Maquis targarins, una història per contar. N’Esteve Marsinyach Sunyer. (2)

Des de l’inici de la rebel·lió militar del juliol de 1936, n’Esteve Marsinyach s’incorpora al Comitè de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega. Amb ell, l’acompanya el seu germà David. Ambdós, un cop acabada la guerra seran denunciats, per persones i familiars de les víctimes religioses i civils, per haver participat en l’assassinat del doctor Josep Llobet Manós i de mossèn Josep Rubió Falip, així com en la detenció de l’industrial Antoni Toló, que fou posteriorment alliberat. Altres persones també els acusen de ser els. responsables de la crema i la destrucció de les imatges religioses i de les campanes de la parròquia.


Amb la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), l’Esteve agafa protagonisme dins l’organització comunista. A la fotografia de la visita que fa a Tàrrega el president de la Generalitat, Lluís Companys durant el mes d’octubre de 1936, el trobem situat en un lloc destacat, al costat d’altres dirigents i regidors targarins.

Visita del President Lluis Companys a Tàrrega l’octubre de 1936. Amb un
cercle a la imatge n’Esteve Marsinyach, al costat dels consellers i dirigents d’esquerres
targarins sopant a la fonda de l’Hotel Espanya.


Mesos més tard, la “Crònica targarina” del 27 de març de 1937, informa que els germans Esteve i David Marsinyach han marxat cap a Barcelona per tal d’allistar-se de voluntaris a la Divisió d’Estat Català. En el cas del David, que és militant d’ERC, sabem que es va incorporar al front d’Aragó, en canvi trobem a l’Esteve a Barcelona, tal com ho acredita el seu company de partit en Norbert Orobitg quan escriu a inicis de 1938 que a Barcelona: “quan anava vers la secretaria de les JSC de C, d’un vehicle baixà cridant, pistola en mà, l’Esteve Marsinyac. M’obligà a entrar dins el vehicle, on hi havia, en pla rialler i fent barrila, el Verdés. L’Esteve m’explicà que, entre els responsables del Partit i les Joventuts, s’havia dit que jo m’havia passat al bàndol franquista”(1).

Desconeixem quin grau de responsabilitat política tenia l’Esteve al partit. Però havia de
ser una persona de confiança, ja que poc després el PSUC comarcal el designa, el març
de 1938, regidor de l’Ajuntament de Tàrrega.

“Crònica targarina”, número 803 del 27 de març de 1937, on s’informa de la
incorporació a la Divisió d’Estat Català dels germans Marsinyach.

El David es ferit al front i li queda una marca de metralla a la cara. De l’Esteve sabem que fou Sergent del Cos d’Enginyers, i que poques setmanes abans de de l’ofensiva d’ocupació de Catalunya, el desembre de 1938, la seva esposa Rosa Badia, el visita al front del Segre a prop Bellmunt, tal com declara durant la instrucció del consell de guerra en contra seva l’any 1939.


En Norbert Orobitg explica que, quan a principis de febrer de 1939 arriba malalt al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló: “L’Esteve Marsinyac s’escandalitzà de veure’m tan depauperat, em prengué pel braç, em conduí davant una foguera de boles de cock i em feu asseure. L’Esteve mateix, anà allí mateix on hi havia una camioneta, que era una mena de tenda de queviures, i comprà un pot de tomata, un paquet de margarina, dos plàtans i quatre ous. Retornà, diposità un bon tros de margarina i el contingut del pot de tomata dins d’un plat gros i bonyegut d’alumini, i el posà al foc damunt les boles enceses. Als dos minuts deixà, damunt la tomata que bullia, dos ous per ferrar-los. Després hi passaren quatre costelles de les que tenien en el ranxo els companys del Marsinyac”(1).

L’Esteve, juntament amb el seu amic i company del PSUC en Sebastià Piera i Llobera, targarí d’adopció i fundador de la Unió d’Estudiants de Tàrrega, són els qui porten la veu cantant a la gran cabana del Batalló d’Enginyers del XVIII Cos d’Exèrcit del Camp de Sant Cebrià. La posició de que gaudeixen és deguda al seu lideratge polític i militar dins del partit. En Sebastià havia estat al front primer amb el Regiment Engels del PSUC combatent a Madrid, on fou ferit i a l’Aragó. Més endavant amb la creació de l’Exèrcit Popular queda integrat a les 27ena. i la 60 ena. Divisió, que el desembre de 1938 es trobaven a Mollerussa, Linyola i Bellmunt. Quan la retirada del gener de 1939 l’Esteve feu, amb el seva unitat del cos d’enginyers, la ruta cap a Manresa i fins l’Agullana per passar cap a França.

Quatre targarins al Camp de Sant Cebrià. Al mig a l’esquerra n’Esteve
Marsinyach al seu costat amb ulleres, en Norbert Orobitg. (Fotografia extreta del llibre
“Per la llibertat i la democràcia”. Norbert Orobitg i Carné. Institut d’Estudis Ilerdencs
2001).


En Norbert Orobitg explica, que a l’agost de 1939 n’Esteve Marsillach deixa el camp per anar-se’n a treballar de mecànic. En Sebastià Piera marxa a l’URRS.

Al cap dels anys en Norbert escriu una novel·la de ficció titulada “El brillante”, basada en la vida, la lluita i la hipotètica mort de n’Esteve Marsinyach. Algunes coses de la novel·la són certes i d’altres són ficció. Però fins i tot les que no son certes, tenen un rerefons de veritat, com el fet que n’Esteve Marsinyach hi apareix amb els maquis i amb en Josep Saltó.(2)

(1) “Per la llibertat i la democràcia”. Autobiografia de Norbert Orobitg i Carné (1915 – 1995). Edició a cura de Ramon Miró. Institut d’Estudis Ilerdencs 2001.
(2) “El brillante”. Novel·la inèdita de Norbert Orobitg i Carné. (Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell)


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 11 de febrer de 2022.

