Category Archives: arquitectura

Als plans de Conill, salvem la “Limonium catalaunicum”

20160930191648_01

Hi ha un indret proper, nostre, màgic i oblidat, on la vida i la natura fan el seu senzill camí de cada dia.

És un lloc amagat de les multituds i de la presència humana. Alguns pocs i comptats dies de l’any l’home i les màquines hi apareixen per sembrar i per segar. La resta de temps, el paradís es retroba amb ell mateix, com ho ha fet des de sempre, des de fa desenes de milers d’anys.

La singularitat d’aquest lloc rau en el fet, que les seves característiques geogràfiques han permès la salvaguarda i el manteniment de determinats hàbitats naturals amenaçats de desaparició.

Els Plans de Conill a més de formar part d’un Espai Natural Protegit, és un indret excepcional per ser un dels últims relictes de llacunes endorreiques a Catalunya. El torrent de Sant Gili és una curta i petita xarxa hidrogràfica que no troba una sortida, i per això les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacunes i aiguamolls salabrosos, en un indret conegut com els “Salats de Conill”. Aquest fet fa que hi siguin presents espècies vegetals com la “Limonium catalaunicum” o la “Ferula loscosii”, declarades, respectivament, en perill d’extinció i vulnerable en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Es diu de Catalunya i dels catalans, que som un país civilitzat, que estima la seva gent, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, les seves tradicions, la seva natura….. Però en el cas de la planta de tractament de residus dels Plans de Conill situada al terme municipal d’Ossó de Sió, a pocs centenars de metres del terme municipal de Tàrrega, i a 1’1 km del poble de Conill , la realitat ens confirma que la nostra administració està fent les coses des de la més completa inconsciència i des de la més inconsistent de les incongruències.

Una de les poques i comptades plantes vegetals que porten el nom del nostre país la “Limonium catalaunicum”, es troba en perill d’extinció a casa nostra amb només 245 exemplars comptabilitzats als Plans de Sió. Els altres dos únics indrets on es troba espècie vegetal son a l’Aragó. Fou el botànic italia Sandro Alessandro Pignatti qui l’any 1962 va descriure i classificà la “Limonium catalaunicum”


No em puc imaginar cap país del món, en que un Diari Oficial del 4 de febrer del 2016, (segle XXI), publiqui l’autorització per a una planta de compostatge de dejeccions animals de boví, gallinassa i purins porcins, en l’indret més vulnerable per a la la conservació d’aquests pocs exemplars d’aquesta espècie vegetal. I que a més a més, la mateixa declaració d’impacte ambiental gosi dir que la planta de compostatge s’ubicarà en un espai natural de la plana agrícola inclòs a la Xarxa Natura 2000 i que ” variarà la qualitat de l’hàbitat de les espècies de l’avifauna estèpica presents en aquest àmbit” i que a més reconeix que “l’impacte que ocasionarà la instal·lació d’aquesta activitat de compostatge de dejeccions ramaderes sobre el medi natural i el paisatge es moderat”. Una declaració d’impacte ambiental que a més obvia el fet que la implantació de la planta de compostatge enmig d’una xarxa hidrogràfica sense sortida provocarà, que l’escorrentia superficial de les aigües pluvials contamini i elimini tota espècie vegetal existent en els punts més vulnerables de la llacuna natural.

Els nostres representants polítics no poden permetre, ni un instant més, que la nostra administració giri l’esquena al nostre patrimoni més valuós i sigui tan poc sensible als valors naturals i ecològics del país o del municipi al qual ha de servir. Sempre es pot actuar en benefici del bé comú, si la voluntat política i ciutadana hi son presents.

Serem capaços d’admetre sense avergonyir-nos, que la Generalitat de Catalunya ha condemnat a la mort i a la extinció a Catalunya, d’un dels pocs vegetals que porta el nom de Catalunya ?. Quin ridícul més espantòs !!!

Biòlegs i botànics recomanen protegir al màxim la “Limonium catalaunicum”, amb mesures de germinació de les llavors en blancs de germoplasma, restaurar l’hàbitat de les llacunes, replantar nous exemplars per crear noves reserves i fer-ne un seguiment poblacional freqüent.

