Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. Una normalitat alterada. (3)

L’estabilització del front de guerra a la línia del Segre i els bombardejos sobre les poblacions properes a principis d’abril del 1938, van obligar al XVIII Cos d’Exèrcit Republicà (CE) i al conjunt de l’Exèrcit de l’Est (EE), a realitzar una profunda reorganització.


Carta signada pel Tinent Coronel en Cap, José del Barrio per la inauguració de les Escoles de Capacitació del XVIII Cos d’Exèrcit situades a d’edifici dels Escolapis. 30 de setembre de 1938. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

A Tàrrega, el Cos d’Exèrcit hi tindrà el Tribunal Permanent Militar, la Direcció dels serveis de veterinària, el parc mòbil d’artilleria, l’Hospital de Sang, l’Escola del CENU, els Dipòsits d’explotació, dues fàbriques de farines, els sortidors de gasoil, els dipòsits d’intendència, les essències i greixos, la recuperació del personal, els serveis de depuració i cloració d’aigües, les Agrupacions d’automòbils, la Banda de Música, els Tallers mòbils, el Centre d’instrucció d’oficials i comissaris, els Dipòsits de benzina, l’Hospital Quirúrgic de 2ª urgència amb dos equips quirúrgics al Mas de Colom i  la clínica antipalúdica al mateix indret amb dos-cents vint-i-quatre llits. (1).

A Santa Maria de Montmagastrell s’hi estableix el Quarter General del XVIII Cos d’Exèrcit a les ordres del Tinent Coronel en Cap, en José del Barrio Navarro, que té sota les seves ordres un exèrcit de 160.000 soldats que s’han d’alimentar, cuidar, armar i vestir.


Acord del trasllat de la Delegació de la Vegueria de Lleida del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya a Tàrrega. 2 de novembre del 1938. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

En la vessant civil, les delegacions territorials de la Vegueria de Lleida de la Generalitat de Catalunya, s’ubiquen a Cervera i a Tàrrega. La del “Departament d’Economia” és la que s’estableix a la nostra ciutat. També s’hi estableix el Comitè d’Ajut als Refugiats i del Socors Roig Internacional.

Document de correspondència del Socors Roig. El document es trobava entre els certificats de defunció de l’Hospital de Mas de Colom.

El bombardeig del 5 d’abril impulsa la construcció de refugis a tots els barris de Tàrrega, essent el més important el del Pati. També se’n construeixen a la Plaça dels Escolapis, a l’Estació de Tren, i s’adequa com a refugi el Pou del Gel, amb entrada pel carrer Buenos Aires. També s’utilitzen com a refugis, els cups i cellers del casc antic de Tàrrega, entre ells el de l’Ajuntament.

La Junta de Defensa Pasiva pren la iniciativa de la construcció dels refugis i es crea un impost sobre el comerç i la indústria per financiar-los. També agafa el comandament del Cos de Bombers i vetlla pel manteniment i cura dels sistemes de defensa, de l’equip de vigies situats a l’entorn de la ciutat o de la neteja dels refugis com llegim a la carta del 18 d’agost que adreça a l’Ajuntament i diu que:  “sus demani volguesiu distraure el personal i ordenarli la limpieza dels refugis per trobarse amb un estat verdaderament llastimós”.


Encapçalament del paper carta del PSUC, situat als locals de la “Alianza” a l’Avinguda de Catalunya. 1938. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

S’obliga als bars a tancar a les déu de la nit. La ordre afecta tant als locals incautats com ara l’antic Ateneu, que ara és la seu de la Unió Republicana, o l’Aliança que ara és la seu del PSUC i de la “Unión de Hermanos Proletarios”, així com a la resta de cafeteries que ja s’han adaptat als nous temps revolucionaris i duen noms tan suggestius com el Bar Kropotkine, el Cafè Carles Marx, la Casa del Poble de la UGT, o els més clàssics com la Taberna Martí, la Taberna Baró o el Cafè Enric Angels.


