1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (13).

“Paquito, Francisco reste-t-il espagnol, catalan ? Certainement aussi français, simplement malgré les difficultés rencontrées, un homme qui a su transmettre la vie, le respect, l’amour des autres”. Quico Plassa.


Després de la curta estada a casa nostra l’any 1971, quan torna a França, en Francesc Plassa està trist i diu als seus fills, que la Catalunya ha trobat, és un país més endarrerit
culturalment i intel·lectualment del que va deixar l’any 1939.

En Francesc Plassa vestit de futbolista del Sombernon, amb les seves filles Maryse i Rosine

Certament, la vitalitat cultural i artística de Catalunya, i també la de les nostres comarques i la de Tàrrega, va ser durant molt de temps anorreada per la mediocritat i la brutalitat del règim feixista. Franco, la falange i el seu règim nacional-catolicista, van prohibir, no només la llengua i la cultura catalana, sinó que va reprimir tot intent de recuperació intel·lectual i cultural de la vida associativa. Desenes de milers dels nostres millors ciutadans, van ser morts, empresonats o expulsats de la seva terra, centenars d’entitats ja mai més van renéixer de la foguera del franquisme.


En poc temps, els fills de la Suzanne i del Paquito, els donen l’alegria de ser avis. Però res ja no allibera al Paquito del desànim i de la solitud. Un immens cansament l’envaeix desprésde tanta vida de treball, de lluita i de sacrifici.

En Francesc Plassa i la seva esposa Suzanne a Bussy la Pesle any 1960.


L’any 1978 pateix un atac de cor, i és llavors quan els metges li troben un càncer de gola. Al cap d’un mesos, l’home que en paraules del seus fills “sabia transmetre la vida, el respecte i l’amor pels altres”, mor. Tenia 60 anys i va ser enterrat a la tomba familiar del cementiri Bussy la Pesle. La seva germana Maria viatja des de Barcelona i assisteix al funeral.

El violí d’en Francesc Plassa, guardat a Sidney (Australia), per la seva filla Rosine.

La educació rebuda, la seva afició pel futbol i pel cinema, l’habilitat per tocar el violí i pel
ball, l’interès per la política i la cultura, la destresa pel dibuix, i el record de la seva joventut a Tàrrega, van deixar empremta en la vida del Francesc Plassa. De l’esperit humanista i intel·lectual de la seva família i amics, en va captar l’amor per l’esport, per la música i per l’art. Molts dels seus fills i nets, han seguit amb alguna de les vocacions de la familia Plassa.


La filla gran na Maryse és mare de la Celine i àvia, i viu prop de Dijon. La Rosine és
professora de castellà i viu a Sidney – Austràlia i és mare de dos fills, en Jordi i na Juliette, que també és mestra i de dos nets en Manu i na Luna. En Quico és un bon dibuixant i que viu a Paris i a Bussy-la-Pesle i és el pare de la Sandrine que és mestra i l’avi d’en Baptiste.

Fa unes setmanes l’Ajuntament de Tàrrega, s’ha adreçat als familiars de les víctimes, els
exiliats i els represaliats de la guerra, per tal de recollir el màxim d’informació per recuperar la memòria històrica del seu testimoni. També hi ha la voluntat d’establir un memorial d’homenatge a les víctimes del franquisme i que van patir la repressió o l’exili, així com l’acord del Ple Municipal de recordar a les víctimes targarines dels camps d’extermini nazi.


Cal fer justícia amb la història i recordar a tots aquells que, pel seu amor al país i a la seva gent, van ser condemnats a viure i a morir lluny de la seva terra.

Al proper escrit, dibuixarem alguns fragments de la interessant vida de na Maria, germanade la Pepita, del Lluís, del Francesc Plassa.


Jaume Ramon Solé.


(Agraeixo als familiars d’en Francesc Plassa, Marysé, Rosine, Sandrine i Quico, la seva
inestimable predisposició a remoure el passat i ajudar-nos a recuperar la història d’en Lluís i d’en Francesc Plassa).

Publicat a la Nova Tàrrega de data 19 de juny de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (12).

“Partons a Tàrrega, demain, pour 36 heures, comme prevu. Me maintiens sans plus. Gros, gros…. Gros baisiers. Papa” (Francesc Plassa, 12 de setembre de 1969) (1)

El primer contacte directe dels fills d’en Paquito Plassa amb Tàrrega, fou a l’estiu del 1962. Amb 14 i 16 anys, les dues filles del Paquito viatgen en tren soles, des de Bussy la Pesle fins a Barcelona i d’aquí cap Tàrrega, per trobar-se amb la tieta Maria que cada any hi estiueja.

Imatge de la postal que envien des de Tàrrega l’any 1962, als seus pares les filles del Francesc i de la Suzanne. (Arxiu família Francesc Plassa).

La postal que envien des de Tàrrega, és alegre i optimista pròpia de dues noies adolescents, que per primer cop surten de casa per visitar un país estranger. Esmenten que volen anar a visitar el cementiri i el troben tancat. Quatre anys més tard torna la Rosine amb el germà petit en Quico, en auto-stop. Tenen 15 dies de vacances i pocs diners a la butxaca. No coneixen la llengua, però els encanta la musicalitat del català que l’havien escoltat sovint quan el seu pare el parlava amb la veu i amb les mans.

Postal escrita des de Tàrrega per na Rosine i na Maryse Plassa, filles del Francesc, l’estiu de l’any 1962 .

En Quico recorda la gent que surt els vespres d’estiu, omplint les rambles o el passeig. Les senyores mudades que s’asseien a la fresca amb altres veïns. Una imatge li ve a la ment. Damunt les voreres, sota els arbres del passeig, muntanyes de verdures per vendre, (les parades de melons). Mai havia vist res semblant.

