La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades, la repressió que no s’atura. (2).

La primera tasca de l’exèrcit d’ocupació va ser la d’imposar la ideologia del règim, així com identificar i fitxar a tots els elements afectes i desafectes al règim, i esborrar qualsevol traça de l’etapa republicana. També es va iniciar una exaltació del nacional-catolicisme espanyol, la imposició de la llengua castellana i dels principis feixistes i falangistes.

Les fitxes negres del franquisme a Tàrrega. “L’Imprès”. 1983

El gran nombre d’exiliats, amagats i fugits no va evitar que la venjança i la repressió de la postguerra fos cruel i indiscriminada. Desenes de persones van ser tancades a la presó sense cap acusació ni judici previ. Delacions anònimes, acusacions sense prova, revenges sense sentit, assassinats impunes…. Com digué un destacat dirigent falangista : “En ausencia de los titulares tendremos que fusilar a los suplentes”.

Detall d’una fitxa negra dels franquistes. “L’imprès”. 1983

Dues víctimes de la repressió impune dels falangistes targarins, foren en Josep Maria Boixadera Bosch que l’any 1938 va marxar amb la seva mare cap a França i, un cop tornats a Tàrrega l’any 1940, va ser apallissat a la Plaça Sant Antoni i empresonat. Morí a l’octubre del mateix any com a conseqüència de la tuberculosi i de les ferides rebudes. Un altre cas similar fou el de Jacint Lloses Espinal qui fou regidor de l’Ajuntament d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la guerra, el qual després de dos anys a la presó, quan torna a Tàrrega l’any 1941, és apallissat pels falangistes. Mor el 18 de febrer de 1946 als 44 anys d’edat com a conseqüència de les ferides rebudes.

La justicia s’impartia directament pels neofeixistes de la Falange, o bé militarment des dels “Consells de Guerra” extraordinaris. A Catalunya 66.590 perosnes van patir directament la repressió de la posguerra i d’aquestes, 3.358 persones van ser executades. A Tàrrega unes 400 persones van patir directament o indirectament la repressió. Del centenar llarg de ciutadans sotmesos a Consells de Guerra, nou van ser condemnats a mort i quatre d’ells van ser executats.

Informe personal i exhaustiu d’un ciutadà per la seva ideologia. ACUR.

Les famílies considerades “roges, separatistes o maçòniques”, van ser humiliades i sotmeses a l’escarni públic. Les noies amb familiars “rojos” eren obligades a fregar el terra dels locals de Falange, i els nois eren obligats a anar-hi i soportar situacions denigrants de tota mena. Un industrial targarí que es va negar a col.laborar econòmicament amb l’“Auxilio Social” nacional sindicalista, va ser multat per l’Ajuntament. 

La comandància militar de Tàrrega avisa a l’alcade de Tàrrega que retiri tots els cartells de propaganda en català que encara resten a les parets de la població. Juny de 1939. A més de la corresponent multa per a qui no tregui els cartells en català, “Obligando al interesado a colocar personalmente un cartel con el retrato de Franco en el sitio que ocupó aquél”. ACUR.

Les fitxes ideològiques que es conserven a Tàrrega, mostren el detall dels conceptes que es recollien dels “desafectos” al règim. A part de la filiació política i sindical , vida religiosa, amistats, conceptualizació policial, conducta, etc…, es recullen els antecedents, sovint esbiaixats, i el comportament de la persona per mirar si és adicta o no  al “Glorioso Movimiento Nacional”. També es diferencia, l’actuació de la persona abans i després del “Movimento Nacional”. Aquest n’és un exemple:

“Es persona de ideales de izquierda y simpatizante con los elementos del Frente Popular, que con anterioridad al 18 de julio de 1936, se había caracterizado en esta población como elemento perturbador en las sesiones municipales bajo la mayoría de derechas que actuaba en el Ayuntamiento de aquel entonces, en esta localidad. Desafecto”

Les detencions arbritàries i constants eren el pa de cada dia de la posguerra. ACUR.