Maquis targarins, una història per contar: N’Esteve Marsinyach Sunyer. (1)

Fa pocs mesos, quan vaig publicar la crònica d’en Josep Saltó Rubiol, on parlava de la seva intervenció amb la guerrilla armada dels maquis a l’octubre de l’any 1944 al Pirineu d’Osca, poc em podia imaginar, que la Brigada de la que formava part, la comandava un targarí amb el grau de Comandant: N’Esteve Marsinyach Sunyer.

El comandant targarí n’Esteve Marsinyach Sunyer. Fotografia feta al
Llenguadoc, probablement durant la seva etapa a la resistència. Fotografía cedida per
Pedro González i publicada al llibre “Cuando los maquis. Guerrilla y pasos de frontera
en el Pirineo occidental” de Luís Pérez de Berasaluze.
https://www.cuandolosmaquis.com/


N’Esteve Marsinyach va néixer a Tàrrega l’any 1906. Tenia 3 germans i era el segón fill d’una coneguda família procedent d’Agramunt, que regentava un dels més concorreguts locals de prostitució de la ciutat “El Vermouth”, que estava situat als afores de Tàrrega, a la zona Forn dels Càntirs . (1)


Pintor, legionari, boxejador, regidor de l’ajuntament. L’Esteve tenia la capacitat d’enlluernar a tots els qui el coneixen. L’any 1927 va fer el servei militar al “Tercio” de la legió d’on es va llicenciar amb el grau de sergent. El maig de 1936 es va casar amb na Rosa Badia Armengol de Bellpuig, Afeccionat a la boxa, va ser un dels fundadors de la “Societat Boxing Penya Espanya” d’on fou entrenador. El seu nas xato el caracteritzava. Arribada la rebel.lió feixista, s’incorpora des del primer moment al Comité de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega, i participa com a membre del PSUC en moltes de les actuacions i de les decisions que es prenen a la ciutat.

Acta de l’Ajuntament de Tàrrega del 21 de març de 1938, en que es designa a
n’Esteve Marsinyach Sunyer com a conseller de l’Ajuntament.


En Ple ordinari de data 21 de març de 1938 i sota la presidència de l’Alcalde en Francesc Moreu i Balcells és designat, pel Comité Local Comarcal del Partit Socialista Unificat de Catalunya, per ocupar el càrrec de conseller de l’Ajuntament de Tàrrega. Ocuparà el càrrec fins el ple del 15 de juny, quan entra de regidor del PSUC en Norbert Orobitg i Carné.


L’exili, la seva estada al camp de concentració d’Argelers i la invasió de França per les tropes nazis, el porten a introduir-se a la resistència i entra a formar part dels “Franc Tiradors Partisans de França” que combaten per tot Llenguadoc als alemanys i al règim de Vichy. Quan els alemanys són derrotats i les forces dels Guerrillers Espanyols tenen el control de la frontera, forma part del comissariat polític comunista, que organitza les invasions dels maquis pels pasos del Pirineu i per la Val d’Aran de la tardor de 1944.


El seu grup entra per la Val d’Echo el 18 d’octubre de 1944 amb 180 homes ben armats i entrenats. Esperaven que l’actitud de la població contra el règim franquista, seria la mateixa que havia tingut a França contra el règim pro-nazi de Vichy. La realitat fou una altra. Després de setmanes de desercions i de patiments per boscos i camps, amb freqüents topades amb l’exèrcit, la guàrdia civil i milícies de falangistes armats, arriba el desenllaç final de la persona i de la unitat de l’Esteve Marsinyach.


El dia 25 de novembre de 1944, a les sis de la tarda, forces de la guàrdia civil de Peralta de Alcofea, acompanyats per alguns veïns armats d’aquesta població, van interceptar un grup guerriller de set membres al terme municipal de Torres de Alcanadre. L’enfrontament va causar un mort, van capturar dos ferits i dos presoners, iun altre va aconseguir fugir (en Josep Saltó). Se’ls va intervenir dos metralladores, un fusell anglès i documents.

Riu Alcanadre. Travessant aquest riu, n’Esteve MNarsinyach fou abatut a trets per efectius de la guàrdia civil de Peralta de Alcofea el 25 de novembre de 1944.


El guerriller mort era n’Esteve Marsinyach de Tàrrega, primer Jefe de la 241 Brigadaque pertanyia a la 186 Divisió. Entre la documentació intervinguda hi figuren objectius de voladures de ponts de carreteres i de vies de ferrocarril, etc…..


Una història realment apassionant i desconeguda, que anirem contant en detall a les
properes entregues.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 28 de gener de 2022

ELS TARGARINS DE MAUTHAUSEN

Fa un any, al número 35 de la publicació URTX del Museu Comarcal de l’Urgell Tàrrega, vaig publicar un article on cntava les biografies dels nou targarins deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen.

Donat que és difícil de trobar en línia aquest treball, el comparteixo en aquest enllaç:

Jaume Ramon Solé. Maig de 2022.

Treball publicat al número 35 de la revista URTX.

Una matrícula de Tàrrega. (1901-1907)

Fa poc vaig trobar-me amb una antiga matrícula d’automòbil de Tàrrega, de principis del segle XX. Es tracta d’una peça difícil de trobar i poc comuna. Les primeres matrícules d’automòbils a l’estat espanyol, van ser municipals, (igual que les dels carros i de les bicicletes), i van circular des de l’any 1901 fins l’any 1907, en que es van anular per un decret del govern, per tal d’unificar-les, passar-les a provincials, i així treure dels municipis una font de finançament local.

