La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Josep Foguet i Doll. (13)

“El crit d’una bagassa amb histerisme

fa poc ha traspassat el dur reixat.

Mentre al só de ¡¡mori l’humanisme!!

s’hi adjunta el de ¡¡mori el condemnat!!

¡¡Mori!! han repetit veus espanyoles

trencades pel sanglot del vi begut.

Les veus tampoc anaven elles soles:

per l’ampla carretera s’han perdut”.

Fragment del poema “Quartetes a la presó”.

Josep Foguet i Doll, amb dibuixos d’en Albert Sala.

Centre de reclusió franquista del Palau de les Missions de Montjuïc.

Abril de 1941.

Portada “Quartetes a la presó” il.lustrada per Albert Sala. Publicació inèdita. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Seguint el fil de l’Antoni Foguet, mort a Mauthausen, i de la seva família que s’exilià cap a França, avui narrem l’experiència vital de l’únic familiar que va decidir quedar-se a Catalunya després de la victoria feixista.

En Josep Foguet i Doll havia participat activament, en les iniciatives culturals i literàries de la Unió d’Estudiants de Tàrrega. En el seu butlletí “Ressò”, ja havia demostrat la vocació literària, amb la publicació d’articles i de poemes. També el trobem, el maig del 1935, interpretant a la sala d’actes de l’Escola Pia, l’obra de teatre “El fill del Sr. Rafecas” de Lluís Millà, amb el seu company i amic en Norbert Orobitg, o bé la conferència pública sobre “La cultura dels pobles en els seus monuments”, i que fou presentada pel seu amic en Josep Pané.

Portada del número 3 de la Revista Cultural “Ressó” del novembre de l’any 1935. Publicada per la “Unió d’Estudiants Targarins”. (Arxiu Comarcal de l’Urgell. Fons de la família d’en Norbert Orobitg).

Poema d’en Josep Foguet i Doll publicat a la Revista “Ressó” i dedicat al seu amic mestre i més tard re`resaliat pel franquisme en Norbert Orobitg.

Quan esclata la guerra, és mobilitzat al front de l’Aragó, i participa, com a sanitari en la batalla de Terol del desembre de 1937 i probablement en la de l’Ebre de l’estiu de 1938.

Després de la guerra és detingut a Barcelona, i ingressa a la Presó del Castell de Montjuïc, per ser internat al centre de reclusió franquista del Palau de les Missions de Montjuïc a Barcelona, on durant el 1941, degué coincidir amb dos altres targarins vinculats al mon cultural i editors de la “Crònica Targarina”: en Josep Prenafeta i n’Antoni Morguí.

A la presó els suïcidis eren freqüents, els problemes humans terribles. Des de la dona que comunicava al seu marit pres que l’havia deixat per un altre, o les notícies de les morts de familiars. Al Josep mai de la vida va oblidar l’impacte que li va causar la mort d’un pres: L’home va mirar per un finestral. Des de baix un del guàrdies li va volar el cap d’un tret. Estava prohibit mirar a fora.                                                                                             

Poema “Abril” de Josep Foguet, bellament il.lustrat per Albert Sala a la presó del Palau de les Missions de Montjuic. Inèdit. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Les “sacas” de cada matí : Quan els cridaven pel nom i deien: “con todo”. Això volia dir que agafès el que tenia, si tenia quelcom, perquè quedava lliure. O bé cridaven fulano de tal: “sin nada”. Ja pots deixar-ho tot, que d’aquí a una estona t’afusellaran.

Dedicatòria d’en Josep Foguet, a l’Albert Sala a la presó del Palau de les Missions de Montjuic. Inèdit. 9 d’abril de 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera)

El seu estat físic a la presó esdevé deplorable i es va deteriorant. Menja poc, dorm a terra i es troba completament sol. No te ningú que l’avali, ningú que li dugui un tros de pa o un bri d’esperança, ningú respon per ell. Des de Tàrrega, només li arriben denúncies i amenaces. De la seva família a l’exili no en sap res. Els seus companys de presó temem el pitjor. Amb tot, i des d’allí estant, és capaç d’escriure els bells poemes inèdits “Quartetes a la presó”, que il·lustra el seu company de reclusió i dibuixant n’Albert Sala, que es troben dipositats al Museu de l’Exili a la Jonquera. Com diu la Mar, la neta del dibuixant, és corprenedor veure com des del patiment i la privació, des de la humiliació i la desesperació “pot sorgir l’art en totes les seves vessants”.

