Category Archives: Tàrrega

La Tàrrega de fa cent anys (6). L’Ateneu de Tàrrega durant la guerra.

 

Foto1 PSUC12091936.jpg

Una setmana després de la sublevació feixista del 18 de juliol del 1936, el diumenge dia 25, el Comitè de les  Milícies antifeixistes de Tàrrega, procedí a la confiscació de tots els edificis religiosos, d’alguns edificis i propietats particulars, així com de la societat de l’Aliança, i de l’Ateneu de Tàrrega, destinant-se tots els seus equipaments i instal·lacions, per a oficines d’Unió Republicana/Esquerra Republicana de Catalunya i oficines del Comitè Central de les Milícies.

Foto 2. FAI101011936.jpg

En conseqüència, l’activitat de l’entitat de l’Ateneu va quedar completament estroncada. Amb tot, el gran saló de cinema/teatre va mantenir una intensa activitat durant tota la guerra. Les sessions de cinema i de teatre es van mantenir, i la sala fou escenari de grans esdeveniment de tipus polític i cultural que, curiosament van compartir indistintament totes les formacions polítiques locals fidels al govern de la república, fins i tot, organitzant actes conjunts com els diversos homenatges a la U.R.S.S..

 

A principis de setembre, tant el POUM com el PSUC hi realitzen els seus mítings, i ambdues organitzacions ho anuncien com a  Saló-Teatre Ateneu. A l’octubre, la FAI ja ho anuncia com a Local d’Unió Republicana amb l’Ateneu en parèntesi, igual que el POUM en el seu míting del febrer del 1937 amb la presència d’Andreu Nin.

Foto 3. POUM6021937.jpg

 

A partir del maig del 1937, desapareix el nom d’Ateneu del Saló-Teatre, i arreu ja s’esmenta el d’Unió Republicana. El nom de l’Ateneu, ja no apareix, en el primer gran esdeveniment cultural durant la guerra: el concert de la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel Mestre Joan Lamote de Grignon, el 27 de maig del 1937. En aquest concert s’indica que durant l’execució del programa, s’interpretaran “L’Himne de Riego”, “La Internacional”, “Los hijos del Pueblo” i “Els Segadors”.

Un altre esdeveniment Artístic-Musical de gran ressò fou el concert que la  Banda de la 30a. Divisió de l’Exèrcit Popular i l’actuació dels rapsodes de les Sagetes Roges d’ERC.

Foto 4 .ERC18091937.jpg

Tanmateix, aquell estiu del 1937, les aigües ja no baixen tan remogudes: Unió Republicana – Casal d’Esquerra Republicana de Catalunya de Tàrrega, demana a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, que els hi sigui “legalitzada l’ocupació temporal i en tot cas l’incautació” de l’Ateneu. Aquest document i el seu contingut el comentarem en el proper article.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 26 d’agost del 2016.

Advertisements

La Tàrrega de fa cent anys (5). L’Ateneu de la República, 1931-1936.

Poques vegades una fotografia ens podria definir millor com era l’Ateneu dels anys 1930.  En la fotografia que acompanya aquest escrit, hi veiem el vell edifici de l’Ateneu, en l’indret que avui ocuparia la cafeteria nova i a la dreta hi tenim l’accés al Teatre Cinema que, en aquells moments només consistia en la carcassa de la sala i l’escenari del Teatre. La taquilla i els anuncis del cinema es trobaven al mateix carrer.

Façana de l’Ateneu anys 1930. Fotografia de la família Pané – Salas.

Al retol gran central, hi havia el nom de l’entitat “Ateneu”, que tenia el seu bar-cafè a la planta baixa. A la mateixa planta baixa hi havia la sala d’assajos de l’Orfeó Nova Tàrrega i les dependències de l’Ateneu. Al primer pis de l’edifici hi havia la seu del grup de joves nacionalistes de “Palestra”, entitat fundada l’any 1930 per en Batista i Roca, i la seu del partit catalanista, liberal i republicà, “Acció Catalana” de Rovira i Virgili, i que a Tàrrega tenia com a cap visible en Pere Robinat i Cases.

