La Tàrrega de la postguerra. Targarins als camps d’extermini nazi (4)

El règim nazi, aliat de Franco, va assassinar a sis milions de jueus.

Hom va haver d’esperar l’any 1977, en que Montserrat Roig va publicar “Els catalans als camps nazis”, per fer-se una idea de la sort que van córrer 9.000 republicans exiliats espanyols als camps de la mort de Hitler. D’aquests, prop de 7.000 van morir en unes condicions infrahumanes per causa de la inanició. el fred, la tortura, el maltracte, l’esgotament, la malnutrició, les malalties, les injeccions al cor, o les cambres de gas.

Forn crematori de Gusen. En aquest forn van ser incinerats els cossos dels targarins assassinats a Gusen. (Fotografia de Jaume Ramon Solé. Maig del 2019).

En el cas dels targarins deportats als camps d’extermini nazi, no fou fins l’any 2008 en que Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella van donar a conèixer a la  “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana”, la història de persecució, de tortura i de mort que van viure directament als camps d’extermini, conciutadans nostres, tots ells coneguts i populars a la Tàrrega d’abans de la guerra. Eren pagesos, perruquers, oficinistes, obrers, dependents i un parell d’ells s’havien fet un nom en els nombrosos equips de “football” d’aquella Tàrrega diversa i optimista dels anys 1930.

Nou d’ells van ser deportats al camp d’extermini de Mathausen, entre l’any 1940 i 1941. Dels nou, en van sobreviure quatre: en Josep Aubach Arnaldo, en Modest Farré Farré del Talladell, en Josep Francesc Sentís Baiget nascut a Llardecans i en Josep Minguell Porta. Tots ells excepte en Francesc Sentís, es van quedar a França, i mai més van tornar a Tàrrega. Els altres cinc, en Josep Ybós Briansó, en Josep Real Lloses, n’Antoni Foguet Doll, en Miquel Pont Llobera i n’Emili Peruga Puy nascut a Osca, van ser brutalment assassinats quan el seu cos va deixar de ser útil per al feixisme. La seva història i el seu sofriment va quedar sepultat per la prohibició a parlar d’ells 

Porta d’entrada al camp d’extermini de Mauthausen durant el viatge realitzat el 2 de maig de 2019 per l'”Amical Mauthausen” . (Fotografia de Jaume Ramon Solé).

Tots ells eren exiliats republicans que l’any 1939 van creuar la frontera i van fer cap als precaris camps de concentració francesos. Van ser reclutats per l’exèrcit francès, per anar a treballar en la construcció de les línies defensives, davant la previsible invasió alemanya de França. Quan la invasió es produí, van ser detinguts i portats a camps de presoners de guerra alemanys. Tanmateix el govern franquista i concretament en Ramon Serrano Suñer, no els va reconèixer com a ciutadans espanyols i va pactar amb el govern nazi que fossin considerats apàtrides, sense cap dret reconegut com a persones i condemnats a l’extermini.

Fa pocs dies, el diumenge dia 5 de maig del 2019, vam poder assistir a Mauthausen, Gusen, Ebessen i Hartheim, als actes commemoratius de l’alliberament del camp d’extermini. 20.000 persones vingudes d’arreu, la majoria joves, vam retre homenatge a les víctimes i als deportats de la barbàrie nazi.

Làpida en record als deportats catalans a Mauthausen de la Generalitat de Catalunya. (Fotografia Jaume Ramon Solé. Maig de 2019)

Un dels moments més emotius de la visita, el vam viure al Museu del Memorial del Camp de Mauthausen, on hi ha la Sala dels Noms, situada a la antiga bugaderia del recinte. Hi son tots els 81.000 noms dels morts documentats al camp. Trobar-ne un entre tants és possible mitjançant una aplicació web en la que, introduint el nom de la persona, s’indica el lloc exacte on aquest està escrit.

Vam fer la cerca amb els noms dels cinc targarins exterminats. Els resultats son les imatges que acompanyen aquest escrit. 

Tanmateix en sortir del museu una pregunta em va venir a la ment: Com és possible que la memòria d’uns targarins víctimes de la barbàrie feixista, siguin recordats i homenatjats públicament a 1.800 quilòmetres de casa seva, i aquí a la seva ciutat, les nostres institucions no fan res per recordar-los?

