Category Archives: Segarra

Un homenot de la Segarra: En Jaume Ferran i Camps.

El dia 6 de febrer del 2016 ens va deixar l’amic Jaume Ferran.

Va morir a Smyrna a l’Estat de Geòrgia, lluny de la seva Cervera natal, i més al sud d’on havia estat professor de literatura espanyola a la Universitat de Syracuse a l’Estat de Nova York.

En Jaume Ferran, va mantenir una intensa relació amb Tàrrega per motius familiars. A les seves “Memòries de Ponent” (Edicions 62, Barcelona 2001), ens explica els records viscuts amb el seu primer cotxe que anomenava la Bala Roja, i com agafava el camí de Tàrrega per anar a casa del seu tiet, en Josep Maria Llort, per berenar amb la germana del seu pare la tieta Antonieta, o per anar a ballar a La Granja, o per anar a jugar a tennis a l’Ateneu, o per anar a passejar pel Pati, on un dia, va conèixer l’Alfonso Costafreda.

9788429764772

Amb l’Alfonso Costafreda van ser amics d’estudis, de descoberta i de festa. Primer a Barcelona i després a Madrid. Junts van descobrir i fer amistat amb bona part de l’entorn literari de les llengues catalana i castellana: Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jose Agustín Goytisolo, Carles Barral, Manuel Sacristan, Joan Ferraté, Llorenç Gomis, Jorge Folch, Enrique Badosa, Vicente Alexiandre, Carlos Bousoño, Alberto Oliart. Joan Reventós. Antoni Tàpies, son alguns dels artistes, escriptors o intel·lectuals amb qui van fer amistat.

L’any 1973 l’Alfons va anar a visitar en Jaume Ferran i a la seva esposa Carmen a Syracuse als Estats Units. En aquells moments escrivia els nous poemes del llibre premonitori “Suicidios y otras muertes”, que es faria realitat amb la seva mort l’abril del 1974 a Ginebra. En el moment que en Jaume Ferran va rebre el telegrama es va posar a escriure dos llibres: el “Libro de Alfonso” de poesia, i un assaig sobre l’obra de l’Alfonso, que l’any 1981 es publicaria a la col.lecció “Los poetas”, de la la Editorial Júcar.

En Jaume Ferran cada estiu deixava les terres nord-americanes i passava les vacances al seu casal familiar de Cervera. A Cal Ferran a tothora hi érem benvinguts, sovint hi trobàvem al seu cunyat cerverí com ell i gran prohom de la cultura de la Lleida ciutat, en Jaume Magre, o bé l’estudiós i crític literari en Xavier García. Quan l’any 1984 una colla de joves de Tàrrega, que publicàvem la revista mensual “L’Imprès”, vam decidir recuperar de l’oblit el llegat del poeta Alfonso Costafreda, el vam anar a veure per que ens ajudes en la organització d’unes jornades en homenatge al poeta targarí.

ferran

“Homenatge a Alfons Costafreda, en el Xè. Aniversari de la seva mort”. Claustre de l’Escola Pia, 25 d’agost del 1984. Conferència d’en Jaume Ferran “Ciutat i poesia a la generació del 50. Alfons Costafreda”. A la fotografia Felip Lorda, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaume Ramon, Jaume Ferran i Francisco Carrasquer.

 

Un matí de dissabte de l’estiu del 1984, tota la colla de “l’Imprès”, amb en Jaume Ferran de guia, vàrem agafar el cotxe, i enfilarem la carretera de la platja cap a Calafell. No havia trucat ni avisat a ningú , però arreu on anàvem, rebien al Jaume Ferran amb crits d’alegria i amb els braços oberts. Arreu, el seu nom i la seva presència ens obria totes les portes. Així fou, com en un sol matí, vam conèixer i parlar amb en Carles Barral a Calafell, amb en Joan Reventós a casa seva a la platja de Sant Salvador del Vendrell, i amb en José Agustín Goytisolo a Barberà de la Conca.

