigent targarí del Bloc Obrer i Camperol des de l’any 1930 i del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Detingut i processat pels fets d’octubre de 1934, fou també regidor de l’Ajuntament pel POUM de l’agost de 1936 a l’agost de 1937.

Quan, després els fet de maig de 1937, la repressió estalinista a la reraguardia, va dur a la presó als principals dirigents del POUM, ell fou combatent al front de Seròs durant la batalla del Segre, i per la retirada del febrer de 1939, feu cap a l’exili, amb els seus cosins Timoteu i Antoni al camp de concentració d’Argelers.

Anunci del “Miting d’afirmació comunista” del Bloc Obrer i Camperol a Tàrrega el dissabte 9 de juliol de 1932. L’acte fou presidit per en Tomàs Pomés i el presentat per en Francesc Mateu al Teatre Capitol de Tàrrega.


En Josep Rovira i Canals, dirigent del POUM i heroi del 19 de juliol a Barcelona i cap de la 29ena. Divisió de l’Exèrcit Popular de la República al Front d’Aragó, que fou detingut i empresonat pels estalinistes, va aconseguir fugir de la presó Model de Barcelona, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i marxar cap a França.

Amb en Tomàs Pomés com home de confiança, en Josep Rovira organitza a l’exili la xarxa d’evasió “Martin”, vinculada als serveis d’informació anglesos i formada per militants catalans del POUM, que es mantingué activa i en servei, des de la seva base a Perpinyà i a Tolosa de Llenguadoc, durant tota la ocupació nazi de França. En Tomàs Pomés i la seva companya na Marga Miró, en foren uns dels principals puntals.

En aquest llibre de Thérèse Mitrani “Denise”, publicat l’any 1946 a Editions Continents de París, es detalla la tasca feta per la xarxa del Grup “Martin”, d’evasió d’aviadors i paracaigudistes aliats, espies i diplomàtics que es trobaven o queien en territori francès ocupat pels nazis i els treien del país a través de la frontera cap a Barcelona. En Tomàs Pomés i la seva futura parella na Margarida Miró, en formaven
part activa i principal de la mateixa.


L’any 1977 en Josep Pallach confessava, poc abans de morir inesperadament, a en Baltasar Porcel: «Als anys 40 i 41, la Resistència la fèiem sobretot els refugiats catalans, i gairebé tots del Bloc Obrer i Camperol, i els qui no n’eren se’n feien. Hi havia una persona meravellosa, en Planagumà, que es va integrar a fons en aquesta Resistència. Va treballar-hi molta gent que encara és a l’exili: en Cortines o en Pomés»(1).


Acabada la ocupació alemanya de França, en Tomàs Pomés, al costat d’en Josep Rovira, en Joan Reventós, en Josep Pallach, en Serra Moret, en Josep Arquer, i en Josep Pané, formarà part del nucli fundacional i primer consell directiu del Moviment Socialista de Catalunya, fundat a partir de militants d’altres organitzacions polítiques i principalment del POUM a Tolosa de Llenguadoc, a principis de l’any 1945. La seva tasca dins l’organització del partit es manté dins del consell executiu. L’exili s’allarga, a Catalunya hi ha la seva esposa Alba Badias Roig i la seva filla Maria, que només veu molt de tant en tant, a les trobades familiars que tenen lloc a Andorra a l’Hotel Mirador, regentat per dos targarins, en Samuel Perenya i en Joan Sasplugas.

Cartell del P.O.U.M. . En Tomàs Pomés fou un dels principals dirigents targarins del “Partit Obrer d’Unificació Marxista”.

L’any 1956 decideixen marxar amb na Margarida Miró, cap a l’exili a Veneçuela, a la població de Nirgua. Se’n van al costat del seu amic i metge del POUM, el Doctor Josep Capella Carrobé, fill de l’Ametlla del Montsec, que havia sobreviscut al camp de Dachau.

