Memòries targarines. En Josep Devant, l’alcalde oblidat. (3).

Els dos anys d’alcaldia (1936 – 1937) de Josep Devant, van estar condicionats per la convulsa situació política fruit del cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936. L’alteració de l’ordre públic durant les primeres setmanes de revolució, i el poder dels comitès de les milícies antifeixistes van fer difícil gestionar una situació sovint descontrolada.

Com deia en el primer escrit d’aquesta sèrie, l’actuació del govern municipal, integrat per tots els partits del Front Popular i dels sindicats, estava encapçalat per en Josep Devant, i tot i no haver pogut evitar la violència criminal de les primeres setmanes de la revolta, fou valenta i decidida des d’un bon començament.

Només accedir al poder el maig de 1936, les esquerres targarines anuncien una política per impulsar inversions en obra pública. Amb l’inici de la guerra, i la caiguda de l’activitat econòmica, es fa efectiu aquest programa: cal crear feina per reduir l’elevada taxa d’atur. S’impulsa l’ensenyament públic i laic. S’organitzen els proveïments bàsics d’aliments de la població, i es’intenta donar una aparença de normalitat a la vida ciutadana. Tot plegat, amb una voluntat de mantenir el control de l’ordre públic i col·laborar amb el Govern de la Generalitat i les seves institucions.

En aquest període es nota arreu, la voluntat de l’esquerra targarina de demostrar la seva capacitat per governar, i s’engega un ambiciós programa d’inversions públiques amb la finalitat de cobrir les velles reivindicacions de la societat targarina. 

29 de maig de 1938. A la fotografia de l’enterrament del Tinent William Digges es poden veure les obres en curs al cementiri de Tàrrega. (ALBA PHOTO 11-1139 Photo Unit D498. New York University Library).

Es pavimenten i reparen els principals carrers i places de la ciutat, es milloren els traçats dels camins rurals del terme, tot construint marges de pedra per consolidar-los. Es construeixen noves fonts públiques i s’expropien els terrenys per construir les piscines municipals. A destacar l’eufòria que mostren els veïns del Raval de Sant Agustí, el 13 de juny del 1936, quan al so de la Marsellesa, s’inaugura la font del Raval i la guarneixen “amb lliris i roses i un rètol en el qual s’hi llegia «Visca les Esquerres»”(1).

Agost de 1936. Obres de pavimentació del carrer Primer de Maig (Segle XX) davant de l’estació de tren. Al fons l’edifici de la Fonda del Nord. Fotografia Família Argilés – Gómez.

Es refà i es reconstrueix  l’edifici del que serà el futur l’Institut Politècnic, a l’antic convent de la Mercè, (el mes de juliol del 1936, l’ajuntament en recupera l’ús), Es construeixen els lavabos públics del Pati i es dignifica i s’urbanitza el cementiri. Es millora el subministrament d’aigua potable a la ciutat i es replana part de serra de Sant Eloi. Es construeixen els refugis antiaeris i s’ajuda a l’exèrcit popular, en l’adequació de l’edifici de l’Hospital Militar del Mas de Colom.

Paper moneda municipal. (Febrer de 1937). Fotografia Jaume Ramon.

S’imprimeix paper moneda municipal, i la nova divisió comarcal de Catalunya, crea la Comarca de l’Urgell amb capital a Tàrrega. Es coordina i es regula des de l’Ajuntament, la producció i la distribució de cereal i de farina de tota la comarca. Es regula la producció de l’horta de Tàrrega i el proveïment d’aliments bàsics la població. S’acull i s’aixopluga a centenars de refugiats, que arriben de les diferents zones de conflicte d’arreu de l’estat, en un exemple de solidaritat digne de ser estudiat i divulgat.

Cartell de propaganda per a la difusió de la nova divisió territorial. Cartellista: Lau. Imprès per: I.G. Seix i Barral, empresa col·lectivitzada (Barcelona). 1936.

Es tracta d’una feina difícil, feta en temps difícils, i que en Josep Devant Miralles va saber liderar. En seguirem parlant.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 28 d’agost de 2020.

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Memòries targarines. En Josep Devant, l’alcalde oblidat. (2).

Després d’anys d’oblit, calia reconstruir la biografia d’en Josep Devant Miralles. Aconseguir-ho era un repte per a tots els targarins. Finalment, seguint el fil de familiars i alguna que altra casualitat, hem pogut conèixer i esbrinar alguns detalls de la vida del nostre alcalde oblidat.


Amb la ocupació franquista de Catalunya del gener de 1939, en Josep Devant va deixar la seva esposa i fill, a casa dels seus familiars a Rajadell. Aquells dies tràgics, va emprendre el camí de l’exili i va creuar la línia de la frontera a principis de febrer de 1939, possiblement per la Vajol, acompanyant el comici format per autoritats vinculades al govern de la Generalitat, d’ERC, i encapçalat pel president de la Generalitat, en Lluís Companys.

En Josep Devant amb la seva esposa Matilde Parra, i els seus fills Antònia i Cristóbal poc després d’arribar a Catalunya. 1958 (Fotografía familia Devant – Parra).