L’homenatge a Alfonso Costafreda es va celebrar al claustre de l’Escola Pia i hi participaren a més d’en Jaume Ferran, en Carlos Barral, na Rosa Ferran, en José Agustín Goytisolo, Rafael Tomero, en Jaume Pont, en Pere Rovira, en Francisco Carrasquer, en Adolfo Garcia Ortega, en Felip Lorda, en Xavier Garcia i en l’acte de cloenda a la Granja van intervenir el Mestre Joan Tous i la poetessa na Josefina Vidal.

De llavors ençà, durant molts anys, cada estiu quan tornava dels EEUU , visitava amb constància als seus amics d’arreu. I ens animava a visitar-lo a cal Ferran de Cervera, on sovint hi fèiem petar la xerrada amb el seu cunyat en Jaume Magre.

En Jaume Ferran fou un gran estudiós de la nostra literatura. Poeta i escriptor, fou també un gran conversador, un home optimista, afable i senzill, ple de bonhomia i de vitalitat. Ara, des de la memòria i des del record de tots els qui el vam apreciar i estimar li diem “descansa en pau amic”.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 de febrer del 2016.

De quan fórem mallorquins.

Permeteu-me que, en aquests temps presents de procés polític envers un estat propi, divagui una mica sobre una anècdota històrica molt propera, intranscendent i poc coneguda .

Més d’un lector s’haurà posat les mans al cap, (amb tota la raó del món), al llegir el titular d’aquest escrit, però si que és cert que en el nostre actual terme municipal de Tàrrega, hi convisqueren durant una bona pila d’anys dos estats independents: El Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca, anomenat també de Mallorques.

Tot ve de la decisió del rei Jaume I, a l’hora de fer testament, quan va repartir els seus reialmes entre els seus fills Jaume i Pere. Jaume II fou nomenat rei de Mallorca, que comprenia els dominis de les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres possessions occitanes. Pere III el Gran, fou nomenat rei d’Aragó i Comte de Barcelona, que comprenia els dominis de Catalunya, València i Aragó.

744px-Comtats_catalans_s._VIII-XII.svg

Els comtats catalans des del segle VIII al segle XII

Els dos reialmes es van separar l’any 1276, amb totes les seves estructures d’estat incloses, i el Regne de Mallorca i amb ell el Comtat de la Cerdanya, s’independitzaren de Catalunya i del Regne d’Aragó.

El Comtat pirinenc de la Cerdanya, incloïa el Conflent, la Fenolleda, el Sabartès, el Ripollès i el Bergadà, amb la seva estranya llengua de la Marca de Berga que, arribava fins els termes d’Altet i de l’Ofegat en els seus límits septentrionals.

cerdanya_comtat

El comtat de la Cerdanya amb la seva llarga i estreta llengua  del segle XI, que arribava fins el terme d’Altet.

L’origen d’aquesta llarga i estreta llengua, que baixa des de Berga fins a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, les Oluges, Altet i l’antic terme de l’Ofegat , i que te a un costat el Comtat d’Urgell i a l’altre el Comtat de Barcelona, es remunta al temps de la conquesta, quan els efectius i les forces dels poderosos comtes de la Cerdanya eren necessàries per al combat contra les possessions islàmiques de la “Madina Al-balagi” (Balaguer) i “Larida” (LLeida), a “al-Tharg al-ala” (Marca Superior). Per a la participació en la conquesta i el repoblament de les noves terres, els senyors del comtat necessitaven un espai físic per on transitar, sense abandonar la jurisdicció comtal.

Així doncs, per aquesta raó històrica, una part del nostre terme municipal actual fou mallorquina, i els seus habitants, mallorquins i vassalls del Regne de Mallorca.

L’any 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós reannexionà el Regne de Mallorques a la unió d’estats de la “Corona d’Aragó”, cadascun amb la seva entitat jurídica i els seus drets propis, però que el monarca ja no podia dividir ni alienar mai més.