 

L’any 1930 fou un any de dol per a l’Ateneu. El vespre del dissabte 15 de novembre, el Mestre Josep Güell, queia inconscient enmig d’un assaig a la Sala de l’Orfeó Nova Tàrrega, l’endemà diumenge cap a les set del vespre moria. El dilluns la seva ciutat li feu el major i més multitudinari homenatge de comiat que mai, cap fill de Tàrrega o de fora, hagi rebut mai. Aquest fet però, no va trasbalsar la dinàmica i l’empenta de l’Orfeó, que sota el mestratge i la direcció del Mestre Jaume Vidal, va mantenir el seu prestigi.

Homenatge al Mestre Güell “Crònica Targarina” Desembre del 1930.

Pel desembre del 1932, l’Ateneu de Tàrrega va organitzar un gran homenatge al Mestre Güell amb exposicions de la seva obra, un acte commemoratiu al Teatre i un gran concert de l’Orfeó.

Mestre_Josep_Güell_1927_Revista_«Lleida»

La vida social i cultural de l’Ateneu d’aquells anys fou tranquil·la i poc conflictiva. Es creà un Mercat i Borsa Filatèlica Local que se celebrava als jardins de l’entitat, s’organitzà el Foment de la Sardana amb classes i assajos. Una fita ciutadana d’aquells anys fou concessió a Tàrrega de l’Escola d’Arts i Oficis. Això fou pel mes d’octubre del 1933, i la ciutadania de Tàrrega va omplir de gom a gom la sala del Teatre per escoltar les explicacions de l’Àngel Oliveras, que havia fet les gestions per aconseguir l’Escola per a la nostra ciutat.

 

La gran novetat del moment era el cinema parlat de les mítiques produccions  de Hollywood, les quals acaparen l’atenció d’un públic nombrós. Hom havia de fer llargues cues a les taquilles del Cine per evitar quedar-se sense entrades, i això provocava aldarulls i baralles sonades. A partir de l’any 1934, creix també l’interès per les representacions de teatre, de comèdia i per les sessions líriques de sarsuela. Als jardins de l’entitat se celebren festivals de sardanes i pel carnaval se celebren grans gales de ball de disfresses a la sala.

 

El Consell Central de l’Ateneu durant els anys trenta, no experimenta grans canvis. El formen amb altes i baixes el President, En Ramon Sala, que és substituït l’any 1934 per en Estanislau Trepat i entre la resta de vicepresidents i vocals hi tenim En Josep Prenafeta; En Lluís Agell, En Cristòfol Minguell; En Marian Solé; En Josep Elias; En Josep Salvadó Riera; En Pere Grau, N’Antoni Roca, N’Antoni Pomés, en Leonci Gómez, en Tomàs Noró, En Joan Burguès, i N’Isidre Solé.

 

L’any 1933 s’hi construeixen les pistes de tennis al solar adjunt de l’Ateneu, de rere el convent del Carme, i per l’agost del mateix any s’hi celebra la primera competició entre parelles dels següents equips: Matí: Burgués-Bonastre, contra Salas-Vidal.-Arbitre : De Juan. Tarda: Puig-Castellví, contra Elias-Felip. Arbitre: Trepat. A 2|4 de 6: Pomés-Albareda, contra Trepat-Tacies. Arbitre: Elias. Per l’octubre del 1935 es crea l’Skating Ateneu Club, i s’inicien les obres de construcció d’una pista que havia de tenir 18 metres de llargada per 10 d’ample… no sabem si es va arribar a construir.

 

Tanmateix, les eleccions del febrer del 1936 i la victòria del Front d’Esquerres, posen en guàrdia a certs sectors de l’”Ateneu” i de nou esclata la polèmica en denegar-se a l’abril del 1936, l’ús de la Sala de l’Orfeó a la “Unió d’Estudiants Targarins” per realitzar una primera conferència del curset “Adestrament de la joventut a l’oratòria».