La Falange es converteix en la única organització permesa. Ningú pot fer res sense abans no haver-se declarat fidel als “Principios Fundamentales del Movimiento”. En un partit de fútbol entre l’equip de la Falange i una selecció de joves targarins, aquests darrers guanyen el partit. Els falangistes, salten al camp de fútbol i agredeixen als jugadors al crit de “rojos” i  “separatistes”. El fet no s’acaba aquí i s’arriba a redactar una ordre, signada pel Jefe Local del Movimiento, prohibint jugar a fútbol de per vida, al jugador en Josep Maria Salla Llobet, que va marcar els gols.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 d’abril de 2019.

Advertisements

La Tàrrega de la postguerra. Les víctimes oblidades. (1)

El 13 de febrer de 1939 s’acaba l’ofensiva d’ocupació de Catalunya i l’1 d’abril finalitza la guerra civil amb la victòria feixista. Durant aquest període del 1939, alguns joves targarins són morts i ferits en accions de guerra. Al front de la Curullada, al de Berga o a Camprodon moren uns conciutadans nostres, que son condemnats a l’oblit públic i institucional per haver lluitar al costat del bàndol vençut. Molts d’ells segueixen oblidats en fosses comunes, esperant el dia del retorn a la dignitat. D’altres son detinguts i empresonats durant anys, en nombrosos camps de concentració dispersos per tot l’estat espanyol.


Plamfet catalanofòbic del  llençat pel servei de propaganda franquista en motiu de la conquesta de Tàrrega i d’altres poblacions el gener de 1939.

El mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes a Tàrrega, s’imposa un règim de por i de terror. Cal escarmentar els qui pensen diferent i la primera venjança recau sobre Xavier Balagueró i Farré, el qual és pres i afusellat sense judici previ pels falangistes al cementiri de Tàrrega, en el mateix lloc on el 1936 fou assassinat el germà claretià Ferran Saperas. (La seva mort no va poder ser inscrita al registre civil fins l’any 1977). També porten al mateix indret un jove de Verdú, anomenat Benet LLuïset a qui els falangistes maten a cops.(2)

El nou ajuntament  targarí, es constitueix en comissió gestora el día 16 de gener de 1939, i és encapçalat pel constructor targarí en Ramon Sala Llobet. En Sala Llobet havia estat alcalde de Tàrrega el 1929 i  havia format part l’any 1934 de la llista municipal de dretes “Centre Autonomista Republicà”, d’en Baldomer Trepat Galceran (assassinat l’any 1936 per membres del Comité de Milícies Antifeixistes d’Agramunt) (1). És una persona ben relacionada amb el sectors de la dreta targarina de caire catòlic, moderat i catalanista. Havia estat president de l’Ateneu del 1932 al 1934, on havia compartit junta i projectes amb molts dels targarins republicans ara perseguits i represaliats. Durant la guerra, l’any 1938, rep l’encàrrec com a constructor de l’Ajuntament, per la construcció del refugi antiaeri del Pati.

Alguns dels assassinats per la violència revolucionària de principis de la guerra: Mossèn Lluis Sarret, Mossèn Josep Llobet, els alcaldes Francesc Fité i Baldomer Trepat, i el regdior Josep Prats Busquets.
Les fitxes negres de la tarrega franquista: Tota activitat política d’esquerres o catalanista posterior a l’any 1934 era considerada punible pel règim franquista. Tothom estava fitxat per les seves idees o activitats polítiques.

Entre l’abril de 1936 i el desembre de 1940 la població de fet targarina va passar de 6.486 a 6.014 habitants. Una regressió demogràfica, que és fruit de la repressió revolucionària dels primers mesos de la guerra, dels emboscats que van fugir de Tàrrega, dels joves morts al front o tancats en camps de concentració, de les nombroses víctimes dels bombardejos, de la repressió franquista, de l’exili, interior o exterior, dels camps de concentració nazis, de la presó o de les execucions arbitràries. 

