Arxius mensuals: Octubre de 2020

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili de Francesc Plassa i Estruch (10).

“El nostre pare no ens parlava gaire de la seva joventut a Espanya (massa nostàlgica), ni tampoc de la guerra (massa tràgica)”.

Rosine Bates- Plassa.

El record transmès, (i curosament guardat), per en Francesc Plassa als seus fills, ens ha permès recuperar la història d’una família targarina, que va marxar cap a l’exili l’any 1939.

Dues fotografies que es va endur a l’exili, en Francesc Plassa  i n’Antònia Carulla que va ser la seva parella. 1934-35. ( Familía Plassa – Minotte).

En Paquito Plassa i Estruch, fou el germà petit del mestre Plassa, i igual que la Maria Castellà i la germana Maria, van haver de deixar-ho tot i marxar lluny del seu lloc d’origen. En Paquito va deixar a més a Catalunya, a la seva companya Antònia Carulla de qui no em pogut trobar cap indici.

En Francesc i la seva amiga Antònia a l’esquerra, passejant amb una altra parella per Sant Eloi. Al fons la farinera Montserrat. Tàrrega 1936. ( Família Plassa – Minnotte).

En Francesc Plassa havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril de 1918. Amb 12 anys és orfe de mare i  de pare, i anà a viure a casa del seu germà a Cal Pera, a l’Avinguda de Catalunya 44, on també hi havia l’Acadèmia Comercial. El 1932 inicià els estudis de Pèrit Mecànic a Terrassa, i als 17 anys va començar a treballar al taller d’en Blai Vallverdú, concessionari a Tàrrega de la Chevrolet.

Taller d’en Blai Vallverdú on en Francesc Plassa va entrar a treballar després d’acabar els estudis de mecànic a Terrassa. (Crònica targarina 1933).

Alumnes de l’Acadèmia Comercial a la pujada de Sant Eloi al costat de la via. En Francesc Plassa és el noi més gran ajagut a terra amb una branca als llavis. 1933. (Arxiu – Família Ramon Solé).

En Paquito destaca com a jugador de futbol als equips de les penyes targarines, i al Futbol Club Tàrrega. A la fotografia que reproduïm, veiem al Francesc amb els companys Víctor Puig i Figueres, amb la samarreta de la Penya Comercial, hi diu: “Tàrrega 31- 3 –1934. El bo del meu futbol. Companyerisme, noblesa de joc, no pas les condicions en que jugava després i me’l feren avorrir”. “Tots tres som al front. El Figueres ferit. 17 – 9 – 1937”. Sabem d’en Víctor Puig, de Cal Tano. No hem torbat informació sobre qui era en Figueres.

Vestits de fubolistes amb la samarreta de la Penya Comercial. En Victor Puig de “Cal Tano”, passa el braç per sobre d’en Francesc Plassa a la dreta.. Assegut a terra al davant, en Figueres. 1934-1937. (Arxiu Família Plassa – Minotte).

Revers de la fotografia anterior. !934 – 1937. (Família Plassa Minotte).

Un dels pocs objectes que s’endugué cap a França fou el seu violí. Probablement degué aprendre a tocar-lo a l’Acadèmia del Professor de solfeig, piano i violí en Ramon Ribera al carrer d’Urgell. La seva habilitat en tocar el violí fou una via per a la integració a la petita comunitat francesa on va fer cap.

Diu la “Crònica targarina”, que el dia 27 de març de 1937, el Francesc s’allistà a la columna de milicians del POUM i marxà cap el front. Tenim indicis de que fou destinat de de xofer  a l’estat major republicà.

En Francesc Plassa a la dreta i un amic al davant dels vehicles militars de l’Estat Major de l’exèrcit republicà on feia de xofer durant la guerra. 1937 (Arxiu família Plassa – Minotte).