Venen per veure a la tieta Maria a Barcelona, però no la troben. És a Tàrrega i quan arriben, ella fa veure que s’escandalitza pels cabells llargs del Quico, i per com van vestits. En aquesta estada visiten la tieta Maria Castellà, vídua del mestre Lluís Plassa.

En Francesc Plassa a Bussy la Pesle, anys 60. (Arxiu família Francesc Plassa).

En Paquito ja te cinquanta anys, dubta de si tornar a Tàrrega. El règim de Franco segueix en el poder. Tothom li recomana de venir. Així potser s’allibera de l’angoixa que cada cop se li fa més present i es deixi de fer la pregunta: Vaig fer bé de marxar?.

El juliol de 1969 decideix fer el pas i ve a Barcelona per després anar fins a Tàrrega. El dissabte 13 de setembre és a Tàrrega i s’hi està fins dilluns. Quan torna cap a Barcelona, i mentre es troba a casa de sa germana, rep la visita de la policia que l’interroga del perquè havia tornat a Tàrrega. Després de 30 anys exiliat de Tàrrega, és possible que algú el denunciés per estar-s’hi 36 hores?.

Postal de la primera visita a Tàrrega d’en Francesc Plassa el setembre de 1969. Després de 30 anys d’exili torna a la seva ciutat. (Arxiu família Francesc Plassa).

La seva estada a Catalunya, li va portar més dolor que solucions. En Paquito es va trobar amb una ciutat que ja no era la seva, on coneixia poca gent, i en la que molts dels seus amics i indrets havien desaparegut. Va tornar desil·lusionat al veure com havia quedat Catalunya després de 30 anys de dictadura feixista.

Postal escrita des de Montserrat per en Francesc Plassa i la Suzanne El juliol de 1971. (Arxiu família Plassa).

L’any 1971 però, farà el viatge, el darrer, amb la seva esposa Suzanne. El 4 de juliol després de passar per Lleida i per Tàrrega, van a Montserrat des d’on envien una postal als seus fills on diu: “Plaers i banalitats, coses belles i no tan belles, barreja de sentiments, situacions complexes i de vegades paradoxals. La salut es manté malgrat una certa fatiga normal”. En Francesc Plassa, el targarí exiliat, el ciutadà del món, el borgonyés adoptiu, porta la seva companya de vida a Tàrrega i a Montserrat: Els indrets més estimats de la seva identitat. 

Na Suzanne i en Francesc Plassa amb el seu inseparable violi en una festa familiar anys 1970. (Arxiu família Francesc Plassa).

És un adéu?. Al proper escrit parlarem dels darrers anys del Paquito Plassa.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de juny de 2020.

  • “Anem demà a Tàrrega per 36 hores, tal i com està el previst. Vaig fent, sense més. Molts, molts … molts petons. Papa.” ( Francesc Plassa 12 de setembre de 1969).

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (11).

“Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d’exilé. Il ne c’est jamais naturalisé»(1). Louis François Plassa.


Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa tenia 80
habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d’uns petits agricultors, a qui els va
costar d’admetre la relació de la seva filla amb algú “diferent” com ell. Finalment, l’any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella. Per aprendre l’idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d’anglès.

Imatge del casament de Suzanne Minotte i en Francesc Plassa. 1945. (Arxiu Plassa – Minotte).


La parella va viure a Marsella fins el naixement de la primera filla la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François.

Acta de la boda entre Francesc Plassa i Suzanne Minotte el 9 d’octubre de 1945 a Bussy la Pesle. (Arxiu Plassa – Minotte).

Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se’n
surt. Només, les moltes hores extres els permet de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy-la-Pesle, on els fills tindran l’oportunitat de realitzar els estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d’universitaris, quan els fills prenen consciència de la diferent
identitat cultural del seu pare. El Francesc, és un exiliat català de la guerra d’Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s’esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill, que a la cuina de casa, “una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (la llum de la cuina)”. Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

Equio de fitbol del Sombernon. En Paquito ´és el jgador dret de m´és a la dreta. Anys 1950. (Arxiu Plassa – Minotte).


La música i el futbol, van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega, o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar, (el tango, el vals, el passa doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia un equip de futbol, on de seguida va començar a jugar-hi, i on va destacar pel seu bon joc.

Darrer partit de futbol amb l’equip del Sombernon. En Paquio és el quart jugador dret començant per l’esquerra. Any 1970. (Arxiu família Plassa-Minotte).


Tot i el l canvi entre l’ambient cultural de la Tàrrega d’abans de la guerra, i la vida d’una
petita població rural, mai va perdre el desig d’aprendre, d’imaginar un món millor, o de
defensar que l’esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S’afirmava com un
home d’esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat de la família, en la lectura i en l’escriptura.

En Francesc Plassa amb la seva esposa Suzanne, els seus tres fills Marise, Rosine i Louis François, i la seva germana Maria Plassa durant una visita de la maria a França. Finals dels anys 1950. (Arxiu família Plassa – Minotte).


Som a l’any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records de la seva Catalunya natal, encara l’angoixen i li rosseguen l’ànima. Potser si retorna a Tàrrega i a Catalunya, aconseguirà apaivagar la profunda l’enyorança que sent.

Després de 30 anys d’exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.
Ho expliquem al proper escrit.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de maig de 2020.

(1): “El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d’exiliat. Mai es va nacionalitzar francès”. Louis François Plassa.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili de Francesc Plassa i Estruch (10).

“El nostre pare no ens parlava gaire de la seva joventut a Espanya (massa nostàlgica), ni tampoc de la guerra (massa tràgica)”.

Rosine Bates- Plassa.

El record transmès, (i curosament guardat), per en Francesc Plassa als seus fills, ens ha permès recuperar la història d’una família targarina, que va marxar cap a l’exili l’any 1939.

Dues fotografies que es va endur a l’exili, en Francesc Plassa  i n’Antònia Carulla que va ser la seva parella. 1934-35. ( Familía Plassa – Minotte).