Escrit del Comandant Militar de Tàrrega per tal que es retirin de la via pública, tots els cartells que queden en llengua catalana. Com a càstig s’obligarà a qui no ho faci a penjar un cartell de Franco.

El resultat de la guerra fou nefast arreu del país, com també a casa nostra. La por, el terror, l’instint de supervivència, la delació, la sospita, la censura i la obligada submissió, feu l’ambient irrespirable. Tàrrega deixaria de ser durant dècades, la ciutat alegre, emprenedora, oberta i lliure del primer terç del segle XX. La misèria moral, intel.lectual i humana, es va imposar des del primer día. Molts dels seus millors fills van haver de fugir per salvar la vida, camí de l’exili o recomençar-la en una altre indret. 

Els qui es van quedar van haver de callar i viure en l’anonimat. Cap projecte cultural, cívic i social previ, fou respectat. Algunes de les propietats dels republicans van ser expropiades, les seves cultes biblioteques destruïdes, les llibreries cremades, la mateixa redacció de la Crònica Targarina fou saquejada i expoliada.

En Manuel de Pedrolo descriu així la postguerra a la seva estimada Tàrrega:

“El poble ja no és el mateix. Després de la guerra les coses han canviat. Una certa altesa de mires, una certa disponibilitat, una harmonia, si vols, que abans hi feia la vida planera, pel fet de la guerra i dels seus resultats, s’ha convertit en recel, en hipocresia, en una tensió netament visible sota l’aparent placidesa de les activitats diàries. Les ferides hi són més vives, més vistents si més no, que a la capital, i l’estrany que s’hi aventura, l’estrany que ja sóc jo, en sofreix. Sofreix, també, i encara més, de veure amb quina facilitat la gent ha renegat d’ella mateixa. Em diràs que això ha passat a tot arreu i et donaré la raó. Però ¿què vols? resulta que aquest és el meu poble… Potser per això, per l’amor que indiscutiblement li porto, m’hauria agradat veure’l escapar a la mesura comuna. Ara, m’hi sento com el peix fora de l’aigua. ¿On són les persones amb qui pots parlar amb sinceritat? I de tantes aspiracions que semblaven sinceres, ¿què se n’ha fet?”

De Pedrolo, Manuel: Les finestres s’obren de nit, pàg. 76, Editorial Moll, Mallorca, 1993. (2)

En parlarem en aquesta nova sèrie sobre una postguerra que no podem oblidar.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 5 d’abril de 2019.

(1).- En Francesc Fité Pons Alcalde de Tàrrega del 1932-1934 i en Josep Prats Busquets regidor de Tàrrega del 1934-1936, juntament amb Baldomer Trepat Galceran Alcalde del 1934-1936 van ser assassinats per les Milícies Antifeixistes l’estiu del 1936.
(2).- “TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA” Per Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López. www.tarrega1939.cat. Museu Comarcal. Ajuntament de Tàrrega. Tàrrega març de 2008.

L’home que estimava

Ens ha deixat l’home que estimava. Des de l’ecosistema del riu Ondara fins a l’arbre de davant de casa seva. Quan el cabal del riu patia o les fulles del seu til.ler feien mal aspecte, no parava fins que tornaven a la normalitat.

Aquest era l’Antoni Canals que ens ha deixat. Els companys de trajecte i de projecte, ens hem quedat orfes, en la sempre inacabada tasca de treballar per una ciutat i un país millor, més just, més net, més cívic. més respectuós, més democràtic, més lliure , més viu, més tolerant, més acollidor, més ecològic, més sensible, més feliç….

En Ton era una persona ordenada, formal i seriosa. Una persona d’ideals i de principis: socialista, treballador, lluitador, compromès, actiu i solidari. De veritats a voltes alliberadores i sovint punyents. 

A ell li correspon l’honor i la valentia d’haver estat la llavor de l’antifranquisme i de les esquerres a Tàrrega. Ell fou un dels primers del cercle de la Convergència Socialista de Tàrrega l’any 1973. Fidel company de viatge, home de valors ètics i morals incorruptibles, sincer i directe, amant de la veritat crítica que sempre manifestava en els seus escrits públics i en les seves converses privades.