N
omenament dels nous representants a l’Ajuntament per Esquerra Republicana de Catalunya. 19 d’abril del 1938. Molts d’ells, com molts d’altres, mereixen un capítol apart de reconeixement, per la brutal repressió que patiren després de la guerra. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

Els partits polítics es reorganitzen. Després de la dispersió de càrrecs i responsables ocasionat pel bombardeig, el 16 d’abril es nomenen nous responsables de la “Cooperativa Industrial Farineres Reunides” de la U.H.P. (Unión de Hermanos Proletarios), vinculada al PSUC. Esquerra Republicana nomena els seus representants a l’Ajuntament el dia 19 d’abril. I dies més tard, en el Plenari Municipal, es produeix una forta polèmica, quan la CNT manté com a conseller de l’Ajuntament un regidor que havia desaparegut de la ciutat durant setmanes a causa dels bombardejos.

Mentrestant Tàrrega és una ciutat en guerra, on tot gira al voltant del gran contingent de soldats, vehicles i maquinària que malden per mantenir estable el Front del Segre, des del qual, constantment, cada dia i cada de nit, durant nou mesos, hi arriba , més o menys intensament, el so de les explosions del foc amic i enemic. El canó d’artilleria més potent de l’exèrcit franquista se’l coneix com “La loca”, i el de l’exèrcit republicà és conegut com “El abuelo”.

El proper atac aeri de la Legió Còndor sobre Tàrrega, no serà fins el dia 5 d’octubre a la Canaleta i a Altet, en que varis avions, després de donar uns tombs per l’entorn, bombardegen i maten les mules del Millo i el fereixen greument.

El comandament militar de Tàrrega ocupa part de l’edifici on l’Orfeó Nova Târrega on la Societat Ateneu hi tenia la seva seu, que ara es troba en mans de la Unió Republicana. Aquesta situació provoca un greu incident, del qual en parlarem en el proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Article publicat a la Nova Tàrrega del 14 de desmebre de 2018.

  1. “La presència militar a l’Urgell durant la guerra civil espanyola: L’escola d’oficials i comissaris de Tàrrega”. URTX. Francesc Closa Salinas URTX Revista Cultural de l’Urgell. ISSN 1130-0574, Nº 29, 2015, págs. 105-120


Advertisements

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. Les víctimes i les primeres conseqüències. (2)

Les víctimes civils del bombardeig del 5 d’abril van ser:

Simona Zárate Redondo refugiada de 82 anys de Maqueda (Toledo).

Maria Rodriguez Varga de 28 anys infermera de l’Hospital de Lleida.

Carme Viladot Güell de 41 anys de Tàrrega.

Maria Merlí Carnellona de 50 anys de Granyanella.

Mercè Auberni Segura de 30 anys de Tàrrega.

Ramon Sala Florensa de 83 anys de Tàrrega.

José Giménez Gil de 23 anys del Marroc.

Ramon Quintilla Quintilla de 55 anys de Lleida .

Sebastià Ramon Minguell Pallicé  de 48 anys de Guimerà.

Francesc Sans Civit de 41 anys de Tàrrega.

Alexandre Escolà Farré de 34 anys de Tàrrega.

Rafael Peret Montanuy de 53 anys.

La resta de víctimes mortals, consten com a desconegudes i les altres ni tan sols consten. Degut al caos del moment, al llibre del registre civil de defuncions no s’hi fan anotacions fins a finals de d’abril. Podria ser que a les 14 de Tàrrega s’hi afegeixen les 8 de Vilagrassa, que farien el nombre de 22 que esmenten algunes cròniques.


Segell del 1938 de l’Ajuntament de Tàrrega. (Arxiu Comarcal de l’Urgell. ACU).

Els dies 5 i 6 d’abril l’aviació feixista bombardeja Claravalls causant 3 morts i a Anglesola provoca 5 víctimes mortals. A Vilagrassa, el 5 d’abril moren 8 persones,  5 d’elles son membres d’una mateixa família: En Jaume Patau Mora de 53 anys, na Dolors Castells Pons de 50 anys, na Ramona Patau Castells de 19 anys, n’Antònia Patau Castells de 15 anys, i en Jaume Patau Castells de 9 anys. A Tàrrega el dia 7, l’aviació alemanya apareix a quarts de sis de la tarda i deixa anar les seves bombes altre cop a l’Avinguda Catalunya i al Carrer del Prat. Ignorem si van causar víctimes.