La seva amistat i vinculació política amb el Diputat i Conseller d’Esquerra Republicana en Josep Maria Espanya, el porten a viatjar fins a Colòmbia, on hi fixa la seva residència i on crea una empresa ramadera la “Granja Buenavista” a la població d’Usme, a tocar de
Bogotá.  Allí coneix a qui seria la seva segona esposa, na Matilde Parra amb qui es casa l’any 1941, i aquell mateix any neix la seva filla Antònia. L’any 1943, a Armero (Colòmbia) , neix el seu fill Cristobal.

Cap a finals dels anys 1940 el fill Àngel, nascut a Tàrrega l’any 1928, davant la temença d’anar a complir el servei militar amb l’exèrcit de Franco, fa tot el possible per marxar d’Espanya i ho aconsegueix, travessant els Pirineus clandestinament per Andorra. L’Àngel Devant Cardona, és acollit per uns familiars a Perpinyà, i vola fins a Bogotá. Allí es retroba amb el seu pare i coneix la seva nova família. S’està a Colombia durant tres anys fins que decideix tornar.


L’any 1958, l’Antònia Devant és a punt d’iniciar els estudis universitaris, i la família
decideix deixar Colòmbia per retornar a Catalunya. En Josep Devant vol que els seus fills estudiïn a la Universitat de Barcelona. Es desprèn de totes les propietats de Colòmbia, tornen i fixen la seva residència entre Cerdanyola i Bellaterra, alhora que  crea una empresa ramadera al Vallès. 


Sembla ser que, durant aquests anys de retorn de l’exili, en Josep Devant va evitar tot
protagonisme públic i tot contacte polític. La seva vida va transcórrer en un volgut anonimat. Sospitem que va tenir algún contacte amb els amics de la Tàrrega republicana, com en Josep Prenafeta o n’Antoni Morgui a qui tant havia ajudat des de l’Ajuntament per fer possible la continuïtat de la Crònica targarina durant la guerra. Tenim pendent l’entrevista amb el seu fill Àngel que als 93 anys i una bona memòria, ens ajudarà a aprofundir una mica més en la biografia d’un targarí il·lustre ara recuperat.

Ninxol familiar de la familia Devant – Parra, al Cementiri Municipal de Cerdanyola del Vallès. (Fotografia Jaume Ramon Solé).


En Josep Devant Miralles va morir a Cerdanyola del Vallès el 22 de maig de 1979.
Hem recuperat la memòria d’una vida alterada per la experiència forçada de l’exili i de la repressió.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 de Juliol de 2020.

Memòries targarines. En Josep Devant, l’alcalde oblidat. (1).

Poques coses sabíem del qui fou l’alcalde de Tàrrega durant els convulsos anys de la guerra entre el 1936 i el 1938. La història d’en Josep Devant i Miralles, s’acabava a l’abril del 1938, quan va deixar l’alcaldia i se n’anà de Tàrrega, enmig del caos dels bombardejos feixistes i de l’ofensiva franquista de l’Aragó.

La projecció pública i política de Josep Devant a Tàrrega, es va iniciar a l’accedir el maig de 1936, a l’alcaldia de la ciutat.

L’alcalde de Tàrrega en Josep Devant Miralles, el President de la Generalitat en Lluis Companys Jover, i el Conseller de Cultura , en Ventura Gassol asseguts a taula el 16 d’octubre de 1936 a l’Hotel Espanya de Tàrrega.

En Josep Devant i Miralles, va néixer a Rajadell el desembre del 1900, casat amb Remei Cardona i Pifarré nascuda l’any 1899 a Sant Pere Sallavinera, l’any 1928 té fixada la seva residència a Tàrrega, on hi neix el seu primer fill Àngel. Amb la família hi viu la mare de na Remei, na Teresa Pifarré de Bellpuig. El Josep és comerciant de confecció i té una botiga i un magatzem de gèneres de punt d’el.laboració pròpia. Viuen al 2ón pis del carrer Alonso Martínez nº 1, a la casa coneguda com de cal Tordera, en aquells moments propietat de la Sra. Dolors Creus.

La primera activitat política pública de Josep Devant a Tàrrega fou quan la campanya del Referèndum de l’Estatut del 2 d’agost de 1931 durant el parlament que feu en nom d’Unió Republicana, en un acte públic unitari, organitzat per “Palestra”.

A les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, en Josep Devant va segon a la llista d’esquerres del Front Obrer Republicà que encapçala en Marius Amigó i que és derrotada per la llista de dretes del Front Autonomista Republicà encapçalada per en Baldomer Trepat. Després de les eleccions, en Màrius Amigó renuncia a la seva acta de regidor municipal, i en Josep Devant passa a ser el cap visible de la oposició d’esquerres a l’Ajuntament de Tàrrega.

És així com, quan els fets d’octubre del 1934 les esquerres catalanes desafien al govern de l’estat, en Josep Devant encapçala el moviment a Tàrrega i esdevé el principal líder i alhora la primera víctima de la repressió. Ell, així com els altres regidors d’esquerra i d’altres ciutadans, foren detinguts i empresonats a la presó de Lleida. En Josep Devant s’hi està fins el gener del 1935.