En Paquito Plassa i Estruch, fou el germà petit del mestre Plassa, i igual que la Maria Castellà i la germana Maria, van haver de deixar-ho tot i marxar lluny del seu lloc d’origen. En Paquito va deixar a més a Catalunya, a la seva companya Antònia Carulla de qui no em pogut trobar cap indici.

En Francesc i la seva amiga Antònia a l’esquerra, passejant amb una altra parella per Sant Eloi. Al fons la farinera Montserrat. Tàrrega 1936. ( Família Plassa – Minnotte).

En Francesc Plassa havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril de 1918. Amb 12 anys és orfe de mare i  de pare, i anà a viure a casa del seu germà a Cal Pera, a l’Avinguda de Catalunya 44, on també hi havia l’Acadèmia Comercial. El 1932 inicià els estudis de Pèrit Mecànic a Terrassa, i als 17 anys va començar a treballar al taller d’en Blai Vallverdú, concessionari a Tàrrega de la Chevrolet.

Taller d’en Blai Vallverdú on en Francesc Plassa va entrar a treballar després d’acabar els estudis de mecànic a Terrassa. (Crònica targarina 1933).

Alumnes de l’Acadèmia Comercial a la pujada de Sant Eloi al costat de la via. En Francesc Plassa és el noi més gran ajagut a terra amb una branca als llavis. 1933. (Arxiu – Família Ramon Solé).

En Paquito destaca com a jugador de futbol als equips de les penyes targarines, i al Futbol Club Tàrrega. A la fotografia que reproduïm, veiem al Francesc amb els companys Víctor Puig i Figueres, amb la samarreta de la Penya Comercial, hi diu: “Tàrrega 31- 3 –1934. El bo del meu futbol. Companyerisme, noblesa de joc, no pas les condicions en que jugava després i me’l feren avorrir”. “Tots tres som al front. El Figueres ferit. 17 – 9 – 1937”. Sabem d’en Víctor Puig, de Cal Tano. No hem torbat informació sobre qui era en Figueres.

Vestits de fubolistes amb la samarreta de la Penya Comercial. En Victor Puig de “Cal Tano”, passa el braç per sobre d’en Francesc Plassa a la dreta.. Assegut a terra al davant, en Figueres. 1934-1937. (Arxiu Família Plassa – Minotte).

Revers de la fotografia anterior. !934 – 1937. (Família Plassa Minotte).

Un dels pocs objectes que s’endugué cap a França fou el seu violí. Probablement degué aprendre a tocar-lo a l’Acadèmia del Professor de solfeig, piano i violí en Ramon Ribera al carrer d’Urgell. La seva habilitat en tocar el violí fou una via per a la integració a la petita comunitat francesa on va fer cap.

Diu la “Crònica targarina”, que el dia 27 de març de 1937, el Francesc s’allistà a la columna de milicians del POUM i marxà cap el front. Tenim indicis de que fou destinat de de xofer  a l’estat major republicà.

En Francesc Plassa a la dreta i un amic al davant dels vehicles militars de l’Estat Major de l’exèrcit republicà on feia de xofer durant la guerra. 1937 (Arxiu família Plassa – Minotte).

Amb la retirada, fa cap al camp d’Argelers i després al camp d’Agde on s’hi concentren 25.000 refugiats, la majoria catalans. En aquest camp organitzat pel Govern de la Generalitat, les condicions de vida son millors que als de les platges. Amb tot, va patir una úlcera d’estómac que no es va tractar, i durant tota la seva vida no va poder fruir dels “plaers de la taula francesa”.

Els propietaris dels boscos de la Borgonya, van contractar refugiats dels camps per fer de llenyataires a un petit poble vora Dijon, anomenat Bussy la Pesle, a la Côte d’Or, que tenia menys d’un centenar d’habitants. En Francesc s’apunta a la feina i hi va. Són entre cinc i deu homes, treballen fort i la guerra els afecta poc.

Mentre la seva germana Maria viu a Saint Etienne. El Francesc se n’hi va per trobar feina de mecànic. La Maria se’n torna cap a Catalunya, on hi té la seva filla Maria amb la seva germana Pepita a Barcelona, però el Paquito no vol tornar. A Bussy-la-Pesle, hi té els companys i una noia de qui s’ha enamorat: és la Suzanne. Ella serà la seva companya de tota la vida i la mare dels seus tres fills.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de maig de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (9).

“Els homes terribles li digueren:

  • Ets tu el mestre que no volia que es resés a l’escola? Ets tu qui reunia xics i xiques com si foren germans i germanes? Ets tu qui retirà el Crist de l’aula i els llibres d’Oracions? Ets tu qui feia cantar la llibertat?
  • Si, jo sóc eixe mestre.
  • Doncs, ara, ni Déu ni el diable et podran salvar”.

                        Mestre Herminio Almendros. “El futur us pertany”. Febrer de 1939.(1)

El mestre Lluís Plassa visqué els darrers mesos de la seva vida a l’Hospital de la ciutat portuària de  Saint Nazaire al Loira Atlàntic. Des d’aquest port al llarg de l’any 1939, milers d’exiliats marxaren cap a Amèrica per poder refer les seves vides, lluny dels feixismes que en aquells moments s’imposaven arreu d’Europa. Els governs de Mèxic, Cuba, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, la República Dominicana i Xile es mostraren disposats a acollir i aixoplugar, aquest capital humà i intel·lectual que l’estat espanyol volia exterminar. Els mestres que anessin cap aquests països, tenien un lloc de treball garantit.

Durant els darrers quinze dies de la seva vida, en Lluís va poder tenir al seu costat a la seva estimada esposa Maria, tal i com ens narra en una carta escrita des del camp de Agde el juliol de 1939, en Francesc Plassa i que en un altre escrit us l’exposarem.

Postals enviades des de Besiers per la Maria Castellà, el 8 i el 15 d’abril de 1939, al seu espòs Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire on es trobava ingressat. (Arxiu famíla Castellà – Puigfel).