Poemes i il.lustracionsde les “Quartetes a la presó” d’en Josep Foguet i Doll i il.lustrat per Albert Sala. Publicació inèdita. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Tanmateix, una persona ben connectada amb les autoritats franquistes s’interessa per l’estat de salut d’en Josep Foguet. Aquesta persona aconsegueix que s’insti un consell de guerra sumaríssim, on és absolt. La Montserrat, també aconsegueix les autoritzacions per fer-se’n càrrec i endur-se’l a casa seva. En Josep Foguet, que havia entrat a la presó amb 80 kg de pes, surt de Montjuïc amb 37 kg. . Però ara va de la mà de qui l’ha salvat, i de qui serà la seva companya i esposa durant la resta de la seva vida. Amb ella tindrà dos fills i una nova vida pel davant.

Jaume Ramon Solé.

(El meu més profund agraïment a les families de Mar Sala López i d’Ignasi Foguet Dalmau per la informació facilitada per a la realització d’aquest escrit.)

Publicat a la Nova Tàrrega del 31 d’Octubre de 2019.

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Rosa Foguet i Doll. (12)

“A la meva esposa, Rosa Foguet i Doll, natural de Tàrrega, li dedico generosament el llibre del qual ella també en forma part, ja que va ésser la madrina de la 128 Brigada Mixta que tant bé va cobrir el seu sector a l’Aragó, la defensa de Poleñino i d’Alfarràs, i particularment el pont de Balaguer i la Sentiu” (1)

Amb aquestes paraules, en Joan Sans Ricart dedica a la seva companya Rosa Foguet, el llibre de memòries de la guerra, “Comissari de xoc”, de Pagès Editors i amb pròleg de l’inoblidable Manuel Vázquez Montalbán. 

En Joan Sans ens explica que, amb 16 anys, la Rosa Foguet, “viu la guerra com a mobilitzada als Serveis d’Ajuda de la reraguarda. Forma part d’aquell jovent que no accepta el feixisme i que vol la llibertat. Pensa que els joves d’avui “hem de saber sacrificar-nos si volem ser un dia dignes de nosaltres mateixos”. I ens la descriu dient: “és morena i té els ulls verds”.

A l’esquerra una Rosa Foguet i Doll alegre i somrient, acompanya a Maria Anguera Batet, secretària de Federica Montseny a Sant Ponç – Herault.

En Joan Sans coneix la família de la Rosa, gràcies a que els pares d’ell i d’ella, havien estat tractants de mules i de cavalls, i s’havien conegut a les grans fires de bestiar que se celebraven a Salàs de Pallars. Com ja vaig contar en l’anterior capítol, ells dos, un cop a l’exili a Tolosa de Llenguadoc, son detinguts però aconsegueixen que l’alcalde de l’Albi intercedeixi per ells, els hi trobi feina i un lloc on viure plegats amb tota la família.

Crònica targarina del 18 de desembre de 1937 on es narra la presentació a Tàrrega, de la institució benèfica “La Dona a la Reraguarda” que presideix na Rosa Foguet i Doll.

A principis dels anys 1940 es casen i tenen dos fills. El primer s’anomena Víctor, per l’esperança en la imminent victòria sobre el feixisme i la segona Aurora perquè, després de molts dies rúfols, a l’hora de néixer, va sortir el sol.

La Rosa que havia après confecció als cosidors de Tàrrega, treballa en dues vessants. Per un costat cus la roba per la resistència, per fer-la arribar amb missatges als plecs, als presoners que es troben a les presons franquistes. Per l’altre, aconsegueix fer-se un nom en el món de la alta costura. Els seus models es presenten a Paris i a altres ciutats franceses. Casa seva és un refugi per a tothom, però sobretot per als militants de la CNT perseguits, o malalts, i en el seu taller de costura hi ha un constant anar i venir de visites i de reunions clandestines. 

“Mujeres de Temple” de Sara Berenguer de la Editorial L’Eixam, dedica un capítol a narrar la biografia de na Rosa Foguet i Doll com a lluitadora antifeixista.

La detenció del Joan Sans, per part del govern pro-nazi de Vichy i el seu trasllat a un camp de treball, així com els registres i les detencions, van minar la moral d’una Rosa que es troba sola amb els dos nens i amb un present i un futur del tot incert.