Al maig del 1936,  l’alcalde i els regidors de dretes de l’Ajuntament de Tàrrega, son destituits per la Generalitat de Catalunya: Els seus llocs son substituïts pels regidors d’esquerres. En Josep Devant és elegit alcalde de Tàrrega pel nou consistori, que ara és majoritàriament d’esquerres.

Full del cens de 1936 del domicili de Josep Devant i Miralles, que viven a la casa de Cal Tordera a la cantonada del l’Avinguda Cataunya amb el carrer Alonso, on tenia una botiga de productes de confecció.

En pocs mesos esclata la guerra i, entre el juny i el juliol del 1936, la polèmica per la remunicipalització de l’edifici dels Escolapis, centra el debat i una evident radicalització de la política municipal.

A partir del 18 de juliol de 1936, la seva preocupació se centra en mantenir l’ordre públic a la ciutat durant el buit de poder dels primers dies de la rebel·lió feixista i de consegüent revolució antifeixista. Fracassa en poder evitar l’assassinat d’alguns dels seus companys de dretes al consistori, i la massacre de religiosos de les comunitats targarines, a qui havia promès protegir.

Malgrat la impotència davant la violència dels incontrolats, hi ha un aspecte positiu a destacar en el llegat polític que en Josep Devant va saber donar a Tàrrega durant la guerra. Sense disposar de recursos, però dotat d’una intuïció política encertada, endega una política d’inversions i d’obra pública, amb endeutament i finançament municipal, que van donar a Tàrrega unes infraestructures necessàries i bàsiques per al seu futur desenvolupament.

En parlem al proper article.

Jaume Ramon Solé.

Pilarin Minguell: la dama parisina.

“La bellesa és el risc del plaer etern. Per això has marxat a la francesa. Perquè la música no fa soroll”.  X. G.

La Pilarin Minguell ja no respon al telèfon. Les amigues i els amics més íntims, recorden entrenyorats els 93 anys de dignitat guanyada a força de somriures i d’humanitat.

Diuen les amistats més properes, que la Pilarin emanava senyoriu i amabilitat en el tracte. Ella era el “savoir faire”, la conversa eterna, el somriure clar. Tenia el bell esguard dels seus ulls dolços i petitons, que desprenien una mirada somiadora, sincera, feta de tendreses i d’afalacs.

Pilarin MInguell amb el númeró 10. Equip de Bàsquet femení de la Unió Esportiva Tàrrega. Any 1943. (Exposició Pioneres del basquet Femení).

Fou la nena que va viure la guerra amb els comandaments polacs la XIIIa. Brigada Internacional Drombowski a casa de sa mare al Talladell. L’adolescent alegre i desimbolta que jugava a bàsquet als anys 40. L’actriu del “Thespis” targarí dels anys 50. La veu de la primera emissió de Ràdio Tàrrega. La companya d’en Josep Maria Madern, amb qui se’n va a viure a Lleida.

El glamour de Pilarin Minguell amb el “Grup de Teatre Thespis”, any 1950. (Fotografia família Pané).

El 1957 marxen a Paris. La Pilarín i en Madern esdevenen el refugi ponentí de la ciutat del Sena. Son la veu de les retransmissions de Ràdio París Internacional en català, i més endavant en castellà per arreu del món. Treballen a la ràdio amb el poeta i dramaturg cubà Severo Sarduy, (que va quedar encantat del “culito más bello de París”), en Vargas Llosa o en Mario Benedetti. Per als de l’interior, son la veu de la llibertat, enfront el franquisme, que parla des de París.

Pilarin Minguell amb en Josep M. Madern a Radio Paris el 1978. Revista Triunfo nº 793 pàg. 37. Abril de 1978.

Als estius retornen a Tàrrega. De dia a les piscines de la Plana, amb tota la colla de la Fina i l’Antònia Vidal amb els Lorda i els Carrasquer. Amb les amigues i les companyes targarines, la Moreu, la Pilar, la Neus, amb els joves que tenen sed de notícies i de novetats. Cada vespre, la terrassa de l’Ateneu esdevenia l’inèdit escenari de debat i de confabulació.

A mitjans dels 80 tornen a Tàrrega i al Talladell. La Pilarin cultiva la conversa i l’amistat. Es compromet políticament amb les esquerres targarines del PSC i amb la vida cultural, social i cívica de la ciutat. Presumida i educada, sempre arreglada  i elegant, sabia estar i sabia agradar. Els targarins vam recuperar una gran amiga de la vida, que es desvivia pels altres amb un immens cor, obert de bat a bat.

Pilarin Minguell a la terrassa de l’Ateneu de Tàrrega. Agost de 2013. (Fotografia Jaume Ramon Solé).

Es preocupa per la publicació de l’obra literària d’en Madern, que culmina amb la publicació de la antologia “Sol a mitjanit” a Pagès Editors amb en Xavier Garcia i les il·lustracions d’en Domènec Serra.

Reportatge de TV3 sobre les pioneres del Basquet femení a Sant Eloi Tàrrega. 29 de novembre del 2019. (Fotografia jaume Ramon Solé).

El seu llegat és el record de la immensa bonhomia de la seva presència. Com quan arriba la primavera, i el verd del camp transforma el paisatge en esquitxos de color,  en estampats de flors, de cel i de terra, per oferir un horitzó de bellesa i de sensibilitat.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 10 de juliol de 2020.