A Nirgua, vora València de Veneçuela, treballa a l’explotació agrícola i ramadera del Doctor Capella on els anys passen esperant la mort del dictador Franco i el canvi de règim polític a l’estat espanyol. Torna a Catalunya l’any 1979, perquè sap que li resta poc temps de vida. Aquí té temps de retrobar a la seva família i els seus amics. Viuen a
Sant Just Desvern amb la Marga i mor l’any 1982.

En els propers escrits aprofundirem en la gran aventura vital d’en Tomàs Pomés Marsal.


Jaume Ramon Solé.
(1) Porcel, Baltasar. Josep Pallach. Barcelona: Edicions A.C, 1977.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 26 d’agost de 2022.

Els Pomés: Antoni Pomés Marsal – 5

Després de la detenció i ingrés a la presó de Cervera del matrimoni Pomés – Saurina, el dia 25 de març de 1939, ella és posada en llibertat sense càrrecs, gràcies a la intervenció d’una personalitat targarina propera al règim, i ell és acusat. S’inicien les diligències prèvies al Consell de Guerra.

Sentència del Consell de Guerra contra Antoni Pomés Marsal que el condemna a 20 anys de presó per auxili a la rebel.lió. 14 d’octubre de 1939. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).


Durant el procediment, els testimonis previs es ratifiquen en les seves declaracions contra l’Antoni Pomés. Amb tot, el dia 4 de maig i per iniciativa pròpia, es presenta al Tribunal un escrit de la resta del personal de l’empresa “Hispano Targarina”, que no havia estat citat a declarar, en el qual contradiuen les acusacions del soci Ramon Llorens, del cap de Falange de Tàrrega en Francesc Sauret i dels altres treballadors.

Antoni Pomés amb ulleres de sol amb la família Pomés-Figueras. Cecília Figueras, Celso Maquinay, Francesc Pomés Monfà, Júlia Pomés, i Carme Puiggené. Fotografia d’en Timoteu Pomés. 1950. Sant Llorenç de Morunys. (Arxiu familiar d’Aurora Maquinay Pomés).

El document el signen en Pere Canals, gerent del Garatge Espanya, En Ramon Gómez, encarregat de l’Administració de la Hispano Targarina, n’Antoni Gusart comptable, en Joan Méndez, en Josep Soliva i en Aleix Castells, i diuen que:


A l’explotació de la Hispano Targarina els tres socis es reparteixen els beneficis a parts iguals. Tots els acords i decisions intervenen per igual els Sr. Pomés i el Sr. Llorens. Que no hi hagué cap comité obrer en funcionament. Tots els socis van estar d’acord de portar els vehicles a Barcelona quan l’empresa fou incautada. N’Antoni Pomés fou qui va sortir-ne més perjudicat per la incautació i a més a casa seva s’hi va instalar un hospital.

Bitllet de la “Hispano Targarina de Barcelona a Sant Martí. Anys 1930.


Qui també intervé amb decisió davant del tribunal és el germà petit de l’Antoni, en Lluc Pomés. Aquest envia una declaració de cinc pàgines, on analitza la ideologia, les activitats polítiques, l’actuació personal i l’activitat comercial del seu germà. Al document argumenta i desmunta totes les declaracions acusatòries. Igualment, en un altre escrit adreçat al Tribunal, el mateix Lluc demana que els Srs. Segarra, Secanell i Maymó siguin consultats respecte les actuacions del seu germà Antoni.

A finals de maig de 1939, l’Antoni Pomés que es troba a la presó de Cervera compareix davant el Tribunal de Lleida, on nega totes les acusacions formulades contra ell a excepció d’una: que és cert que l’any 1932 va parlar en públic en presència del President Macià i que va animar al poble de Tàrrega a prendre el poder del govern
de la ciutat.