D’aquesta manera fou, com fórem mallorquins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de geenr del 2016.

80 anys de la gran tragèdia. La guerra civil a Tàrrega 1936-1939.

“Qui répondrait en ce monde à la terrible obstination du crime si ce n’est l’obstination du témoignage ?

” Albert Camus, les Justes, 1949.

Fa vuitanta anys de la nostra guerra civil. Aquest fet històric, fou el que més va condicionar les nostres vides i el conjunt de la nostra societat durant els darrers cent anys. La guerra civil espanyola, va tenir i segueix tenint avui, un impacte brutal, de conseqüències certes i reals, en el nostre esdevenir polític, social i nacional.

Permeteu-me doncs, que a risc de fer-me pesat, intenti recordar i aglutinar en aquest darrer escrit de Londarí, el que va significar, el cop d’estat del 1936, la conseqüent revolució a la reraguarda i la definitiva victòria de les tropes franquistes l’any 1939  en el nostre entorn més proper de la ciutat de Tàrrega i dels pobles.

fite1

L’alcalde de Tàrrega Francesc Fité Pons acompanya al president de la Generalitat Francesc Macià, en la seva visita a Tàrrega el 25 de maig del 1931. En Francesc Fité, alcalde republicà de Tàrrega del 1931 al 1934, fou detingut a casa seva, al carrer Governador Padules, per les Milícies Antifeixistes la nit del 9 d’agost del 1936. L’endemà fou trobat mort i cremat a la carretera de Sant Martí prop dels Molars.

Amb la derrota dels militars colpistes el 19 de juliol a Barcelona, i la captura de l’arsenal bèl·lic i armamentístic per part dels milicians de la CNT-FAI, l’autoritat, l’economia i l’ordre públic a Catalunya va passar a dependre durant quatre mesos, del Comitè de Milícies Antifeixistes. A Tàrrega, les armes dels particulars i de l’armeria Casanelles van ser confiscades pel comitè local i dipositades a la seu del Comité de Milícies situat a la casa confiscada de Cal Segarra, a la cantonada del carrer Sant Roc amb l’Av. Catalunya.

Durant aquest període, es va produir un buit de poder, i les fatídiques i criminals patrulles de control, van establir arreu, un règim de terror, amb l’assassinat impune de milers de persones ja fossin religioses, benestants, d’ideologia de dretes o per motivacions de venjança personal.

El diumenge dia 26 de juliol del 1936, arriben a Tàrrega milicians que es dirigeixen al front d’Aragó i es produeix la destrucció i la crema d’imatges religioses, amb la participació activa de membres del Comitè Local. Les mesures preventives preses per l’Ajuntament d’expropiar els edificis religiosos, no va servir per evitar la destrucció bona part del nostre patrimoni artístic. Les gestions de l’alcalde Josep Davant, d’Esquerra Republicana i del sindicalista Francesc Mateu, va permetre, (en teoria), facilitar als religiosos i ciutadans que ho demanessin, salconduits per poder marxar i circular sense perill pel pais.

El dia 28 de juliol del 1936, mentre es dirigeixen a l’estació del tren per marxar de Tàrrega, els milicians detenen un a un, els dotze religiosos i joves seminaristes del Convent del Carme de Tàrrega, que son torturats, executats i alguns cremats vius, la matinada del dia 29 al Clot dels Aubins a Cervera. Va circular el rumor que els salconduits dels carmelites estaven marcats per tal de facilitar-ne la seva detenció.

Pocs dies més tard, son assassinats vuit religiosos escolapis, cinc sacerdots de la parròquia. El mateix succeix amb els tres alcaldes de Tàrrega, elegits democràticament durant el període republicà: en Francesc Fité Pons, en Baldomer Trepat Galceran i en Josep Prats Busquets, que van ser assassinats, en uns fets sense precedents arreu de les nostres comarques. Tres persones més al Talladell i a tres més a Claravalls corren la mateixa sort.