Potser ja no som a temps de preservar i protegir els Plans de Conill, un dels hàbitats més singulars de les nostres contrades. Però si que som a temps d’evitar-ne el seu assassinat amb premeditació i traïdoria.

Jaume Ramon Solé.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-planta-de-compostatge-dosso-de-sio-rep-el-vistiplau-definitiu-del-govern-i-els-opositors-miren-cap-a-brussel%C2%B7les/

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/985_tcm7-149587.pdf

http://ichn.iec.cat/WebSortides/Plans_SIO/CONILL_pagines/Conill_presentacio.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Limonium_catalaunicum

Els tres caps del campanar de Tàrrega

L’artista, o grup d’artistes que identifiquem com a Mestre d’Anglesola, va ser una de les principals personalitats artístiques del gòtic català de la primera meitat del segle XIV. El nom de Mestre d’Anglesola, es deu al fet de ser l’artífex del meravellós retaule gòtic de l’església d’Anglesola, que actualment es troba al “Museum of Fine Arts, Boston”. Probablement procedia del sud d’Occitània, ja que el seu estil artístic s’identifica amb els treballs que pels volts de l’any 1300 es realitzaven a la zona de Sant Bertran de Comenge. (1)

retaule-danglesola

Mestre d’Anglesola. Retaule de l’església d’Anglesola. Museum of Fine Arts, Boston.

Durant la primera meitat del segle XIV, el Mestre d’Anglesola treballa a Santes Creus, Poblet, Anglesola i sobretot a Tàrrega, on va construir de la monumental portalada de l’antiga església de Santa Maria.

Sabem que aquesta portalada, similar a les que es van construir a València, Morella, Osca i Tarragona, estava situada al sud de l’antiga església de Santa Maria mirant cap a la Plaça Major. També sabem que després del col·lapse del campanar de Tàrrega l’any 1672, l’any 1709 va ser desmuntada, i que part dels apòstols van ser ubicats al coronament de la nova església i altres van ser traslladats a altres capelles i esglésies de Tàrrega. De la Mare de Déu i el Jesús que la presidien se’n va perdre el rastre. Altres elements del conjunt escultòric de la portalada van ser aprofitats en la construcció del campanar i de l’església.

foto3campanar

Cap de personatge situat al mur sud del campanar

L’historiador de l’art en Alberto Velasco González, en el seu treball publicat pel Museu Comarcal l’any 2014 a “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV” Enllaç Alberto Velasco (2), ha identificat dos dels tres caps que es troben al mur est i nord del campanar com a provinents de l’antiga portalada gòtica , i per tant obra del gran i venerat Mestre d’Anglesola. Al mur sud s’hi troba un tercer cap d’un estil diferent.

 

No cal dir que en el seu emplaçament actual, aquestes tres peces escultòriques pateixen una degradació física important i irreversible. Els tècnics i especialistes demanen de fa temps que cal retirar-les, per restaura-les i dignificar-les de dins la magnifica exposició permanent del nostre Museu Comarcal, “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348”. Es tracta d’una actuació necessària, fàcilment executable i econòmicament assumible.

foto2campanar

Mestre d’Anglesola. Cap situat al mur nord del campanar

Esperem que, un mos de la nostra desapareguda portalada del Mestre d’Anglesola, torni a reviure i a ser admirada de nou per tots els targarins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 4 de març del 2016

  1. “Els apòstols de la desapareguda portalada gòtica de Santa Maria de Tàrrega). Alberto Velasco González- URTX núm 23. 2009.
  2. “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV”. Alberto Velasco González. “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348, Tàrrega”, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega. 2014.

“Els Sobies de Tàrrega: Orgull, potència, lideratge i conflictivitat” Volum I i Volum II, del doctor Josep Maria Planes i Closa.

La recent publicació del Museu Comarcal i de l’Ajuntament de Tàrrega, dels dos primers volums sobre la recerca historiogràfica de la nissaga targarina de “Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència lideratge i conflictivitat. Volum I, i Volum II” de l’historiador Josep Maria Planes i Closa, és una magnífica i excel·lent notícia per a l’ampli i treballat patrimoni cultural i històric de Tàrrega i de les seves contrades.

IMG_0273

Cal Sobies era la primera casa amb porxos del carrer del Carme, (avui desapareguda). Dibuix de Lola Anglada any 1945.