Xemeneia del forn del “Crematorium” de Mauthausen. Més d’un miler de catalans van ser assassinats aquí. (Fotografia Jaume Ramon Solé. Maig de 2019).

Fa onze anys, l’Ajuntament de Tàrrega, el Museu Comarcal i el memorial Democràtic,  van editar un llibre, van fer una exposició i una web d’homenatge i de record de la memòria de la repressió i dels assassinats franquistes. Aquell havia de ser un primer pas vers la dignificació dels centenars de víctimes de la repressió al nostre municipi. Cal que s’engegui de nou el treball que resta per fer, per aprofundir en la recuperació de la memòria històrica, i es projecti la execució d’un memorial que els dignifiqui a tots.

Les properes setmanes parlarem d’ells, de qui fòren els targarins deportats i víctimes dels camps d’extermini nazis.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 31 de maig de 2019.

La Tàrrega de la postguerra. L’assassinat d’en Magí Puigfarregut. (3)

Un episodi tràgic de la violència i de la repressió a la Tàrrega de la postguerra fou l’assassinat d’en Magí Puigfarregut Prats, anomenat “El Flaires”.

En Magí Puigfarregut als 20 anys.

En Magi Puigfarregut era un ciutadà actiu i popular entre el món cultural targarí dels anys 20. Havia nascut el 14 de desembre de 1892 al carrer de la Pujada del Castell número 28 de Tàrrega. L’any 1924 és elegit president de la popular  Societat Coral “La Lira Tarregense”, creada a Tàrrega l’any 1885 i vinculada als obreristes Cors de Clavé, que sota el lema “Progrés, Amor i Virtut”, treballaven per elevar la cultura dels treballadors mitjançant la música i el cant. El 1925 en Magí Puigfarregut és aclamat pels coristes reunits a Lleida,  als Camps Elisis, per la seva intervenció proposant aixecar un monument a Anselm Clavé en aquell indret.

La societat coral “La Lira tarregense”, anys 1920.

El 1928 s’integra com a vocal a la Junta de la Societat Recreativa “La Unió”,(situada al Carrer Alonso), i l’any 1930 és membre del Consell Directiu de la formació política “Unió Republicana” juntament amb els targarins Samuel Pereña, Miquel Escolies, Josep Devant, Pere Grau i Francisco Moreu. 

Segell de la Societat Recreativa republicana “La Unió”.

El 6 d’octubre del 1934, va ser un dels ciutadans targarins, que fou detingut i posat a disposició de l’autoritat militar de Lleida per la proclamació de l’Estat Català, i que va comportar presó per a ell i altres ciutadans, així com per a tots els regidors d’esquerres de l’Ajuntament de Tàrrega. El mes de desembre del 1934 fou alliberat provisionalment, i al judici celebrat el gener de 1936 se li demanà un any de presó i finalment fou absolt.

Amb l’esclat de la guerra civil, és elegit regidor de l’Ajuntament de Tàrrega per Esquerra Republicana de Catalunya, i exerceix el seu càrrec des de l’octubre de 1936 fins a l’agost de 1937. Amb tot, segueix representant al seu partit a l’Ajuntament en moltes sessions i, fins i tot és un dels sis regidors que signen l’acta del darrer ple de l’Ajuntament de la República a finals de l’any 1938.

Amb l’ocupació de Catalunya, marxa cap a Barcelona, on és detingut i empresonat per les autoritats franquistes a Montjuïc. No se li troben càrrecs i és alliberat. Retorna a Tàrrega, i s’està en una cabana de la família a la partida de Vallmajor. En plena temporada de segar i de batre, un antic amic seu, el denuncia a la Guàrdia Civil que el deté el dia 20 de juliol de 1941. És conduït a cops fins la presó de Tàrrega situada als baixos de l’Ajuntament. Durant tot el dia 21, els veïns de les cases properes a l’Ajuntament senten els cops i el crits que surten de l’Ajuntament, fruit de les tortures que infringeixen a en Magi Puigfarregut. L’endemà el dia 22 s’avisa a la família de que en Magi Puigfarregut s’ha penjat i és mort.

Segell de la Societat Coral “La Lira Tarregense”.