(Escrit a partir dels pensaments, els sentiments i les vivències del seu bon amic X. Garcia)

1939, la Tàrrega aniquilada: na Maria Plassa i Estruch. (i 14)

“Quanta tragèdia, quantes vides arruïnades, quants sofriments!”. Rosine Bates Plassa.

Quan l’any 1905 neix la Paquita, la segona dels fills dels mestres, Remei Estruch i Lluís Plassa, el rebombori a la Tàrrega de l’època és notable, ja que la inscriu al registre civilment i no la bateja. Anys després, quan neix na Maria Plassa Estruch, no sabem si es dona la mateixa situació. Però aquest és un bon preàmbul de l’agitada i intensa vida d’una targarina que el temps ha oblidat.

Maria Plassa amb els seus alumnes a la Plaça de Catalunya de Barcelona. 28 de juny de 1954.

Seguint la tradició familiar, la vocació de na Maria s’orienta envers l’ensenyament. El 1928 estudia a l’Escola Normal de Magisteri Primari de Barcelona. La “Crònica targarina” del juny de 1932 informa que ha obtingut excel·lents qualificacions als exàmens de Magisteri a la Normal de Mestres de Lleida, i a l’octubre de 1933, La Vanguardia de Barcelona informa que na Maria Plassa s’ha presentat als exàmens d’ingrés a la Facultat de Lletres, secció catalanes, de la Universitat de Barcelona.

A partir d’aquí les seves notícies son difuses. L’any 1936  té una filla, a qui li posa el seu mateix nom i cognoms, i que (diuen) abandona en un convent del país basc. Després de la guerra s’exilia a França, a Sant Ètienne, on la visita el seu germà. L’any 1940  torna de l’exili cap a Barcelona, on s’estigué uns mesos a la presó. La seva germana Pepita, es fa càrrec de la filla de la Maria, li fa de mare, i conviu amb ella durant uns anys. Quan torna la Maria de França es fa càrrec de la filla, però les relacions entre elles seran sempre molt problemàtiques a causa de l’abandonament de feia anys.

Na Maria Plassa i Estruch l’any 1960.

Quan torna a Barcelona es casa amb en Genís Sagrera, impressor, que havia estat un destacat dirigent del POUM d’abans de la guerra. No sabem si el coneix a l’exili o bé abans o durant la guerra. En Genís coixejava ostensiblement, probablement víctima d’una ferida bèl·lica.

La Maria mestra s’espavila i aconsegueix, (sola o amb l’ajut d’algú), muntar una acadèmia privada, al passeig de l’Exposició, que ràpidament obté un prestigi notable a la Barcelona dels anys 1950. Els fills d’en Paquito Plassa expliquen que, cada vegada que la tia Maria els visitava, les discussions eren molt animades i emotives, però a l’expressar-se en català no entenien de què parlaven. Sovint na Maria plorava per la seva filla. Era una dona molt vital, culta, presumida i autoritària. Catalanista i orgullosa del país i de la llengua. Parlava francès perfectament. Li agradava l’òpera, tocava el piano i pintava. Sabem que cada any estiuejava a Tàrrega, ja que no suportava la xafogor de Barcelona. A Tàrrega hi tenia la seva cunyada na Maria Castellà amb la família Castellà – Puigfel, i el nínxol dels seus pares al cementiri

Les dues germanes Plassa amb les seves parelles. Maria, Genis Sagrera, Josep Feliu i Pepita.

Durant els darrers anys de la seva vida, na Maria Plassa es tornà en una fidel seguidora dels Testimonis de Jehovà, de qui comentava que li donaren afecte i compressió.  Va morir uns anys després del seu marit en Genís Sagrera, cap a finals dels anys 1980.

Maria Plassa Estruch filla de na Maria Plassa Estruch, el dia del seu casament.

La seva filla Maria va morir el 4 de novembre de l’any 2019 a Tordera. Caldrà reconstruir els misteris i els fragments buits de la vida de les dues Maria Plassa. Na Maria Plassa Estruch filla, va tenir quatre descendents na Eva Pérez Plassa, na Remei, en Pepe (que morí jove) i en Sebi (Sebastià). No hem pogut trobar la pista de cap d’ells.

En Genís Sagrera i na Maria Plassa el dia de la boda de la seva filla Maria.

I amb aquest catorzè capítol donem per acabada la sèrie sobre la família Plassa – Estruch. Reiterem l’agraïment a la família del Paquito Plassa i esperem poder tornar-ne a parlar aviat des d’aquestes ratlles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 3 de juliol de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (13).

“Paquito, Francisco reste-t-il espagnol, catalan ? Certainement aussi français, simplement malgré les difficultés rencontrées, un homme qui a su transmettre la vie, le respect, l’amour des autres”. Quico Plassa.


Després de la curta estada a casa nostra l’any 1971, quan torna a França, en Francesc Plassa està trist i diu als seus fills, que la Catalunya ha trobat, és un país més endarrerit
culturalment i intel·lectualment del que va deixar l’any 1939.