Fa poc ens contava com l’any 1968 en ple franquisme, juntament amb en Joan Ros, i els recentment traspassats n’Ignasi Camps i en Ramon Anglí, van organitzar a Tàrrega el centenari del naixement de Pompeu Fabra. Un centenari en part fallit perquè el permís governamental de la conferència del gramàtic Josep Miracle se’ls hi va entregar tard.

Cada mes, el Ton assistia a la reunió del Grup d’Ecologia i de Medi Ambient de Tàrrega al Centre d’Entitats. Ara fa un mes, ens va dur una carpeta amb la informació de les fonts de l’Ondara i de l’anàlisi del seu cabal, feta en diversos tram del riu el mes de juliol del 1970. Sabia que pocs dies abans el GEMA i el “Projecte Rius” havíem fet de nou la mateixa feina que s’havia fet 49 anys enrere.

En Ton estimava els seus com ningú. Estimava el país, la gent, la natura, el paisatge, la identitat; sentia passió per la justícia, per la gent treballadora, per les persones desvalgudes, per la integració i els drets dels migrants, per la memòria històrica, pels arbres dels camins, pels ocells. per les orenetes, sempre al costat dels dèbils i dels desafavorits.

El Ton Canals afable i conversador, idealista, socialista i solidari ens ha deixat. Tots aquells que d’una o d’altra manera hem quedat impregnats pel seu ideal, li donem les gràcies, amb el ferm compromís de continuar amb la seva tasca i com ell, mai no defallir.

Jaume Ramon Solé.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. La ocupació i la retirada de gener del 1939. ( i 9)

El dia 14 de gener les tropes en retirada passen per Tàrrega durant tot el dia i fins ben entrada la nit. Es retiren en direcció cap a Guissona i cap a Cervera. També hi ha un gran moviment d’avions de reconeixement enemics i se senten algunes detonacions bastant fortes.

Des de primera hora del matí es bombardeja Tàrrega amb bombes de gran calibre que fan molt mal. Durant el matí, els artificiers de l’exèrcit republicà preparen les càrregues per dinamitar el pont de la carretera a Vilagrassa, el Raval del Carme i la carretera d’Agramunt que volen a mig matí, alhora s’incendien les cases de cal Pijuan al carrer del Carme, de cal Secanell a l’Av. Catalunya i de cal Perenya a la Plaça Major. Les famílies de molts ciutadans compromesos ja havien fugit uns dies abans en direcció cap a la frontera.

El Raval del Carme el dia 15 de gener de 1939, després de la voladura i retirada de l’exèrcit republicà. Alguns edificis també es trobaven fortament afectats pels bombardejos de l’aviació alemanya.

A dos quarts de dues, uns tocs de campanes avisen de l’arribada de l’exèrcit facciós i tota la població surt al carrer per rebre’ls. El capità falangista José Boixareu Rivera, al capdavant de les forces regulars d’avantguarda indígenes del “4º Tabor de Tiradores de Ifni”, és el primer en entrar a Tàrrega acompanyat de les tropes indígenes africanes vestides amb indumentària de guerra nord africana com la “kandora”, el turbant, la “xilaba”, el “tarbux” i el “salacot”.

“Cuartel general del Generalísimo. Parte oficial de guerra.

En el dia de hoy ha sido coronado el esfuerzo de nuestras armas con la liberación (….) del importante nudo de comunicaciones de Tàrrega. Las poblaciones han recibido a las fuerzas liberadoras con el más grande de los entusiasmos. El número de presos es elevadísimo, sin que haya sido posible su recuento por su cuantioso número… Salamanca 15 de enero de 1939. III Año Triunfal”.

El Raval del Carme de Tàrrega el 15 de gener de 1939, vist des del balcó de la boteria de Cal Farran.
El mateix Raval del Carme, l’any 1932. Visita a Tàrrega del President Macià.