Els governs de la Generalitat i de la República, els partits i els sindicats, dins les seves possibilitats, van organitzar a França, una xarxa d’informació i d’acollida per als seus dirigents i militants. El diputat aranès d’Esquerra Republicana en Josep Maria Espanya, amic de Lluís Companys, exiliat a França l’any 1936,  i que va organitzar una xarxa d’acollida dels perseguits pels incontrolats a la rereguarda durant la guerra, va acompanyar als dirigents d’ERC a l’exili, i organitzà la xarxa logística de migració de França cap a Amèrica dels exiliats.

El qui fou alcalde de Tàrrega durant la República, en Josep Davant, va marxar cap l’exili de Colòmbia juntament amb el mateix Josep Maria Espanya i d’altres catalans. Probablement en Lluís Plassa i la Maria Castellà, s’haguessin embarcat des de Saint Nazaire. Els problemes de salut del Lluís, relacionats amb el cor i els ronyons, es va complicar. A l’abril de 1939 des de l’Hospital de Saint Nazaire, escriu a la Maria per retrobar-se amb ella i marxar junts quan fos l’hora d’embarcar. La malaltia es va anar agreujant i la seva mort es produí el 8 de juny de 1939.

En Lluis Plassa i la seva esposa Maria Castellà amb uns amics a la platja abans de la guerra. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

En Paquito Plassa va arribar a Saint Nazaire l’endemà de la mort del seu germà Lluís. Ell es va preocupar perquè el decés quedes registrat a la premsa del dia i es feu càrrec de la seva cunyada. Els arxius de l’Hospital i del cementiri de Toute – Aides van desaparèixer durant la Segona Guerra Mundial, i sense aquest registre, probablement la notícia del destí d’en Lluis Plassa hagués quedat sense aclarir.

El sindicat de mestres de la FETE – UGT, va organitzar des dels camps de refugiats la sortida cap a Amèrica als mestres exiliats. L’11% dels mestres catalans, més de 450, van creuar la ratlla de la frontera el 1939. Herminio Almendros mestre del col·lectiu “Batec” i que tingué el primer destí com a inspector de la zona de Lleida, escrivia al seu diari del maig de 1939: “A la fi, del port de Saint Nazaire, a la desembocadura del Loira, salpà el “Flandre”. En la travessia hi trobarem moltes persones conegudes: unes pertanyien a la seua mateixa esfera i altres havien exercit diferents responsabilitats en el govern de la República”. L’acompanyava en el mateix viatge en Josep Maria Ferrater i Mora en destinació a l’Havana (1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

Diari “Le Courrier de Saint-Nazaire” informant del decès de Lluis Plassa el 9 de juny de 1939

Amb tot, l’ànsia de venjança del règim franquista no tingué aturador. Un any després de la seva mort i mentre la seva esposa Maria Castellà ja era a la presó, el nom de “Luís Plaza Estruch” apareix a la instrucció de la “Causa General sobre la dominación roja en España”, per haver prestat els seus serveis al “Consell de l’Escola Nova Unificada” l’any 1936.(2)

“Causa General sobre la Dominación Roja”, on s’hi va encausar a LLuís Gabriel Plassa Estruch després de mort.

A Saint Nazaire, al Cementiri de Toutes-Aides, a la fossa comuna, hi descansa un dels targarins que més van patir per Tàrrega al llarg del segle XX. Mestre, regidor i targarí. En Lluís Gabriel Plassa i Estruch, va servir la seva ciutat amb honestedat i amb sacrifici. Tàrrega li deu un homenatge d’agraiment i de record.

Jaume Ramon Solé.

(1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al seu amic i company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

(2). Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN).

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 d’abril de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (8).

Suposàvem que el Lluis Plassa i la Maria Castellà eren a l’exili en algun indret proper a Besiers. Les postals amb les que ambdós s’escriuen, son d’aquesta ciutat. El 15 d’abril de 1939, la Maria escriu: “Jo segueixo bé, igual desitjaria que estesis tu, esforça’t força, en menjar quan tinguis gana, i no et capfiquis per res, només per la teva salut, que després d’un temps un altre en ve, i amb paciència tot s’alcança i la salut no en val de menos”.

El 26 d’abril el Lluis li respon des de l’hospital: “Maria del meu cor: són tantes les injeccions que em donen que em tremola el cor com un motor. Crec que vetllen pel meu cor: ja no em ve d’ací. Ahir vaig provar de començar-te una carta i ho vaig tenir de deixar; avui sembla més calmat i et faig aquesta postal…. Res de nou a l’oest. La dama aquella que t’ha de fer venir ha passat aquest matí com un llamp i sols m’ha dit que tot anava bé…. M’encoratges amb les teves paraules de paciència… i en necessito molta, entre les febres i les diarrees: però a la febre ja hi estic acostumat”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-1-plassa-oest.jpg
Revers de la postal escrita des de l’Hospital de Saint Nazaire per en Lluís Plassa a la seva esposa Maria Castellà el 26 d’abril de 1939. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

A l’abril de 1939, en Lluís es troba greument malalt i és a l’oest. La Maria es troba allunyada d’ell, no sabíem res més. Mesos més tard, el 23 de desembre de 1939, quan ella és detinguda a Tàrrega i duta a la presó de Lleida, on declara que és viuda. Consultats els “Archives départamentales de l’Hérault”, no consta cap refugiat ni cap ingrés hospitalari amb el nom de Lluís Plassa. Amb tot, casualment, el mateix arxiu ens informa de l’existència d’un refugiat anomenat Francesc Plassa Estruch, a la llista d’internats del camp d’Agde. Aquesta informació ens obre noves portes i una allau d’informació que avui encara dóna noves notícies. A més, enlloc consta com a exiliat el Francesc, el germà del Lluís, que havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril del 1918 i on havia viscut al costat del seu germà Lluís.