 

La programació del Cinema Ateneu per al dia 19 de juliol del 1936 es del tot premonitòria. Es presenta a Tàrrega el film de la “Metro Goldwyn Mayer”, d’excel·lent interpretació i d’intensa emoció : “The murder man” (La voz que me acusa), interpretat per Spencer Tracy, Virgínia Bruce i Lionel Atwill.

Cartellera del cinema de l’Ateneu del 19 de juliol del 1936

La guerra ho altera tot, i pocs dies després l’Ateneu és incautat. Aquesta i altres històries de l’Ateneu de la guerra, en el proper i darrer escrit sobre l’Ateneu, per després de les vacances.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de juliol del 2016.

La “Teuleria Antigua”. Fundada en lo any 1789.

Els pesos i les mesures de productes bàsics com el gra, el vi, i l’oli, que s’utilitzaven antigament en les transaccions quotidianes, serien avui inintel·ligibles per a la majoria de tots nosaltres. Per complicar encara més les coses, sabem que aquests pesos variaven d’un lloc a l’altre, en funció de la conversió local a quilograms o a litres, d’acord amb les mesures que històricament hi haguessin hagut a cada lloc.

foto-1

Imprès de facturació, relacionant feines i subministres de la Teuleria Antiga. (L’us del català en les relacions comercials de finals del segle XIX estava més extensa del que hom pensa).

 

A tall d’exemple, a la Vila de Tàrrega, una carga de vi equivalia a 102,431 litres, un càntir a 12,804 litres i un quarter a 8,534 litres. En canvi a Montblanc, una carga de vi equivalia a 154,358 litres, el mateix succeïa amb les quarteres, els quartans, els càntirs i les roves.

Una família targarina em va facilitar, uns documents de la “Teuleria Antigua” que van dels anys 1896 al 1910, ja que en Ramon Aymerich, el titular de la teuleria, era l’avi matern de la meva mare Dolors, i dels seus germans Carme i Josep Solé Alsina de “Cal Teto”. En aquests documents de venda, podem comprovar l’ús que a principis del segle XX es feia de les mesures antigues: La facturació de “ 2 cuarteres de blat de llaó per sembrar al canal”, “1/2 arrobe de cals”, “9 cuarteres de guix”, “48 carniseries i una tersa, pes del tosino”, o “8 cortans de piñol”… etc.

Si ens centrem en la facturació dels productes fabricats a Cal Teto, veiem que en aquella època la teuleria feia la funció de subministre de material per la construcció. Tenim productes com els “cuadrats”, les “tobes”, els “cairons”, els “pisons”, els “canons de cos”, els “canons estaca”, o els “canons de bras petit”, paraules i elements desapareguts per sempre del nostre vocabulari. També hi trobem altres paraules més entendores actualment, com les “teules”, els “maons”, les “raijoles i raijoletes”, els “ambuts”, l’“aurinador bermell”, o l’”aseadora blanca”.

teuleris1

Una altra factura de data posterior d’inicis del Segle XX.

Els preus es comptabilitzaven en pessetes, rals i cèntims, essent una pesseta l’equivalent de quatre rals i un ral 25 cèntims.

La persona destinatària del material és Donya Maria Casanelles, Viuda de Bonjoch, i és tracta del material emprat en la construcció de la casa que actualment es troba a la cantonada sud dels carrers de Santa Maria i de Santa Anna.

Com podem veure en la reproducció de la capçalera del document, la “Teuleria Antigua”, “Fundada en lo any 1798”, “Ramon Aymerich”, “Subsesor de Casanelles”, i situada a l’”Arrabal del Carme nº 22”, utilitzava un català força correcte, tant en els seus impresos com en l’escriptura, fruit d’una tradició, que a finals del segle XIX, es mantenia des de ja feia més de cent anys. Les diferents instal·lacions de la teuleria de Cal Teto ocupava diferents espais del raval del Carme.

Acompanyo aquest escrit, amb una reproducció de la marca de la “Teuleria Antiga”, extreta del motlle de terrissa amb que es marcaven algunes de les peces a cada partida que es fabricava. Es tracta de l’escut de la Vila de Tàrrega i que es guarda a Cal Teto.

foto-2

Escut de Tàrrega que utilitzava la “Teuleria Antiga” per marcar les partides de lesteules que fabricava.