Els familiars van al dipòsit de cadàvers de l’Hospital, i veuen que el cos del Magi Puigfarregut ha estat colpejat i té els ossos trencats. Demanen al rector, mossèn Jaume Serra, que escolti als testimonis de la pallissa, i que comprovi que el Magí no s’ha suïcidat i que ha estat mort a cops. Volen que se celebri un enterrament catòlic i que sigui enterrat al recinte sagrat del cementiri. Malgrat la tradició cristiana de la seva família i del mateix Magi Puigfarregut, el rector no atén a raons, tampoc ningú mou un dit, i és enterrat al recinte civil del cementiri de Tàrrega.

L’acta de defunció explica que mor al dipòsit municipal als 48 anys, que vivia als afores i que era solter. La causa de la mort: asfixia i congestió cerebral segons l’autòpsia. A les observacions hi diu: “Esta inscripción se practica en virtud de lo acordado en diligencias sumariales instruidas en este Juzgado a consecuencia del suicidio del interfecto”.

Què va passar a la presó de la Plaça Major, aquells dos dies de juliol de 1941?. Qui va portar la veu cantant durant la detenció, tortura i mort d’en Magi Puigfarregut?. Perquè es van acarnissar amb ell?. Perquè el volien mort?. Perquè dos anys i mig després de finalitzada la guerra i d’haver-se consolidat el règim franquista, succeeix un fet com aquest?. Perquè no se’l va lliurar de forma immediata a la justicia politico-militar del règim?

Alguns dels regidors franquistes de l’Ajuntament de Tàrrega el 1941, havien conviscut i treballat al costat del Magí abans de la guerra, ja fos a les comissions d’organització de les festes majors, així com en altres esdeveniments culturals, festius i socials. Alguns li havien d’estar agraïts, perquè, tant ell personalment, com el seu partit d’ERC, van intercedir favorablement per ells, durant la guerra o en els pitjors moments de violència incontrolada a la reraguarda.

Potser en Magi Puigfarregut sabia determinades coses, i la seva inoportuna presència feia perillar la posició política de determinades persones?. Potser als fets d’octubre de 1934, hi van participar persones que ara es declaraven franquistes i falangistes de tota la vida?.

Es diu que, durant aquests dies de juliol, l’alcalde i alguns regidors eren fora ciutat, de vacances o al camp vetllant per les feines de segar i batre a les seves propietats. Que els falangistes més radicals van actuar incontroladament… Mai sabrem tota la veritat, però cal que la memòria del que va passar no s’oblidi i sigui present per sempre en la nostra memòria col.lectiva..

Valgui aquest escrit de record i d’homenatge, per a aquelles entitats culturals i republicanes de la Tàrrega d’abans de la guerra, com la coral de “La Lira” o la societat “La Unió”, que el franquisme va prohibir fins fer-les desaparèixer del record i de la memòria col·lectiva. Amb l’assassinat d’en Magí Puigfarregut, també se suprimia una part important del llegat històric i cultural de Tàrrega.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 3 de maig de 2019.

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades, la repressió que no s’atura. (2).

La primera tasca de l’exèrcit d’ocupació va ser la d’imposar la ideologia del règim, així com identificar i fitxar a tots els elements afectes i desafectes al règim, i esborrar qualsevol traça de l’etapa republicana. També es va iniciar una exaltació del nacional-catolicisme espanyol, la imposició de la llengua castellana i dels principis feixistes i falangistes.

Les fitxes negres del franquisme a Tàrrega. “L’Imprès”. 1983

El gran nombre d’exiliats, amagats i fugits no va evitar que la venjança i la repressió de la postguerra fos cruel i indiscriminada. Desenes de persones van ser tancades a la presó sense cap acusació ni judici previ. Delacions anònimes, acusacions sense prova, revenges sense sentit, assassinats impunes…. Com digué un destacat dirigent falangista : “En ausencia de los titulares tendremos que fusilar a los suplentes”.

Detall d’una fitxa negra dels franquistes. “L’imprès”. 1983

Dues víctimes de la repressió impune dels falangistes targarins, foren en Josep Maria Boixadera Bosch que l’any 1938 va marxar amb la seva mare cap a França i, un cop tornats a Tàrrega l’any 1940, va ser apallissat a la Plaça Sant Antoni i empresonat. Morí a l’octubre del mateix any com a conseqüència de la tuberculosi i de les ferides rebudes. Un altre cas similar fou el de Jacint Lloses Espinal qui fou regidor de l’Ajuntament d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la guerra, el qual després de dos anys a la presó, quan torna a Tàrrega l’any 1941, és apallissat pels falangistes. Mor el 18 de febrer de 1946 als 44 anys d’edat com a conseqüència de les ferides rebudes.