Amb la ciutat abandonada, moltes cases enderrocades, i sense els serveis bàsics ni els proveïments, l’Ajuntament intenta recuperar el control de la situació. El dia 11 d’abril s’aconsegueix convocar una sessió, on encara hi falten l’alcalde i un bon nombre de regidors, que no estan localitzables per haver canviat de domicili o per haver marxat de la ciutat. En aquesta primera sessió després del bombardeig, el nou alcalde del PSUC, elegit el mateix dia, en Joan Sasplugues diu: “Degut als aconteixements passats, representacions populars d’aquest municipi, gens conscients del seu deurer, en el moment de desmoralització, foren els primers en abandonar la Ciutat, quedant solsament en el seu lloc, uns quants homes, els més conscients, per a no deixar el poble abandonat i aquest son els qui formen l’Ajuntament actual”.

Escrit de l’Associació d’Empleats Municipals a l’Alcalde de Tàrrega (1). (ACU)


Escrit de l’Associació d’Empleats Municipals a l’Alcalde de Tàrrega (2). (ACU)

Les primeres mesures que pren el consistori,  van orientades a recuperar la normalitat, els proveïments i la seguretat de la població: Es decreta reprendre l’activitat de les indústries i del comerç, s’activa la Junta de Defensa Passiva, es mobilitzen els homes de 17 a 45 anys per a la realització de tasques de fortificació i la construcció dels refugis antiaeris, es prioritza recuperar els serveis d’aigua i de llum, se suspèn de feina i de sou els empleats municipals que no s’han incorporat als seus llocs de treball, s’ordena tornar a posar a la “Torre del la Plaça” (el campanar) la campana gran per tocar-la en cas de bombardeig, (sense llum les sirenes no funcionen), s’ordena pintar de blau els fanals de l’enllumenat públic, s’incauten les cases deshabitades per donar allotjament als veïns afectats pels bombardejos i als qui han estat desallotjats per necessitats de l’exèrcit, així com als nombrosos refugiats que arriben de tot el front del Segre on s’hi combat ferotgement.

Segell del 1938, de la Junta Local de Defensa Passiva de Tàrrega. (ACU)

Falten pedres, totxos i teules per la construcció de fortificacions al front i per reparar les destrosses als edificis, es donen casos de gossos descontrolats i rabiosos, el director de les “Escuelas Nacionales” es queixa dels nens que no assisteixen a classe. L’exèrcit exigeix a l’Ajuntament que proveeixi de roba, calçat, aliments, aigua cavalleries i vehicles el front. Hi ha casos de robatoris de mobles en molts domicilis abandonats. Malgrat la excepcionalitat, la gent comença a tornar a la ciutat, que de sobte s’ha convertit, (per a bé i per a mal), en el centre logístic i de control, de varis cossos d’exèrcit que es troben situats al llarg de l’extensa línia del Front del Segre. També és el centre de serveis, sanitari, de lleure i de proveïments d’un immens exercit que necessita menjar, beure, armes i medicaments.  En aquests moments difícils, sabem que el 17 d’abril el President Companys visita Tàrrega, de pas cap el front del Segre visitant la Fuliola i casa seva al Tarrós.


Obrers treballant en la reparació del paviment al Carrer 1er. de Maig, actual Alonso Martínez durant la guerra civil. Les obres públiques van ser la solució per donar feina durant la guerra a la població aturada. (Arxiu Argiles – Gómez).

El 19 d’abril es tramet una carta al Director de la Caixa de Pensions informant de la ocupació per part de l’Ajuntament de les seves oficines, per adequar els soterranis de la casa de la vila per a refugi. En el mateix sentit la sucursal a Tàrrega del Banc Espanyol de Crèdit a la Plaça Macià (el Pati) és ocupada per posar-hi les oficines de la Conselleria de Proveïments,  que ha estat destruïda pel bombardeig.


Comunicat de l’Ajuntament on es dóna compte del trasllat de la Casa de la Vila a les oficines de la Caixa.

El 23 d’abril es convoca a una reunió a l’Hotel Espanya, a tots els representants dels partits polítics, organitzacions i sindicats per estrènyer llaços entre l’Exèrcit i la població civil. Fins el gener del 1939 la ciutat viurà nou mesos tràgics i frenètics que aquí recordarem.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 30 de novembre de 2018.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. El 5 d’abril de 1938. (1)

El passat dia 5 d’abril va fer 80 anys que la nostra ciutat va patir el primer i més criminal bombardeig d’aviació de la seva història en un sol dia.