 

Probablement, en alguna teulada targarina encara hi descansa alguna teula amb la marca de l’escut de Tàrrega, si algú en té notícia s’agrairia molt poder-la documentar.

Jaume Ramon Solé.

Per a més informació sobre pesos i mesures aneu aquí: Pesos i Mesures antigues

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 29 d’abril del 2016.

Als plans de Conill, salvem la “Limonium catalaunicum”

20160930191648_01

Hi ha un indret proper, nostre, màgic i oblidat, on la vida i la natura fan el seu senzill camí de cada dia.

És un lloc amagat de les multituds i de la presència humana. Alguns pocs i comptats dies de l’any l’home i les màquines hi apareixen per sembrar i per segar. La resta de temps, el paradís es retroba amb ell mateix, com ho ha fet des de sempre, des de fa desenes de milers d’anys.

La singularitat d’aquest lloc rau en el fet, que les seves característiques geogràfiques han permès la salvaguarda i el manteniment de determinats hàbitats naturals amenaçats de desaparició.

Els Plans de Conill a més de formar part d’un Espai Natural Protegit, és un indret excepcional per ser un dels últims relictes de llacunes endorreiques a Catalunya. El torrent de Sant Gili és una curta i petita xarxa hidrogràfica que no troba una sortida, i per això les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacunes i aiguamolls salabrosos, en un indret conegut com els “Salats de Conill”. Aquest fet fa que hi siguin presents espècies vegetals com la “Limonium catalaunicum” o la “Ferula loscosii”, declarades, respectivament, en perill d’extinció i vulnerable en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Es diu de Catalunya i dels catalans, que som un país civilitzat, que estima la seva gent, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, les seves tradicions, la seva natura….. Però en el cas de la planta de tractament de residus dels Plans de Conill situada al terme municipal d’Ossó de Sió, a pocs centenars de metres del terme municipal de Tàrrega, i a 1’1 km del poble de Conill , la realitat ens confirma que la nostra administració està fent les coses des de la més completa inconsciència i des de la més inconsistent de les incongruències.

Una de les poques i comptades plantes vegetals que porten el nom del nostre país la “Limonium catalaunicum”, es troba en perill d’extinció a casa nostra amb només 245 exemplars comptabilitzats als Plans de Sió. Els altres dos únics indrets on es troba espècie vegetal son a l’Aragó. Fou el botànic italia Sandro Alessandro Pignatti qui l’any 1962 va descriure i classificà la “Limonium catalaunicum”


No em puc imaginar cap país del món, en que un Diari Oficial del 4 de febrer del 2016, (segle XXI), publiqui l’autorització per a una planta de compostatge de dejeccions animals de boví, gallinassa i purins porcins, en l’indret més vulnerable per a la la conservació d’aquests pocs exemplars d’aquesta espècie vegetal. I que a més a més, la mateixa declaració d’impacte ambiental gosi dir que la planta de compostatge s’ubicarà en un espai natural de la plana agrícola inclòs a la Xarxa Natura 2000 i que ” variarà la qualitat de l’hàbitat de les espècies de l’avifauna estèpica presents en aquest àmbit” i que a més reconeix que “l’impacte que ocasionarà la instal·lació d’aquesta activitat de compostatge de dejeccions ramaderes sobre el medi natural i el paisatge es moderat”. Una declaració d’impacte ambiental que a més obvia el fet que la implantació de la planta de compostatge enmig d’una xarxa hidrogràfica sense sortida provocarà, que l’escorrentia superficial de les aigües pluvials contamini i elimini tota espècie vegetal existent en els punts més vulnerables de la llacuna natural.

Els nostres representants polítics no poden permetre, ni un instant més, que la nostra administració giri l’esquena al nostre patrimoni més valuós i sigui tan poc sensible als valors naturals i ecològics del país o del municipi al qual ha de servir. Sempre es pot actuar en benefici del bé comú, si la voluntat política i ciutadana hi son presents.