És molt possible , que aquesta immensa i tan ben treballada obra, passi desapercebuda per a molts, i resti guardada en capses de cartró, en un quarto fosc del nostre Museu. Però no peco d’exagerat si dic que, després endinsar-me en les seves pàgines, hom pot xalar més que llegint qualsevol dels molts best-sellers de novel·la històrica que omplen els prestatges de les nostres llibreries.

Poder resseguir una mateixa nissaga familiar des de l’any 1663 fins al 1921, deu ser un fet insòlit. Si a més, aquesta família ha estat present amb un protagonisme destacat, en tots i cadascun dels esdeveniments històrics i polítics del país, ens trobem davant un fet excepcional. Però si a més tenim la fortuna de disposar de molta documentació sobre la família, i d’un magnífic investigador, doctor en Història i gran narrador com en Josep M. Planes i Closa, el resultat és el dels dos primers volums de la història dels Sobies de Tàrrega.

La història dels Sobies de Tàrrega arrenca despres de la guerra dels Segadors quan el doctor en Drets Miquel de Sobies de Barcelona, es casa amb la pubilla targarina Teresa Roig que tenia una bona casa al carrer de Cervera. Tant ell com el seu fill Teodor van ser prohoms del Consell General de la Vila, però l’hereu Teodor mor jove i els seus germans Miquel i Felip agafen un protagonisme destacat en la vida militar del país: participen voluntàriament en la defensa de l’atac francès a Barcelona l’any 1697 en que van ser designats capitans de la tropa de la vegueria de Tàrrega amb només 24 i 17 anys.

Sobies

Més tard, s’impliquen amb coratge i valentia en el bàndol austriacista durant tota la guerra de successió, amb el grau de coronels al costat dels seus amics, els germans Desvalls. El Coronel Miquel de Sobies, fou ferit en combat a la batalla de Calamocha i morí a principis del 1707 i quan pel setembre del 1707 les tropes borbòniques entren a Tàrrega cremen la casa dels Sobies, el molí d’oli i probablement la fàbrica d’aiguardent.

Per la seva militància austriacista en Felip de Sobies s’estableix a Conques després de la guerra, on es casa, i deixa a Tàrrega al seu nebot Felicià que pateix la venjança sistemàtica dels botiflers locals. En Felip mor el 1721 als 41 anys i la desgràcia sembla que vagi a posar punt i final a la nissaga targarina. però l’orgull pot més que el destí i el jove Felicià de Sobies s’espavila i malgrat la desfeta física, econòmica i política, els Sobies s’adapten al nou règim. Poc a poc van ampliant el seu patrimoni, amb una política molt ben dissenyada de casaments i d’inversions. Aconsegueixen ampliar patrimonis i rendes arreu de les comarques de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Segrià, la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, o la mateixa Barcelona. Esdevenen al llarg del segle XVIII una potència econòmica important i ………

No és la meva intenció explicar aquí tota la apassionant història del Sobies de Tàrrega, però la seva lectura també és recomanable per una altra qüestió: és impressionant tot allò que hom pot descobrir sobre la història del nostre país i de la nostra Feliç Vila seguint la història d’una família. És una delícia descobrir, de la mà d’en Josep Maria Planes, quin va ser el destí de molts targarins que es van haver d’exiliar després del 1714, pel seu compromís amb la causa catalana. I també impacta veure, com molts dels que es van quedar van haver de patir vexacions i injustícies de tota mena, mentre els qui van apostar pel nou règim, ascendien ràpid en l’escala social i econòmica.

També vull destacar l’elevat grau d’implicació, de precisió i de detall, que conté la narració, com si l’historiador mateix hagués fet córrer el temps enrere i hagués viscut colze a colze amb els protagonistes de la seva Història, es fa solidari de les seves desgràcies quotidianes, pateix amb les seves malalties, o respira alleugerit amb les bones noves.

Per tant us he de recomanar les vora mil pàgines dels dos volums del Sobies de Tàrrega. Sempre val la pena aprendre història i aprendre de la història. I sobretot, agrair a l’estimat Josep M. Planes el seu immens treball i la seva perseverança en descobrir i divulgar, des de fa més de trenta anys, la nostra petita i universal història local.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de gener del 2016

La casa Segarra de Tàrrega.