La justicia s’impartia directament pels neofeixistes de la Falange, o bé militarment des dels “Consells de Guerra” extraordinaris. A Catalunya 66.590 perosnes van patir directament la repressió de la posguerra i d’aquestes, 3.358 persones van ser executades. A Tàrrega unes 400 persones van patir directament o indirectament la repressió. Del centenar llarg de ciutadans sotmesos a Consells de Guerra, nou van ser condemnats a mort i quatre d’ells van ser executats.

Informe personal i exhaustiu d’un ciutadà per la seva ideologia. ACUR.

Les famílies considerades “roges, separatistes o maçòniques”, van ser humiliades i sotmeses a l’escarni públic. Les noies amb familiars “rojos” eren obligades a fregar el terra dels locals de Falange, i els nois eren obligats a anar-hi i soportar situacions denigrants de tota mena. Un industrial targarí que es va negar a col.laborar econòmicament amb l’“Auxilio Social” nacional sindicalista, va ser multat per l’Ajuntament. 

La comandància militar de Tàrrega avisa a l’alcade de Tàrrega que retiri tots els cartells de propaganda en català que encara resten a les parets de la població. Juny de 1939. A més de la corresponent multa per a qui no tregui els cartells en català, “Obligando al interesado a colocar personalmente un cartel con el retrato de Franco en el sitio que ocupó aquél”. ACUR.

Les fitxes ideològiques que es conserven a Tàrrega, mostren el detall dels conceptes que es recollien dels “desafectos” al règim. A part de la filiació política i sindical , vida religiosa, amistats, conceptualizació policial, conducta, etc…, es recullen els antecedents, sovint esbiaixats, i el comportament de la persona per mirar si és adicta o no  al “Glorioso Movimiento Nacional”. També es diferencia, l’actuació de la persona abans i després del “Movimento Nacional”. Aquest n’és un exemple:

“Es persona de ideales de izquierda y simpatizante con los elementos del Frente Popular, que con anterioridad al 18 de julio de 1936, se había caracterizado en esta población como elemento perturbador en las sesiones municipales bajo la mayoría de derechas que actuaba en el Ayuntamiento de aquel entonces, en esta localidad. Desafecto”

Les detencions arbritàries i constants eren el pa de cada dia de la posguerra. ACUR.

La Falange es converteix en la única organització permesa. Ningú pot fer res sense abans no haver-se declarat fidel als “Principios Fundamentales del Movimiento”. En un partit de fútbol entre l’equip de la Falange i una selecció de joves targarins, aquests darrers guanyen el partit. Els falangistes, salten al camp de fútbol i agredeixen als jugadors al crit de “rojos” i  “separatistes”. El fet no s’acaba aquí i s’arriba a redactar una ordre, signada pel Jefe Local del Movimiento, prohibint jugar a fútbol de per vida, al jugador en Josep Maria Salla Llobet, que va marcar els gols.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 d’abril de 2019.

La Tàrrega de la postguerra. Les víctimes oblidades. (1)

El 13 de febrer de 1939 s’acaba l’ofensiva d’ocupació de Catalunya i l’1 d’abril finalitza la guerra civil amb la victòria feixista. Durant aquest període del 1939, alguns joves targarins són morts i ferits en accions de guerra. Al front de la Curullada, al de Berga o a Camprodon moren uns conciutadans nostres, que son condemnats a l’oblit públic i institucional per haver lluitar al costat del bàndol vençut. Molts d’ells segueixen oblidats en fosses comunes, esperant el dia del retorn a la dignitat. D’altres son detinguts i empresonats durant anys, en nombrosos camps de concentració dispersos per tot l’estat espanyol.


Plamfet catalanofòbic del  llençat pel servei de propaganda franquista en motiu de la conquesta de Tàrrega i d’altres poblacions el gener de 1939.

El mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes a Tàrrega, s’imposa un règim de por i de terror. Cal escarmentar els qui pensen diferent i la primera venjança recau sobre Xavier Balagueró i Farré, el qual és pres i afusellat sense judici previ pels falangistes al cementiri de Tàrrega, en el mateix lloc on el 1936 fou assassinat el germà claretià Ferran Saperas. (La seva mort no va poder ser inscrita al registre civil fins l’any 1977). També porten al mateix indret un jove de Verdú, anomenat Benet LLuïset a qui els falangistes maten a cops.(2)

El nou ajuntament  targarí, es constitueix en comissió gestora el día 16 de gener de 1939, i és encapçalat pel constructor targarí en Ramon Sala Llobet. En Sala Llobet havia estat alcalde de Tàrrega el 1929 i  havia format part l’any 1934 de la llista municipal de dretes “Centre Autonomista Republicà”, d’en Baldomer Trepat Galceran (assassinat l’any 1936 per membres del Comité de Milícies Antifeixistes d’Agramunt) (1). És una persona ben relacionada amb el sectors de la dreta targarina de caire catòlic, moderat i catalanista. Havia estat president de l’Ateneu del 1932 al 1934, on havia compartit junta i projectes amb molts dels targarins republicans ara perseguits i represaliats. Durant la guerra, l’any 1938, rep l’encàrrec com a constructor de l’Ajuntament, per la construcció del refugi antiaeri del Pati.

Alguns dels assassinats per la violència revolucionària de principis de la guerra: Mossèn Lluis Sarret, Mossèn Josep Llobet, els alcaldes Francesc Fité i Baldomer Trepat, i el regdior Josep Prats Busquets.
Les fitxes negres de la tarrega franquista: Tota activitat política d’esquerres o catalanista posterior a l’any 1934 era considerada punible pel règim franquista. Tothom estava fitxat per les seves idees o activitats polítiques.

Entre l’abril de 1936 i el desembre de 1940 la població de fet targarina va passar de 6.486 a 6.014 habitants. Una regressió demogràfica, que és fruit de la repressió revolucionària dels primers mesos de la guerra, dels emboscats que van fugir de Tàrrega, dels joves morts al front o tancats en camps de concentració, de les nombroses víctimes dels bombardejos, de la repressió franquista, de l’exili, interior o exterior, dels camps de concentració nazis, de la presó o de les execucions arbitràries. 

Escrit del Comandant Militar de Tàrrega per tal que es retirin de la via pública, tots els cartells que queden en llengua catalana. Com a càstig s’obligarà a qui no ho faci a penjar un cartell de Franco.

El resultat de la guerra fou nefast arreu del país, com també a casa nostra. La por, el terror, l’instint de supervivència, la delació, la sospita, la censura i la obligada submissió, feu l’ambient irrespirable. Tàrrega deixaria de ser durant dècades, la ciutat alegre, emprenedora, oberta i lliure del primer terç del segle XX. La misèria moral, intel.lectual i humana, es va imposar des del primer día. Molts dels seus millors fills van haver de fugir per salvar la vida, camí de l’exili o recomençar-la en una altre indret. 

Els qui es van quedar van haver de callar i viure en l’anonimat. Cap projecte cultural, cívic i social previ, fou respectat. Algunes de les propietats dels republicans van ser expropiades, les seves cultes biblioteques destruïdes, les llibreries cremades, la mateixa redacció de la Crònica Targarina fou saquejada i expoliada.

En Manuel de Pedrolo descriu així la postguerra a la seva estimada Tàrrega:

“El poble ja no és el mateix. Després de la guerra les coses han canviat. Una certa altesa de mires, una certa disponibilitat, una harmonia, si vols, que abans hi feia la vida planera, pel fet de la guerra i dels seus resultats, s’ha convertit en recel, en hipocresia, en una tensió netament visible sota l’aparent placidesa de les activitats diàries. Les ferides hi són més vives, més vistents si més no, que a la capital, i l’estrany que s’hi aventura, l’estrany que ja sóc jo, en sofreix. Sofreix, també, i encara més, de veure amb quina facilitat la gent ha renegat d’ella mateixa. Em diràs que això ha passat a tot arreu i et donaré la raó. Però ¿què vols? resulta que aquest és el meu poble… Potser per això, per l’amor que indiscutiblement li porto, m’hauria agradat veure’l escapar a la mesura comuna. Ara, m’hi sento com el peix fora de l’aigua. ¿On són les persones amb qui pots parlar amb sinceritat? I de tantes aspiracions que semblaven sinceres, ¿què se n’ha fet?”