La por s’escampa i aquells que veuen perillar les seves vides, s’amaguen o emprenen la fugida cap a França i d’allí entren a la zona controlada pels rebels franquistes.  Cal dir que almenys quatre targarins que fugien per Andorra, van ser detinguts i morts quan intentaven passar la frontera.

Foto1

Metralladores russes Màxim M1910. Fotografia datada a Tàrrega pel Maig del 1938. “Elmer Holmes Bobst Library de Nova York.” “Harry Randall: Fifteenth International Brigade Films and Photographs ALBA.PHOTO.011”.

 

Mentrestant, la guerra segueix al front d’Aragó. A l’abril del 1938, Lleida i Balaguer, cauen en mans de les forces rebels i es consolida durant vuit mesos el Front del Segre. En aquest període, Tàrrega es converteix en un dels principals punt logístic i de subministrament de les divisons republicanes, i en el centre de comandament militar de l’Exercit Popular de la República al Front del Segre.

A la batalla del Segre, a la bossa formada pel cap de pont entre Camarasa, El Pedrís i Vallfogona de Balaguer, s’hi concentraren des de l’abril del 1938 fins el gener del 1939, 75.000 efectius armats per cada costat, a més d’una important concentració d’artilleria i aviació en constant activitat. Aquest fou el dramàtic bateig bateig de sang i foc, per a molts dels joves targarins de la “lleva del biberó”.

DSC_1507

Escenari de la batalla del Segre 1938. Trinxeres al “Morinyol”, Bellcaire d’Urgell.

Amb el fracàs de la contraofensiva de la batalla de l’Ebre d’entre el juliol i el novembre del 1938, Franco te obertes les portes de Catalunya. El 23 de desembre inicia la ofensiva definitiva, i el 13 de febrer, tot Catalunya és a les seves mans. Foren una setantena, els joves targarins morts al front durant la guerra, aquí caldria afegir els desapareguts que encara jeuen a les fosses comunes, a les trinxeres o a les voravies dels camins de tot l’estat.

Tampoc podem oblidar els acusats d’espionatge, els extraperlistes i els acaparadors de plata. Se sap d’algunes detencions, i també de l’afusellament el maig de 1938, d’un ciutadà de Tàrrega acusat d’espia facciós.

10974501_10203683611154109_8829896708775637508_o

Anglesola, camp d’aviació de Farrugats. Avió republicà de fabricació soviètica anomenat Polikàrpov I-15 “Чайка” (Txaika, ‘Gavina’). La superioritat en armament i en recursos del bàndol franquista va decantar el curs de la guerra al seu favor.

Per primer cop a la història, la població civil és atacada indiscriminadament pels bombardejos de l’aviació. Els avions alemanys de la “Legión Condor” de Hitler i de Göring al servei de Franco, van bombardejar una dotzena de vegades Tàrrega, i juntament amb l’aviació italiana de Mussolini van sembrar de mort i destrucció la geografia de la república. Els primers bombardejos sobre la ciutat de Tàrrega van ser els dies 5 i 7 d’abril del 1938, amb 22 morts i molts ferits, el dia 5 d’octubre a la Canaleta amb un mort i més ferits, el 30 de novembre amb 11 morts i 21 ferits, i els dies 21, 22, 27 i 31 de desembre amb més de 15 morts, a més de la practica destrucció de cases, carrers i places tant del casc antic com de tot Tàrrega. Els dies 4 i 6 de gener del 1939 hi ha intensos bombardejos a l’entorn de Tàrrega sobre tropes i efectius militars, que provoquen l’escampada de l’exèrcit republicà. El nombre de víctimes dels bombardejos varia segons les fonts, entre 50 i 90 morts. I com sempre moltes víctimes innocents: des de una nena de sis dies, a una padrina de 94 anys….