En Francesc Plassa vestit de futbolista del Sombernon, amb les seves filles Maryse i Rosine

Certament, la vitalitat cultural i artística de Catalunya, i també la de les nostres comarques i la de Tàrrega, va ser durant molt de temps anorreada per la mediocritat i la brutalitat del règim feixista. Franco, la falange i el seu règim nacional-catolicista, van prohibir, no només la llengua i la cultura catalana, sinó que va reprimir tot intent de recuperació intel·lectual i cultural de la vida associativa. Desenes de milers dels nostres millors ciutadans, van ser morts, empresonats o expulsats de la seva terra, centenars d’entitats ja mai més van renéixer de la foguera del franquisme.


En poc temps, els fills de la Suzanne i del Paquito, els donen l’alegria de ser avis. Però res ja no allibera al Paquito del desànim i de la solitud. Un immens cansament l’envaeix desprésde tanta vida de treball, de lluita i de sacrifici.

En Francesc Plassa i la seva esposa Suzanne a Bussy la Pesle any 1960.


L’any 1978 pateix un atac de cor, i és llavors quan els metges li troben un càncer de gola. Al cap d’un mesos, l’home que en paraules del seus fills “sabia transmetre la vida, el respecte i l’amor pels altres”, mor. Tenia 60 anys i va ser enterrat a la tomba familiar del cementiri Bussy la Pesle. La seva germana Maria viatja des de Barcelona i assisteix al funeral.

El violí d’en Francesc Plassa, guardat a Sidney (Australia), per la seva filla Rosine.

La educació rebuda, la seva afició pel futbol i pel cinema, l’habilitat per tocar el violí i pel
ball, l’interès per la política i la cultura, la destresa pel dibuix, i el record de la seva joventut a Tàrrega, van deixar empremta en la vida del Francesc Plassa. De l’esperit humanista i intel·lectual de la seva família i amics, en va captar l’amor per l’esport, per la música i per l’art. Molts dels seus fills i nets, han seguit amb alguna de les vocacions de la familia Plassa.


La filla gran na Maryse és mare de la Celine i àvia, i viu prop de Dijon. La Rosine és
professora de castellà i viu a Sidney – Austràlia i és mare de dos fills, en Jordi i na Juliette, que també és mestra i de dos nets en Manu i na Luna. En Quico és un bon dibuixant i que viu a Paris i a Bussy-la-Pesle i és el pare de la Sandrine que és mestra i l’avi d’en Baptiste.

Fa unes setmanes l’Ajuntament de Tàrrega, s’ha adreçat als familiars de les víctimes, els
exiliats i els represaliats de la guerra, per tal de recollir el màxim d’informació per recuperar la memòria històrica del seu testimoni. També hi ha la voluntat d’establir un memorial d’homenatge a les víctimes del franquisme i que van patir la repressió o l’exili, així com l’acord del Ple Municipal de recordar a les víctimes targarines dels camps d’extermini nazi.


Cal fer justícia amb la història i recordar a tots aquells que, pel seu amor al país i a la seva gent, van ser condemnats a viure i a morir lluny de la seva terra.

Al proper escrit, dibuixarem alguns fragments de la interessant vida de na Maria, germanade la Pepita, del Lluís, del Francesc Plassa.


Jaume Ramon Solé.


(Agraeixo als familiars d’en Francesc Plassa, Marysé, Rosine, Sandrine i Quico, la seva
inestimable predisposició a remoure el passat i ajudar-nos a recuperar la història d’en Lluís i d’en Francesc Plassa).

Publicat a la Nova Tàrrega de data 19 de juny de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (12).

“Partons a Tàrrega, demain, pour 36 heures, comme prevu. Me maintiens sans plus. Gros, gros…. Gros baisiers. Papa” (Francesc Plassa, 12 de setembre de 1969) (1)

El primer contacte directe dels fills d’en Paquito Plassa amb Tàrrega, fou a l’estiu del 1962. Amb 14 i 16 anys, les dues filles del Paquito viatgen en tren soles, des de Bussy la Pesle fins a Barcelona i d’aquí cap Tàrrega, per trobar-se amb la tieta Maria que cada any hi estiueja.

Imatge de la postal que envien des de Tàrrega l’any 1962, als seus pares les filles del Francesc i de la Suzanne. (Arxiu família Francesc Plassa).

La postal que envien des de Tàrrega, és alegre i optimista pròpia de dues noies adolescents, que per primer cop surten de casa per visitar un país estranger. Esmenten que volen anar a visitar el cementiri i el troben tancat. Quatre anys més tard torna la Rosine amb el germà petit en Quico, en auto-stop. Tenen 15 dies de vacances i pocs diners a la butxaca. No coneixen la llengua, però els encanta la musicalitat del català que l’havien escoltat sovint quan el seu pare el parlava amb la veu i amb les mans.

Postal escrita des de Tàrrega per na Rosine i na Maryse Plassa, filles del Francesc, l’estiu de l’any 1962 .

En Quico recorda la gent que surt els vespres d’estiu, omplint les rambles o el passeig. Les senyores mudades que s’asseien a la fresca amb altres veïns. Una imatge li ve a la ment. Damunt les voreres, sota els arbres del passeig, muntanyes de verdures per vendre, (les parades de melons). Mai havia vist res semblant.