Un dels edificis modernistes més notables de Tàrrega és la Casa Segarra, situada al carrer del Carme, 29 de Tàrrega.

El seu promotor i propietari, en Josep Maria Segarra i Vives, fou un comerciant targarí, compromès amb l’activitat catalanista de la ciutat. Va ser dirigent del Patronat de Sant Jordi, i amic del futur primer president de la Generalitat  republicana en Francesc Macià, que fou rebut  a Tàrrega, al crit de, “Visca el ciutadà honrat”, a la Festa de la Llengua Catalana. que se celebrà a la nostra ciutat pel cap d’any de l’any 1916. (1)

L’any 1910 adquireix una casa del Carrer del Carme i l’enderroca per bastir-ne una de nova, i  encarregarà el projecte, al tiet de la seva esposa Maria Soler, l’arquitecte modernista de Manresa n’Alexandre Soler i March.

Casa Segarra

La casa Segarra al Carrer del Carme de Tàrrega, de l’arquitecte Alexandre Soler i March.

N’Alexandre Soler i March, tingué una doble trajectòria professional com a arquitecte i com a docent. Com a arquitecte la seva obra va tenir un gran impacte a Manresa, però els projectes que el van consagrar van ser, la casa Heribert Pons i Arola,  de la Rambla de Catalunya 19 de Barcelona (1907) i el del Mercat Central de València (1914).   (2)

Com a docent , va ser professor, catedràtic i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fins l’any 1936, i durant la república va ser President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Cal destacar la seva col·laboració amb l’escultor Josep Llimona en la realització del pedestal i del monument a Rafael de Casanova l’any 1916.

Screenshot 2016-04-24 23.00.21.jpg

Alexandre Soler i March. (Barcelona 1874-1949)

N’Alexandre Soler i March, va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant al despatx d’en Josep Domènech i Montaner i col·laborà amb el mestre Antoni Gaudí , però la seva inspiració artística, cal buscar-la en els referents modernistes austríacs de l’època que el van dur a visitar la Viena de principis de segle, per tal de conèixer en persona l’obra descrita al llibre “Aquitectura Moderna” d’Otto Wagner, i també l’obra del txec Joseph Maria Olbrich.(3).

IMG-20150616-WA0013

Vidriera interior de la casa Segarra a Tàrrega.

La Casa Segarra del Carrer del Carme de Tàrrega, expressa la heterogeneïtat de l’obra artística d’en Alexandre Soler. La mateixa façana és una superposició d’obertures i elements diversos , amb la finalitat de dotar al conjunt de l’edifici de la màxima llum possible. Aquest fet lliga amb la preocupació dels nous arquitectes per construir uns edificis higiènics, sans i habitables per als seus usuaris. Som a l’inici de l’època en que els habitatges residencials, es començaven a construir  amb els serveis  d’aigua corrent , electricitat o calefacció central.

Però és aquí a Tàrrega, en aquest cas de la Casa Segarra, que la tasca de l’arquitecte modernista va molt més enllà. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de visitar la casa, i poder comprovar, que el veritable valor arquitectònic de l’edifici, és en el seu interior: La distribució de les estances de la casa, el rebedor amb l’espectacular caldera de la calefacció al mig de la sala,  la magnífica escala de fusta treballada, el dormitori principal amb tot el mobiliari dissenyat pel mateix Soler i March. Les vidrieres, la claraboia, els artesanats i els vitralls amb els escuts de Catalunya, Sant Jordi i de Tàrrega.

IMG-20150616-WA0021

Vitrall amb els escuts de Sant Jordi, Tàrrega i Catalunya a cal Segarra.

 

La Casa Segarra, és una joia targarina del modernisme català. L’explosió de sensibilitat dels seus promotors, en Josep Maria Segarra i na Maria Soler, i de l’arquitecte Alexandre Soler i March, son un gran exemple de com, ja fa més de cent anys, la gent d’aquell temps i del nostre país, miraven el futur amb l’esperança d’un país ric i ple.

Jaume Ramon i Solé.

1.- CAPDEVILA CAPDEVILA , Joaquim. “La Tàrrega noucentista” (1898-1923). URTX. Any 2000 . Pàg. 182-184.