De Pedrolo, Manuel: Les finestres s’obren de nit, pàg. 76, Editorial Moll, Mallorca, 1993. (2)

En parlarem en aquesta nova sèrie sobre una postguerra que no podem oblidar.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 5 d’abril de 2019.

(1).- En Francesc Fité Pons Alcalde de Tàrrega del 1932-1934 i en Josep Prats Busquets regidor de Tàrrega del 1934-1936, juntament amb Baldomer Trepat Galceran Alcalde del 1934-1936 van ser assassinats per les Milícies Antifeixistes l’estiu del 1936.
(2).- “TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA” Per Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López. www.tarrega1939.cat. Museu Comarcal. Ajuntament de Tàrrega. Tàrrega març de 2008.

L’home que estimava

Ens ha deixat l’home que estimava. Des de l’ecosistema del riu Ondara fins a l’arbre de davant de casa seva. Quan el cabal del riu patia o les fulles del seu til.ler feien mal aspecte, no parava fins que tornaven a la normalitat.

Aquest era l’Antoni Canals que ens ha deixat. Els companys de trajecte i de projecte, ens hem quedat orfes, en la sempre inacabada tasca de treballar per una ciutat i un país millor, més just, més net, més cívic. més respectuós, més democràtic, més lliure , més viu, més tolerant, més acollidor, més ecològic, més sensible, més feliç….

En Ton era una persona ordenada, formal i seriosa. Una persona d’ideals i de principis: socialista, treballador, lluitador, compromès, actiu i solidari. De veritats a voltes alliberadores i sovint punyents. 

A ell li correspon l’honor i la valentia d’haver estat la llavor de l’antifranquisme i de les esquerres a Tàrrega. Ell fou un dels primers del cercle de la Convergència Socialista de Tàrrega l’any 1973. Fidel company de viatge, home de valors ètics i morals incorruptibles, sincer i directe, amant de la veritat crítica que sempre manifestava en els seus escrits públics i en les seves converses privades.

Fa poc ens contava com l’any 1968 en ple franquisme, juntament amb en Joan Ros, i els recentment traspassats n’Ignasi Camps i en Ramon Anglí, van organitzar a Tàrrega el centenari del naixement de Pompeu Fabra. Un centenari en part fallit perquè el permís governamental de la conferència del gramàtic Josep Miracle se’ls hi va entregar tard.

Cada mes, el Ton assistia a la reunió del Grup d’Ecologia i de Medi Ambient de Tàrrega al Centre d’Entitats. Ara fa un mes, ens va dur una carpeta amb la informació de les fonts de l’Ondara i de l’anàlisi del seu cabal, feta en diversos tram del riu el mes de juliol del 1970. Sabia que pocs dies abans el GEMA i el “Projecte Rius” havíem fet de nou la mateixa feina que s’havia fet 49 anys enrere.

En Ton estimava els seus com ningú. Estimava el país, la gent, la natura, el paisatge, la identitat; sentia passió per la justícia, per la gent treballadora, per les persones desvalgudes, per la integració i els drets dels migrants, per la memòria històrica, pels arbres dels camins, pels ocells. per les orenetes, sempre al costat dels dèbils i dels desafavorits.

El Ton Canals afable i conversador, idealista, socialista i solidari ens ha deixat. Tots aquells que d’una o d’altra manera hem quedat impregnats pel seu ideal, li donem les gràcies, amb el ferm compromís de continuar amb la seva tasca i com ell, mai no defallir.

Jaume Ramon Solé.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. La ocupació i la retirada de gener del 1939. ( i 9)

El dia 14 de gener les tropes en retirada passen per Tàrrega durant tot el dia i fins ben entrada la nit. Es retiren en direcció cap a Guissona i cap a Cervera. També hi ha un gran moviment d’avions de reconeixement enemics i se senten algunes detonacions bastant fortes.