Fotografia3

Granada de pinya de les tropes republicanes,”Model Tàrrega”, fabricada durant la guerra a la fundició de Cal Trepat.

 

Però les morts i el sofriment no s’acaben amb la guerra. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Tàrrega, el dia 15 de gener del 1939, dos ciutadans son l’un afusellat i l’altre apallissat fins a la mort pels falangistes, a la paret del cementiri. Igualment dos ciutadans moren apallisats a cops un any més tard.

I quan s’acaba oficialment la guerra, en comença una de nova i pitjor: la injustícia franquista implanta el seu règim de por i de repressió criminal. Vora cent targarins son sotmesos a sumaríssims consells de guerra militars, nou targarins son condemnats a mort i tres d’ells executats. Més de cent trenta quatre represaliats van a la presó, desenes d’expedientats pel “Tribunal de Responsabilidades Políticas”.

I durant quaranta anys, ni un sol acte de memòria o de record per les centenars de víctimes dels vençuts…

I també el drama personal i col.lectiu de l’exili. Hom calcula un nombre de tres-cents targarins que emprengueren el camí de l’exili. Només entre l’inici i el final de la guerra, Tàrrega va perdre el sis per cent de la seva població. També falten per comptabilitzar els targarins exiliats, morts o detinguts a França durant la segona mundial. Dels nou targarins que es van identificar als camps d’extermini Nazis, quatre d’ells hi van morir. Alguns exiliats no van poder suportar la fam, les penúries i la desesperació, i moriren malalts per les terres de França.

Cent setanta morts, tres-cents exiliats, centenars d’expedientats, represaliats o condemnats en presons, i depurats en camps de treball. La guerra del 1936-1939 fou una tragèdia immensa per a tot un país i per a tot un poble.

Hem fet justícia amb totes les víctimes de la guerra civil?. Mantenim viva la flama de la seva memòria? Que en sabem d’aquells joves targarins que defensant la seva terra i el seu ideal, van morir, ja sigui al front, a Tàrrega, a la Donzell, o a la Curullada el 17 de gener del 1939, intentant deturar l’avanç de les tropes feixistes que ja ocupaven la seva ciutat?. O els qui essent presoners ens mans de la república, van ser assassinats durant l’avanç de l’exercit franquista?. O els qui amagats en llars i cases per defugir de la guerra, van ser detinguts i afusellats? O els qui intentant fugir de la zona republicana o franquista van trobar la mort ?.

Cal agrair i reconèixer la gran tasca feta de recuperació de la memòria històrica, amb els estudis i treballs publicats per en Josep Maria Solé i Sabaté, a l’entorn dels morts pels bombardejos i per la repressió a la rereguarda de Catalunya durant la Guerra Civil. El treball primerenc dels “Soldats de l’Urgell morts a la Guerra Civil” publicat l’any 1991 a l’URTX número 3, per Josep Benet, Jordi Oliva, Robert Bonjorn, Glòria Coma i Jaume Torres. L’extens treball de recopilació de dades i fets sobre els assassinats del 1936 a Tàrrega, per en Joan Novell i Balagueró a “La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega. Segle XX. Volum I (1900-1939)”.

Nacionals

Missa de campanya de les tropes franquistes a la Plaça Major de Tàrrega després de la seva entrada a la ciutat. Gener del 1939.

També la publicació i els audiovisuals de la col·lecció Natan, “La Segona República a Tàrrega” i “La Guerra Civil a Tàrrega” 1931-1936″, a “Tàrrega 1931-1939. Notes per a un guió” del desembre del 2006, de Gerard Corbella, Natàlia Lloreta i Oriol Martí. Va representar per a molts ciutadans de Tàrrega, la descoberta d’un part fonamental de la nostra història, en boca dels seus protagonistes i a temps per preservar el seu testimoni.

