Monthly Archives: December 2015

Imaginem la utopia

Cami de la Figuerosa

Marge de pedra, al camí de la Figuerosa als Plans de Conill.

Sempre, des d’antic, el paisatge, la terra i la natura han provocat en els humans un respecte sagrat d’admiració i de veneració

Cap religió, creença o costum, vulneraven el codi no escrit de la submissió humana als principis i als valors que, la saviesa de la natura i del treball d’antigues generacions, havien establert i que calia preservar.

Però arribà un dia en que tot se n’anà en orris. Fou el mateix dia en que vam deixar de retornar a la botiga els envasos de vidre i que la gent va deixar de cantar al camp. Fou quan en les nostres vides aparegueren les bosses de plàstic, les tovalloletes, els mocadors de paper, els bolquers d’un sol ús i, tantes coses que no servien per a res més. Fou quan de les vores dels camins i de les carreteres, en vam talar (i en seguim talant) els arbres, quan vam deixar d’escombrar les voreres del davant de casa, quan vam deixar de plomar les gallines i d’espellar els conills a casa. Fou, quan vam deixar enrunar sense remei, els marges de pedra i les cabanes, quan vam abatre les centenàries oliveres…. i fou així, quan tot s’ensorrà.

Abans d’ara i abans d’abans, des de sempre, tot s’arreglava i tot s’aprofitava fins a l’infinit. La fusta servia per embalar i per cremar. El paper servia per escriure o per llegir, i després per embolicar o netejar el que calgués. El fil, el cordill, l’espart o la roba es reutilitzava. Les puntes dels claus es redreçaven i tornaven a fer-se servir.

No existien les paraules reutilitzar o reciclar. Però per un principi bàsic de supervivència tot s’aprofitava, i res perdia cap utilitat fins que no tenia remei. L’instint ens deia el que calia fer.

I vingué la bogeria del consum pel consum fins ser, on mai s’havia d’haver arribat. El planeta ja no pot més, hem destarotat el clima, hem embrutat les aigües i els mars, hem enverinat la terra. El nivell dels mars puja, i amenaça en inundar les àrees costaneres més poblades, minven les espècies i la biodiversitat. Ningú sap si el punt de no retorn és a prop o ja l’hem sobrepassat. Les migracions humanes d’avui, no son res comparades amb les que s’esdevindran en el futur.

Però les solucions i les iniciatives per un futur digne i esperançador per a la humanitat, vindrà de la mà dels ciutadans i dels seus governs municipals. Serà amb petites actuacions arreu, que canviarem i transformarem, tot allò que mata el planeta, destrueix la natura i discrimina a les persones. Només des d’uns municipis amb poder i amb capacitat de gestió, es podrà incidir en la vida quotidiana dels ciutadans per crear riquesa i de redistribuir-la d’una manera eficient. Només des d’uns municipis organitzats i des del compromís social i participatiu amb la ciutadania es podrà combatre, la reducció dels residus, l’escalfament global i el canvi climàtic.

Som a l’inici de l’hivern, quan el dia comença a renéixer i la llum guanya temps a la foscor. És el Nadal, el temps de l’esperança i de les bones voluntats, i per això avui us proposo imaginar utopies com a primer pas previ per fer-les realitat.

Imaginem un estat propi i descentralitzat amb dues administracions: L’estat i els ens municipals.

Imaginem uns municipis dotats de poder, eines, recursos i competències per gestionar i administrar les polítiques educatives, urbanístiques, mediambientals, agrícoles, de sanitat, de treball i formació, de serveis socials, de cultura…. etc. Uns municipis que impulsin la creació de riquesa i la redistribueixin, que vetllin per la qualitat de vida, per la ocupació, per recuperar el paisatge, per posar en valor el patrimoni, per cuidar i protegir la natura, per impulsar l’agricultura i la ramaderia lligades a la gastronomia, el turisme, l’ecologia i la tecnologia…..

Imaginem un ajuntament, abocat de ple en coses tan bàsiques com dinamitzar l’economia, coordinar la formació, fer política activa d’habitatge, promocionar el comerç i els serveis, cuidar i mantenir els carrers i els camins dels termes.

Imaginem una Tàrrega educadora, solidària i eficient, amb ocupació i serveis públics i privats de qualitat, orientada vers una economia verda i neta d’emissions, gestora dels seus residus, farcida d’iniciatives i, comptant sempre amb la força i el poder d’una ciutadania activa, compromesa i solidària.

Bones festes i bon any.

Jaume Ramon Solé.

Una joia medieval: La Creu del pati.

 

La Creu del Pati, una de les principals joies del nostre patrimoni, s’ha restaurat, i ja s’exposa definitivament a la nova sala permanent del Museu de Tàrrega, “Tragèdia al call – Tàrrega 1348”.

Creu2

La creu és obra de l’escultor Pere Joan i fou feta durant la dècada del 1430. La seva ubicació original era a la sortida del portal de Cervera, al Pati. Per aquest motiu sempre se l’ha coneguda pel nom popular de la “Creu del Pati”, perquè aquest va ser durant segles la seva ubicació original. El 2 de març del 1862, una forta ventada l’enderrocà i les restes de la creu van ser conservades.

La creu restaurada, que fins ara podiem veure a la Plaça Major, tenia una part original el nus, i una part superior, la creu, que és una rèplica feta als anys 1950 per l’escultor Carles Anadón. La reconstrucció de la creu a la Plaça Major, va ser inaugurada l’11 de setembre del 1955, com a “Monumento a los Caidos”. Les restes de la creu original han estat fins fa poc, al vestíbul del Palau dels Marquesos de Floresta.

Creu3

El nus de la creu, és la part que ens ha arribat més ben conservada, i s’aixeca damunt una columna octogonal, la qual és envoltada per vuit figures que descansen sobre una base, la qual és ornamentada en la seva part inferior per quatre escuts.

Les figures, ben proporcionades, mantenen uns posats naturals, van vestides amb elegància i irradien bellesa i harmonia. Els cabells arrissats, així com els detalls de la vestimenta, son una perfecta obra d’orfebreria feta en pedra. Els rostres femenins d’ulls ametllats, mostren confiança i serenor , així com els enigmàtics somriures, plens de gràcia i de misteri.

DSC_0278

Pel que fa a la iconografia del nus de la creu, cal destacar la figura principal de Sant Miquel que travessa amb una llança un dimoni/monstre que jeu als seus peus. En la seva vertical, davall seu hi apareix l’escut d’una serra i al seu damunt el Crist crucificat. Les set figures restants, les quatre masculines podrien correspondre al quatre evangelistes. Sant Mateu es troba a la vertical de la Verge Maria, i al davall seu l’escut de tres creus de roba, els altres serien Sant Lluc amb l’escut del llop, Sant Joan i amb molts dubtes Sant Marc o bé Sant Pau, que tindrien davall seu l’escut amb una casa. De les tres figures femenines, en podem identificar dues, Santa Llúcia i Santa Bàrbara, la tercera és difícil d’endevinar.

La restauració ha estat obra d’en Adriano Casagrande i na Inés Banegas, que amb la seva professionalitat han deixat la nostra Creu del Pati, neta i polida, per tal que hom pugui gaudir del privilegi de contemplar, amb tota la seva bellesa, una obra que mai ha deixat indiferent a ningú.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a Londarí. Gener del 2014.