Amb la victòria aliada sobre el feixisme l’any 1945, reneixen les esperances de llibertat i de poder tornar a casa. En Joan rep aquell any l’encàrrec de la Frederica Montseny de reorganitzar la CNT a l’exili. Mentrestant s’assabenten de la mort a Mauthausen del Ton Foguet, el germà gran de la Rosa. 

Malgrat la fi de la guerra, sempre viuen sota sospita. Els serveis secrets francesos no els deixen tranquils. A casa seva acullen fills i dones de militants anarquistes que cauen a mans de la policia franquista. Els registres de la gendarmeria francesa son constants. Els pares de la Rosa no poden més amb l’ambient d’ansietat en que viuen, i marxen del seu costat.

En Joan Sans Sicart , company de Rosa Foguet, i na Sara Berenguer Lahosa autora de la biografia “Mujeres de temple” a la presentació del llibre a Besiers el dia 20 de novembre de 2005.

La llarga nit del franquisme no s’acaba. Lluny del poble i de casa, lluny de les amigues i de les companyes. L’exili es fa etern i la salut de la Rosa es va alterant. La seva alegria i el seu somriure s’apaguen. Viu una vida que no és la seva vida. Voldria ser lliure, vora la seva gent, vora els llocs dels records de la seva infantesa.

El 1954 porten a casa seva el pare que havia emmalaltit i viu amb ells fins que mor. La seva mare Francesca mor més tard a Besiers a casa de la germana Núria. Tots dos son enterrats amb honors d’estat dels “Anciens Combattants”, per honorar la memòria del seu fill Antoni mort a Mauthausen. Uns homenatges que per cert, mai han rebut a casa nostra.

El Víctor és enginyer i l’Aurora historiadora, la família viu una certa estabilitat. Però una nova sotragada arriba, per endur-se definitivament les il·lusions de la Rosa: Tota una vida de lluita, de sofriment, d’entrega, de privacions, i de sacrificis  no serveixen per a res i son repudiats pels seus. En Joan perd la confiança de la CNT i de la seva amiga Federica Montseny. Un nou abisme s’obre a la seva vida. El Joan ho pot portar, la Rosa no pot més i s’enfonsa.

La Rosa és internada en un sanatori. Mor el dia 8 de novembre de 2002 a Plasença deu Toish vora Tolosa de Llenguadoc. (2)

La Rosa Foguet i Doll, morí víctima de la immensa pena de l’exili.

Al proper escrit parlarem del seu germà Josep.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 11 d’octubre de 2019

(Postdata: Fa pocs dies hem descobert una correspondència inèdita. Les cartes escrites per la Rosa al seu amic en Norbert Orobitg des de l’exili. Properament en parlarem).

1. “Comissari de xoc”, Joan Sans Sicart. Lleida 2001. Pagès Editors.
2. “Mujeres de temple”, Sara Berenguer. Tavernes Blanques 2008. L’Eixam Edicions.
3. “Comisario en el exilio”, Joan Sans Sicart. Lleida 2004. Editorial Milenio.

Targarins als camps d’extermini nazi. Les víctimes oblidades: Antoni Foguet i Doll. (11)

Amb la retirada del febrer del 1939, l’Antoni Foguet és dels darrers en creuar la fronter. Com molts exiliats va a parar als camps de concentració d’Argelers, Agda i Sant Cebrià. Al camp d’Argelers el trobem a la: “Dixième liste des exilés politiques appartenant aux partis républicains démocratiques de Catalogne”, on consta com a comptable i amb 25 anys d’edat.

Relació de refugists al Camp de Concentració d’Argelers a principis de 1939.

Surt del camp per anar a una companyia de treballadors prop de Montpeller, però l’exèrcit francès el desplaça a les fortificacions de la frontera amb Bèlgica; allí serà fet presoner per l’exèrcit alemany durant la batalla de Dunkerque el juny de 1940. És enviat al camp de presoners de guerra de Olsztyn a Polònia, i quan el govern de Franco no reconeix com a espanyols, als republicans detinguts pels nazis, i els deixa en mans de la bàrbarie, perd l’estatus de presoner de guerra, i és enviat al camp d’extermini nazi de Mauthausen el 9 d’agost de 1940.

Xemeneia del forn crematori de Mauthausen. Imatge del 5 de maig de 2019.