Amb tota aquesta informació i amb l’ajut de la família Castellà Puigfel, vam anar desgranant possibles hipòtesis per aconseguir saber quan i on va morir en Lluís Plassa. A Catalunya vam trobar el testimoni de la Jovita Parellada, cosina dels Plassa, però ella tampoc coneixia el destí del Lluís. El registre civil tampoc aporta cap informació, ni del Lluís ni del Francesc.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-2-plassa-agde.png
Registre de l’ingrès de Francesc Plassa al Camp de Concentració d’Agde. En aquest camp anomenat “Dels catalans” hi van fer cap la major part d’exiliats catalans. (Archives départementales de l’Hérault).

Una suposició ens va fer pensar que en Francesc Plassa s’havia quedat i havia fet la seva vida a França. La targeta postal enviada a la Maria abans de 1944, on s’adreça a ella com a germana ( en francès cunyada és “belle soeur”), ens va fer centrar la recerca al país veí. La recerca va donar els seus fruits i a París vam trobar en Louis François Plassa. Es tractava del fill del Francesc Plassa, (la família i els amics l’anomenen Quico) qui, primerament sorprès i després amb molta cordialitat, ens posà en contacte amb la seva filla na Sandrine, i amb les seves germanes na Marysé i na Rosine que viu a Austràlia.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és plassa-francesc.jpg
Targeta enviada des de França per en Francesc Plassa, a la seva cunyada Maria Castellà a Tàrrega . 1944. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

Amb el testimoni del Quico, hem anat retrobant poc a poc la història dels Plassa a França:

“Jo sóc en Quico, el fill de Francesc Plassa. Paquito era el germà de Lluís. Després de passar pels “camps”, el meu pare va anar a parar a la Borgonya amb altres exiliats, intentaré de descobrir la seva trajectòria durant aquella època”.

“L’oncle Lluís crec que va ser enterrat en una sepultura als voltants de la vila de Saint Nazaire a la Loira Atlàntica, no ho sé del cert. Tinc el record de quan érem infants vam fer un viatge familiar per retrobar la tomba del nostre oncle… Crec que en Lluís reposa en una fossa comuna”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és saint-nazaire.jpg
Ubicació de l’Hospital i del Cementiri de Saint Nazaire a la costa atlàntica de França. En aquesta població fou enterrat i fou on va viure els darrers dies en Lluís Plassa Estruch. Plànol de l’any 1940.

A partir del seu testimoni, les investigacions les vam centrar a la ciutat de Saint Nazaire. Desseguida, a les hemeroteques dels diaris locals vam torbar la confirmació de la mort d’en Lluís Plassa Estruch als diaris: “Le Courier de Saint Nazaire”, “Le travailleur de l’Ouest”, o a l’”Eco de la Loire” del 9 de juny de 1939, que en un petit anunci informa:

“Monsieur Louis PLASSA.

Deuil : 8 H. 30, Hôpital.

Offices : chapelle.

Inhumation : cimetière Toute- Aides”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-4-eco-de-la-loire.png

Probablement la mort es produí el dia abans el 8 de juny de 1939. Tenia 36 anys.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 10 d’abril de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (7).

A l’abril de 1938, en Lluís Plassa deixa el càrrec de regidor de sanitat i cultura a l’Ajuntament de Tàrrega, per incorporar-se a files. Amb tot, al juny encara signa com a Secretari de la Junta Directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya de Tàrrega. A partir d’aquest data, ja no tenim cap més notícia seva. Així s’acaba la seva història. La resta ens era fins ara desconeguda.

Darrer document signat per en Lluís Plassa a Tàrrega el 8 de juny de 1938. Signa com a secretari d’Unió Republicana. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

Van ser els familiars targarins de la Maria, els germans Castellà Puigfel, els qui van obrir les portes de la investigació actual. Una “Certificación de Liberación Condicional” signada pel director de la presó provincial de Lleida del 29 de setembre de 1940, ens descobreix que la Maria Castellà havia estat a la presó durant nou mesos i nou dies, i en aquest mateix document declara que era viuda.

Document guardat per la família Castellà-Puigfel, on consta la llibertat condicional de na Maria Castellà vídua del 29 de setembre de 1940. (Família Castellà – Puigfel).

A l’Arxiu Històric de Lleida vam trobar l’expedient del judici. La Maria Castellà Calderó, va ser detinguda per la Guàrdia Civil de Tàrrega, al seu domicili del carrer Aurora, el dia 23 de desembre de 1939. Aquell mateix dia ingressà a la presó de Lleida per ordre del Governador Militar. Tenia 33 anys i era modista. Fou jutjada per un Consell de Guerra del delicte de “Rebelión Militar” i per procediment sumaríssim, el dia 29 de maig de 1940. La sentència del judici fou aquesta:

“RESULTANDO QUE MARÍA CASTELLÀ CALDERÓ de filiación izquierdista con anterioridad al Movimiento Nacional, habiendo hecho propaganda de sus ideas en las últimas elecciones, durante el dominio rojo formó parte de la dirección femenina de izquierdas del pueblo de su residencia, así como de la comisión del socorro rojo, intervino en cuantas manifestaciones y asambleas, insultando personalmente a los jefes del Gobierno Nacional…. El Consejo de Guerra estima que los hechos probados son constitutivos de un delito de excitación para cometer la rebelión militar. FALLAMOS, que debemos condenar y condenamos a la procesado, MARIA CASTELLÀ CALDERÓ a la pena de UN AÑOS DE PRISIÓN MENOR”.

Fitxa de na Maria Castellà a la presó de Lleida. Condemnada pel delicte de “Auxilio a la rebelión”, que fou el de ser l’esposa d’en Lluis Plassa. (Arxiu Històric de Lleida).