Anunci a doble pàgina de la “Hispano Targarina” al setmanari de la “Crònica targarina”. 16 de març de 1929. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

El Consell de Guerra se celebra el dia 18 de setembre de 1939, i tot i que la sentència reconeix que uns testimonis diuen una cosa i els altres el contrari, el condemnen a la pena 20 anys de reclusió temporal com a responsable d’un delicte de “auxilio a la rebelión”. La “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” aprova la sentència el dia 14 d’octubre de 1939.

Acte seguit de l’anunci de la sentència, des de Madrid, la “Comisión Central de Examen de Penas” del “Ministerio del Ejército”, fa una proposta “de mutación de la referida pena, a la que debía imponerse de seis años y un día de prisión mayor”. Altre cop, alguna persona influent i propera al règim, va intercedir davant del govern a favor de l’Antoni Pomés.

Anunci de “Corbatas Puma” – Antoni Pomés, a la revista “Pallars” número 8 de Tremp. Setembre de 1953.

El dia 4 d’agost de 1941, després de dos anys i mig de presó, a l’Antoni Pomés i Marsal se li concedeix la presó atenuada i surt en llibertat vigilada. Així s’estalvia un llarg patiment d’anys a les presons franquistes. A canvi de la llibertat, pagarà el preu de deixar Tàrrega, i renunciar als seus negocis a la ciutat i comarca.


Excepte el seu germà Lluc, la resta de membres de les tres famílies Pomes-Monfà: els Pomés Marsal, els Pomés Mateu, i els Pomes Figueras, són víctimes de la repressió i mai més tornen a viure prop de la ciutat on van néixer.


De les propietats, els negocis i les activitats de l’Antoni Pomés Marsal d’abans de la guerra, no en queda res. Anys més tard, recuperen alguna propietat incautada. Amb tot li queda la família, la seva esposa Palmira Saurina, amb contactes importants a Tremp, i els seus quatre fills Neus, Francesc, Marcel i Jordi que viuran la resta de les seves vides lluny de la ciutat que els va veure néixer.


Després de la presó, la familia de l’Antoni s’estableix a Barcelona ciutat. A la Ronda de Sant Pere hi té el despatx des d’on comercialitza les corbates “Puma”, una marca en la que hi veig les inicials dels seus cognoms Pomes Marsal i seu propi nom.

Esquela de l’Antoni Pomes Marsal, a “La Vanguardia” número 28.199 del dia 2 de febrer de 1957.

L’1 de febrer de 1957, als 58 anys d’edat, l’Antoni Pomés mor. A la seva esquela publicada al diari “La Vanguardia” es dóna una pista dels negocis familiars amb els quals hi mantenia una certa vinculació : “Las razones sociales Sindreu, Giró Fort S.A., “Corbatas Puma”, Optica Claramunt, Rec. Atom. Pepis “El Tirol” de Lérida, Transportes Toló y Casa Carressi”. Per voluntat expressa del difunt no es va avisar de l’hora de l’enterrament.

Aquesta ha estat la història d’un gran targarí.

Als propers capítols parlarem de la interessant i desconeguda història del seu germà
Tomàs.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 29 de juliol de 2022

Els Pomés: Antoni Pomés Marsal. (4)

El 27 de gener de 1939 l’Antoni Pomés, la seva esposa Palmira i els seus quatre fills viuen l’arribada de l’exèrcit franquista al Vallès, sota la relativa protecció que la família
Giró els hi pot oferir.


A diferència d’altres familiars que marxen cap a l’exili, com el seu germà Tomàs, o els seus cosins Timoteu i Antoni, l’Antoni Pomés es queda a Catalunya i planifica com moure les seves fitxes en aquelles circumstàncies.