Amb la retirada, fa cap al camp d’Argelers i després al camp d’Agde on s’hi concentren 25.000 refugiats, la majoria catalans. En aquest camp organitzat pel Govern de la Generalitat, les condicions de vida son millors que als de les platges. Amb tot, va patir una úlcera d’estómac que no es va tractar, i durant tota la seva vida no va poder fruir dels “plaers de la taula francesa”.

Els propietaris dels boscos de la Borgonya, van contractar refugiats dels camps per fer de llenyataires a un petit poble vora Dijon, anomenat Bussy la Pesle, a la Côte d’Or, que tenia menys d’un centenar d’habitants. En Francesc s’apunta a la feina i hi va. Són entre cinc i deu homes, treballen fort i la guerra els afecta poc.

Mentre la seva germana Maria viu a Saint Etienne. El Francesc se n’hi va per trobar feina de mecànic. La Maria se’n torna cap a Catalunya, on hi té la seva filla Maria amb la seva germana Pepita a Barcelona, però el Paquito no vol tornar. A Bussy-la-Pesle, hi té els companys i una noia de qui s’ha enamorat: és la Suzanne. Ella serà la seva companya de tota la vida i la mare dels seus tres fills.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de maig de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (9).

“Els homes terribles li digueren:

  • Ets tu el mestre que no volia que es resés a l’escola? Ets tu qui reunia xics i xiques com si foren germans i germanes? Ets tu qui retirà el Crist de l’aula i els llibres d’Oracions? Ets tu qui feia cantar la llibertat?
  • Si, jo sóc eixe mestre.
  • Doncs, ara, ni Déu ni el diable et podran salvar”.

                        Mestre Herminio Almendros. “El futur us pertany”. Febrer de 1939.(1)

El mestre Lluís Plassa visqué els darrers mesos de la seva vida a l’Hospital de la ciutat portuària de  Saint Nazaire al Loira Atlàntic. Des d’aquest port al llarg de l’any 1939, milers d’exiliats marxaren cap a Amèrica per poder refer les seves vides, lluny dels feixismes que en aquells moments s’imposaven arreu d’Europa. Els governs de Mèxic, Cuba, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, la República Dominicana i Xile es mostraren disposats a acollir i aixoplugar, aquest capital humà i intel·lectual que l’estat espanyol volia exterminar. Els mestres que anessin cap aquests països, tenien un lloc de treball garantit.

Durant els darrers quinze dies de la seva vida, en Lluís va poder tenir al seu costat a la seva estimada esposa Maria, tal i com ens narra en una carta escrita des del camp de Agde el juliol de 1939, en Francesc Plassa i que en un altre escrit us l’exposarem.

Postals enviades des de Besiers per la Maria Castellà, el 8 i el 15 d’abril de 1939, al seu espòs Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire on es trobava ingressat. (Arxiu famíla Castellà – Puigfel).

Els governs de la Generalitat i de la República, els partits i els sindicats, dins les seves possibilitats, van organitzar a França, una xarxa d’informació i d’acollida per als seus dirigents i militants. El diputat aranès d’Esquerra Republicana en Josep Maria Espanya, amic de Lluís Companys, exiliat a França l’any 1936,  i que va organitzar una xarxa d’acollida dels perseguits pels incontrolats a la rereguarda durant la guerra, va acompanyar als dirigents d’ERC a l’exili, i organitzà la xarxa logística de migració de França cap a Amèrica dels exiliats.

El qui fou alcalde de Tàrrega durant la República, en Josep Davant, va marxar cap l’exili de Colòmbia juntament amb el mateix Josep Maria Espanya i d’altres catalans. Probablement en Lluís Plassa i la Maria Castellà, s’haguessin embarcat des de Saint Nazaire. Els problemes de salut del Lluís, relacionats amb el cor i els ronyons, es va complicar. A l’abril de 1939 des de l’Hospital de Saint Nazaire, escriu a la Maria per retrobar-se amb ella i marxar junts quan fos l’hora d’embarcar. La malaltia es va anar agreujant i la seva mort es produí el 8 de juny de 1939.