Venen per veure a la tieta Maria a Barcelona, però no la troben. És a Tàrrega i quan arriben, ella fa veure que s’escandalitza pels cabells llargs del Quico, i per com van vestits. En aquesta estada visiten la tieta Maria Castellà, vídua del mestre Lluís Plassa.

En Francesc Plassa a Bussy la Pesle, anys 60. (Arxiu família Francesc Plassa).

En Paquito ja te cinquanta anys, dubta de si tornar a Tàrrega. El règim de Franco segueix en el poder. Tothom li recomana de venir. Així potser s’allibera de l’angoixa que cada cop se li fa més present i es deixi de fer la pregunta: Vaig fer bé de marxar?.

El juliol de 1969 decideix fer el pas i ve a Barcelona per després anar fins a Tàrrega. El dissabte 13 de setembre és a Tàrrega i s’hi està fins dilluns. Quan torna cap a Barcelona, i mentre es troba a casa de sa germana, rep la visita de la policia que l’interroga del perquè havia tornat a Tàrrega. Després de 30 anys exiliat de Tàrrega, és possible que algú el denunciés per estar-s’hi 36 hores?.

Postal de la primera visita a Tàrrega d’en Francesc Plassa el setembre de 1969. Després de 30 anys d’exili torna a la seva ciutat. (Arxiu família Francesc Plassa).

La seva estada a Catalunya, li va portar més dolor que solucions. En Paquito es va trobar amb una ciutat que ja no era la seva, on coneixia poca gent, i en la que molts dels seus amics i indrets havien desaparegut. Va tornar desil·lusionat al veure com havia quedat Catalunya després de 30 anys de dictadura feixista.

Postal escrita des de Montserrat per en Francesc Plassa i la Suzanne El juliol de 1971. (Arxiu família Plassa).

L’any 1971 però, farà el viatge, el darrer, amb la seva esposa Suzanne. El 4 de juliol després de passar per Lleida i per Tàrrega, van a Montserrat des d’on envien una postal als seus fills on diu: “Plaers i banalitats, coses belles i no tan belles, barreja de sentiments, situacions complexes i de vegades paradoxals. La salut es manté malgrat una certa fatiga normal”. En Francesc Plassa, el targarí exiliat, el ciutadà del món, el borgonyés adoptiu, porta la seva companya de vida a Tàrrega i a Montserrat: Els indrets més estimats de la seva identitat. 

Na Suzanne i en Francesc Plassa amb el seu inseparable violi en una festa familiar anys 1970. (Arxiu família Francesc Plassa).

És un adéu?. Al proper escrit parlarem dels darrers anys del Paquito Plassa.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de juny de 2020.

  • “Anem demà a Tàrrega per 36 hores, tal i com està el previst. Vaig fent, sense més. Molts, molts … molts petons. Papa.” ( Francesc Plassa 12 de setembre de 1969).

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (11).

“Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d’exilé. Il ne c’est jamais naturalisé»(1). Louis François Plassa.


Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa tenia 80
habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d’uns petits agricultors, a qui els va
costar d’admetre la relació de la seva filla amb algú “diferent” com ell. Finalment, l’any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella. Per aprendre l’idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d’anglès.

Imatge del casament de Suzanne Minotte i en Francesc Plassa. 1945. (Arxiu Plassa – Minotte).


La parella va viure a Marsella fins el naixement de la primera filla la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François.

Acta de la boda entre Francesc Plassa i Suzanne Minotte el 9 d’octubre de 1945 a Bussy la Pesle. (Arxiu Plassa – Minotte).

Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se’n
surt. Només, les moltes hores extres els permet de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy-la-Pesle, on els fills tindran l’oportunitat de realitzar els estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d’universitaris, quan els fills prenen consciència de la diferent
identitat cultural del seu pare. El Francesc, és un exiliat català de la guerra d’Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s’esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill, que a la cuina de casa, “una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (la llum de la cuina)”. Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

Equio de fitbol del Sombernon. En Paquito ´és el jgador dret de m´és a la dreta. Anys 1950. (Arxiu Plassa – Minotte).


La música i el futbol, van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega, o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar, (el tango, el vals, el passa doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia un equip de futbol, on de seguida va començar a jugar-hi, i on va destacar pel seu bon joc.

Darrer partit de futbol amb l’equip del Sombernon. En Paquio és el quart jugador dret començant per l’esquerra. Any 1970. (Arxiu família Plassa-Minotte).


Tot i el l canvi entre l’ambient cultural de la Tàrrega d’abans de la guerra, i la vida d’una
petita població rural, mai va perdre el desig d’aprendre, d’imaginar un món millor, o de
defensar que l’esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S’afirmava com un
home d’esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat de la família, en la lectura i en l’escriptura.

En Francesc Plassa amb la seva esposa Suzanne, els seus tres fills Marise, Rosine i Louis François, i la seva germana Maria Plassa durant una visita de la maria a França. Finals dels anys 1950. (Arxiu família Plassa – Minotte).


Som a l’any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records de la seva Catalunya natal, encara l’angoixen i li rosseguen l’ànima. Potser si retorna a Tàrrega i a Catalunya, aconseguirà apaivagar la profunda l’enyorança que sent.