Des de primera hora del matí es bombardeja Tàrrega amb bombes de gran calibre que fan molt mal. Durant el matí, els artificiers de l’exèrcit republicà preparen les càrregues per dinamitar el pont de la carretera a Vilagrassa, el Raval del Carme i la carretera d’Agramunt que volen a mig matí, alhora s’incendien les cases de cal Pijuan al carrer del Carme, de cal Secanell a l’Av. Catalunya i de cal Perenya a la Plaça Major. Les famílies de molts ciutadans compromesos ja havien fugit uns dies abans en direcció cap a la frontera.

El Raval del Carme el dia 15 de gener de 1939, després de la voladura i retirada de l’exèrcit republicà. Alguns edificis també es trobaven fortament afectats pels bombardejos de l’aviació alemanya.

A dos quarts de dues, uns tocs de campanes avisen de l’arribada de l’exèrcit facciós i tota la població surt al carrer per rebre’ls. El capità falangista José Boixareu Rivera, al capdavant de les forces regulars d’avantguarda indígenes del “4º Tabor de Tiradores de Ifni”, és el primer en entrar a Tàrrega acompanyat de les tropes indígenes africanes vestides amb indumentària de guerra nord africana com la “kandora”, el turbant, la “xilaba”, el “tarbux” i el “salacot”.

“Cuartel general del Generalísimo. Parte oficial de guerra.

En el dia de hoy ha sido coronado el esfuerzo de nuestras armas con la liberación (….) del importante nudo de comunicaciones de Tàrrega. Las poblaciones han recibido a las fuerzas liberadoras con el más grande de los entusiasmos. El número de presos es elevadísimo, sin que haya sido posible su recuento por su cuantioso número… Salamanca 15 de enero de 1939. III Año Triunfal”.

El Raval del Carme de Tàrrega el 15 de gener de 1939, vist des del balcó de la boteria de Cal Farran.
El mateix Raval del Carme, l’any 1932. Visita a Tàrrega del President Macià.

Des de la retirada el fins llavors regidor de l’Ajuntament de Tàrrega en Norbert Orobitg escriu: 

“Estem retirant-nos cap a la frontera. Ells ja estan a punt d’entrar a Tàrrega. No podem fer-hi res. La cinquena columna rep eufòrica als “alliberadors” i la nostra gent fuig espantada, mirant de salvar la pell. La “Batalla de l’Ebre” ha estat el darrer capítol de la nostra lluita. Quan penso en el que ens ha passat, se’m fa un nus al cervell que no em deixa pensar serenament. Estic desesperat… desesperat… Ara sí que plora i saglota, perdut en el marasme de la seva desesperació impotent, impotent… (De la novel.la inèdita d’en Norbert Orobitg. El Brillante.Pag. 49”. (1)

Mentrestant més al nord, aquell 15 de gener, entre Artesa i Ponts, els nacionals pateixen moltes baixes i no poden avançar. Una resistència numantina a la Serra de Comiols, i a Oliola, manté entretingut i a ratlla el gruix de l’exèrcit franquista durant 14 dies. A Montmagastre 200 soldats republicans són morts i 400 més són fets presoners. En molts indrets els soldats republicans que s’havien rendit son afusellats. Trenta d’ells són assassinats a Vilanova de Meià. 

Vilagrassa el 14 de gener del 1939. “Une vue de Villagrassa après la prise de la Ville par les troupes franquistes” Par Belin. France Presse.

Entre Guissona i Torà, a Vicfred, el capità feixista que havia ocupat Tàrrega, mor en combat el dia 20 de gener quan una Brigada Mixta reforçada amb una Agrupació de Guàrdies d’Assalt defensa des de Palou les seves posicions. A prop Guissona, la 60ena. Divisió del XVIIIè. Cos d’Exèrcit, també participa en la contenció de l’avanç amb els coronels Gregorio Jover i Francisco Galán. Les tropes republicanes aguanten fins a quatre atacs de les tropes africanes fins que es retiren.

La prioritat de l’exèrcit republicà era la de protegir la retirada de milers de ciutadans, soldats, dones, homes i infants que marxaven cap a l’exili. Calia resistir i retardar com sigui l’avanç de les tropes feixistes. El 26 de gener les tropes franquistes que avançaven per la costa entren a Barcelona. A la Segarra i al prepirineu encara s’hi combat ferotgement.


Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939 on pregunta per l’estat de la ciutat: “diciéndome que esta simpática población de Tàrrega, casi no existe”.
Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939, on pregunta per l’estat de la ciutat. “Y las contadísimas casas que quedan en pie, están poco menos que deshabitadas”.