En Lluis Plassa i la seva esposa Maria Castellà amb uns amics a la platja abans de la guerra. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

En Paquito Plassa va arribar a Saint Nazaire l’endemà de la mort del seu germà Lluís. Ell es va preocupar perquè el decés quedes registrat a la premsa del dia i es feu càrrec de la seva cunyada. Els arxius de l’Hospital i del cementiri de Toute – Aides van desaparèixer durant la Segona Guerra Mundial, i sense aquest registre, probablement la notícia del destí d’en Lluis Plassa hagués quedat sense aclarir.

El sindicat de mestres de la FETE – UGT, va organitzar des dels camps de refugiats la sortida cap a Amèrica als mestres exiliats. L’11% dels mestres catalans, més de 450, van creuar la ratlla de la frontera el 1939. Herminio Almendros mestre del col·lectiu “Batec” i que tingué el primer destí com a inspector de la zona de Lleida, escrivia al seu diari del maig de 1939: “A la fi, del port de Saint Nazaire, a la desembocadura del Loira, salpà el “Flandre”. En la travessia hi trobarem moltes persones conegudes: unes pertanyien a la seua mateixa esfera i altres havien exercit diferents responsabilitats en el govern de la República”. L’acompanyava en el mateix viatge en Josep Maria Ferrater i Mora en destinació a l’Havana (1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

Diari “Le Courrier de Saint-Nazaire” informant del decès de Lluis Plassa el 9 de juny de 1939

Amb tot, l’ànsia de venjança del règim franquista no tingué aturador. Un any després de la seva mort i mentre la seva esposa Maria Castellà ja era a la presó, el nom de “Luís Plaza Estruch” apareix a la instrucció de la “Causa General sobre la dominación roja en España”, per haver prestat els seus serveis al “Consell de l’Escola Nova Unificada” l’any 1936.(2)

“Causa General sobre la Dominación Roja”, on s’hi va encausar a LLuís Gabriel Plassa Estruch després de mort.

A Saint Nazaire, al Cementiri de Toutes-Aides, a la fossa comuna, hi descansa un dels targarins que més van patir per Tàrrega al llarg del segle XX. Mestre, regidor i targarí. En Lluís Gabriel Plassa i Estruch, va servir la seva ciutat amb honestedat i amb sacrifici. Tàrrega li deu un homenatge d’agraiment i de record.

Jaume Ramon Solé.

(1). És possible que abans de marxar cap a Amèrica l’Herminio i en Ferrater i Mora, visitessin al seu amic i company Lluis Plassa a l’Hospital de Saint Nazaire.

(2). Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN).

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 d’abril de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà (8).

Suposàvem que el Lluis Plassa i la Maria Castellà eren a l’exili en algun indret proper a Besiers. Les postals amb les que ambdós s’escriuen, son d’aquesta ciutat. El 15 d’abril de 1939, la Maria escriu: “Jo segueixo bé, igual desitjaria que estesis tu, esforça’t força, en menjar quan tinguis gana, i no et capfiquis per res, només per la teva salut, que després d’un temps un altre en ve, i amb paciència tot s’alcança i la salut no en val de menos”.

El 26 d’abril el Lluis li respon des de l’hospital: “Maria del meu cor: són tantes les injeccions que em donen que em tremola el cor com un motor. Crec que vetllen pel meu cor: ja no em ve d’ací. Ahir vaig provar de començar-te una carta i ho vaig tenir de deixar; avui sembla més calmat i et faig aquesta postal…. Res de nou a l’oest. La dama aquella que t’ha de fer venir ha passat aquest matí com un llamp i sols m’ha dit que tot anava bé…. M’encoratges amb les teves paraules de paciència… i en necessito molta, entre les febres i les diarrees: però a la febre ja hi estic acostumat”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-1-plassa-oest.jpg
Revers de la postal escrita des de l’Hospital de Saint Nazaire per en Lluís Plassa a la seva esposa Maria Castellà el 26 d’abril de 1939. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