Des del seu refugi al Vallès el dia dos de febrer de 1939, aconsegueix un certificat polític d’adhesió al règim per a la seva persona, emès pel nou alcalde (teòricament) franquista de Vilanova del Vallès. Tot seguit, inicia un seguit de tràmits administratius adreçats a les noves autoritats per tal de recuperar l’activitat econòmica de la Hispano Targarina. En aquest sentit, el dia 10 febrer de 1939 des de Badalona, redacta dos escrits a les noves autoritats reclamant la propietat dels vehicles i de la maquinaria de la seva propietat incautada pel Govern de la Generalitat, així com la recuperació de les concessions del transport de viatgers.


Però l’ocupació franquista de Catalunya no significa l’arribada de la pau, sinó l’inici d’una guerra política i econòmica contra la seva persona, la seva empresa i que de retruc també afectarà a les seues propietats i béns.

Informe de l’alcalde de Tàrrega en Ramon Sala Llobet, en un sentit exculpatori de les acusacions contra n’Antoni Pomés. (Archivo Militar Tercero. Barcelona)


El dia 20 de març de 1939, l’Antoni Pomés pren la iniciativa i es presenta a Tàrrega amb la seva esposa na Palmira Saurina. Podem imaginar la sorpresa de les forces vives de la ciutat, en assabentar-se de la seva presència. La Guardia Civil n’és informada immediatament. Els elements locals de la Falange però no s’esperen. Els detenen, i els passegen per la ciutat emmanillats. Amb tot però, no hi ha unanimitat entre els sectors franquistes de la ciutat, sobre les acusacions i la culpabilitat de l’Antoni Pomés.


Per un costat els sectors falangistes i ultracatòlics el responsabilitzen de tots els mals, com a “inductor indirecto de las barbaridades que en aquellos días se cometieron” i per tant es tracta d’un “individuo desafecto y peligrosísimo para la causa nacional”. Per un altre costat hi ha el sector conservador ex-catalanista, vinculat amb la Lliga i ara plenament compromès amb la causa nacional de Franco, com seria n’Antoni Secanell o l’alcalde Ramon Sala que en el seu informe sobre l’Antoni diu: “Que en el aspecto
político no se ha distinguido por ninguna actuación de signo extremista” o bé “le
conceptuo como un elemento de orden”.

Francesc Pomés Monfà, Carme Puiggené, Cecilia Figueres, Júlia Pomés Figueres, Celso Maquinay i Antoni Pomés al mig a baix. Trobada familiar a Ribes de Fresser 1950. Fotografia realitzada per Timoteu Pomés. (Arxiu familiar d’Aurora Maquinay Pomés).


Al cap de tres dies de la seva aparició, el 23 de març, la Guàrdia Civil pren declaració al matrimoni Pomés. El seu informe comença així: “Con ocasión de haberse presentado en esta localidad el individuo llamado Antonio Pomés Marzal, del cual caen bastantes sospechas de ser uno de los dirigentes Marxistas y autor o cómplice de las mayorías de los hechos acaecidos en esta localidad durante la dominación Marxista”.


A l’expedient de la Guàrdia Civil de Tàrrega, hi trobem també les declaracions d’algunes de les persones que havien estat treballant a la Hispano Targarina, que semblen seleccionades per tal que carreguin contra l’actuació de l’Antoni Pomés. També son citats a declarar els familiars del Doctor Llobet, assassinat per membres del comitè de milícies targarí. Finalment es pren declaració a l’Antoni Pomés i a na Palmira Saurina que defensen amb convicció la seva innocència i desmenteixen totes les acusacions.

Aval de l’alcalde de Vilanova del Vallés a favor de l’Antoni Pomés. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).


Un cop feta la presa de declaració, el dia 25 de març de 1939, la Guàrdia Civil de
Tàrrega fa entrega a l’auditor de la quarta regió militar de Cervera, dels detinguts
Antoni Pomés i Palmira Saurina per tal que entrin a la presó.