Des de la retirada el fins llavors regidor de l’Ajuntament de Tàrrega en Norbert Orobitg escriu: 

“Estem retirant-nos cap a la frontera. Ells ja estan a punt d’entrar a Tàrrega. No podem fer-hi res. La cinquena columna rep eufòrica als “alliberadors” i la nostra gent fuig espantada, mirant de salvar la pell. La “Batalla de l’Ebre” ha estat el darrer capítol de la nostra lluita. Quan penso en el que ens ha passat, se’m fa un nus al cervell que no em deixa pensar serenament. Estic desesperat… desesperat… Ara sí que plora i saglota, perdut en el marasme de la seva desesperació impotent, impotent… (De la novel.la inèdita d’en Norbert Orobitg. El Brillante.Pag. 49”. (1)

Mentrestant més al nord, aquell 15 de gener, entre Artesa i Ponts, els nacionals pateixen moltes baixes i no poden avançar. Una resistència numantina a la Serra de Comiols, i a Oliola, manté entretingut i a ratlla el gruix de l’exèrcit franquista durant 14 dies. A Montmagastre 200 soldats republicans són morts i 400 més són fets presoners. En molts indrets els soldats republicans que s’havien rendit son afusellats. Trenta d’ells són assassinats a Vilanova de Meià. 

Vilagrassa el 14 de gener del 1939. “Une vue de Villagrassa après la prise de la Ville par les troupes franquistes” Par Belin. France Presse.

Entre Guissona i Torà, a Vicfred, el capità feixista que havia ocupat Tàrrega, mor en combat el dia 20 de gener quan una Brigada Mixta reforçada amb una Agrupació de Guàrdies d’Assalt defensa des de Palou les seves posicions. A prop Guissona, la 60ena. Divisió del XVIIIè. Cos d’Exèrcit, també participa en la contenció de l’avanç amb els coronels Gregorio Jover i Francisco Galán. Les tropes republicanes aguanten fins a quatre atacs de les tropes africanes fins que es retiren.

La prioritat de l’exèrcit republicà era la de protegir la retirada de milers de ciutadans, soldats, dones, homes i infants que marxaven cap a l’exili. Calia resistir i retardar com sigui l’avanç de les tropes feixistes. El 26 de gener les tropes franquistes que avançaven per la costa entren a Barcelona. A la Segarra i al prepirineu encara s’hi combat ferotgement.


Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939 on pregunta per l’estat de la ciutat: “diciéndome que esta simpática población de Tàrrega, casi no existe”.
Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939, on pregunta per l’estat de la ciutat. “Y las contadísimas casas que quedan en pie, están poco menos que deshabitadas”.

I fins aquí el darrer capítol d’aquesta sèrie. Seguirem parlant de la guerra i de la posguerra en propers escrits que ara es troben en procés de documentació.

Jaume Ramon Solé. Article publicat a la Nova Tàrrega del dia 22 de març de 2019.

(1).- “TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA” Per Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López. www.tarrega1939.cat. Museu Comarcal. Ajuntament de Tàrrega. Tàrrega març de 2008.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. Els primers dies del gener del 1939. (8)

El darrer ple municipal de la República fou el dia 28 de desembre de 1938, amb un únic punt a l’ordre del dia: donar plenes atribucions a la Presidència Municipal, per la situació excepcional i d’extrema gravetat que es viu arreu, amb bombardejos, incivisme i saquejos a la ciutat, i moviments de tropes i combats a tots els fronts de guerra.

En aquest ple, presidit per l’alcalde, hi assisteixen segons l’acta 14 regidors. L’acta, feta posteriorment,  ja només la signen l’alcalde Joan Sasplugas, i els regidors Francesc Biscarri, Magi Puigfarregut, Feliu Fauste, Ramon Amorós i el Secretari Jaume Foraster. Probablement, com a màxima autoritat , i per donar testimoni de la seva militància comunista, en Joan Sasplugas signa aquesta darrera acta en tinta vermella. (cosa que no havia fet mai des que va assumir la presidència del consistori a l’Abril del 1938).