Va complir presó fins el 29 de setembre de 1940, quan sortí en llibertat condicional fins el compliment de la condemna d’un any. En tornar a Tàrrega, la Maria va viure i treballar de modista, al seu domicili del Carrer de la Font, fins la seva mort als 68 anys el dia 31 de març de 1973. Alguns dels papers que havia conservat, ens han obert les portes a noves i apassionants històries que, des d’aquí, anirem desgranant.

Document d’ingrès de na Maria Castellà a la presó de Lleida el dia 23 de desembre de 1939. (Arxiu Històric de Lleida).

Entre aquests papers, hi han tres postals de Besiers, dues d’elles escrites per la Maria Castellà el 8 i el 15 d’abril de 1939 i adreçades al Lluís, i una postal escrita pel Lluís Plassa datada el 26 d’abril de 1939. A part d’aquestes postals, fotografies i altres documents, n’hi a una que ens ha obert altres portes. Es tracta d’una fotografia sense datar, enviada a la Maria, probablement a finals l’any 1943,  per part del germà d’en Lluis, en Francesc Plassa, on hi trobem escrita la següent llegenda: 

“A mi querida hermana Maria, como prueba de mi cariño y del coraje que le deseo en espera de días mejores. Paquito.”

Fotografia i escrit, encara ple d’esperança; que el cunyat de na Maria Castellà, en Paquito Plassa, envia a Maria Castellà, l’any 1943 des de l’exili a França.

Que va succeir amb en Lluís Plassa?. Quan i on va morir? Quin fou el destí del Paquito i de les seves germanes?.

Sabem que na Maria Plassa havia marxat a l’exili, probablement la mort del seu marit en Lluís Plassa la va fer decidir a tornar.

En els propers articles ho descobrirem.

Jaume Ramón Solé.

1939, la Tàrrega aniquilada. Els mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (6).

“Pares, germanes meves: no us avergonyiu mai de mi, jo també porto la front alta i estic il.luminat per la inocència”.

(Fragment de l’escrit del dibuixant i cosí d’en Lluís Plassa, en Xavier Horta Plassa , abans de ser afusellat a Lleida el 18 d’agost de 1939 als 25 anys.)

Després de les eleccions municipals del 1934, el grup polític d’esquerres a l’oposició a l’Ajuntament de Tàrrega, va reprendre la batalla per la recuperació de l’edifici del convent de la Mercè cedit pel municipi l’any 1884 als Pares Escolapis. Entenien que la constitució republicana prohibia el contracte d’arrendament, i que els escolapis no podien complir amb la clàusula del contracte que els obligava a impartir l’ensenyament secundari.

Els fets d’octubre d’aquell any, i l’empresonament dels regidors d’esquerra, va aturar la polèmica, però quan el mes de juny de 1936, per decret governatiu, el govern municipal va passar a mans de les esquerres, la municipalització del Convent de la Mercé fou efectiva. 

Amb la guerra civil l’Ajuntament i la Generalitat van iniciar les obres de modernització del convent per adequar-lo a Institut Politècnic i a Escola d’Arts i Oficis. En Lluís Plassa, com a conseller d’Ensenyament de Tàrrega, va promoure les reformes basades en donar llum a les aules i els passadissos obrint uns grans finestrals, i adequant urbanísticament la nova entrada a l’Institut. A sobre d’aquesta, podem contemplar encara avui, el fris escultòric noucentista, que reflexa l’esperit racional, classicista i humanista republicà.

Fris republicà fet durant la guerra per encapçalar l’entrada al remodelat edifici de l’Institut Politècnic de Tàrrega. Se’n desconeix l’autor. (Edifici municipal de l’Escola Pia. Fotografia Jaume Ramon Solé.)

Durant els mesos de maig – juny de 1938, quan Tàrrega es troba ocupada militarment i el front és a pocs quilòmetres de la ciutat, en Lluís Plassa signa com representant d’Esquerra Republicana de Catalunya,  el ban-manifest antifeixista del recent constituït Front Popular de l’Urgell, que es distribueix per tota la comarca. Aquest document, fins ara inèdit, que reproduïm aquí, reflexa la necessitat d’autoafirmació política dels defensors de la República, contra “el feixisme criminal i invasor”.

Cartell-Ban del Front Popular de l’Urgell. Juny-Juliol del 1938. (Fons d’imatges de CAL FONOLL. Pó Rosselló).

L’activitat pública i política d’en Lluís Plassa, va seguir sent intensa al llarg de l’any 1938. Fou secretari d’Esquerra Republicana, responsable municipal de l’Hospital i cap a finals d’any és cridat a files. Plega del seu càrrec de regidor a l’Ajuntament i a partir de llavors desconeixem la seva activitat fins a l’exili.

Dibuixos d’en Xavier Horta Plassa, cosí germà de Lluís Plassa Estruch. Afusellat a Lleida als 25 anys el 18 d’agost de 1939, sense cap més raó de ser dibuixant i relacionar-se amb persones d’esquerra d’Almacelles. Fou company de cel.la de Domènec Puigredon, Alcalde de Cervera afusellat el 28 de juliol de 1936.

A principis de 1939, en Lluís Plassa i na Maria Calderó, com molts altres targarins marxen cap a l’exili. El seu germà Paquito i la seva germana Maria, que exerceix de mestra a Barcelona, també emprenen el camí de França. Altres van optar per quedar-se.

El seu cosí d’Almacelles en Xavier Horta i Plassa fou afusellat el 18 d’agost de 1939, a Lleida com ho havia estat el 27 de juliol, el seu company de cel.la a la presó, en Domènec Puigredon, alcalde de Cervera per Esquerra, després d’un sumarissim i venjatiu consell de guerra militar.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 13 de març de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà. (5)

“En el XXè. aniversari de les glorioses jornades d’Octubre, en les quals el poble rus retrobà la seva ànima i es desfeu per a sempre més del jou secular que, com a tots els pobles de la terra , l’ofegava — monarquia , militarisme, clero — el nostre poble , emocionat per la grandesa i el desinterès de la seva ajuda a la nostra causa de llibertat , acudirà com un sol home a dir: «Germans soviètics, gràcies! »“ Lluís Plassa. (Crònica targarina. 17 d’octubre de 1937).