A Mauthausen, l’Antoni Foguet rep el número de de matrícula 3.601. El  gener de 1941 és traslladat al camp satèl.lit de Gusen. Allí aguanta fins el 9 de desembre de 1941 on mor a l’edat de 27 anys. Probablement fou assassinat a la cambra de gas del camp i incinerat al forn crematori del mateix. (1)

Forn crematori de Gusen on fou incinerat després de passar per la cambra de gas n’Antoni Foguet i Doll, Maig 2019.

Acabada la guerra els pares i els 4 germans petits de la família formada pel matrimoni Antoni Foguet Botines i Francesca Doll Casanovas, també van marxar cap a l’exili i es van establir a la Bretanya francesa. El seu germà Josep, que es va amagar a Barcelona, va ser detingut i fou fet presoner durant 3 anys al castell de Montjuïc, d’on finalment  en va poder sortir.

La germana de l’Antoni, la Rosa Foguet i Doll nascuda a Tàrrega el 20 de juliol de 1920, serà a partir d’ara la protagonista de la nostra història.

Durant el juliol de 1936 va prendre partit per la revolució i la defensa de la República. Va treballar a Tàrrega de mitjancera entre les autoritats civils i els comandaments de l’exèrcit. El mes de setembre del 1937, amb només 17 anys, va prendre la paraula en un acte públic a la Plaça Major de Tàrrega, d’homenatge a les tropes republicanes del Segre i del Montsec. Fou en aquest acte, mentre feia entrega de la bandera republicana, al Comissari del Primer batalló de la 128 Brigada Mixta, en Joan Sans Sicart, de la XXXII Divisió, quan es va enamorar d’ell. Més endavant seria el seu company de vida i d’exili al llarg de 66 anys. En Joan Sans Sicart, mestre racionalista i militant anarquista. Fou un destacat esportista , campió de Catalunya en varies modalitats d’atletisme, i membre de la CNT des dels 14 anys. Va ser comissari de la Brigada de Xoc de la XXVI Divisió i del XVIII Cos d’Exèrcit durant la Batalla del Segre i establert a Tàrrega.

Joan Sans Sicart, parella de Rosa Foguet i Doll. Mestre racionalista i Comisari de la 26ena. Divisió. Membre de la CNT. A Tàrrega fou el responsable de la voladura del raval del Carme durant la retirada del gener de 1939, per alentir l’avanç de l’exercit franquista. Amb tot va evitar la voladura del camapanar de la Parròquia i de l’Avinguda de Catalunya.

Quan els responsables del PSUC on militava la Rosa, van saber que festejava amb un membre destacat de la CNT, la van voler enviar lluny de Tàrrega. Però en Joan va aconseguir que fos traslladada a les Borges Blanques.

Quan la retirada republicana el 1939, per indicacions del Joan, la Rosa Foguet es refugia a Girona a casa dels pares d’en Joan Sicart i marxa amb ells cap a Perpinyà on els acullen uns amics. Finalment en Joan aconsegueix escapar-se del camp de concentració, i els localitza. Tots dos, ara si, es traslladen a Tolosa de Llenguadoc, on son detinguts només arribar a l’estació de tren.  (2)

Fragment de la crànica de la batalla de Tàrrega d’entre el 6 i el 15 de gener de 1939, relatada per Joan Sans Sicart al seu llibre “Comissari de xoc” de Pagès Editors. Lleida 2001.

En el proper número parlarem de la intensa militància i de la experiència vital a l’exili occità de na Rosa Foguet i Doll. Una targarina més oblidada per la història i que hem descobert seguint el fil del seu germà assassinat a Mauthausen l’any 1941.

Que el record de la Rosa Foguet Doll sigui de nou reclam de llibertat i de justícia, a les cases i als carrers de la seva ciutat i en la lluita pels drets la dona.

• (1) “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana”, de Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella. Ajuntament de Tàrrega. 2008.
• (2) “Mujeres de temple”. Sara Berenguer Laosa . L’Eixam Edicions. Tavernes Blanques. 2008.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 27 de setembre del 2019

Targarins als camps d’extermini nazi. Les víctimes oblidades: Antoni Foguet i Doll. (10)

 “Al meu germà Ton”

“Ton es deia el meu germà

malaguanyat per no viure.

Quan recordo el seu somriure

a voltes tinc de plorâ”.

“Tàrrega. Poemes de la terra meva”.

Josep Foguet i Doll. 1951.