Curiosament un dels primers en denunciar a les noves autoritats les simpaties republicans i d’esquerres de l’Antoni Pomés, és el Sr. Insua, gerent de l’empresa “Alsina Graells”, competència directa de la “Hispano targarina” , la qual utilitza com a testimoni denunciant, a qui era el cap de taller i soci de l’Antoni Pomés. Aquest declara al tribunal militar que amb la guerra, l’Antoni Pomés es va incautar de l’empresa Hispano Targarina, que el va tractar com a un obrer més, fent-se l’amo del garatge España que diu era de la seva propietat.

Informe acusatori i difamatori de la Falange de Tàrrega contra l’Antoni Pomés. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).


Les autoritats feixistes de Tàrrega emeten un seguit de denúncies i d’acusacions en base a falsos testimonis i mitges veritats. La venjança mitjançant la difamació contra
l’Antoni ja s’ha iniciat. El delegat local de Falange comença el seu informe així: “Amenazó a muerte a uno de sus compañeros de negocio porque era de derechas, declarandole además el pacto del hambre”.


S’inicia a Cervera el Consell de Guerra contra l’Antoni Pomés Marsal. La intervenció de l’antic Diputat de la Lliga n’Antoni Secanell, treu de la presó a na Palmira Saurina que torna a Tàrrega al costat dels seus fills.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 15 de juliol de 2022.

Els Pomés: Antoni Pomés Marsal. (3)

Amb l’inici de la guerra n’Antoni Pomés es desvincula “oficialment” de les activitats
polítiques i del partit d’Esquerra. Amb tot, des dels primers dies de la guerra, els seus
vehicles transporten milicians d’arreu del país cap al front d’Aragó. 


La seva empresa, la “Hispano Targarina”, compta amb dos socis més: el seu cunyat Antoni Toló que porta la gestió comptable i en Ramon Llorens que porta el taller. Pocs dies després del 19 de juliol, els milicians detenen al seu cunyat Antoni Toló i el traslladen a la presó de Lleida. Tant en el seu cas com el de l’Antoni Secanell, i gràcies a les seves gestions i les del seu germà Tomàs, aconsegueixen alliberar-los sans i estalvis al cap de poques hores. Un cop en llibertat, en Toló i en Secanell aconsegueixen marxar cap a la zona franquista.

Jugant a cartes. A l’esquerra mirant la càmera n’Antoni Pomés, al seu costat
na Carme Puiggené esposa d'en Timoteu Pomés, i na Júlia Pomés, a la dreta n’Arcadi Pomés jugant a cartes amb altres
familiars. Al fons amb el sueter a ratlles na Núria Pomés Fontanetfilla de l'Arcadi. (Fotografia realitzada per en Timoteu Pomés i
cedida per n’Aurora Maquinay Pomés). Aprox. 1945.

Jugant a cartes. A l’esquerra mirant la càmera n’Antoni Pomés, al seu costat na Carme Puiggené esposa d’en Timoteu Pomés, i na Júlia Pomés, a la dreta n’Arcadi Pomés jugant a cartes amb altres familiars. Al fons amb el sueter a ratlles na Núria Pomés Fontanetfilla de l’Arcadi. (Fotografia realitzada per en Timoteu Pomés i cedida per n’Aurora Maquinay Pomés). Aprox. 1945.

En aquells moments per a molts targarins, n’Antoni Pomés esdevingué una garantia
per a la seva seguretat. En el cas del clergue Joan Castellà la seva intervenció fou suficient per tal que el Comitè de Milícies el deixes tranquil. Tanmateix els elements més exaltats del comitè targarí, no van veure amb bons ulls les intervencions dels Pomés i, amb el temut Salvador Gabernet, àlies el “Xato”, van aprofitar el dia 5 de setembre de 1936, en que varis dirigents del comitè eren fora de Tàrrega, per procedir al registre, la detenció i l’assassinat del doctor Llobet, persona de cultura, admirada i respectada per amplis sectors de la ciutat. Els familiars del doctor Llobet van alertat de la detenció a l’Antoni Pomés i aquest després de fer varies gestions davant l’alcalde Devant, va respondre que no podia fer res per alliberar-lo.