Rúbrica de la darrera acta municipal de la Tàrrega Republicana. L’alcalde en Joan Sasplugas i Arqués, com a màxima autoritat targarina, dóna testimoni de la seva militància comunista i republicana, signant  l’acta en tinta vermella. 

L’alcalde assumeix l’atorgació de plens poders, “remarcant que el personal femení del Municipi s’ha portat complidor en el seu lloc, no aixís el masculí, que amb poques excepcions no han procedit en vista de les circumstàncies, que cal aplicar rigidesa amb sancions als funcionaris amb aquesta manera de procedir”. “El Conseller Biscarri proposa es dongui una distinció al personal femení empleat al municipi, que podria ésser de significació d’agraïment per a que serveixi d’estimul”.

El dia 4 de gener entre 9 i 10 de matí una pluja de més de cent bombes caigué de nou sobre la ciutat, gairebé totes a l’entorn de la població.

Fins el dia 5 de gener, que és quan cau les Borges Blanques al sud i Artesa de Segre al nord, hom encara tenia esperança en mantenir la resistència del front. A partir de llavors, ja no té sentit mantenir el cos d’exèrcit atrinxerat al cap de pont de Balaguer, pel perill de poder acabar encerclats. El dia 7 de gener les tropes republicanes abandonen les trinxeres, i les tropes franquistes del general Moscardó se n’adonen i aquell mateix dia cauen les places de Bellcaire, Bellmunt i les Ventoses.

 El mateix dia 7 la Legió Còndor bombardeja el centre històric de Tàrrega, la Plaça Major i el carrer Major, afectant les cases de cal Martí, cal Bergadà, cal Robinat i cal Perelló. No hi ha informació de les víctimes que aquests bombardejos causaren.

L’avanç franquista sembla imparable. El dia 8 de gener cauen Linyola, Les Penelles, Bellvís, La Fuliola, Castellserà i Ivars. El dia 9 Tornabous, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Mollerussa i Miralcamp. Però el 9 de gener, trobem encara algunes unitats que aguanten epicament a la peixera de Collfret i a Montclar. Agramunt és bombardejat intensament el dia 10 de gener i cau la nit de l’11 al 12.

En un intent desesperat de contenció de l’atac, els republicans concentren les unitats i s’esforcen en fortificar tota la línia del Canal d’Urgell que aguanta fins el dia 14. El dia 15 de gener es retiren i cauen Anglesola, Vilagrassa, Preixana, Claravalls i Tàrrega.

L’entrada a Vilagrassa venint de Tàrrega el 14 de gerner de 1939.

Al front i també a la rereguarda el drama humà i social és d’una magnitud mai imaginada. Tàrrega va perdre la seva fisonomia física, però també perdrà bona part del seu bagatge intelectual, social i cívic. En parlem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. Cap d’any tràgic. (7)

El dia 31 de desembre de 1938, feia més d’una setmana de l’inici de la campanya d’ocupació de Catalunya per part de l’exèrcit franquista. Una ofensiva que s’havia dissenyat per a ser ràpida, i provocar el caos i la desbandada immediata de l’exèrcit republicà arreu del front.

Amb l’ofensiva. arribaren puntuals els bombardejos sobre les poblacions properes al front, entre elles Tàrrega. La ciutat i els seus habitants van patir-ne intensament les conseqüències.  L’alcalde Joan Sasplugas Arquès, s’adreçava als targarins el vespre del 21 de desembre, amb aquestes paraules:


Croquis de situació de l’Aeròdrom de Tàrrega. Arxiu del Servicio de Información del Nordeste de España. (SIFNE).