Després de 30 anys d’exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.
Ho expliquem al proper escrit.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de maig de 2020.

(1): “El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d’exiliat. Mai es va nacionalitzar francès”. Louis François Plassa.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili de Francesc Plassa i Estruch (10).

“El nostre pare no ens parlava gaire de la seva joventut a Espanya (massa nostàlgica), ni tampoc de la guerra (massa tràgica)”.

Rosine Bates- Plassa.

El record transmès, (i curosament guardat), per en Francesc Plassa als seus fills, ens ha permès recuperar la història d’una família targarina, que va marxar cap a l’exili l’any 1939.

Dues fotografies que es va endur a l’exili, en Francesc Plassa  i n’Antònia Carulla que va ser la seva parella. 1934-35. ( Familía Plassa – Minotte).

En Paquito Plassa i Estruch, fou el germà petit del mestre Plassa, i igual que la Maria Castellà i la germana Maria, van haver de deixar-ho tot i marxar lluny del seu lloc d’origen. En Paquito va deixar a més a Catalunya, a la seva companya Antònia Carulla de qui no em pogut trobar cap indici.

En Francesc i la seva amiga Antònia a l’esquerra, passejant amb una altra parella per Sant Eloi. Al fons la farinera Montserrat. Tàrrega 1936. ( Família Plassa – Minnotte).

En Francesc Plassa havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril de 1918. Amb 12 anys és orfe de mare i  de pare, i anà a viure a casa del seu germà a Cal Pera, a l’Avinguda de Catalunya 44, on també hi havia l’Acadèmia Comercial. El 1932 inicià els estudis de Pèrit Mecànic a Terrassa, i als 17 anys va començar a treballar al taller d’en Blai Vallverdú, concessionari a Tàrrega de la Chevrolet.

Taller d’en Blai Vallverdú on en Francesc Plassa va entrar a treballar després d’acabar els estudis de mecànic a Terrassa. (Crònica targarina 1933).

Alumnes de l’Acadèmia Comercial a la pujada de Sant Eloi al costat de la via. En Francesc Plassa és el noi més gran ajagut a terra amb una branca als llavis. 1933. (Arxiu – Família Ramon Solé).

En Paquito destaca com a jugador de futbol als equips de les penyes targarines, i al Futbol Club Tàrrega. A la fotografia que reproduïm, veiem al Francesc amb els companys Víctor Puig i Figueres, amb la samarreta de la Penya Comercial, hi diu: “Tàrrega 31- 3 –1934. El bo del meu futbol. Companyerisme, noblesa de joc, no pas les condicions en que jugava després i me’l feren avorrir”. “Tots tres som al front. El Figueres ferit. 17 – 9 – 1937”. Sabem d’en Víctor Puig, de Cal Tano. No hem torbat informació sobre qui era en Figueres.

Vestits de fubolistes amb la samarreta de la Penya Comercial. En Victor Puig de “Cal Tano”, passa el braç per sobre d’en Francesc Plassa a la dreta.. Assegut a terra al davant, en Figueres. 1934-1937. (Arxiu Família Plassa – Minotte).

Revers de la fotografia anterior. !934 – 1937. (Família Plassa Minotte).

Un dels pocs objectes que s’endugué cap a França fou el seu violí. Probablement degué aprendre a tocar-lo a l’Acadèmia del Professor de solfeig, piano i violí en Ramon Ribera al carrer d’Urgell. La seva habilitat en tocar el violí fou una via per a la integració a la petita comunitat francesa on va fer cap.

Diu la “Crònica targarina”, que el dia 27 de març de 1937, el Francesc s’allistà a la columna de milicians del POUM i marxà cap el front. Tenim indicis de que fou destinat de de xofer  a l’estat major republicà.

En Francesc Plassa a la dreta i un amic al davant dels vehicles militars de l’Estat Major de l’exèrcit republicà on feia de xofer durant la guerra. 1937 (Arxiu família Plassa – Minotte).

Amb la retirada, fa cap al camp d’Argelers i després al camp d’Agde on s’hi concentren 25.000 refugiats, la majoria catalans. En aquest camp organitzat pel Govern de la Generalitat, les condicions de vida son millors que als de les platges. Amb tot, va patir una úlcera d’estómac que no es va tractar, i durant tota la seva vida no va poder fruir dels “plaers de la taula francesa”.

Els propietaris dels boscos de la Borgonya, van contractar refugiats dels camps per fer de llenyataires a un petit poble vora Dijon, anomenat Bussy la Pesle, a la Côte d’Or, que tenia menys d’un centenar d’habitants. En Francesc s’apunta a la feina i hi va. Són entre cinc i deu homes, treballen fort i la guerra els afecta poc.

Mentre la seva germana Maria viu a Saint Etienne. El Francesc se n’hi va per trobar feina de mecànic. La Maria se’n torna cap a Catalunya, on hi té la seva filla Maria amb la seva germana Pepita a Barcelona, però el Paquito no vol tornar. A Bussy-la-Pesle, hi té els companys i una noia de qui s’ha enamorat: és la Suzanne. Ella serà la seva companya de tota la vida i la mare dels seus tres fills.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de maig de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (9).

