Monthly Archives: December 2018

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. El 5 d’abril de 1938. (1)

El passat dia 5 d’abril va fer 80 anys que la nostra ciutat va patir el primer i més criminal bombardeig d’aviació de la seva història en un sol dia.


Certificat de defunció de Francesc Sans, víctima del bombardeig. Emès pel Doctor Carulla. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

La força destructiva dels Junkers de l’Alemanya nazi enviats per Hitler, i posats a disposició del general feixista Francisco Franco, es van acarnissar sobre la població civil targarina i van desfigurar una bona part de la geografia urbana de Tàrrega.

El dia 27 de març, poc abans de la ocupació franquista de Lleida ciutat, l’aviació feixista va bombardejar-la causant prop de 400 víctimes mortals, que el règim franquista va negar i en va intentar esborrar les proves. El dia 1 d’abril, els avions facciosos van bombardejar els camps d’aviació republicans d’Anglesola i de Bellpuig, i el dia 2 es bombardejà la carretera de Vilagrassa a Tàrrega.


Bomba alemanya de 250 kg., amb espoleta electrònica, que sortosament no va explotar. Caiguda vora la Fassina al carrer de Migdia, la tarda del 5 d’abril de 1938, i recuperada durant la construcció de l’estació d’autobusos als anys 1980. (Museu Miquel Aresté).

El dimarts dia 5 a les deu del matí, els Junkers van començar a metrallar a tot allò que es movia per Tàrrega i els trimotors alemanys van bombardejar la ciutat de nord a sud. Els fanals de l’avinguda Catalunya quedaren foradats pels impactes de bala vinguts del cel.

Una primera tanda de bombes va caure sobre l’era del Xeco (Cal Gomà), al capdamunt del carrer del Nord i feu esclatar el polvorí que hi havia allà mateix vora el cementiri, fet que provocà l’enderrocament d’algunes cases del mateix carrer. Una altra tanda d’avions va bombardejar la benzinera Bonjoch del Pati , afectant altres cases de la plaça i del Pavelló. També van atacar el casc antic de Tàrrega, els vagons de tren i l’estació del ferrocarril. Un altre grup va bombardejar la zona de les eres del Castell, de l’hort de l’Hospital, i el final del carrer Urgell, quedant afectat el dipòsit de combustible. Igualment van quedar afectats els edificis de Ca l’Argelich, del Clos del Tarroja i altres llocs.


Antic fanal de l’Avinguda de Catalunya foradat pels metrallaments dels Junkers alemanys des de l’aire. (Museu Miquel Aresté).

A les sis de la tarda del mateix dimarts, un avió feixista que venia de la banda de Balaguer, va desfermar de nou el pànic, en deixar caure 4 bombes de gran pes sobre el Molí de la Font i la fàbrica d’alcohols Trepat, “la Fassina”, que misteriosament no van explosionar. (Anys més tard, durant la construcció de l’aparcament de l’estació d’autobusos una d’aquestes bombes electròniques de fabricació alemanya de 250 kg. va ser trobada intacta, i actualment la podem veure restaurada al Museu de la Guerra Civil d’en Miquel Aresté de la nostra ciutat).

El nombre de víctimes fou de 22 morts i un nombre indeterminat de ferits. Cinc de les víctimes mortals eren residents i persones que es trobaven prop de l’Hospital. La resta targarins, comarcans i refugiats que voltaven per Tàrrega, o que es trobaven a casa seva, com les dues germanes Ramona i Mercé Auberni Segura del carrer Sant Joan o l’obrer en Francesc Sans Civit. La manca de refugis i de mesures d’avis i de prevenció dels bombardejos fou tràgica per la població targarina..


Comunicat de l’Alcaldia ordenant el retorn de les vaques a la ciutat. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

La intensitat i l’amplitud del bombardeig va deixar Tàrrega sense llum ni aigua corrent. La ciutat es va buidar, quedant-se sense menjar ni beure, les botigues de queviures, les indústries i els comerços van tancar, els ramats i les vaqueries es van esfumar, els funcionaris i regidors municipals van desaparèixer, alguns dirigents polítics eren il.localitzables, el caos i el pillatge campaven a l’ample durant la nit.

La desmoralització, la por i el caos es van fer ames i senyores de la ciutat. La realitat mostrava com en pocs dies, l’exèrcit facciós havia pres unes posicions vitals per a la República: Franco dominava tot l’Aragó i des de Lleida ciutat havia derogat l’Estatut. Balaguer havia caigut i les tropes franquistes havien creuat el Segre. Al sud, Morella ja havia caigut i Catalunya quedava aïllada de València i de la resta de l’Estat.

Val signat per Luís Pérez Garcia-Lago a Tàrrega, com a Secretari General del PSUC i de la UGT de les Terres de Lleida durant la guerra. Durant l’exili , fou el màxim dirigent del partit a Mèxic.