I fins aquí el darrer capítol d’aquesta sèrie. Seguirem parlant de la guerra i de la posguerra en propers escrits que ara es troben en procés de documentació.

Jaume Ramon Solé. Article publicat a la Nova Tàrrega del dia 22 de març de 2019.

(1).- “TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA” Per Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López. www.tarrega1939.cat. Museu Comarcal. Ajuntament de Tàrrega. Tàrrega març de 2008.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. Els primers dies del gener del 1939. (8)

El darrer ple municipal de la República fou el dia 28 de desembre de 1938, amb un únic punt a l’ordre del dia: donar plenes atribucions a la Presidència Municipal, per la situació excepcional i d’extrema gravetat que es viu arreu, amb bombardejos, incivisme i saquejos a la ciutat, i moviments de tropes i combats a tots els fronts de guerra.

En aquest ple, presidit per l’alcalde, hi assisteixen segons l’acta 14 regidors. L’acta, feta posteriorment,  ja només la signen l’alcalde Joan Sasplugas, i els regidors Francesc Biscarri, Magi Puigfarregut, Feliu Fauste, Ramon Amorós i el Secretari Jaume Foraster. Probablement, com a màxima autoritat , i per donar testimoni de la seva militància comunista, en Joan Sasplugas signa aquesta darrera acta en tinta vermella. (cosa que no havia fet mai des que va assumir la presidència del consistori a l’Abril del 1938).


Rúbrica de la darrera acta municipal de la Tàrrega Republicana. L’alcalde en Joan Sasplugas i Arqués, com a màxima autoritat targarina, dóna testimoni de la seva militància comunista i republicana, signant  l’acta en tinta vermella. 

L’alcalde assumeix l’atorgació de plens poders, “remarcant que el personal femení del Municipi s’ha portat complidor en el seu lloc, no aixís el masculí, que amb poques excepcions no han procedit en vista de les circumstàncies, que cal aplicar rigidesa amb sancions als funcionaris amb aquesta manera de procedir”. “El Conseller Biscarri proposa es dongui una distinció al personal femení empleat al municipi, que podria ésser de significació d’agraïment per a que serveixi d’estimul”.

El dia 4 de gener entre 9 i 10 de matí una pluja de més de cent bombes caigué de nou sobre la ciutat, gairebé totes a l’entorn de la població.

Fins el dia 5 de gener, que és quan cau les Borges Blanques al sud i Artesa de Segre al nord, hom encara tenia esperança en mantenir la resistència del front. A partir de llavors, ja no té sentit mantenir el cos d’exèrcit atrinxerat al cap de pont de Balaguer, pel perill de poder acabar encerclats. El dia 7 de gener les tropes republicanes abandonen les trinxeres, i les tropes franquistes del general Moscardó se n’adonen i aquell mateix dia cauen les places de Bellcaire, Bellmunt i les Ventoses.

 El mateix dia 7 la Legió Còndor bombardeja el centre històric de Tàrrega, la Plaça Major i el carrer Major, afectant les cases de cal Martí, cal Bergadà, cal Robinat i cal Perelló. No hi ha informació de les víctimes que aquests bombardejos causaren.

L’avanç franquista sembla imparable. El dia 8 de gener cauen Linyola, Les Penelles, Bellvís, La Fuliola, Castellserà i Ivars. El dia 9 Tornabous, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Mollerussa i Miralcamp. Però el 9 de gener, trobem encara algunes unitats que aguanten epicament a la peixera de Collfret i a Montclar. Agramunt és bombardejat intensament el dia 10 de gener i cau la nit de l’11 al 12.

En un intent desesperat de contenció de l’atac, els republicans concentren les unitats i s’esforcen en fortificar tota la línia del Canal d’Urgell que aguanta fins el dia 14. El dia 15 de gener es retiren i cauen Anglesola, Vilagrassa, Preixana, Claravalls i Tàrrega.

L’entrada a Vilagrassa venint de Tàrrega el 14 de gerner de 1939.

Al front i també a la rereguarda el drama humà i social és d’una magnitud mai imaginada. Tàrrega va perdre la seva fisonomia física, però també perdrà bona part del seu bagatge intelectual, social i cívic. En parlem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.