Serem capaços d’admetre sense avergonyir-nos, que la Generalitat de Catalunya ha condemnat a la mort i a la extinció a Catalunya, d’un dels pocs vegetals que porta el nom de Catalunya ?. Quin ridícul més espantòs !!!

Biòlegs i botànics recomanen protegir al màxim la “Limonium catalaunicum”, amb mesures de germinació de les llavors en blancs de germoplasma, restaurar l’hàbitat de les llacunes, replantar nous exemplars per crear noves reserves i fer-ne un seguiment poblacional freqüent.

Potser ja no som a temps de preservar i protegir els Plans de Conill, un dels hàbitats més singulars de les nostres contrades. Però si que som a temps d’evitar-ne el seu assassinat amb premeditació i traïdoria.

Jaume Ramon Solé.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-planta-de-compostatge-dosso-de-sio-rep-el-vistiplau-definitiu-del-govern-i-els-opositors-miren-cap-a-brussel%C2%B7les/

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/985_tcm7-149587.pdf

http://ichn.iec.cat/WebSortides/Plans_SIO/CONILL_pagines/Conill_presentacio.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Limonium_catalaunicum

Els tres caps del campanar de Tàrrega

L’artista, o grup d’artistes que identifiquem com a Mestre d’Anglesola, va ser una de les principals personalitats artístiques del gòtic català de la primera meitat del segle XIV. El nom de Mestre d’Anglesola, es deu al fet de ser l’artífex del meravellós retaule gòtic de l’església d’Anglesola, que actualment es troba al “Museum of Fine Arts, Boston”. Probablement procedia del sud d’Occitània, ja que el seu estil artístic s’identifica amb els treballs que pels volts de l’any 1300 es realitzaven a la zona de Sant Bertran de Comenge. (1)

retaule-danglesola

Mestre d’Anglesola. Retaule de l’església d’Anglesola. Museum of Fine Arts, Boston.

Durant la primera meitat del segle XIV, el Mestre d’Anglesola treballa a Santes Creus, Poblet, Anglesola i sobretot a Tàrrega, on va construir de la monumental portalada de l’antiga església de Santa Maria.

Sabem que aquesta portalada, similar a les que es van construir a València, Morella, Osca i Tarragona, estava situada al sud de l’antiga església de Santa Maria mirant cap a la Plaça Major. També sabem que després del col·lapse del campanar de Tàrrega l’any 1672, l’any 1709 va ser desmuntada, i que part dels apòstols van ser ubicats al coronament de la nova església i altres van ser traslladats a altres capelles i esglésies de Tàrrega. De la Mare de Déu i el Jesús que la presidien se’n va perdre el rastre. Altres elements del conjunt escultòric de la portalada van ser aprofitats en la construcció del campanar i de l’església.

foto3campanar

Cap de personatge situat al mur sud del campanar

L’historiador de l’art en Alberto Velasco González, en el seu treball publicat pel Museu Comarcal l’any 2014 a “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV” Enllaç Alberto Velasco (2), ha identificat dos dels tres caps que es troben al mur est i nord del campanar com a provinents de l’antiga portalada gòtica , i per tant obra del gran i venerat Mestre d’Anglesola. Al mur sud s’hi troba un tercer cap d’un estil diferent.

 

No cal dir que en el seu emplaçament actual, aquestes tres peces escultòriques pateixen una degradació física important i irreversible. Els tècnics i especialistes demanen de fa temps que cal retirar-les, per restaura-les i dignificar-les de dins la magnifica exposició permanent del nostre Museu Comarcal, “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348”. Es tracta d’una actuació necessària, fàcilment executable i econòmicament assumible.

foto2campanar

Mestre d’Anglesola. Cap situat al mur nord del campanar

Esperem que, un mos de la nostra desapareguda portalada del Mestre d’Anglesola, torni a reviure i a ser admirada de nou per tots els targarins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 4 de març del 2016

  1. “Els apòstols de la desapareguda portalada gòtica de Santa Maria de Tàrrega). Alberto Velasco González- URTX núm 23. 2009.
  2. “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV”. Alberto Velasco González. “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348, Tàrrega”, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega. 2014.