Certificat de defunció de Francesc Sans, víctima del bombardeig. Emès pel Doctor Carulla. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

La força destructiva dels Junkers de l’Alemanya nazi enviats per Hitler, i posats a disposició del general feixista Francisco Franco, es van acarnissar sobre la població civil targarina i van desfigurar una bona part de la geografia urbana de Tàrrega.

El dia 27 de març, poc abans de la ocupació franquista de Lleida ciutat, l’aviació feixista va bombardejar-la causant prop de 400 víctimes mortals, que el règim franquista va negar i en va intentar esborrar les proves. El dia 1 d’abril, els avions facciosos van bombardejar els camps d’aviació republicans d’Anglesola i de Bellpuig, i el dia 2 es bombardejà la carretera de Vilagrassa a Tàrrega.


Bomba alemanya de 250 kg., amb espoleta electrònica, que sortosament no va explotar. Caiguda vora la Fassina al carrer de Migdia, la tarda del 5 d’abril de 1938, i recuperada durant la construcció de l’estació d’autobusos als anys 1980. (Museu Miquel Aresté).

El dimarts dia 5 a les deu del matí, els Junkers van començar a metrallar a tot allò que es movia per Tàrrega i els trimotors alemanys van bombardejar la ciutat de nord a sud. Els fanals de l’avinguda Catalunya quedaren foradats pels impactes de bala vinguts del cel.

Una primera tanda de bombes va caure sobre l’era del Xeco (Cal Gomà), al capdamunt del carrer del Nord i feu esclatar el polvorí que hi havia allà mateix vora el cementiri, fet que provocà l’enderrocament d’algunes cases del mateix carrer. Una altra tanda d’avions va bombardejar la benzinera Bonjoch del Pati , afectant altres cases de la plaça i del Pavelló. També van atacar el casc antic de Tàrrega, els vagons de tren i l’estació del ferrocarril. Un altre grup va bombardejar la zona de les eres del Castell, de l’hort de l’Hospital, i el final del carrer Urgell, quedant afectat el dipòsit de combustible. Igualment van quedar afectats els edificis de Ca l’Argelich, del Clos del Tarroja i altres llocs.


Antic fanal de l’Avinguda de Catalunya foradat pels metrallaments dels Junkers alemanys des de l’aire. (Museu Miquel Aresté).

A les sis de la tarda del mateix dimarts, un avió feixista que venia de la banda de Balaguer, va desfermar de nou el pànic, en deixar caure 4 bombes de gran pes sobre el Molí de la Font i la fàbrica d’alcohols Trepat, “la Fassina”, que misteriosament no van explosionar. (Anys més tard, durant la construcció de l’aparcament de l’estació d’autobusos una d’aquestes bombes electròniques de fabricació alemanya de 250 kg. va ser trobada intacta, i actualment la podem veure restaurada al Museu de la Guerra Civil d’en Miquel Aresté de la nostra ciutat).

El nombre de víctimes fou de 22 morts i un nombre indeterminat de ferits. Cinc de les víctimes mortals eren residents i persones que es trobaven prop de l’Hospital. La resta targarins, comarcans i refugiats que voltaven per Tàrrega, o que es trobaven a casa seva, com les dues germanes Ramona i Mercé Auberni Segura del carrer Sant Joan o l’obrer en Francesc Sans Civit. La manca de refugis i de mesures d’avis i de prevenció dels bombardejos fou tràgica per la població targarina..


Comunicat de l’Alcaldia ordenant el retorn de les vaques a la ciutat. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

La intensitat i l’amplitud del bombardeig va deixar Tàrrega sense llum ni aigua corrent. La ciutat es va buidar, quedant-se sense menjar ni beure, les botigues de queviures, les indústries i els comerços van tancar, els ramats i les vaqueries es van esfumar, els funcionaris i regidors municipals van desaparèixer, alguns dirigents polítics eren il.localitzables, el caos i el pillatge campaven a l’ample durant la nit.