“Avui ha tingut lloc sobre aquesta ciutat, altra criminal agressió de l’aviació feixista, que amb més intensitat ha bombardejat, causant víctimes i destrosses. Expressem la nostra condolença per aquests bàrbars atacs contra la pacífica població, immolant vides inocents i produint estralls. L’Ajuntament condemna l’agressió i es manté amb la serenitat i fermesa, en l’esperit de lluita contra els invasors, aguantant amb valentia al seu lloc, amb la fe en la victòria i servant la unitat amb l’heroic Exèrcit Popular”.

Malgrat la ofensiva aèria i d’artilleria, i malgrat els milers de víctimes, les defenses del front del Segre van aguantar la primera escomesa. La premsa internacional parla a finals d’any del fracàs de l’atac feixista i de la heroica resistencia de Catalunya. Hitler i Mussolini demanen explicacions a Franco, i aquest apreta als seus comandaments i aliats militars, per intensificar l’atac i trencar el front, costi el que costi.

A primera hora del dissabte dia 31 de desembre, una gran ofensiva aèria, formada per vint-i-quatre avions de bombardeig alemanys, nous de trinca, Heinkel He-111 i dos avions de bombardeig  “Dornier Flugzeugwerke” Do-17, de la Legió Còndor de la Luftwaffe Nazi, ataquen varis objectius militars, logístics i de subministres a la carretera entre Agramunt i Tàrrega. Un dels seus objectius és l’Aeròdrom de Tàrrega, un camp d’aviació poc operatiu, destinat a socors i emergències, situat a prop del Mas de Colom, al terme municipal d’Altet.

Joan Sasplugas camí de l’exili al Camp de concentració del Barcarès a l’estat francès.És el primer per l’esquerra. 1939.
Font: Col.lecció familiar de Jordi i Magda Sasplugas

Abans de tornar cap a la seva base a la Sénia, la formació aèria es dirigeix cap a Tàrrega i s’acarnissa amb el casc antic de la ciutat, bombardejant les cases de la plaça de Sant Antoni, Carrer de la Font, de les Sitges, d’Agoders i la fàbrica de filferro situada a l’actual carrer de Joan Maragall.. Al carrer de la Font s’ensorra la casa de Cal Sanou, al celler de la qual s’hi havien refugiat vàries persones que van quedar atrapades i malferides. Bona part del casc antic va quedar completament desfigurat.

Les divuit víctimes mortals registrades d’aquell tràgic cap d’any van ser:

  • Adelaida Sunyer Pera de 45 anys.
  • Dolors Morros Sunyer de 17 anys.
  • Teresa Mas Bosch de 68 anys.
  • Manuel Amargós Cercós de 14 anys.
  • Josep Dalmau Borràs de 60 anys.
  • Dolors Bautista Escudé de 57 anys.
  • Francesc Bautista Hernández de 13 anys.
  • Magdalena Castelló Pèrez de 45 anys.
  • Mª Àngels Solé Porta de 94 anys.
  • Teresa Pagès Culleré de 62 anys.
  • Rosa Cunillera Pagès de 22 anys.
  • Maria Domingo Amenós de 64 anys.
  • Alfons Domingo Mitjans de 6 dies.
  • Margarida Tasies Vila de 65 anys.
  • Isabel Tudela Gatius de 50 anys.
  • Milagros Curia Tudela de 13 anys.
  • Refugiat de Barcelona de 18 anys.
  • Soldat no identificat.

Unes setmanes abans, la desgràcia ja s’havia abatut sobre el barri de l’Hospital. Una bomba de mà abandonada en un refugi va esclatar, i va ferir a les nenes Ramona Camps Massons, Ramona Castellana Prats, Lídia i Carme Solé Bellet, i Ramona Ribelles Capdevila aquesta darrera, fou ferida de gravetat a qui s’hagué d’amputar la mà dreta i l’ull esquerre.

Al proper escrit encararem els darrers 15 dies de la guerra a Tàrrega. Parlarem del protagonisme de les dones targarines que, lluny de fugir de la ciutat, es van mantenir al seu lloc durant els pitjors dies de la guerra.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 22 de febrer de 2019.

Els bombardejos de la legió Còndor a Tàrrega. El tràgic desembre de 1938. (6).