Matrícula d’automòbil municipal. Tàrrega 1905.

Més tard l’any 2000, sota l’etapa unificadora dels dos governs Aznar, les matrícules dels vehicles es van tornar a unificar per passar a ser estatals amb numeració única. Tota una declaració ideològica i de principis, molt en línia amb el centralisme del PP.

A diferència de les matrícules municipals dels carros i de les bicicletes, que van circular fins els anys 1970, aquesta matrícula d’automòbil destaca per l’acurat disseny i l’estil elegant de caire modernista de la seva composició. L’automòbil fou un fenomen extraordinari i mític, als inicis del segle XX. El seu impacte social i econòmic a la societat del 1900 fou impressionant, i com molt bé relata Alessandro Baricco a la seva novel·la “Questa storia”, l’automòbil va ser la metàfora de la humanitat del segle XX, amb tots els seus components mítics de velocitat, mecànica i modernitat.

“Il romanzo racconta la vita di Ultimo Parri, che il lettore incontra bambino in una campagna del Nord Italia all’inizio del Novecento e segue in luoghi e vicende diversi fino agli anni Sessanta. Il destino di Ultimo si svolge e si compie all’interno di una narrazione a più voci. La compongono il rumoroso arrivo delle prime automobili, la passione per i motori e per le gare, un singolare rapporto padre-figlio, atroci scorci della Grande Guerra, una storia d’amore che non inizia e non finisce e si alimenta di segni e di tracce. Il romanzo, che utilizza registri stilistici diversi, è percorso da un senso di sospensione, stupefazione e sgomento”. (“Questa storia” Alessandro Baricco. Fandango Libri 2005.)

M’agrada imaginar com haguessin evolucionat les matrícules dels automòbils si avui cada municipi continués amb el seu disseny i format, sense ingerències forànies. 

Certament els efectes de les mentalitats unificadores i uniformistes, son devastadors per a la creativitat i la originalitat.

Jaume Ramon Solé

Publicat a LONDARí, el setembre de 2013.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. ( i 7)

El 5 d’abril de 1939, Dijous Sant, en Josep Maria Martí és tractat com un presoner de guerra. Marxen a peu fins el camp de concentració d’Almenara prop de Sagunt. “Aquest matí ens donen una mica de menjar i un tros de pa molt dolent. Ens tracten molt just. Em sap greu perquè essent un règim de la meva idea, veig que no hi ha dret”. “Hem fet 35 o 40 km.. Tinc els peus fets malbé”. “Hem dormit al ras. Només tenim una manta…”. “He trobat un requetè de Verdú que va passar fa un mes per Tàrrega, em diu que ha quedat molt destrossada per la part de la carretera”.


6 d’abril, Divendres Sant. “No he dormit en tota la nit doncs el fred no em deixava. Em fan mal tots els óssos… no em pensava que a última hora de la guerra haguéssim de passar-ho tan malament. Passem molta gana, sort en tenim de les taronges. No ens deixen anar a rentar. Aquí agafarem més misèria que durant la guerra”.

Carnet del metall de “Sindicatos” d’en Josep Maria Martí. Tàrrega 1944. .(Arxiu
família Martí-.Carnicer).


En Josep Maria no para d’escriure cartes a tort i a dret per poder sortir del camp on es troba tancat. “Menys mal que aquí ens hem reunit molts catalans i som bons companys. N’hi ha de Balaguer i un de Guissona. El que em rebenta es sentir les campanes de festa i no poder ni anar a missa ni fer festa”. Fa deu dies que ha escrit a Bétera i a Tàrrega per aconseguir l’aval necessari per sortir del camp. No rep cap notícia. “De totes maneres de català no n’ha marxat cap per ara”.


El 12 d’abril escriu: “Mai m’havia trobat com ara, sense diners, sense tabac i sense menjar, com també sense saber el que passa fora d’aquí”. “Vivim com uns animals, només ens preocupa el menjar i el poder marxar d’aquí”. ”Altres diuen que fins el 3 de maig quan hauran fet la desfilada a Madrid no marxarem. El cas és que el qui té l’aval, més o menys tard marxa, i els catalans tardarem a tenir l’aval”.

Fotografia de Vilagrassa el gener de 1939.


El 20 d’abril es troba amb un soldat de Cervera que té permís. Li dona una carta per al seu germà Miquel, que tal que sàpiga on es troba, i que faci les gestions per l’aval. No rep cap carta de ningú i això li fa mala espina. “Per acabar-ho d’arreglar aquest soldat em diu que va passar per Tàrrega al febrer i que està destrossada. Tot em fa creure que siguin morts o no estiguin a Tàrrega”. A les set de la tarda un company li diu que el seu germà Miquel és allí, i que l’espera al pas a nivell del camp. “No n’he fet cas, però després em diu que és en serio… efectivament, he trobat al Miquel, ens hem abraçat, creuant-nos les primeres paraules després de 14 mesos de separació. Em diu que tots estan sans i bons com també la Tresina i el seu pare”. “El Miquel em porta tots els papers per treure’m d’aquí. Sóc l’home més feliç del món”.

Les llibretes del dietari de la guerra d’en Josep Maria Martí.(Arxiu família Martí-
Carnicer).