“Els homes terribles li digueren:

  • Ets tu el mestre que no volia que es resés a l’escola? Ets tu qui reunia xics i xiques com si foren germans i germanes? Ets tu qui retirà el Crist de l’aula i els llibres d’Oracions? Ets tu qui feia cantar la llibertat?
  • Si, jo sóc eixe mestre.
  • Doncs, ara, ni Déu ni el diable et podran salvar”.

                        Mestre Herminio Almendros. “El futur us pertany”. Febrer de 1939.(1)

El mestre Lluís Plassa visqué els darrers mesos de la seva vida a l’Hospital de la ciutat portuària de  Saint Nazaire al Loira Atlàntic. Des d’aquest port al llarg de l’any 1939, milers d’exiliats marxaren cap a Amèrica per poder refer les seves vides, lluny dels feixismes que en aquells moments s’imposaven arreu d’Europa. Els governs de Mèxic, Cuba, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, la República Dominicana i Xile es mostraren disposats a acollir i aixoplugar, aquest capital humà i intel·lectual que l’estat espanyol volia exterminar. Els mestres que anessin cap aquests països, tenien un lloc de treball garantit.

Durant els darrers quinze dies de la seva vida, en Lluís va poder tenir al seu costat a la seva estimada esposa Maria, tal i com ens narra en una carta escrita des del camp de Agde el juliol de 1939, en Francesc Plassa i que en un altre escrit us l’exposarem.

Postals enviades des de Besiers per la Maria Castellà, el 8 i el 15 d’abril de 1939, al seu espòs Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire on es trobava ingressat. (Arxiu famíla Castellà – Puigfel).

Els governs de la Generalitat i de la República, els partits i els sindicats, dins les seves possibilitats, van organitzar a França, una xarxa d’informació i d’acollida per als seus dirigents i militants. El diputat aranès d’Esquerra Republicana en Josep Maria Espanya, amic de Lluís Companys, exiliat a França l’any 1936,  i que va organitzar una xarxa d’acollida dels perseguits pels incontrolats a la rereguarda durant la guerra, va acompanyar als dirigents d’ERC a l’exili, i organitzà la xarxa logística de migració de França cap a Amèrica dels exiliats.

El qui fou alcalde de Tàrrega durant la República, en Josep Davant, va marxar cap l’exili de Colòmbia juntament amb el mateix Josep Maria Espanya i d’altres catalans. Probablement en Lluís Plassa i la Maria Castellà, s’haguessin embarcat des de Saint Nazaire. Els problemes de salut del Lluís, relacionats amb el cor i els ronyons, es va complicar. A l’abril de 1939 des de l’Hospital de Saint Nazaire, escriu a la Maria per retrobar-se amb ella i marxar junts quan fos l’hora d’embarcar. La malaltia es va anar agreujant i la seva mort es produí el 8 de juny de 1939.

En Lluis Plassa i la seva esposa Maria Castellà amb uns amics a la platja abans de la guerra. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

En Paquito Plassa va arribar a Saint Nazaire l’endemà de la mort del seu germà Lluís. Ell es va preocupar perquè el decés quedes registrat a la premsa del dia i es feu càrrec de la seva cunyada. Els arxius de l’Hospital i del cementiri de Toute – Aides van desaparèixer durant la Segona Guerra Mundial, i sense aquest registre, probablement la notícia del destí d’en Lluis Plassa hagués quedat sense aclarir.

El sindicat de mestres de la FETE – UGT, va organitzar des dels camps de refugiats la sortida cap a Amèrica als mestres exiliats. L’11% dels mestres catalans, més de 450, van creuar la ratlla de la frontera el 1939. Herminio Almendros mestre del col·lectiu “Batec” i que tingué el primer destí com a inspector de la zona de Lleida, escrivia al seu diari del maig de 1939: “A la fi, del port de Saint Nazaire, a la desembocadura del Loira, salpà el “Flandre”. En la travessia hi trobarem moltes persones conegudes: unes pertanyien a la seua mateixa esfera i altres havien exercit diferents responsabilitats en el govern de la República”. L’acompanyava en el mateix viatge en Josep Maria Ferrater i Mora en destinació a l’Havana (1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

Diari “Le Courrier de Saint-Nazaire” informant del decès de Lluis Plassa el 9 de juny de 1939

Amb tot, l’ànsia de venjança del règim franquista no tingué aturador. Un any després de la seva mort i mentre la seva esposa Maria Castellà ja era a la presó, el nom de “Luís Plaza Estruch” apareix a la instrucció de la “Causa General sobre la dominación roja en España”, per haver prestat els seus serveis al “Consell de l’Escola Nova Unificada” l’any 1936.(2)

“Causa General sobre la Dominación Roja”, on s’hi va encausar a LLuís Gabriel Plassa Estruch després de mort.

A Saint Nazaire, al Cementiri de Toutes-Aides, a la fossa comuna, hi descansa un dels targarins que més van patir per Tàrrega al llarg del segle XX. Mestre, regidor i targarí. En Lluís Gabriel Plassa i Estruch, va servir la seva ciutat amb honestedat i amb sacrifici. Tàrrega li deu un homenatge d’agraiment i de record.

Jaume Ramon Solé.

(1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al seu amic i company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

(2). Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN).

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 d’abril de 2020.