L’estat d’ànim general d’aquell abril del 1938 era pèssim. Hom fugia davant el convenciment de l’arribada imminent de l’exèrcit franquista a Tàrrega. Amb tot però, el front va aguantar, i en aquells moments difícils, unes persones, es van posar al capdavant de la ciutat per treure-la de l’atzucac. Uns ciutadans que, van fer una passa endavant en aquells moments terribles. Acabada la guerra i amb la derrota, alguna d’elles va ser assassinada, altres empresonades i altres van marxar camí de l’exili per mai més tornar a trepitjar la terra que estimaven.

A totes elles va dedicada aquesta nova sèrie d’articles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 16 de novembre del 2018.

Advertisements

El pati de Tàrrega, història d’un espai urbà. La Font del pati. (i 16)

El que en principi havien de ser quatre articles sobre el Pati, acaba avui després d’una sèrie de setze capítols.

Avui cal explicar, la llarga i rocambolesca història de la Font del Pati, que ja fou projectada l’any 1957 per l’arquitecte municipal Sr. José Rodríguez Mijares, per encàrrec del llavors alcalde Josep Maria Vidal i Sastre. En aquell moment es plantejà en un dibuix, la mida i l’emplaçament de la Font i com molts altres projectes la idea va quedar pràcticament oblidada i, ni tan sols amb la remodelació del paviment de l’any 1967, es va plantejar recuperar la projectada font.


Fragment del plànol de la Font del Pati del mes de Maig de 1957. (Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

Fou l’any 1970, quan l’alcalde Delfí Robinat i Elias encarregà a l’empresa Anglo Española de Electricidad el “presupuesto para la completa instalación hidráulica, eléctrica y lumínica de una Fuente Luminosa Cambiante, prevista para ser instalada el la Plaza del Carmen de esta progresiva Ciudad”. Prenent com a base, el plànol i les mesures del projecte del 1957, es redacta el nou projecte amb la, “inestimable colaboración de la “Oficina Técnica Buigas” y de su mentor artístico el célebre Ingeniero D. Carlos Buigas Sans”, autor de la “Font Màgica de Montjuïc”.

Imatge d’un dibuix de la Font del Pati de l’any 1971. (Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

A finals del 1971 el projecte i el pressupost son a l’Ajuntament, i l’any 1973, durant l’alcaldia de Josep Castellà Formiguera,  la sucursal de la Banca Catalana a Tàrrega feu un donatiu de 100.000 pessetes per a la construcció de la Font del pati. El desembre del 1973, l’Ajuntament paga 425.000 pessetes a l’empresa Anglo Española per l’adquisició dels materials per construir-la.

Inici de l’escrit justificatiu del projecte enviat per l’empresa “Anglo-Española” a l’Ajuntament de Tàrrega l’any 1971.

L’empresa Anglo-Española, va enviar a Tàrrega els plànols de la font, els motors i les bombes, així com els elements de fontaneria i d’electricitat que havien de fer possible el joc d’aigua i de llums un cop construïda i muntada. Amb l’arribada de les primeres eleccions municipals democràtiques i el canvi d’ajuntament, tot aquest material va quedar guardat i oblidat als magatzems municipals durant 18 anys.


Plànol d’emplaçament de la Font del Pati 1971.(Arxiu Ajuntament de Tàrrega).

El projecte de remodelació del Pati del primer Ajuntament democràtic presidit per l’alcalde Eugeni Nadal i Salat de l’any 1981, no contemplava la construcció de la Font i no fou, fins l’any 1987, quan en Delfí Robinat va ser elegit alcalde, quan es va fer públic que es volia iniciar la seva construcció. L’any 1989 l’Escola d’Arts i Oficis va fer la maqueta, seguint el disseny d’en Buigas i el Centre Cultural de Tàrrega va endegar una subscripció popular per recaptar fons per a la seva definitiva construcció.

La decisió de construir la Font es convertí en una “causa belli” entre el Govern Municipal format pels Independents de Tàrrega i Agregats, amb el Pacte de Progrés, i la oposició de Convergència i Unió. Tanmateix, el fet que la campanya de recollida de donatius fos un èxit popular, i que alguns ciutadans fessin importants aportacions fins a cobrir totalment el seu cost, va suavitzar la crítica contrària a la Font del Pati, que la va inaugurar l’alcalde Delfí Robinat el dilluns dia 13 de maig de 1991, diada de les Santes Espines, de la Festa Major de maig a dos quarts d’onze del vespre.


Imatge de la inauguració de la Font del Pati, el dia 13 de Maig de 1991. Nova Tàrrega Maig de 1991.

La Font del Pati ja era una realitat, i per molt que tretze dies més tard, el 26 de maig, se celebressin unes noves eleccions municipals, la font ja s’havia construït.

Aquestes han estat les diverses històries del Pati. Agraeixo molt especialment, les fotografies facilitades per la família Palou Català,  la informació i la col.laboració d’en Miquel Àngel Farrré i les persones de l’Arxiu Comarcal, així com a Josep Maria Falip per les seves contribucions.

Ha estat una història que en certs moments semblava que mai s’havia d’acabar. Remenant per arxius i per hemeroteques, m’he adonat que encara queden moltes històries per recuperar i moltes altres per publicar.

Jaume Ramon Solé.

Artcicle publicat a la “Nova Tàrrega” del dia 2 de novembre de 2018