Mentre el Miquel arregla els papers, en Josep Maria s’acomiada dels companys que queden al camp. El diumenge 23 d’abril criden el seu nom per donar-li el salva-conducte per tornar a Tàrrega. Pot anar a la barberia i amb els diners del Miquel canviar-se de roba i dinar. El dia 24 al matí agafen el tren fins a Tortosa i a les deu de la nit arriben a Tarragona, van a sopar i a dormir a una casa. L’endemà agafen el tren de Lleida, on arriben cap a les dues de la tarda. “Deixem l’equipatge a cal Toló”. “Anem al control per veure si passa cap camió cap a Tàrrega. He vist al Baqué, a l’Arcadia, al Sr. Castellà i altres de Tàrrega. A les cinc passa un camió per anar a Tàrrega”. “Al passar per Vilagrassa esta destrossada, veig Tàrrega i no puc dir el que sento… no es pot descriure. Baixo a l’entrar a Tàrrega, veig destrossades moltes cases, però no em fa cap efecte. He vist tants pobles del que no queda res sencer… Pujo a casa i no sé si estic trist o content. Abraço als nanos i a la Dolors, tot em sembla mentida… Vull anar de seguida a veure a la Tresina, però vaig fet un porc. Em rento i em canvio abans d’anar-la a veure…. Ve ella a casa, li dono una abraçada i un petó. El primer en 14 mesos…”


“La trobo un poc canviada. Està més grassa i més dona, em sento feliç. Anem a veure el seu pare, està trist, però si Déu vol ja passarà doncs no hi ha res que tregui més les penes que el temps”. “Aquí poso fi a aquest diari que en moltes ocasions em creia que no el podria acabar amb tanta sort i salut. Gràcies Déu meu, sóc l’home més afortunat de la terra, ja que no em falta el que volia. La meva Tresina i la vida”.


“FI. VIVA FRANCO.”

En Josep Maria Martí l’any 1971. (Arxiu família Martí-.Carnicer).

Ens conta la família, que durant la guerra, quan en Josep Maria Martí era a Bétera, es va
trobar una nena i li va donar uns vals per canviar-los per oli. La mare de la nena el va fer
anar a casa seva i li van donar acolliment durant la seva estada. Gràcies a aquells tiquets, la relació entre les famílies de Tàrrega i de Bétera encara dura avui en dia. En Josep Maria i na Tresina van ser padrins de boda d’aquella nena dels tiquets la Trini i del seu germà en Lluís, quan es van casar els dos el mateix dia. Ja són cinc generacions de les famílies Marti i Martínez, l’una catalana i l’altra valenciana, que mantenen una relació que va començar fa més de vuitanta anys durant la guerra.


Vull agrair la disposició i l’ajuda de la família Martí Carnicer, a l’hora de redactar aquesta
sèrie d’escrits sobre el dietari del seu pare en Josep Maria Martí. Un record molt especial per a na Fina Martí, que ens va deixar durant la publicació d’aquests escrit.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 de desembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (6)

Febrer de 1939, en Josep Maria Martí és a Extremadura, i es troba reparant un motor
Junkers del XVIIè Cos d’Exèrcit. Es recorda de quan, un any enrere, “era a cal Toló arreglant motors dièsel”. L’enyorança se’l menja “M’he mirat les fotos, he llegit la última carta de la Tresina. Què farà ella?, será viva?, serà a Tàrrega?. I el seu pare resistirà totes aquestes desventures?. També penso amb el Miquel i la Dolors i els nens, que serà de tots?”.

Caricatura d’en Josep Mª Martí, feta pel popular dibuixant Romà Bonet “BON”
cap a l’any 1950. ((Arxiu familiar de J.M. Martí Carnicer).


Darrers dies de febrer: “Durant el viatge he creuat les províncies de Córdoba, Ciudad
Real i Cuenca, és a dir tota la Manxa, amb els seus molins de vent i camps de vinya i
safrà”. “Ara em trobo al carrer principal de Cuenca que en diuen “Carreteria”. Sembla
que de guerra no n’hi hagi. Les dones van ben vestides i plenes d’una coqueteria que
fa fàstic doncs no demostren estar apesarades de que passa als fronts d’Espanya.
També es veu un munt d’”enxufats” que van vestits de paisà amb més barra que les
dones”.


És l’1 de març. “Avui fa un any que vaig ser cridat a files”. “Sembla que la guerra toca
a la seva fi, entre la dimissió del President Azaña i el reconeixement de la bel.ligerància, fa la impressió de que no durarà gaire”. El dia 6 escriu: “He tingut d’anar a l’Estat Major. Es parla que ha dimitit el Govern, que hi han revoltes a Madrid i a Cartagena. Alguna cosa deu passar d’anormal”. En Josep Maria té raó, el 5 de març es va produir el cop d’estat de Casado contra el Govern comunista de Negrin. A partir d’aquest cop la República es va anar rendint al bàndol falangista del General Franco, que va ocupar Madrid i València sense trobar resistència. L’1 d’abril de 1939 Franco es proclama vencedor de la guerra.


El 8 de març escriu: “Els dies aquests son tan sagnants com el 19 de juliol. Ara a Espanya hi ha 3 bàndols: els feixistes, els republicans i els comunistes. Això és la Torre de Babel”. El 15 de març va cap a València: “Aquí ja llicencien quintes. És a dir, que això junt amb el que porten els diaris son auguris de la pau que tant desitjàvem”. L’endemà torna cap a l’interior: “La florida dels ametllers i la vinguda de les orenetes en un país fred com Cuenca em recorda Tàrrega”.

Portada de la Vanguardia del dia 1 d’abril de 1939.