Els dies 21 i 22 de desembre de 1938, Tàrrega torna a ser intensament bombardejada per l’aviació de la Legió Còndor alemanya, al servei del general rebel facciós Francisco Franco. Els atacs provoquen 10 víctimes mortals i destrueixen un gran nombre de cases del carrers  Sant Roc, Urgell, Major, la Font, Segle XX, Carme i la Plaça Albers. En aquest atac una de les bombes entra pel cimbori i cau dins l’església parroquial però sortosament no esclata.

En el document adjunt, data el 21 de desembre de 1938, que duu el segell de la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social de l’Ajuntament de Tàrrega, i recuperat fa poc, hi podem llegir les identitats de famílies, nens, dones i homes, mortes i ferides pels indiscriminats bombardejos aeris sobre la població civil.

Document del dia 21 de desembre de 1938, amb la relació de víctimes del bombardeig d’aquell dia. Porta el segell de la Conselleria de Sanitat i d’Assistència Social de l’Ajuntament de Tàrrega.

L’endemà, el dia 23 de desembre l’Exèrcit del Nord, o  “Ejército de Ocupación de Cataluña”, dotat amb 22 divisions d’infanteria (325.000 homes), ben equipades i armades, i el Corpo Truppe Volontarie italiana, amb 1.200 peces d’artilleria, 300 tancs i vora 400 avions de la Legió Còndor i l’Aviazione Legionara, inicien la ofensiva d’ocupació de Catalunya.

Enfront seu, els Grups d’Exèrcit de la Regió Oriental, dotats amb 20 divisions d’infanteria (220.000 homes), delmats i inexperts, 300 peces d’artilleria, 40 tancs i 150 avions russos, son a punt per la defensa de les línies del front.

A excepció del cap de pont de Seròs, els atacs feixistes son aturats amb fermesa en tot el front i aguanten sòlidament fins el dia 5 de gener en que finalment cau Les Borges Blanques i Artesa de Segre. Durant els primers dies de l’atac, l’exèrcit republicà pateix més de 50.000 baixes entre morts i ferits, la qual cosa fa inviable el manteniment de les línies de defensa de la L-1 i s’ordena una retirada estratègica fins la línia L-2.

Primera pàgina de l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia del bombardeig del 21 de desembre de 1938. En aquest plenari s’aporva donar el nom d’una plça o carrer de Tàrrega a les Brigades Internacionals.

Mentrestant els moviments de tropa, vehicles i blindats per Tàrrega són constants. El dia 26 de desembre la ciutat pateix nous bombardejos al llarg de l’Avinguda Catalunya i al carrer Urgell. La població civil targarina abandona la ciutat que s’ha convertit en un objectiu prioritari dels Junkers alemanys. Els dies 27, 28 i 29 se senten des de Tàrrega la virulència dels combats,  les constants explosions de l’artilleria i de les batalles aèries a tot el front del Segre.

Els consellers Biscarri i Orobitg parlen del “criminal bombardeig feixista” sofert per la ciutat aquell mateix dia, el 21 de desembre de 1938.

El 31 de Desembre fou però el día fatídic. El testimoni del senyor Josep Flaquer ens ho explica així en el seu dietari:

“Trist final d’any. A primera hora del matí, una escuadrilla d’avions bombardeja amb molta intensitat destruint la Plaça Sant Antoni i vàries cases del carrer la Font ahon s’hi havien refugiat vàries persones que quedaren enfonsades en casa Sanou, i entre elles la de Cal Calaixeres y familia, en la de les Sitjas, Flaires caiguda. A las 11 repetiren l’agressió causant moltes destrosses al carrer Agoders, casa Sanou, Fàbrica de Filferro, i vàries altres causant 14 o 15 víctimes”.

Les víctimes mortals dels bombardejos d’aquell final d’any va ser de 18, des d’un nen de sis dies, fins una àvia de 68 anys.

Ho detallem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 8 de febrer del 2019.