La desmoralització, la por i el caos es van fer ames i senyores de la ciutat. La realitat mostrava com en pocs dies, l’exèrcit facciós havia pres unes posicions vitals per a la República: Franco dominava tot l’Aragó i des de Lleida ciutat havia derogat l’Estatut. Balaguer havia caigut i les tropes franquistes havien creuat el Segre. Al sud, Morella ja havia caigut i Catalunya quedava aïllada de València i de la resta de l’Estat.

Val signat per Luís Pérez Garcia-Lago a Tàrrega, com a Secretari General del PSUC i de la UGT de les Terres de Lleida durant la guerra. Durant l’exili , fou el màxim dirigent del partit a Mèxic.

L’estat d’ànim general d’aquell abril del 1938 era pèssim. Hom fugia davant el convenciment de l’arribada imminent de l’exèrcit franquista a Tàrrega. Amb tot però, el front va aguantar, i en aquells moments difícils, unes persones, es van posar al capdavant de la ciutat per treure-la de l’atzucac. Uns ciutadans que, van fer una passa endavant en aquells moments terribles. Acabada la guerra i amb la derrota, alguna d’elles va ser assassinada, altres empresonades i altres van marxar camí de l’exili per mai més tornar a trepitjar la terra que estimaven.

A totes elles va dedicada aquesta nova sèrie d’articles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 16 de novembre del 2018.

El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. La Font del pati. (i 16)

El que en principi havien de ser quatre articles sobre el Pati, acaba avui després d’una sèrie de setze capítols.

Avui cal explicar, la llarga i rocambolesca història de la Font del Pati, que ja fou projectada l’any 1957 per l’arquitecte municipal Sr. José Rodríguez Mijares, per encàrrec del llavors alcalde Josep Maria Vidal i Sastre. En aquell moment es plantejà en un dibuix, la mida i l’emplaçament de la Font i com molts altres projectes la idea va quedar pràcticament oblidada i, ni tan sols amb la remodelació del paviment de l’any 1967, es va plantejar recuperar la projectada font.


Fragment del plànol de la Font del Pati del mes de Maig de 1957. (Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

Fou l’any 1970, quan l’alcalde Delfí Robinat i Elias encarregà a l’empresa Anglo Española de Electricidad el “presupuesto para la completa instalación hidráulica, eléctrica y lumínica de una Fuente Luminosa Cambiante, prevista para ser instalada el la Plaza del Carmen de esta progresiva Ciudad”. Prenent com a base, el plànol i les mesures del projecte del 1957, es redacta el nou projecte amb la, “inestimable colaboración de la “Oficina Técnica Buigas” y de su mentor artístico el célebre Ingeniero D. Carlos Buigas Sans”, autor de la “Font Màgica de Montjuïc”.

Imatge d’un dibuix de la Font del Pati de l’any 1971. (Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

A finals del 1971 el projecte i el pressupost son a l’Ajuntament, i l’any 1973, durant l’alcaldia de Josep Castellà Formiguera,  la sucursal de la Banca Catalana a Tàrrega feu un donatiu de 100.000 pessetes per a la construcció de la Font del pati. El desembre del 1973, l’Ajuntament paga 425.000 pessetes a l’empresa Anglo Española per l’adquisició dels materials per construir-la.

Inici de l’escrit justificatiu del projecte enviat per l’empresa “Anglo-Española” a l’Ajuntament de Tàrrega l’any 1971.

L’empresa Anglo-Española, va enviar a Tàrrega els plànols de la font, els motors i les bombes, així com els elements de fontaneria i d’electricitat que havien de fer possible el joc d’aigua i de llums un cop construïda i muntada. Amb l’arribada de les primeres eleccions municipals democràtiques i el canvi d’ajuntament, tot aquest material va quedar guardat i oblidat als magatzems municipals durant 18 anys.


Plànol d’emplaçament de la Font del Pati 1971.(Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

El projecte de remodelació del Pati del primer Ajuntament democràtic presidit per l’alcalde Eugeni Nadal i Salat de l’any 1981, no contemplava la construcció de la Font i no fou, fins l’any 1987, quan en Delfí Robinat va ser elegit alcalde, quan es va fer públic que es volia iniciar la seva construcció. L’any 1989 l’Escola d’Arts i Oficis va fer la maqueta, seguint el disseny d’en Buigas i el Centre Cultural de Tàrrega va endegar una subscripció popular per recaptar fons per a la seva definitiva construcció.