El 19 de març, Sant Josept: “Talment com si fos per donar-me més alegries, avui el diari ha portat que hi ha negociacions de pau entre ambdós governs, és a dir que ja s’ha acabat la guerra”. I el 26 de març: “Aquest matí tocava una banda en un jardí que tenim al davant del garatge. Entre les peces ha tocat la Santa Espina. M’ha entristit molt el pensar en els temps que també era diumenge i tocaven sardanes al passeig de Tàrrega i amb la meva Tresina érem tan feliços”.


El 27 escriu: “Les primeres noves que he sabut son que les forces dels nacionalistes han començat una ofensiva i que les forces d’aquí no oposen cap classe de resistència. No cal dir l’alegria que tinc, doncs se que prompte els tindrem aquí. Ja n’hi ha molts que tornen a casa seva”. L’endemà: “Es diu que tenim els nacionals molt a prop i els esperem amb impaciència doncs sabem que això és el final d’aquesta guerra de mentides i malvestats”. El dia 29: “Ja espero que les forces de Franco siguin aquí per posar-me en camí de casa i ser jo qui tingui aquest goig tant de temps esperat. A les 3 de la tarda ja oneja la bandera espanyola al cim del castell. Ja m’he tret les insígnies del Cos de Tren d’aquell fatídic exèrcit roig al qual devem tanta sang i malvestat”.


El 31 de març: “A la tarda m’he presentat a l’Ajuntament de Bétera. Han demanat qui volia pujar al campanar ja que van cremar l’església i està tot molt perillós. Jo m’hi he
ofert. Ho he fet a gust, pensant en la Tresina i amb Déu el molt que m’han ajudat….
com també m’ha recordat el dia que trencaven les campanes de Tàrrega que el plany
que feien al donar-los els cops de mall em van posar trist”.

Primera pàgina de la publicació “Juventud” editata per la Falange targarina
durant la Festa Major de maig del 1939. (Arxiu de l’autor)

El 4 d’abril: “Han fet un pregó dient que tots els mobilitzats per l’exèrcit roig hem de presentar-nos demà a la Comandancia de la Playa”. “Anem a la Comandància per veure que ens manen. Ja veurem què en sortirà…. segurament un camp de concentració, de moment”.


En realitat el retorn a casa no serà fàcil. Per a tots els soldats republicans comença un
llarg via crucis.. Franco i el seu règim no perdonen. Al proper escrit ho acabem d’explicar.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 10 de desembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (5)

Desembre de 1938, en Josep Maria Martí és a Cuenca. Fa un fred intens. Tot és gel i boira. Sent rumors que el volen treure del servei de conductor, però finalment el traslladen a Enginyers on segueix treballant del mateix. Es passa el desembre conduint pel sud de la zona republicana, a Utiel, a Extremadura, a Jaén, al front de Lopera i
Porcuna, a Granada, al front de Guadix i de Baza. “A la casa que tenim la Comandància han matat el porc. Parlen andalús i a mi em fa molta gràcia. Aquí abunda el pinyol de
l’oli d’oliva com a Tàrrega”. Allí coneix a l’escultor barceloní Carlos Anadón, que anys
més tard treballarà per Tàrrega, Verdú, Poblet i Vallbona de les Monges, restaurant obra escultòrica.


Finalment rep notícies des de Tàrrega: “He rebut dos cartes, la Tresina em conta el
bombardeig, que per casualitat no els passa res, gràcies a Déu. Diu que al costat de
casa hi caigué 7 bombes.”.

Evolució de la guerra 1936 – 1939. (Exposició “Dos rams de flors”)

És la vigília de Nadal de 1938: “Els he escrit desitjant-los les bones festes. Tenim Nadal
a sobre i penso molt en els anys anteriors. Les festes tan felices que havíem fet. “Quin
Nadal més trist i pobre aquest any”. Dia de Nadal: “Aquest matí m’he aixecat a les
9,45, m’han dit que ataquen pel sector de Balaguer, Tremp i Sort. Estic convençut que
aquesta gent estan disposats a fer passar la guerra per Tàrrega”. “Si demà no tinc carta
em farà malpensar i més sabent que ataquen cap a Catalunya”.


“Fi d’any … d’un any de misèries i malvestats. L’any de més cruesa des que va la guerra
.. quant de temps recordaré aquest fi d’any i, a més amb l’estat d’ànim en què em
trobo. Segons el “Parte Oficial”, l’enemic avança cap a l’interior de la província de
Lleida i allí es troba Tárrega i els meus estimats, què serà d’ells si continua aquesta
ofensiva? Massa ho sé, la mort i la desolació … evacuaran, on? Estic de mal humor,
quin fi d’any! Déu faci que no passi cap mal i que el proper any sigui més de Pau!”.

Ofensiva franquista d’ocupació de Catalunya. (Desembre 1938 – febrer
1939). (Exposició “Dos rams de flors”).


El 6 de gener de 1939, llegeix al diari que “han pres Artesa de Segre i Borges Blanques”
i “segons el Parte Oficial l’enemic ataca molt fort”. “Estic segur que em quedaré sense
cartes, qualsevol dia temo que Tàrrega caurà en mans de l’enemic si no es fa alguna
cosa per aturar-lo”. El dia 10 de gener escriu, “sembla que amb l’ofensiva nostra a
Extremadura, han parat ells la de Catalunya. El dia 13, “se que ells han agafat Agramunt i Valls. Estic desesperat doncs ja tinc la guerra a Tàrrega”.”També he sabut que el bombardeig del dia 23 de desembre va ser molt gros… només em queda el recurs de pregar per ells”.