2.- VALDIVIELSO  CAÑAS,  Alberto;  MUNTAÑOLA,  Josep;  GASOL,  Josep  Mª;  GODOY,  Jesús  (1988).”Alejandro  Soler  i  March”.  Madrid:  Secretaría  General  Técnica.  Centro  de  Publicaciones.  Dirección General  para la Vivienda y Arquitectura. MOPU.

3.- LEON BARTURO, Marc, ROSSELLÓ NICOLAU, Maribel. “Estudi i Anàlisi de l’obra arquitectònica d’Alexandre Soler i Marc (1873-1949)”. Barcelona Octubre 2012.

 

Tàrrega: Vianants i conductors.

Una convivència basada en el civisme.

IMG_20160328_231414 (1)

Tàrrega, un model urbanístic basat en la convivència, el civisme i l’accessibilitat.

Els espais públics de les ciutats son per a les persones, i no hauria d’existir cap altra norma per fer possible la convivència que el civisme.

El disseny urbanístic dels principals carrers de les ciutats europees juga cada cop més amb la coexistència pacífica entre vianants i conductors, en l’ús l’espai públic.

Un dels teòrics del  model urbanístic del “shared-space”, -espai compartit- d’urbanisme, és l’arquitecte anglès Ben Hamilton-Baille, i és molt similar a l’implantat a Tàrrega en la remodelació de l’antiga N-II. Aquest disseny urbanístic, es basa en deixar que vianants i conductors resolguin les coses entre ells, en comptes de viure supeditats a un imposat ordre de circulació.

L’enginyer holandès Hans Monderman, fou el pioner en la línia d’eliminar dels carrers de les ciutats, les senyals de tràfic, les línees al paviment, o els dispositius tipus semàfors, per dissenyar els carrers amb un sol nivell de plataforma per a vianants i automòbils. Ell creia que l’ésser humà és capaç d’utilitzar la educació i la intuïció per creuar o circular pels carrers de forma completament segura.

El disseny urbanístic de l’espai compartit, permet que les persones es comportin de forma natural. Pots travessar un carrer en diagonal, sense haver d’anar a les cantonades a buscar un pas, ets lliure d’anar on vols, la gent no troba obstacles per a la seva mobilitat i tot l’espai és accessible.

798c45c0-abf3-4406-9c26-2314033b7d53

Dibuix que representa la convivència vehicle – vianant.

Arreu on s’ha implantat el sistema, i a Tàrrega també, els resultats pel que fa a la seguretat s’han incrementat de manera exponencial. S’han reduït dràsticament els accidents, i els incidents, vehicle-vianant, s’han minimitzat.

Ara cal ja fer el pas següent: eliminar tota la senyalització de trànsit a l’antiga N-2. El civisme i la urbanitat s’imposen practicant-los.

Jaume Ramon Solé.

L’ESGLÈSIA PARROQUIAL I EL CAMPANAR DE TÀRREGA

Encara era un xicotet de 12 o 13 anys, quan escoltava amb interès, les xerrades del mestre Joan Tous, al col·legi dels Escolapis. El Senyor Joan era un home erudit i omplia les hores de les llargues tardes d’hivern, xerrant sobre tot allò que li venia al cap.

M’encantaven les històries i les anècdotes de la Tàrrega d’abans. I una de les coses que em xocaven més, era quan ens explicava, que el campanar de Tàrrega no estava acabat; que li faltava a la part superior, el llanternó, tal i com ho tenien altres esglésies similars.

El campanar de Tàrrega.

El campanar de Tàrrega.

Més endavant en converses disperses, sovint havia escoltat la cantarella que a Tàrrega sempre es comencen les coses, i que mai s’acaben, i com a exemple es posava la història del campanar inacabat.

L’església i el campanar de Santa Maria de l’Alba, fou obra del projecte traçat l’any 1672 per Fra Josep de la Concepció. L’obra s’inicià de seguida, el mes d’abril d’aquell mateix any.

Pergami original del plànol de l'església parroquial de Tàrrega

Pergami original del plànol de l’església parroquial de Tàrrega. Fra Josep de la Concepció.

Com tota obra monumental digna del seu nom, la construcció de l’Església Parroquial de Tàrrega es va allargar al llarg de dècades de penes, de guerres i de penúries. Segons un memorial de l’any 1750, tota l’obra feta fins llavors havia costat més del doble de la quantitat prevista inicialment, o sigui, tot un clàssic d’obra monumental.