La decisió de construir la Font es convertí en una “causa belli” entre el Govern Municipal format pels Independents de Tàrrega i Agregats, amb el Pacte de Progrés, i la oposició de Convergència i Unió. Tanmateix, el fet que la campanya de recollida de donatius fos un èxit popular, i que alguns ciutadans fessin importants aportacions fins a cobrir totalment el seu cost, va suavitzar la crítica contrària a la Font del Pati, que la va inaugurar l’alcalde Delfí Robinat el dilluns dia 13 de maig de 1991, diada de les Santes Espines, de la Festa Major de maig a dos quarts d’onze del vespre.


Imatge de la inauguració de la Font del Pati, el dia 13 de Maig de 1991. Nova Tàrrega Maig de 1991.

La Font del Pati ja era una realitat, i per molt que tretze dies més tard, el 26 de maig, se celebressin unes noves eleccions municipals, la font ja s’havia construït.

Aquestes han estat les diverses històries del Pati. Agraeixo molt especialment, les fotografies facilitades per la família Palou Català,  la informació i la col.laboració d’en Miquel Àngel Farrré i les persones de l’Arxiu Comarcal, així com a Josep Maria Falip per les seves contribucions.

Ha estat una història que en certs moments semblava que mai s’havia d’acabar. Remenant per arxius i per hemeroteques, m’he adonat que encara queden moltes històries per recuperar i moltes altres per publicar.

Jaume Ramon Solé.

Artcicle publicat a la “Nova Tàrrega” del dia 2 de novembre de 2018

El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. El Monument a Carnicer. (15)

El 17 de març de 1955 es complia el centenari de la mort del gran mestre i compositor targarí en Ramon Carnicer i Batlle.


Dibuix del monument a Ramon Carnicer reproduït a l’article “El monumento a Carnicer” de Ramon Novell a la “Nueva Tàrrega” del 10 de setembre de 1955.

La ciutat de Tàrrega es va preparar per a recordar l’esdeveniment. La peça central del homenatge era l’escultura i el monument que es posaria en un indret central del Pati. La comissió organitzadora del Centenari va organitzar el diumenge dia 28 d’agost una Conferència Concert Pro-Monument a Ramon Carnicer a l’Ateneu de Tàrrega, on intervingué l’acadèmic i musicòleg Josep Subirà i altres personalitats de la música i de la cultura targarines. L’”Orfeó Nova Tàrrega” i la “Orquesta Tarregense” van oferir un concert amb peces de Mozart i de Carnicer, entre elles la “Novena Vella” amb els solistes Rosa Mateu i Josep Balcells.


Acte Pro-Monument a Ramon Carnicer a l’Ateneu de Tàrrega del 28 d’agost de 1955. A la imatge el musicòleg Josep Subirà, i els membres de la organització del Centenari: en Ramon Novell, en Fermí Cucurull, el Mestre Serra i en Tomàs Briansó (Arxiu Comarcal de l’Urgell)

El monument s’encarregà al conegut escultor Carles Anadon, (autor de la rèplica de la Creu del Pati), amb un basament de pedra motllurat, al centre del qual hi ha un medalló de bronze amb la cara del compositor, i com a coronament del bloc, dues figueres infantils en marbre que simbolitzen l’art i la glòria. El monument es va situar dins un parterre del Pati mirant cap a migdia, al pas del carrer del carme cap al raval del Carme.


Inauguració del Monument a Ramon Carnicer al Pati de Tàrrega, el 12 d’octubre de 1955. La senyera i els cantaires de l’Orfeó Nova Tàrrega fan l’ofrena floral i passen pel davant del monument. de Carles Anadon. (Arxiu Comarcal de l’Urgell)

Inicialment els actes d’inauguració del monument havien de coincidir amb la festa major de setembre. Però l’ajuntament i els organitzadors van creure oportú traslladar-ho al 12 d’octubre, “Fiesta de la Hispanidad”, per la vinculació de Ramon Carnicer amb hispanoamérica en ser el compositor de la música de l’Himne Nacional de Xile.  

Edició del 1910 de l’Himne Nacional de Xile amb música de Ramon Carnicer.