Un homenot de la Segarra: En Jaume Ferran i Camps.

El dia 6 de febrer del 2016 ens va deixar l’amic Jaume Ferran.

Va morir a Smyrna a l’Estat de Geòrgia, lluny de la seva Cervera natal, i més al sud d’on havia estat professor de literatura espanyola a la Universitat de Syracuse a l’Estat de Nova York.

En Jaume Ferran, va mantenir una intensa relació amb Tàrrega per motius familiars. A les seves “Memòries de Ponent” (Edicions 62, Barcelona 2001), ens explica els records viscuts amb el seu primer cotxe que anomenava la Bala Roja, i com agafava el camí de Tàrrega per anar a casa del seu tiet, en Josep Maria Llort, per berenar amb la germana del seu pare la tieta Antonieta, o per anar a ballar a La Granja, o per anar a jugar a tennis a l’Ateneu, o per anar a passejar pel Pati, on un dia, va conèixer l’Alfonso Costafreda.

9788429764772

Amb l’Alfonso Costafreda van ser amics d’estudis, de descoberta i de festa. Primer a Barcelona i després a Madrid. Junts van descobrir i fer amistat amb bona part de l’entorn literari de les llengues catalana i castellana: Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jose Agustín Goytisolo, Carles Barral, Manuel Sacristan, Joan Ferraté, Llorenç Gomis, Jorge Folch, Enrique Badosa, Vicente Alexiandre, Carlos Bousoño, Alberto Oliart. Joan Reventós. Antoni Tàpies, son alguns dels artistes, escriptors o intel·lectuals amb qui van fer amistat.

L’any 1973 l’Alfons va anar a visitar en Jaume Ferran i a la seva esposa Carmen a Syracuse als Estats Units. En aquells moments escrivia els nous poemes del llibre premonitori “Suicidios y otras muertes”, que es faria realitat amb la seva mort l’abril del 1974 a Ginebra. En el moment que en Jaume Ferran va rebre el telegrama es va posar a escriure dos llibres: el “Libro de Alfonso” de poesia, i un assaig sobre l’obra de l’Alfonso, que l’any 1981 es publicaria a la col.lecció “Los poetas”, de la la Editorial Júcar.

En Jaume Ferran cada estiu deixava les terres nord-americanes i passava les vacances al seu casal familiar de Cervera. A Cal Ferran a tothora hi érem benvinguts, sovint hi trobàvem al seu cunyat cerverí com ell i gran prohom de la cultura de la Lleida ciutat, en Jaume Magre, o bé l’estudiós i crític literari en Xavier García. Quan l’any 1984 una colla de joves de Tàrrega, que publicàvem la revista mensual “L’Imprès”, vam decidir recuperar de l’oblit el llegat del poeta Alfonso Costafreda, el vam anar a veure per que ens ajudes en la organització d’unes jornades en homenatge al poeta targarí.

ferran

“Homenatge a Alfons Costafreda, en el Xè. Aniversari de la seva mort”. Claustre de l’Escola Pia, 25 d’agost del 1984. Conferència d’en Jaume Ferran “Ciutat i poesia a la generació del 50. Alfons Costafreda”. A la fotografia Felip Lorda, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaume Ramon, Jaume Ferran i Francisco Carrasquer.

 

Un matí de dissabte de l’estiu del 1984, tota la colla de “l’Imprès”, amb en Jaume Ferran de guia, vàrem agafar el cotxe, i enfilarem la carretera de la platja cap a Calafell. No havia trucat ni avisat a ningú , però arreu on anàvem, rebien al Jaume Ferran amb crits d’alegria i amb els braços oberts. Arreu, el seu nom i la seva presència ens obria totes les portes. Així fou, com en un sol matí, vam conèixer i parlar amb en Carles Barral a Calafell, amb en Joan Reventós a casa seva a la platja de Sant Salvador del Vendrell, i amb en José Agustín Goytisolo a Barberà de la Conca.