Després de 10 dies sense escriure res, diu: “He vist un diari d’ahir i parla deIs pobles de
Solsona, Manresa i Gavà, això em diu que son prop de Barcelona. Es diu que ha caigut
Barcelona”. I el 29 de gener: “Avui el “Parte Oficial” parla de Mataró i Granollers, aquesta gent es faran amos de Catalunya sense adonar-nos-en”. El 6 de febrer encara no sap res de Tàrrega, almenys té l’esperança que els bombardejos ja no els afectaran. El 9 de febrer escriu des d’Extremadura: “Aquest matí he trobat al Calibada de l’Espanya i hem parlat molt de Tàrrega. Estic trist, pero m’esforço en posar-me seré per veure acabada la guerra i poder tornar amb la meva Tresina i els de casa”.

Na Tresina Carnicer i en Josep Maria Martí passejant pel Pati l’any 1936. (Fotografia família Martí Carnicer).


31 de gener és a Hinojosa: “Crec que estem en una fase de la guerra molt crítica, dones
la pèrdua de Barcelona ha portat molta pena, a més la gent menja molt poc i va descalça, Tothom està abatut … no sé si això pot durar molt. He tingut la máxima
alegria quan he rebut carta de la Tresina amb data del 6 de Gener. Estan bons, gràcies
a Déu, estic content de saber noves amb aquesta data. També em diuen que viuen en
una cabana de les afores de Tàrrega. Això vol dir que no hauran evacuat. Quina alegria
em dóna una carta en aquestes circumstàncies”.


El 12 de febrer és a Santa Eufemia on s’assabenta que ja ha caigut Catalunya. Només
pensa en les ganes que te “de veure la Teresina, els de casa i la meva terra”. Som ja a
principis de març, i mira d’enviar cartes a Tàrrega des de Conca o Guadalajara
mitjançant la “Creu Roja”. Encara falta un mes per l’acabament “oficial” de la guerra.


Seguirem al proper capítol.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 26 de novembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (4)

Som a l’octubre de 1938 i la guerra no s’acaba. Catalunya es troba aïllada de la resta
del territori de la República i el Josep Maria Martí no té cap possibilitat de poder visitar
els seus a casa. Només les cartes, que van i venen per l’encara eficient correu aeri
sobre la mediterrània, fan de lligam entre les terres de València i les de Catalunya.


La seva tasca de xofer d’oficials de l’Exèrcit Popular, li permet viure amb comoditat i
lluny de les penúries del front. Sempre que pot mira de retrobar els amics, companys i
coneguts de Tàrrega i de l’entorn. Es troba amb l’Andreu i el Novell a Benaguasil, amb
el Pujol de l’asserradora i un xofer que s’estava al garatge Espanya de Tàrrega.


Aquests dies d’octubre fa de conductor del Comandant Paredes, del Capità Balaguer i
del capità Cebrian, a qui ha de de transportar unes “muxarangues”, perquè en aquest
ofici “has de fer els ulls grossos”.

Na Teresina Carnicer i en Josep Maria Martí el dia del seu enllaç.Tàrrega 17
de juny de 1939. (Família Martí – Carnicer)

El 23 d’octubre van amb el Comandant fins a Cuenca. “Aquesta ciutat del Júcar és
com Lleida, però el país és com León. Mengem rovellons i bacallà. Aquí ja fa fred de
debò. A Cuenca he trobat al Llopis de Vilagrassa, fa poc pensava en ell. També porta
un cotxe”. L’1 de novembre se’l torna a trobar a València, “a la festa d’acomiadament
dels Internacionals al camp d’aviació”

Escriu cartes a la família, als amics, però sobretot a la seva Tresina que encara té
febre i s’està al llit. No para de voltar amb el capità cap a Requena, a Cuenca i altre
cop a València. “Hi anem per curar-se la merda que porta el capità. Porta una sífilis
que em fa més por que goig”. Però l’estat de salut de la Tresina i el fet de no rebre
cartes li fa pensar el pitjor: “Els haurà passat alguna cosa i no m’ho volen dir? Tinc
ganes de tenir carta i em fa por que no em donin algun disgust doncs amb l’escassetat
de menjar i medicines, les malalties em tenen esfereït. Déu faci que no sigui així. He
pensat molt en si, per desgràcia, m’arribés a faltar ella, no sé què faria”.

Plànol del centre de Tàrrega, fet per l’ajuntament franquista, on s’hi han
marcat en groc els edificis afectats pels bombardejos de la “Legión Cóndor” alemanya i l'”Aviazzione Legionaria” italiana de Mussolini. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

També pensa en certes coses que veu: “No se què faria per no veure certes coses.
Tot cantant la igualtat mai havia vist tantes classes”. Finalment rep carta i es
tranquil·litza. També es felicita per haver acabat amb els polls que feia mesos el
martiritzaven: la seva bona relació amb el Comandant, amb qui juga a escacs moltes
nits, li permet gaudir d’una bona higiene personal. Som a finals de novembre i rep
carta del seu germà Miquel qui li parla de l’estat greu de la mare de la Tresina: “El cop
de morir-se la seva mare seria massa fort en l’estat de flaquesa en que es troben. Déu
faci que no passi res més”. Pocs dies més tard rep la carta de la Tresina anunciant-li la
mort de sa mare, la Pepeta.

Notícia del “Parte de guerra” del diari “Las Notícias”, del dia 1 de desembre de 1938.


L’1 de desembre torna a ser a Cuenca, on li arriben més males notícies “Són les 11,
compro el diari i llegeixo que 10 avions han bombardejat Tàrrega, Han tirat 100
bombes de molta potència. Em quedo amb la pena de si els haurà passat res als de
casa i a cal Carnicer. Això no pot ser. Són massa notícies dolentes de cop. L’hauran
fet miquetes pobra Tàrrega!. Què criminal és tot això!. Estic desesperat!. He escrit a la
Tresina. A lo millor el pis ja és tot fet pols, tant de bo a ells no els hagi passat res. Déu
ho faci, estic trist i no tinc humor de res”. El 4 de desembre escriu: “Diu que ahir van bombardejar Cervera. He rebut una carta del Sr. Juanito que quasi està cremada del
tot, es veu que ha passat per algun bombardeig.”.