En Sebastià Piera, dirigent comunista del PSUC i de la UGT diria anys més tard: “Tots estimàvem mossèn Llobet perquè ens donava consells i franquesa i perquè reia molt. El van fer desaparèixer els de la FAI. Jo era a Vilafranca i un amic de Tàrrega em va dir per telèfon “Han agafat mossèn Llobet”, i amb un cotxe del comitè vaig volar a la presó d’Igualada a veure si el trobava, i d’allí a Cervera i tampoc hi era, vaig entrar a totes les cel·les de presos, i no hi era, i em desesperava perquè corria massa sang aquell juliol, i a la fi el van trobar com un tros de carbó perquè els de la FAI l’havien ficat dins d’una garbera de blat, en uns rostolls prop de Cervera, i l’hi havien calat foc. Aquella gent no eren treballadors, no eren anarquistes, només volien presumir de sang, no tenien altra passió que el terror i la dictadura”. (1)

Sebastià Piera, amb l’uniforme de l’exèrcit soviètic. Militant comunista del PSUC i fill de Santa Maria de Meià i vinculat familiarment amb Tàrrega, on estudià durant la seva joventut. 1942,


La prudència en no contradir obertament el comportament del Comitè, es devia també al fet que, des de l’inici de la guerra la família Pomés havia refugiat a Tàrrega als parents de la família de l’industrial badaloní del tèxtil els Giró Marsal.

El diumenge dia 21 de març de 1937 moria n’Antoni Pomés Monfà a l’edat de 63 anys. Pare de l’Antoni, del Tomàs, del Lluc, de l’Arcadi i de l’Ariadna. La “Crònica targarina” s’hi referia així: “El seu enterrament, efectuat el mateix dia a la tarda, va constituir una
imponent manifestació de dol”. (2)

“Comité obrer de la Hispano- Targarina”. Març de 1937. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).

Com moltes empreses importants, la “Hispano targarina” va ser col·lectivitzada, però a la pràctica n’Antoni Pomés en va agafar la plena responsabilitat juntament el seu germà Tomàs. Curiosament l’Antoni signa tots els documents com a “Gerent- propietari” en nom del “Comitè Obrer de Control de la Hispano-Targarina”, com el que reproduïm aquí del març de 1937. (foto 2). Els altres dos socis, en Toló era fora de Tàrrega i  en Llorens seguia com a cap de taller.

En el decurs de la guerra, al mes de desembre de 1937 es van militaritzar els tallers del garatge Espanya i el mes de gener de 1938 es va signar un contracte entre la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya i n’Antoni Pomés, pel que la Hispano-Targarina feia entrega a la Delegació de Transports de la Generalitat els vehicles i els tallers de l’empresa. (Foto 3).

Fragment del contracte entre la “Hispoano Targarina” i la DiraDelegació de Transports de la Generalitat”. Gener de 1938. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).

Quan l’ofensiva franquista de l’Aragó del març – abril de 1938, tots els vehicles i els tallers es traslladen a Barcelona. N’Antoni Pomés aconsegueix amagar-ne alguns en magatzem de coneguts seus. Cap a finals de l’estiu de 1938 tota la família Pomés i Giró marxen de Tàrrega i es refugien en propietats dels Giro, a Badalona i a Vilanova del Vallés. D’allí estant uns es queden i altres marxen cap a l’exili. 


Ho seguirem narrant en propers capítols.

Jaume Ramon Solé.

  1. “El soldat de Pandora. Una biografia del segle XX”. Ricard Vinyes. Proa perfils .
    Enciclopèdia Catalana SA.. 1999.
  2. “Crònica targarina”. Núm. 803. 27 de març de 1937.

Publicat a la Nova Tàrrega del 2 de juliol de 2022.