En Lluís Plassa i Estruch – 1936. (Fotografia família Castellà – Puigfel).

El mes de setembre de 1936 en Lluís Plassa, inicia una llarga sèrie d’escrits, alguns d’ells editorials, al setmanari local “Crònica targarina”. Allí exposa el seu compromís amb la lluita contra el feixisme. El primer article titulat “Els aclimatats”, carrega contra els qui fa quatre dies eren monàrquics, després van ser catalanistes d’esquerra i ara comunistes com una casa: “Aquests corcs semblen inofensius i fan més mal que una pedregada. La pell de llur cara, exposada en el transcurs dels anys al buf de tots els vents, li ha adquirit un gruix tan considerable i una consistència tan de ciment armat, que ha perdut la capacitat de deixar transparentar el rubor i, més encara, la de què els pugui caure de vergonya; potser perquè no saben ni que és això darrer”.

Primera pàgina del setmanari “Crònica targarina” amb la editorial d’en Lluis Plassa “Ajudem Madrid”. 13 de març de 1937. Número 801.

A l’octubre de 1936, exposa el seu ideal de cultura, quan afirma que aquesta ha d’estar pel damunt de tot: “Per a què una revolució sigui efectiva, cal que es faci en tots els fronts i, especialment, en el de la cultura. Què en trauríem d’abatre els esclavitzadors si la nova cultura no lliurava la societat de l’esclavitud de la ignorància? Les noves generacions tornarien a caure en el buit del qual ens treuen els lluitadors actuals . Els «vius» tornarien a imposar-se. El més llest s’aprofitaria del badoc. I de mica en mica un s’imposaria sobre altre i tornaríem a fer possible el llastimós ordre que fins ara ha imperat. I això cal impedir ho. Cal que tothom s’allisti en el nou exèrcit de la Cultura. Si aconseguim d’implantar l’imperi de la Cultura, la Revolució haurà estat fecunda”.

Escrit d’en Lluis Plassa al setmanari local i comarcal “Crònica Targarina” del 16 d’octubre de 1937. Número 832.

Pel maig de 1937, publica l’escrit sobre “El problema de l’ensenyança a Tàrrega”, en que amb certa amargor confessa: “Vivim una època en què s’han desprestigiat tots els símbols i s’han perdut , públicament , tots els respectes: davant dels infants tothom no s’està de criticar despietadament els mestres, les autoritats, les persones d’un partit contrari; hom renega impúdicament per a fer-se el revolucionari ; hom tracta de feixista a qui no pensa com ell ; alguns m’han portat queixes d’haver castigat el mestre amb el seu fill, davant d’aquest mateix ; ningú no té el valor cívic de reptar un infant que renega, que fuma , que apedrega els arbres, que malmet les plantes, que arrenca tires les cortines metàl·liques; ningú no s’esforça en fer comprendre al seu fill que al mestre, a la classe, ha d’ésser una autoritat paternal.”

Lema i paper carta per als combatents al front del “Socors Roig de Catalunya” 1937. (Registre Civil de Tàrrega).

El més d’octubre del 1936 pren de nou possessió com a regidor de l’ajuntament, representant a la UGT, però plega aviat per incorporar-se més tard com a regidor d’ERC, a inicis del 1937. En Lluís i la seva companya Maria Castellà, lideren i són presents en totes les campanyes d’homenatge, cíviques i de rearmament moral antifeixistes que s’organitzen a la Tàrrega de la guerra. La campanya de la “Setmana de l’Infant”, al “Socors Roig de Catalunya”, a l’”Homenatge als Germans Bascos”, a l’”Homenatge a la URRS”, o a la campanya “Ajudem Madrid”.

En Lluís és nomenat secretari d’Esquerra Republicana i després de la caiguda de Lleida a l’abril del 1938 esdevé membre del Front Popular Antifeixista de l’Urgell en representació de ERC, que tenia com a missió l’ajut a les víctimes dels bombardeigs i el suport als soldats que lluitaven al front.

Comunicat d’Unió Republicana a l’alcadia de Tàrrega, signat per en Lluís Plassa com a Secretari de la Junta Directiva d’ERC. 8 de juny de 1938. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

El gran projecte polític, pedagògic i personal és el de l’”Institut Politècnic de Tàrrega” que s’està construint a l’ex-convent dels Escolapis i que obrirà les portes el setembre de 1937.

Ho il·lustrem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 28 de febrer de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà. (4)

“Per humanitat , salvem els infants, puix que ells són – com diria el mestre Plassa – la llavor de la collita que vindrà”.

       Antoni Morguí, Tàrrega a la Festa del  1er. de maig de 1937.

El compromís cívic i polític del mestre Lluis Plassa pren volada amb la seva incorporació a les tasques de responsabilitat a l’Ajuntament de Tàrrega, a principis de l’any 1936. El mes de juny és nomenat president de la Comissió Municipal de Cultura i s’ocupa de l’ensenyament i del parc de Sant Eloi.

Alumnes de l’Acadèmia Comercial. Març de 1935.
1: Ricard Palou Vilalta. 2: Antoni Porta Corbella. 3: Sisquella. 4: Llorenç Comenge. 5: Pujol. 6: Jordi Eroles.  7: Josep Clavé.  8: Ramon Mill Tàcies. 9: Sebastià Fauró. 10: Valltondre. 11: Lluís Plassa Estruch. 12: Joan Solà. 13: Grau. 14: Castelló. 15: Planes. 16: Farré. 17: Sebastià Nadal. 18: Eduard Castellà. 19: Ramon Castelló. 20: Ramon Estrada Flotats. 21: Flotats.  22: Magí Mateu Argelich. 23: Marcel Pomés. 24: Modest Ruiz Queralt. 25: Jaume Ramon Ripoll. 26: Antoni Castelló Castelló. 27: Ramon Segarra Fitó. 28: Pereña. 29: Magí Bernaus. 30: Calafell. 31. Joaquim Altisent Pagès. 32: Sellarès. 33: Francesc Ribó Figueres. 34: Ramon Finestres. 35: Jaume Cirerol. 36: Jordi Viladot. 37: J. Valls. 38: Antonio Sans. 39: Ruiz Queralt. 40: Planes. 41: Josep Segura. 42: Josep Castellana Sangrà. 43: Pomés. 44: Josep Rius Solé. 45: Jaume Rius Solé.