Arribat el dia es va inaugurar el monument i una placa a la seva casa nadiua a l’anomenada Placeta de l’Oli, al carrer de Sant Joan. Les entitats targarines van fer una ofrena floral al monument al Pati i una delegació del Consolat de Xile a Barcelona va participar en l’acte. Com a colofó dels actes, a l’Ateneu es va interpretar un programa musical a càrrec de la Orquesta Femenina de Barcelona “Isabel de La Calle”.


L’alcalde de Tàrrega, el Cònsol General de Xile a Barcelona Salvador Pubill i l’Orfeó Català de Santiago de Xile, en l’acte d’inauguració de la remodelació del Monument a Ramon Carnicer a la Plaça del Carme. (Nova Tàrrega, Fotografia J. Solé. 13 d’octubre de 1990).

Amb la eliminació dels parterres del Pati el 1981, el monument va ser traslladat al costat de les escales del carrer del Carme. Finalment dins dels actes del Bicentenari del naixement de Ramon Carnicer, el diumenge 7 d’octubre del 1990, el monument fou ubicat de nou on es troba actualment, en un acte que va comptar amb la presència de l’Orfeó Català de Santiago de Xile el qual va interpretar l’Himne Nacional de Xile musicat per en Ramon Carnicer.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 d’octubre del 2018.

El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. El Monument als Països Catalans. (14)

Des del 1967 cap ençà, la reforma més important feta al conjunt urbanístic del Pati, ha estat la remodelació de l’any 1981, motivada principalment per la instal.lació del Monument als Països Catalans d’Andreu Alfaro. L’acord d’adquirir el monument es va prendre en el plenari municipal del dia 5 de desembre del 1979.

Monument Andreu Alfaro.jpeg

El Monument als Països Catalans d’Andreu Alfaro al “Pati” de Tàrrega

L’any 1980  s’hi van instal·lar els bancs de fusta lineals tal i com encara els veiem actualment, i el mes de febrer del 1981, l’alcalde Eugeni Nadal i l’arquitecte Josep Maria Martorell van exposar el projecte de remodelació redactat pels prestigiosos Arquitectes Martorell/Bohigas/Mackay, en un acte públic a l’Ajuntament que fou seguit per més de 125 ciutadans .

El projecte redactat, situava el monument als Països Catalans més al sud d’on es troba actualment, aquest ampliava la plataforma del Pati pel damunt de les escales i dels lavabos públics. Això permetria millorar la perspectiva del monument des del carrer Joan Maragall, i la nova plataforma creava un mirador cap a migdia.

Foto1 Projecte Pati 1981.jpg

Projecte en planta del projecte de remodelació del Pati redactat pels Arquitectes Martorell/Bohigas/Mackay.

A l’altre extrem de la Plaça, es preveia tancar el Pati pel costat nord, amb la col.locació d’un banc circular continu al costat de l’avinguda de Catalunya i s’enjardinava aquest tram fins la carretera amb parterres que havien de limitar amb una filera de xiprers en forma de corba.

Foto 2 Vista projecte des de Joan Maragall.jpg

Esbós de la vista del Monument des del Carrer Joan Maragall, segons del projecte redactat inicialment.

També s’ordenava l’espai i el trànsit de la plaça Anselm Clavé, s’ampliaven de les voreres de la zona nord del Pati, i a la part central s’eliminaven els parterres existents i s’hi construïa una grada longitudinal i enfonsada encarada al monument.

Al suprimir-se els parterres dels espais centrals, es traslladava el monument a Ramon Carnicer al costat de les escales del Carrer del Carme.

Hi hagueren crítiques favorables i polèmiques per a tots els gustos. Cal dir però, que moltes de les actuacions que contemplava el projecte no es van acabar implementant.

Foto 3.jpg

Inauguració del Monument als Països Catalans d’Andreu Alfaro el dia 23 de juny de 1981, amb l’Alcalde Eugeni Nadal i membres del consistori targarí.

La inauguració del monument es feu la Nit de Sant Joan del 1981, amb ofrenes florals fetes per entitats i partits polítics de la ciutat. L’actuació de la cantant Maria del Mar Bonet va seguir a l’acte inaugural i l’orquestra California va amenitzar el ball de la tradicional verbena.