A l’abril de 1939, en Lluís es troba greument malalt i és a l’oest. La Maria es troba allunyada d’ell, no sabíem res més. Mesos més tard, el 23 de desembre de 1939, quan ella és detinguda a Tàrrega i duta a la presó de Lleida, on declara que és viuda. Consultats els “Archives départamentales de l’Hérault”, no consta cap refugiat ni cap ingrés hospitalari amb el nom de Lluís Plassa. Amb tot, casualment, el mateix arxiu ens informa de l’existència d’un refugiat anomenat Francesc Plassa Estruch, a la llista d’internats del camp d’Agde. Aquesta informació ens obre noves portes i una allau d’informació que avui encara dóna noves notícies. A més, enlloc consta com a exiliat el Francesc, el germà del Lluís, que havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril del 1918 i on havia viscut al costat del seu germà Lluís.

Amb tota aquesta informació i amb l’ajut de la família Castellà Puigfel, vam anar desgranant possibles hipòtesis per aconseguir saber quan i on va morir en Lluís Plassa. A Catalunya vam trobar el testimoni de la Jovita Parellada, cosina dels Plassa, però ella tampoc coneixia el destí del Lluís. El registre civil tampoc aporta cap informació, ni del Lluís ni del Francesc.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-2-plassa-agde.png
Registre de l’ingrès de Francesc Plassa al Camp de Concentració d’Agde. En aquest camp anomenat “Dels catalans” hi van fer cap la major part d’exiliats catalans. (Archives départementales de l’Hérault).

Una suposició ens va fer pensar que en Francesc Plassa s’havia quedat i havia fet la seva vida a França. La targeta postal enviada a la Maria abans de 1944, on s’adreça a ella com a germana ( en francès cunyada és “belle soeur”), ens va fer centrar la recerca al país veí. La recerca va donar els seus fruits i a París vam trobar en Louis François Plassa. Es tractava del fill del Francesc Plassa, (la família i els amics l’anomenen Quico) qui, primerament sorprès i després amb molta cordialitat, ens posà en contacte amb la seva filla na Sandrine, i amb les seves germanes na Marysé i na Rosine que viu a Austràlia.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és plassa-francesc.jpg
Targeta enviada des de França per en Francesc Plassa, a la seva cunyada Maria Castellà a Tàrrega . 1944. (Arxiu família Castellà – Puigfel).

Amb el testimoni del Quico, hem anat retrobant poc a poc la història dels Plassa a França:

“Jo sóc en Quico, el fill de Francesc Plassa. Paquito era el germà de Lluís. Després de passar pels “camps”, el meu pare va anar a parar a la Borgonya amb altres exiliats, intentaré de descobrir la seva trajectòria durant aquella època”.

“L’oncle Lluís crec que va ser enterrat en una sepultura als voltants de la vila de Saint Nazaire a la Loira Atlàntica, no ho sé del cert. Tinc el record de quan érem infants vam fer un viatge familiar per retrobar la tomba del nostre oncle… Crec que en Lluís reposa en una fossa comuna”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és saint-nazaire.jpg
Ubicació de l’Hospital i del Cementiri de Saint Nazaire a la costa atlàntica de França. En aquesta població fou enterrat i fou on va viure els darrers dies en Lluís Plassa Estruch. Plànol de l’any 1940.

A partir del seu testimoni, les investigacions les vam centrar a la ciutat de Saint Nazaire. Desseguida, a les hemeroteques dels diaris locals vam torbar la confirmació de la mort d’en Lluís Plassa Estruch als diaris: “Le Courier de Saint Nazaire”, “Le travailleur de l’Ouest”, o a l’”Eco de la Loire” del 9 de juny de 1939, que en un petit anunci informa:

“Monsieur Louis PLASSA.

Deuil : 8 H. 30, Hôpital.

Offices : chapelle.

Inhumation : cimetière Toute- Aides”.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és foto-4-eco-de-la-loire.png

Probablement la mort es produí el dia abans el 8 de juny de 1939. Tenia 36 anys.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 10 d’abril de 2020.