Al juny de 1936, el nou govern municipal d’esquerres pren dues decisions: Prohibir el joc i desallotjar els Pares Escolapis de la part de l’edifici municipal que ocupen, per tal d’instal·lar-hi en condicions l’Escola d’Arts i Oficis. La “Federació de Joves Cristians de Catalunya” i importants sectors targarins acusen al govern municipal de sectaris, i d’anar contra l’ensenyament de la població. En Lluís Plassa intervé al plenari municipal, amb mesura i prudència, per aclarir que “no es treuen els Escolapis, sinó que “se’ls ha ordenat que desallotgin la part de local que és propietat del Municipi”, i es queixa de que “hom fa córrer que se’ls fa marxar”. La intervenció de l’Alcalde Josep Davant és mes incisiva: “Els únics sectaris son els religiosos que embolcallats amb la capa de la religió volen imposar per la força la seva ideologia a tothom”. L’ajuntament acorda que el dia 15 de juliol de 1936 els escolapis abandonin el local municipal on tenen l’escola.

Amb tot, la rebel·lió militar feixista del 18 de juliol ho altera tot. En Lluís Plassa com a responsable de cultura i d’ensenyament, té la responsabilitat de fer-se càrrec de la infraestructura escolar de la població.

El dia 24 de juliol, al cap d’una setmana del cop d’estat feixista, el President Lluís Companys és a Tàrrega, i torna el 16 d’octubre acompanyat del Conseller de Cultura en Ventura i Gassol, i després d’anar a Lleida, quan tornen cap a Barcelona, s’aturen a sopar a l’Hotel Espanya. Una gernació de gent els espera. L’alcalde Josep Devant i tot el consistori seuen amb la comitiva presidencial. En Lluís Plassa escolta satisfet les paraules d’en Ventura Gassol, que es compromet públicament en nom de la Generailitat, a fer-se càrrec de les despeses de l’adequació de la nova seu de l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega a l’antic edifici de l’Escola Pia.

Visita del President Companys a Tàrrega el vespre del 16 d’octubre de 1936 a l’Hotel Espanya. Asseguts a taula d’esquerra a dreta: en Ferran Zulueta, Diputat al Parlament per Lleida, en Josep Davant Miralles, Alcalde de Tàrrega, en Lluis Companys i Jover, President de la Generalitat, en Ventura Gassol, Conseller de Cultura de la Generalitat. Rere mateix del diputat Zulueta, s’hi troba en Lluís Plassa Estruch, conseller d’ensenyament i de cultura de l’Ajuntament de Tàrrega i al seu costat en Joan Sasplugas Arqué darrer alcalde republicà de Tàrrega.

El 27 de juliol del 1936 la Generalitat crea el Comitè de l’Escola Nova Unificada, on s’hi integren tots els centres d’ensenyament de Catalunya. En Lluis Plassa, en Norbert Orobitg i en Josep Vilalta Pont, figuren a la primera relació de mestres responsables del seu desplegament (1). Aquell dies en Plassa i n’Orobitg comencen a organitzar la inscripció de tots els nens i nenes de Tàrrega, per distribuir-los a les dependències habilitades juntament amb la persona habilitada com a mestre. La tasca és titànica, son 1.100 alumnes i compten amb 20 mestres, no tots amb títol. Toquen a 50 alumnes per classe, però realment alguna mestra arriba a treballar amb més de 100 alumnes…

Designació del regidor Lluís Plassa com a membre de l’àrea de Sanitat i Assistència Social, i de Cultura de l’Ajuntament de Tàrrega, pel Consell Executiu d’Unió Republicana. 1937.

El dia 26 de juliol en plena revolució, es produeix la crema d’imatges religioses i a partir de la nit del 28 i 29 de juliol, els assassinats de ciutadans de dreta i de religiosos. Membres armats de les milícies antifeixistes i dels comitès revolucionaris omplen de víctimes el país, no hi ha ningú per aturar-los i ningú ho pot o ho vol controlar. Com diu en Norbert Orobitg a la seva autobiografia: “Aquells dies, un escamot dels “pistoleros” de Cervera havia liquidat diversos escolapis i algun capellà de la parròquia. El Comitè de Tàrrega feu amagar el Rector i s’enfrontà a un escamot de la CNT de Cervera, que es presentà amb una llista de més de 80 ciutadans per emportar-se’ls”. (2)

En Lluís Plassa, així com molts republicans, van viure aquells dies amb impotència i amargor. En Lluís havia conviscut i treballat durant anys amb moltes de les víctimes. Malgrat tot, els valors i els principis republicans, son superiors al comportament salvatge i criminal dels incontrolats. En Lluis pren partit per la república i durant la resta dels seus dies, esdevé el referent moral i intel·lectual més compromès de l’esquerra targarina durant tot el període de la guerra civil.

En parlem als propers escrits.

Jaume Ramon Solé.

  • 1 – Enriqueta FONTQUERNI i Mariona RIBALTA, L’ensenyament a Catalunya durant la guerra civil, pàg. 175. segons la Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN—) els mestres que passaren a prestar els seus serveis al CENU.
  • 2 – Norbert OROBITG i CARNÉ, Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1985). Institut d’Estudis Ilerdencs. 2001.

Publicat a la Nova Tàrrega del 14 de febrer de 2020