El sis de desembre li diuen que han d’anar cap a Jaén. “Estic nerviós per no haver
tingut carta, ara si marxem, fins al sis o set dies no me’n cal esperar. Això és el que em
té preocupat, i més sabent que el bombardeig de Tàrrega fou per la carretera i cal
Trepat, com m’ha dit el Súria que he trobat”.

És desembre de l’any 1938. Franco i els seus aliats alemanys i italians preparen
l’ofensiva d’ocupació de Catalunya. Els indiscriminats bombardejos sobre la població
civil de Tàrrega i de Cervera ho anuncien.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 12 de novembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (3)

Som al 15 de juliol de 1938, en Josep Maria Martí escriu des de Fuentes de Ebro: “Des d’aquí veig batre en una era i em recorda l’any passat els berenars que feia amb la Tresina i els seus pares a l’era. Hem continuat el viatge fins a Fuentes, em sembla que serà l’últim dia de venir-hi ja que es nota una mica de retirada. He dinat amb el Comandant molt bé. Hem menjat meló i tot, també hem trobat l’aviació tres cops pel camí. Ara son les 7 velles i penso”.

Josep M. Martí l’any 1932 en una sortida a Montserrat. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


I el 20 de juliol reflexiona: “Ja fa 2 anys que dura la guerra. Sembla mentida que pugui durar tant una cosa que tothom voldria veure acabada”.


El dia 24 Tàrrega li torna al cor i a la ment: “Aquest matí he anat a Bétera a veure com estaven els cotxes. A la una he tornat a Valencia, he dinat junt amb un que té família a Tàrrega, un baster que es diu Soler. Després, cap a fer migdiada, després cap a escriure a la Tresina, com que és diumenge, el faig escrivint-li, així es com si passés la tarda amb ella. Com me l’estimo, no crec que s’ho figuri, però és una cosa gran”.


Al cap de dos dies, escriu: “He trobat al David Marsinyac amb el llavi partit per la metralla. Hem parlat i m’ha recordat dies que els tinc clavats al pensament. El mon es un mocador, no pensava amb ell”.

En Josep Maria Martí i na Tresina Carnicer a Barcelona, acabada la guerra, l’any
(Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


Els dies de que parla, han de ser els dies fatídics del setembre del 1936. En David
Marsinyach, i el seu germà Esteve, eren membres del Comitè de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega, i van ser acusats de participar en la detenció dels sacerdots Josep Llobet, i Josep Rubiol, que posteriorment foren assassinats, així com en la detenció d’Antoni Toló que més endavant. fou alliberat. El consell de guerra franquista de l’agost de 1939, condemnà a en David Marsinyach a la pena de mort, que més tard li fou commutada per 30 anys de presó al Penal del Dueso. L’Esteve Marsinyach marxà cap a l’exili. En futurs escrits parlarem d’ells dos.


El dia 30 de juliol es troba a uns altres targarins: “Aquest matí hem anat junts amb el xofer del Ford a Bétera, parant a Montcada per veure la família d’un company nostre. Ens ha obsequiat amb una paella valenciana i conill. He dinat esplèndidament. A Bétera he trobat al Capdevila de cal Cisquet del Pastiri. He tingut una alegria. M’ha dit que també hi havia el seu germà”. A València també es troba amb el Jordana, “hem sopat junts i hem anat a passeig, parlant molt”.


Tot l’agost el passa entre València i Bétera, i a principis de setembre és destinat a Xàtiva.
Des d’allí el 15 de setembre escriu: “A l’arribar trobo cinc cartes, dos de la Tresina, una dels seus pares, una de casa i una del Paco. Això si que em dona alegria, però hi ha una mala noticia. El Magí consta com a desaparegut, això m’ha deixat trist del tot. Pobre Magí, tant com m’ho temia, Déu no vulgui que sigui res pitjor”(1).


El 21 de setembre es troba amb un altre targarí: “Ahir encara vaig escriure a la Tresina i al Burguès. Després he agafat un camió d’enginyers del mas d’en Cadira on menjo, i he anat a Gàtova a conèixer el nou Comandant. Tot anant amb el camió, en un control, ha pujat un targarí que encara no havia vist. Es un noi de la Torra Morlans, és un noi jove i ros que ara sembla més vell que jo”.

Vuit targarins del cos de sanitat a València, durant la guerra. Desembre de 1937.
(Fotografia arxiu Dolors Minguell i Minguell).


A finals de setembre escriu: “A Bétera, el Capdevila em diu que I’ Amadeu Castells es mort. A ell no li tocava la guerra, ha mort de malaltia. A l’anar a subministrar a Benaguasil he trobat a l’ Andreu i l’ Aiguader, em dinat junts i em parlat molt. Ells han rebut moltes cartes, a mi no me’n toca aquesta vegada, la Tresina no m’escriu perquè té les injeccions del tifus”.


El 4 d’octubre torna a veure l’ Andreu i l’ Aiguader i, “com que allà es trobava de repòs la
brigada on hi havia el Jordana, el Casajoana i el Marsol. Els he vist a tots menys al Jordana que diuen que el feren presoner. Hem parlat molt anant a passeig per I‘Horta. Jo he dinat junt amb l’ Andreu i l’ Aiguadé en una casa particular. He tingut una alegria de poder veure cinc targarins junts. En Marsol i en Casajoana em diuen que de 15 en queden 2, son de la meva quinta i jo havia d’anar amb ells, si tindré sort!”.