El bombardeig poètic de l’abril del 2007, en homenatge a les víctimes targarines de la “Legión Condor”, fou un altre acte de record i de justícia històrica per la memòria de les víctimes de la barbàrie d’aquella guerra.

I també l’excel·lent projecte, d’exposició, llibre i web “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili, i la vida quotidiana”. Març 2008.  (www.tarrega1939.cat), de Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella, ha estat un gran treball de recuperació i reconeixement amb noms i cognoms de la nostra memòria històrica.

Sasplugas01_2_g

Joan Sasplugas, el primer per l’esquerra, mestre d’ofici, fou regidor i darrer alcalde republicà de Tàrrega pel PSUC del 1937 al 1939. Camp de concentració del Barcarès a la Catalunya Nord, amb altres exilats. Febrer del 1939.
Font: Col.lecció familiar de Jordi i Magda Sasplugas

Però portem massa temps sense avançar en la feina iniciada. Tàrrega ha de liderar un nou projecte que consolidi el record de les nostres víctimes i erigeixi un memorial permanent de la guerra civil, digne del seu nom. Cal obrir les fosses comunes, identificar els morts i donar-los una sepultura digna i eterna en pau.

Cal recordar, nom per nom, a totes les víctimes i fer-nos solidaris del seu dolor.

Cal mantenir viu el record de tots els nostres morts, i la memòria permanent dels crims i de la tragèdia de la nostra guerra civil.

Jaume Ramon Solé.

Publicat al darrer “Londarí” núm. 33, del desembre del 2015.

Lo rei “carnistoltes” d’abans de la guerra.

El Carnestoltes o “Carnistoltes”, que és tal com es pronunciava el mot Carnestoltes a la Tàrrega d’abans de la guerra, era una festa que fins l’any 1936, se celebrava a la nostra ciutat, amb una intensitat, autenticitat, incivilitat i barbàrie, que sortosament el temps ha anat suavitzant.

He recollit el testimoni, d’històries orals de gent gran que recorden haver ho sentit explicar, i de dos articles publicats en aquest setmanari els mes de febrer del 1980 i un article a “L’Imprès”, pels estimats cronistes targarins en Josep Maria Andreu i en Josep Maria Segarra Malla.

M’ha xocat, l’extensió temporal de la gran festa del carnaval, que se celebrava sencera durant tota una setmana, i que anava del Dijous Gras al Dimecres de Cendra. També sobta la radicalitat i el desvergonyiment de les accions que s’hi desenvolupaven, i la gran participació popular per part de tots els estaments socials de la ciutat.

 

dav

Comparsa “Els 7 nans” Carnestoltes 1908. “Història Gràfica de Tàrrega 1890-1997” . pàg. 654. Col·lecció particular Josep Pané. 2007. Ajuntament de Tàrrega

 

Els col·legis tancaven un mínim de tres dies, i molts artesans i pagesos feien festa durant tota la setmana. Les botigues, els comerços i els magatzems també tancaven (de grat o per força), durant una bona part del Carnistoltes. El Carnaval es desenvolupava en dos àmbits: al carrer a nivell popular, i dins de les societats recreatives o socials amb el seus saraus i balls organitzats per als seus socis o clients.El Rei Carnistoltes, acompanyat pel seu seguici, arribava en tren a l’Estació de Tàrrega procedent d’Anglesola la tarda del Dijous Gras, vestit i guarnit com si fos el Rei de Copes del joc de cartes. L’esperava a l’Estació un “Comitè de Recepció” , que anava vestit amb gran elegància, frac i barret de copa. Aquest Comitè, era l’encarregat de fer les oportunes salutacions i reverències, i allà mateix li llegien d’un llarg pergamí al rei, les “queixes, peticions i altres vituperis” de la ciutat. A part del consistori municipal, els més mal parats per les crítiques del “Comitè de Recepció”, eren els funcionaris municipals que feien les tasques de serenos i d’agutzils.