L’homenatge a Alfonso Costafreda es va celebrar al claustre de l’Escola Pia i hi participaren a més d’en Jaume Ferran, en Carlos Barral, na Rosa Ferran, en José Agustín Goytisolo, Rafael Tomero, en Jaume Pont, en Pere Rovira, en Francisco Carrasquer, en Adolfo Garcia Ortega, en Felip Lorda, en Xavier Garcia i en l’acte de cloenda a la Granja van intervenir el Mestre Joan Tous i la poetessa na Josefina Vidal.

De llavors ençà, durant molts anys, cada estiu quan tornava dels EEUU , visitava amb constància als seus amics d’arreu. I ens animava a visitar-lo a cal Ferran de Cervera, on sovint hi fèiem petar la xerrada amb el seu cunyat en Jaume Magre.

En Jaume Ferran fou un gran estudiós de la nostra literatura. Poeta i escriptor, fou també un gran conversador, un home optimista, afable i senzill, ple de bonhomia i de vitalitat. Ara, des de la memòria i des del record de tots els qui el vam apreciar i estimar li diem “descansa en pau amic”.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 de febrer del 2016.

De quan fórem mallorquins.

Permeteu-me que, en aquests temps presents de procés polític envers un estat propi, divagui una mica sobre una anècdota històrica molt propera, intranscendent i poc coneguda .

Més d’un lector s’haurà posat les mans al cap, (amb tota la raó del món), al llegir el titular d’aquest escrit, però si que és cert que en el nostre actual terme municipal de Tàrrega, hi convisqueren durant una bona pila d’anys dos estats independents: El Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca, anomenat també de Mallorques.

Tot ve de la decisió del rei Jaume I, a l’hora de fer testament, quan va repartir els seus reialmes entre els seus fills Jaume i Pere. Jaume II fou nomenat rei de Mallorca, que comprenia els dominis de les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres possessions occitanes. Pere III el Gran, fou nomenat rei d’Aragó i Comte de Barcelona, que comprenia els dominis de Catalunya, València i Aragó.

744px-Comtats_catalans_s._VIII-XII.svg

Els comtats catalans des del segle VIII al segle XII

Els dos reialmes es van separar l’any 1276, amb totes les seves estructures d’estat incloses, i el Regne de Mallorca i amb ell el Comtat de la Cerdanya, s’independitzaren de Catalunya i del Regne d’Aragó.

El Comtat pirinenc de la Cerdanya, incloïa el Conflent, la Fenolleda, el Sabartès, el Ripollès i el Bergadà, amb la seva estranya llengua de la Marca de Berga que, arribava fins els termes d’Altet i de l’Ofegat en els seus límits septentrionals.

cerdanya_comtat

El comtat de la Cerdanya amb la seva llarga i estreta llengua  del segle XI, que arribava fins el terme d’Altet.

L’origen d’aquesta llarga i estreta llengua, que baixa des de Berga fins a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, les Oluges, Altet i l’antic terme de l’Ofegat , i que te a un costat el Comtat d’Urgell i a l’altre el Comtat de Barcelona, es remunta al temps de la conquesta, quan els efectius i les forces dels poderosos comtes de la Cerdanya eren necessàries per al combat contra les possessions islàmiques de la “Madina Al-balagi” (Balaguer) i “Larida” (LLeida), a “al-Tharg al-ala” (Marca Superior). Per a la participació en la conquesta i el repoblament de les noves terres, els senyors del comtat necessitaven un espai físic per on transitar, sense abandonar la jurisdicció comtal.

Així doncs, per aquesta raó històrica, una part del nostre terme municipal actual fou mallorquina, i els seus habitants, mallorquins i vassalls del Regne de Mallorca.

L’any 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós reannexionà el Regne de Mallorques a la unió d’estats de la “Corona d’Aragó”, cadascun amb la seva entitat jurídica i els seus drets propis, però que el monarca ja no podia dividir ni alienar mai més.

D’aquesta manera fou, com fórem mallorquins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de geenr del 2016.