L’obra va avançar, i el 19 de maig del 1696 es va beneir l’església, però encara faltava per construir el campanar i la façana. Les obres es van acabar al cap de noranta anys d’haver-se iniciat, l’any 1762.

Pergami original de l'alçat de l'església parroquial de Tàrrega. Fra Josep de la Concepció.

Pergami original de l’alçat de l’església parroquial de Tàrrega. Projecte definitu modificat.

Si les obres es donen per acabades, com és què al cap dels segles, es diu que el campanar resta inacabat?. El motiu és, perquè tenim la sort d’haver conservat el projecte original de Fra Josep de la Concepció, que es guarda a la rectoria de la Parròquia, i que reproduïm en aquest escrit. Aquesta traça o projecte, contemplava un acabament diferent al definitiu: el campanar era més alt, i acabat amb un llanternó, tal i com veiem en altres esglésies projectades pel mateix tracista, com ara la de Vilanova i la Geltrú.

Campanar de Vilanova i la Geltrú de Fra Josep de la Concepció.

Campanar de Vilanova i la Geltrú de Fra Josep de la Concepció.

Rellegint fa pocs dies el magnífic i complert  treball sobre “L’església parroquial de Tàrrega durant els segles XVII i XVIII, del classicisme de Fra Josep de la Concepció, al barroquisme de Pere Costa” , de Maria Garganté i Llanes, publicat a l’URTX nº 17 de l’any 2004, podem adornar-nos d’un detall que ens permet afirmar que el campanar de Tàrrega està acabat.

Campanes. El campanar de Tàrrega.

Campanes. El campanar de Tàrrega.

El detall en qüestió , no és altre que el llibre de l’obra de l’església de l’any 1707, on hi consta el pagament d’onze lliures a fra Jaume Ribot de Sant Agustí, tracista, per haver fet un nou projecte per cobrir el campanar. Aquest acabament del campanar no es comença a construir fins l’any 1744, per ja és el definitiu, i el que actualment dona aquesta imatge única de Tàrrega, que tots coneixem, amb la seva inconfusible silueta.

El campanar de Tàrrega.

El campanar de Tàrrega.

Però mentre escrivia aquest escrit, s’ha produït un fet cabdal i transcendent per a la recuperació del màxim exponent arquitectònic de la nostra ciutat: la presentació del “Pla Director de l’Església Parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega” que canviarà moltes actituds i percepcions dins l’imaginari col·lectiu targarí en relació al millor conjunt monumental, arquitectònic i artístic de Tàrrega.

Volta superior.El campanar de Tàrrega.

Volta superior.El campanar de Tàrrega.

El Pla Director, redactat pel prestigiós arquitecte Xavier Guitart Tarrés, en col·laboració amb els serveis tècnics de l’Ajuntament i els membres de la Junta de la Parròquia, posa els fonaments per la futura restauració i rehabilitació integral de l’edifici, per tal de reparar-lo, museïtzar-lo i recuperar tots aquells espais del monument que ara no son visitables.

Proposta de rehabilitació dels espais interiors. "Pla Director de l'Església Parroquial de Santa Maria de l'Alba".

Proposta de rehabilitació dels espais interiors. “Pla Director de l’Església Parroquial de Santa Maria de l’Alba”. 2015.

Museïtzar i fer accessible tot l’any la cripta, l’antiga capella de les santes Espines i els espais sobre les capelles laterals, així com el campanar, dotaria a la ciutat d’un interessant i espectacular atractiu, que permetria posar en valor el conjunt arquitectònic de Santa Maria de l’Alba, i alhora revitalitzaria el casc antic de la ciutat. Un conjunt arquitectònic que ja té en les pintures murals al fresc dels pintors Jaume i Josep Minguell, un valor artístic de primer ordre.

El Pla Director, descriu i prioritza l’ordre de les intervencions en diferents fases, així com una aproximació al seu cost econòmic. També és important aconseguir la declaració del conjunt com a Monument Històric Artístic Nacional, per tal d’accedir als ajuts i als recursos necessaris per a la seva restauració i recuperació.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a Londarí. Tàrrega, juny del 2105.