Després de la recepció del Rei , aquell mateix vespre de dijous gras se celebrava una gran fartanera que consistia en una extraordinària “cutxipanda” (així ho esmenta en Josep Maria Andreu), que consistia en una gran cassola de tros on hi participaven totes les colles i comparses del carnaval.

L’endemà i la resta de dies del Carnaval, les colles disfressades amb bruses estripades i màscares de cartró, anaven d’aquí allà cantant les veritats o les mentides amb veu de falset, a la gent respectable que passava pel carrer. També es vigilava als targarins més tacanys i agarrats que, quan sortien de casa, eren obligats a pagar el beure a tota la colla al cafè més proper.

Una altra costum habitual era la de fer tancar les botigues i comerços, i fer plegar als pagesos i hortolans de la seva feina. L’amenaça sempre funcionava ja que si no es complia, perillaven els vidres o la integritat física dels afectats.

Una altra de les “tradicions” del Carnistoltes era la d’organitzar les pedregades de “guixos” al mig del carrer Cervera. Els “guixos” eren confits de sucre farcits de farina. Un grup de colles se situava al capdamunt del carrer Cervera i l’altre grup a la part de baix, i començava una autèntica batalla entre els de dalt i els de baix que obligava a baixar persianes i tancar finestres i finestrons, per evitar la trencadissa dels vidres. Durant l’any les colles practicaven amb pedres, per tal d’aconseguir una bona pràctica en el llançament d’objectes sòlids.

També era una costum d’obligat compliment, la de fer plegar el mercat del dilluns. Amb tot però, hi ha havia dues normes o prohibicions que hom respectava. No es podia treure la màscara a ningú durant tota la setmana de Carnaval, i no es podia fer plegar el mercat del dilluns abans de les 12 del migdia.

MestreGuell

Cançó popular del Carnistoltes recollida pel Mestre Güell a principis de segle XX. “De l’Urgell i la Segarra” de Josep Güell, pàg. 89. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Col·lecció Natan Estudis, 2005 Ajuntament de Tàrrega.

 

Les diferents entitats i societats targarines treballaven per preparar les seves carrosses que, tirades per cavalls, es passejaven per la ciutat i organitzaven els seus saraus i balls, amb gran bombo i recursos. Altres ciutadans es passejaven per la ciutat durant tota la setmana emmascarats i amb la seva disfressa. Als saraus, les batalles eren de confeti i de serpentines, i a les màscares se les obligava a desvetllar la seva personalitat en un quarto a l’entrada del ball. Un dels balls més concorregut era el del dimarts i a la tarda del mateix dia s’organitzava els ball infantil de disfresses.

L’endemà dimecres de cendra es feia l’enterro de la sardina i amb gran tristesa hom acompanyava al rei entonant la cançó:

“Lo pobre Carnistoltes s’acabe de morir

li farem una caixa com un bot de vi,

si, si, no, no

(crit) a dos quarts lo porró”.

 

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega . Febrer del 2016.

La casa Segarra de Tàrrega.

Un dels edificis modernistes més notables de Tàrrega és la Casa Segarra, situada al carrer del Carme, 29 de Tàrrega.

El seu promotor i propietari, en Josep Maria Segarra i Vives, fou un comerciant targarí, compromès amb l’activitat catalanista de la ciutat. Va ser dirigent del Patronat de Sant Jordi, i amic del futur primer president de la Generalitat  republicana en Francesc Macià, que fou rebut  a Tàrrega, al crit de, “Visca el ciutadà honrat”, a la Festa de la Llengua Catalana. que se celebrà a la nostra ciutat pel cap d’any de l’any 1916. (1)

L’any 1910 adquireix una casa del Carrer del Carme i l’enderroca per bastir-ne una de nova, i  encarregarà el projecte, al tiet de la seva esposa Maria Soler, l’arquitecte modernista de Manresa n’Alexandre Soler i March.