La corporació municipal no va comptar amb la presència de tots els seus membres, ja que cap dels regidors del grup municipal socialista, que s’havien oposat a la despesa del Monument, van assistir a l’acte inaugural.

Jaume Ramon Solé.

Escrit publicat a la Nova Tàrrega del dia 5 d’octubre del 2018.

 

El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. Els pavellons d’oficials del Pati. (13)

Un cop construït el quarter de cavalleria a peu de la muralla anomenada del Pati o del Carme, quedava per resoldre el problema de l’allotjament dels oficials, que sempre ho feien en cases particulars. El problema es va agreujar a mitjans del segle XVIII quan, durant més d’un any, s’hagué d’allotjar un esquadró del regiment de dragons de Lusitania, amb més de 30 oficials.

Foto 1 Planol 1761.jpg

Plànol del Pavelló d’Oficials del Pati de l’any 1761: “Plano de una casa que se propone para alojamiento de los oficiales correspondientes a un esquadron de cavalleria en la Villa de Tarraga” “Arxiu Comarcal de l’Urgell”.

Ja feia temps que es parlava de construir uns pavellons o cases per a oficials. El 1761 s’aconsegueix el vist i plau del rei i l’Ajuntament proposa de construir-los a l’altra part del quarter al costat del camí ral de Barcelona.  Son dos edificis de bona factura, sòlids i ben fets que costen una fortuna als targarins i que s’acaben cap a l’any 1779.

Pati i Raval del Carme.jpeg

El carrer del Carme, el Pati i el Raval del Carme fotografiats des del Campanar. Es veu clarament l’estructura antiga del Raval i el pavelló de l’esquerra encara tot sencer, abans del seu enderrocament per a la modificació del traçat de la carretera. 1940-45. (Fotografia Calafell, cedida per la família Palou-Català)

Com sol passar, els pavellons gairebé mai van ser utilitzats per a allotjament dels oficials, i a partir de 1790 l’Ajuntament els cedeix a la Societat d’Amics del País que hi posa fàbriques i lloga els pisos a tercers. A principis i mitjans del segle XIX, durant la guerra del francès i les guerres carlines, els pavellons tornen a tenir usos militars, i més tard es transformen en escoles i habitatges per als mestres. Finalment l’any 1869 els edificis passen a mans privades i en un d’ells, al de cal Paradera, anys més tard s’hi escriu una curiosa pàgina de la història de Tàrrega, que en Joaquim Capdevila i Capdevila ens conta en el seu magnífic estudi “Tàrrega (1898-1923) societat, política i imaginari”:

“En Joan Paradera i Vilalta coneix al poeta Joan Maragall mitjançant el seu cunyat, el també poeta modernista en Josep Soler i Miquel de les Borges Blanques. La seva admiració per Maragall el porta a fer decorar la seva casa del Pavelló del Pati, “a en Josep Güell diversos motius inspirats en l’obra del poeta: a la gran vidriera d’entrada, en els seus amplis plafons decoratius amb una escena de Nausica, i en tot un seguit de petits plafons emmarcats en en fusta que fan una sanefa amb La sardana, La vaca cega, El comte Arnau , i d’altres títols del repertori maragallià. Prova d’aquesta amistat entre Joan Paradera i Joan Maragall n’és la visita expressa que, quatre anys després de la mort del poeta (l’any 1915), dispensen la família Paradera la vídua de Maragall, Clara Noble, i quatre dels seus fills”. (1)

Pavello Pati.jpeg

Vista de l’inici del Carrer de Sant Pelegri des de la cruïlla del Pati durant una competició ciclista. Anys 1920. A la dreta la cantonada del pavelló enderrocat amb el rètol “Herreria Eroles y Capdevila”. (Fotografia Família Palou-Català).

Com ja hem comentat en anterior escrits, el segón pavelló fou parcialment enderrocat l’any 1945 per fer una obertura que fes més accesible la carretera N-2 en direcció cap a Barcelona. La fotografia que reproduïm mostra com era la cantonada de l’edifici del segón pavelló al costat del carrer Sant Pelegrí cap als anys 1920.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 21 de setembre del 2018.

 

  1. Joaquim Capdevila i Capdevila ““Tàrrega (1898-1923) societat, política i imaginari”. Biblioteca Abat Oliba 284. Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2008. Pàg. 625)