En Ton Foguet i Doll era el més gran dels sis germans de “Cal Feliç”. Els pares, l’Antoni i la Francesca vivien al carrer Agoders de Tàrrega amb els seus sis fills el Ton, el Josep, el Lluís, la Rosita, l’Isabel i la Núria. El primer havia nascut el 1914 i la Núria, la més petita, l’any 1936. 

Cens Municipal dels 8 membres de la família Foguet i Doll del Carrer Agoders de Tàrrega, del mes d’abril de 1936.

Els Foguet tenien una agència de col.locació i feien d’intermediaris de grans, farratges i finques al carrer Sant Pelegrí, molt a prop de la via. El Ton treballava de comptable en una empresa targarina i vivia el dia a dia de l’actualitat cultural, esportiva, social i política de Tàrrega, igual que el seu germà Josep, el qual tingué un important protagonisme cultural a la ciutat, conjuntament amb els seus companys de la Unió d’Estudiants de Tàrrega: Manuel de Pedrolo, Josep Pané, Felip Lorda, Norbert Orobitg, Sebastià Piera, Marius Amigó, Salvador Mayoral, Josep Mas i Baldomer Moncunill, els quals publiquen l’any 1935 la revista “Ressò”.

Anunci d’Antoni Foguet (pare) a la Crònica Targarina, número 207, del 14 d’agost de 1925.

El juny del 1933 trobem el primer escrit de caire social i reivindicatiu de l’Antoni Foguet, a la “Crònica targarina”, on denuncia l’incompliment per part de certs patrons, del nou horari mercantil dels comerços. I proposa coses tan impensables a l’època com aquesta: “I ara que parlem d’obrir i tancar, ¿perquè tot el comerç—llevat dels establiments de queviures— no acorden tancar dues hores al migdia, com ja fan alguns gremis?”.

Aquell mateix any, com a membre del grup Excursionista “O ara o mai”, també publica un article titulat “Pins i muntanyes. Diari d’un excursionista”, on narra la sortida de 14 targarins a Sant Llorenç de Munt i que que acaba amb aquestes paraules: “Tinguem entusiasme amb la muntanya i amb l ‘excursionisme, el deport pur i noble. Tots podem fer el que fa un altre, la voluntat i el vigor de la joventut tot ho pot. La satisfacció de l’èxit i una recordança agradosa ens ha quedat d’aquesta excursió.”

Album de fotografia de la sortida del Grup Excursionista “O ara o mai” de Tàrrega, de qui n’Antoni Foguet i Doll en feu el reportage a la “Crònica targarina”.

El Juliol del 1934 un pioner Antoni Foguet encapçala la recollida de signatures i l’escrit per reclamar a l’Ajuntament de Tàrrega la construcció d’una piscina municipal i advoca per la constitució d’una entitat que s’hauria d’anomenar “Club Natació Tàrrega”.

Fotografia d’Antoni Foguet i Doll cedida per la seva germana Nuri i publicada a “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana”, de Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella. Ajuntament de Tàrrega. 2008.

Durant la guerra milita al POUM i és nomenat comissari al front. El juny del 1937, envia  una col.laboracio a la “Crònica Targarina”, que en certa manera és la premonició de la seva pròpia tragedia a Mauthausen quatre anys més tard, es titula “L’heroi anónim”: 

“El vaig veure més tard i d’una manera impensada, damunt el llit d’un hospital. Llavors estava tot pàl·lid i amb la mirada fixa vers el sostre de la sala. Se li escolaven els pocs moments de vida que li restaven.

Per la seva ment, indubtablement, li transcorrien en aquells instants, els records més preuats de la seva existència i les imatges dels éssers més estimats de tota la seva vida. I ell restava com seré i immòbil, dintre aquella quietud tan profunda i amargant.

Tinguem-lo sempre en la nostra ment”. 

L’Antoni, la Isabel, el Lluís i la Rosa marxaren cap a l’exili. El Josep es quedà a Barcelona i fou represaliat i tancat a la presó de Montjuïc. 

El destí de la família Foguet Doll serà tràgic i desolador. Cap d’ells tornarà a viure a Tàrrega. L’Antoni mor l’any 1941 al camp d’extermini nazi de Mauthausen – Gusen.

Homenatge a l’Antoni Foguet i Doll a la “Sala dels Noms” Mauthausen. Relació dels noms dels presos deportats assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

Les dues germanes de l’Antoni que viuen a Occitània, la Nuri a Besiers amb 83 anys i la Isabel a Albi amb 93 anys, ens han contat la seva història. L’acabarem d’explicar al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de setembre de 2019