Casa Segarra

La casa Segarra al Carrer del Carme de Tàrrega, de l’arquitecte Alexandre Soler i March.

N’Alexandre Soler i March, tingué una doble trajectòria professional com a arquitecte i com a docent. Com a arquitecte la seva obra va tenir un gran impacte a Manresa, però els projectes que el van consagrar van ser, la casa Heribert Pons i Arola,  de la Rambla de Catalunya 19 de Barcelona (1907) i el del Mercat Central de València (1914).   (2)

Com a docent , va ser professor, catedràtic i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fins l’any 1936, i durant la república va ser President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Cal destacar la seva col·laboració amb l’escultor Josep Llimona en la realització del pedestal i del monument a Rafael de Casanova l’any 1916.

Screenshot 2016-04-24 23.00.21.jpg

Alexandre Soler i March. (Barcelona 1874-1949)

N’Alexandre Soler i March, va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant al despatx d’en Josep Domènech i Montaner i col·laborà amb el mestre Antoni Gaudí , però la seva inspiració artística, cal buscar-la en els referents modernistes austríacs de l’època que el van dur a visitar la Viena de principis de segle, per tal de conèixer en persona l’obra descrita al llibre “Aquitectura Moderna” d’Otto Wagner, i també l’obra del txec Joseph Maria Olbrich.(3).

IMG-20150616-WA0013

Vidriera interior de la casa Segarra a Tàrrega.

La Casa Segarra del Carrer del Carme de Tàrrega, expressa la heterogeneïtat de l’obra artística d’en Alexandre Soler. La mateixa façana és una superposició d’obertures i elements diversos , amb la finalitat de dotar al conjunt de l’edifici de la màxima llum possible. Aquest fet lliga amb la preocupació dels nous arquitectes per construir uns edificis higiènics, sans i habitables per als seus usuaris. Som a l’inici de l’època en que els habitatges residencials, es començaven a construir  amb els serveis  d’aigua corrent , electricitat o calefacció central.

Però és aquí a Tàrrega, en aquest cas de la Casa Segarra, que la tasca de l’arquitecte modernista va molt més enllà. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de visitar la casa, i poder comprovar, que el veritable valor arquitectònic de l’edifici, és en el seu interior: La distribució de les estances de la casa, el rebedor amb l’espectacular caldera de la calefacció al mig de la sala,  la magnífica escala de fusta treballada, el dormitori principal amb tot el mobiliari dissenyat pel mateix Soler i March. Les vidrieres, la claraboia, els artesanats i els vitralls amb els escuts de Catalunya, Sant Jordi i de Tàrrega.

IMG-20150616-WA0021

Vitrall amb els escuts de Sant Jordi, Tàrrega i Catalunya a cal Segarra.

 

La Casa Segarra, és una joia targarina del modernisme català. L’explosió de sensibilitat dels seus promotors, en Josep Maria Segarra i na Maria Soler, i de l’arquitecte Alexandre Soler i March, son un gran exemple de com, ja fa més de cent anys, la gent d’aquell temps i del nostre país, miraven el futur amb l’esperança d’un país ric i ple.

Jaume Ramon i Solé.

1.- CAPDEVILA CAPDEVILA , Joaquim. “La Tàrrega noucentista” (1898-1923). URTX. Any 2000 . Pàg. 182-184.

2.- VALDIVIELSO  CAÑAS,  Alberto;  MUNTAÑOLA,  Josep;  GASOL,  Josep  Mª;  GODOY,  Jesús  (1988).”Alejandro  Soler  i  March”.  Madrid:  Secretaría  General  Técnica.  Centro  de  Publicaciones.  Dirección General  para la Vivienda y Arquitectura. MOPU.

3.- LEON BARTURO, Marc, ROSSELLÓ NICOLAU, Maribel. “Estudi i Anàlisi de l’obra arquitectònica d’Alexandre Soler i Marc (1873-1949)”. Barcelona Octubre 2012.