A la Brigada que li corresponia anar, de quinze targarins només en quedaven dos. A més del Jordana, qui eren i quina sort tingueren els altres dotze?. La nostra guerra té encara molts noms propis per treure de l’oblit i moltes històries per descobrir.


Continuem al proper capítol.


(1) Magí Carnicer Domingo

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 29 d’octubre de 2021

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (2)

El mes de maig de 1938 no comença gaire bé per al Josep Maria Martí. Malgrat trobarse a la reraguarda, l’activitat al front nord de València és molt intensa i fa transports constants de vehicles i camions, d’un indret a un altre. No para de fer viatges, “sense menjar quasi nit i dia”. “Per no dormir-me vaig amb parabrisa aixecat perquè l’aire em treu la “morrinya””. El 4 de maig escriu: “No em trobo gens bé. Em noto amb mal de coll i febre”. “Rebo carta de la Tresina, una carta pèssima: em diu que els han bombardejat i han evacuat de Tàrrega”. L’atac de l’aviació nazi de la “Legió Cóndor” del 5 d’abril de 1938 a Tàrrega fou d’una gran brutalitat, i va afectar bona part del carrer Urgell, on vivia la família Martí. La criminal acció llençà 54 tones de bombes entre el Talladell i Tàrrega i fou executat per una formació de 36 avions bombarders alemanys Heinkel HE-111, iprovocà la mort de 22 ciutadans de Tàrrega i un nombre indeterinat de ferits.

Certificat de defunció de Francesc Sans, víctima del bombardeig del 5 d’abril de 1938, emès pel Doctor Ramon Carulla. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).


Les angines l’obliguen a fer llit i es recupera en una casa de pagès prop de València, on el tracten molt bé. Allí menja i descansa, i rep cartes de casa que el tranquil·litzen, Pensa en que aquell dia és 13 de maig, “justament fóra ara la Festa Major de Tàrrega”, feia dos anys que aquell mateix dia, passejava amb la Tresina pel Pati.

Josep Maria Martí i Tresina Carnicer passejant pel pati durant la Festa Major
de Maig del 1936. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


Un cop recuperat, segueix amb la tasca d’anar remolcant vehicles avariats del front cap al taller a Sogorb i, en un d’aquest viatges, topa amb el camió pel davant i es queda durant uns dies amb el seu vehicle espatllat. Llavors li donen un camió de la marca “Autocar Trucks”, i fa el transport de la tropa “cap als fronts de Penyagolosa, on per cert que hi ha castanyes. L’aviació no ens deixa fer 15 km. seguits tant a la nit com al de dia”.


Els vehicles com el seu. són l’objectiu de les bombes incendiàries de l’aviació feixista. Els manen d’evacuar-los cap a València per tenir els cotxes en punts més segurs. A finals de juny escriu: “Som a Xèrica i en sembla que hi estarem de primera. És un poble com Bellpuig en el que encara hi ha de tot. Hem anat a una casa de molt bona gent que tenen dos fills al front”.

Document del Full de Ruta dels serveis de transport del cos d’exèrcit on estava
destinat en Josep M. Marí. 1937.


El servei de correus al front encara funciona. Des de Tàrrega la seva núvia la Tresina, l’escriu constantment. També ho fan els de casa, però l’enyorança és molt forta: “Al capvespre me’n vaig sol a llegir cartes i pensar; em sembla que em trobo a Tàrrega per uns moments, qui pogués trobar-s’hi de veritat… en tinc unes ganes!!. Sempre pensant en la Tresina i les bones estones que passàvem i ara tan sol, i sempre aquest soroll del front que em té atabalat. Sembla que els homes s’hagin tornat bojos…”.


Som al Juliol de 1938 i el Josep Maria és destinat de conductor del “Graham-Paige” del Comandant. “L’hem pintat de verd; un clar, i l’altre a la part baixa més fosc. Al meu criteri sembla un llangardaix, però tot son gustos i mana qui mana. Som al carrer pintant i tothom hi diu la seva. sembla quan estava a Tàrrega pintant el cotxe del Pereña”.

En Josep Maria Martí menant una tractora de camió, per l’avinguda de
Catalunya de Tàrrega, davant mateix del desaparegut edifici de “L’Aliança”. Anys 1930
(Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


A partir d’aquesta data fa de xofer dels oficials i dels comissaris: “Avui he tornat a València amb el Tinent. M’ha agradat molt, l’he trobat bonica: una Barcelona en petit. Qui pogués trobar-se aquí amb la Tresina i sense guerra!!. Però no pot ser, fora massa felicitat… M’he comprat paper d’escriure i sobres”.

“A la tarda m’han donat 8 cartes. He tingut una alegria molt grossa ja que son les de la
Tresina, de casa i del Magí. I el que són les casualitats, la Tresina em parla de l’Andreu i l’Aiguadé i aquests me’ls trobo aquí a Xèrica”. “Amb ells parlem de les nostres núvies i això fa que em sembli que sóc a Tàrrega”. Contesto les dues cartes donant la nova d’haver trobat als dos targarins”.


S’atansa la data del 25 de juliol de 1938, al front nord de València, reben l’ordre de retirada. Es tracta d’una retirada estratègica republicana per facilitar l’ofensiva de la sagnant “Batalla de l’Ebre” que, des de Catalunya comença la vigília de Sant Jaume de 1938. Serà el cementiri de milers de “biberons”, i el darrer cant del cigne de la República.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 15 d’octubre de 2021.