Category Archives: Urgell

La Tàrrega de fa cent anys (6). L’Ateneu de Tàrrega durant la guerra.

 

Foto1 PSUC12091936.jpg

Una setmana després de la sublevació feixista del 18 de juliol del 1936, el diumenge dia 25, el Comitè de les  Milícies antifeixistes de Tàrrega, procedí a la confiscació de tots els edificis religiosos, d’alguns edificis i propietats particulars, així com de la societat de l’Aliança, i de l’Ateneu de Tàrrega, destinant-se tots els seus equipaments i instal·lacions, per a oficines d’Unió Republicana/Esquerra Republicana de Catalunya i oficines del Comitè Central de les Milícies.

Foto 2. FAI101011936.jpg

En conseqüència, l’activitat de l’entitat de l’Ateneu va quedar completament estroncada. Amb tot, el gran saló de cinema/teatre va mantenir una intensa activitat durant tota la guerra. Les sessions de cinema i de teatre es van mantenir, i la sala fou escenari de grans esdeveniment de tipus polític i cultural que, curiosament van compartir indistintament totes les formacions polítiques locals fidels al govern de la república, fins i tot, organitzant actes conjunts com els diversos homenatges a la U.R.S.S..

 

A principis de setembre, tant el POUM com el PSUC hi realitzen els seus mítings, i ambdues organitzacions ho anuncien com a  Saló-Teatre Ateneu. A l’octubre, la FAI ja ho anuncia com a Local d’Unió Republicana amb l’Ateneu en parèntesi, igual que el POUM en el seu míting del febrer del 1937 amb la presència d’Andreu Nin.

Foto 3. POUM6021937.jpg

 

A partir del maig del 1937, desapareix el nom d’Ateneu del Saló-Teatre, i arreu ja s’esmenta el d’Unió Republicana. El nom de l’Ateneu, ja no apareix, en el primer gran esdeveniment cultural durant la guerra: el concert de la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel Mestre Joan Lamote de Grignon, el 27 de maig del 1937. En aquest concert s’indica que durant l’execució del programa, s’interpretaran “L’Himne de Riego”, “La Internacional”, “Los hijos del Pueblo” i “Els Segadors”.

Un altre esdeveniment Artístic-Musical de gran ressò fou el concert que la  Banda de la 30a. Divisió de l’Exèrcit Popular i l’actuació dels rapsodes de les Sagetes Roges d’ERC.

Foto 4 .ERC18091937.jpg

Tanmateix, aquell estiu del 1937, les aigües ja no baixen tan remogudes: Unió Republicana – Casal d’Esquerra Republicana de Catalunya de Tàrrega, demana a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, que els hi sigui “legalitzada l’ocupació temporal i en tot cas l’incautació” de l’Ateneu. Aquest document i el seu contingut el comentarem en el proper article.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 26 d’agost del 2016.

La Tàrrega de fa cent anys (5). L’Ateneu de la República, 1931-1936.

Poques vegades una fotografia ens podria definir millor com era l’Ateneu dels anys 1930.  En la fotografia que acompanya aquest escrit, hi veiem el vell edifici de l’Ateneu, en l’indret que avui ocuparia la cafeteria nova i a la dreta hi tenim l’accés al Teatre Cinema que, en aquells moments només consistia en la carcassa de la sala i l’escenari del Teatre. La taquilla i els anuncis del cinema es trobaven al mateix carrer.

Façana de l’Ateneu anys 1930. Fotografia de la família Pané – Salas.

Al retol gran central, hi havia el nom de l’entitat “Ateneu”, que tenia el seu bar-cafè a la planta baixa. A la mateixa planta baixa hi havia la sala d’assajos de l’Orfeó Nova Tàrrega i les dependències de l’Ateneu. Al primer pis de l’edifici hi havia la seu del grup de joves nacionalistes de “Palestra”, entitat fundada l’any 1930 per en Batista i Roca, i la seu del partit catalanista, liberal i republicà, “Acció Catalana” de Rovira i Virgili, i que a Tàrrega tenia com a cap visible en Pere Robinat i Cases.

 

L’any 1930 fou un any de dol per a l’Ateneu. El vespre del dissabte 15 de novembre, el Mestre Josep Güell, queia inconscient enmig d’un assaig a la Sala de l’Orfeó Nova Tàrrega, l’endemà diumenge cap a les set del vespre moria. El dilluns la seva ciutat li feu el major i més multitudinari homenatge de comiat que mai, cap fill de Tàrrega o de fora, hagi rebut mai. Aquest fet però, no va trasbalsar la dinàmica i l’empenta de l’Orfeó, que sota el mestratge i la direcció del Mestre Jaume Vidal, va mantenir el seu prestigi.

Homenatge al Mestre Güell “Crònica Targarina” Desembre del 1930.

Pel desembre del 1932, l’Ateneu de Tàrrega va organitzar un gran homenatge al Mestre Güell amb exposicions de la seva obra, un acte commemoratiu al Teatre i un gran concert de l’Orfeó.

Mestre_Josep_Güell_1927_Revista_«Lleida»

La vida social i cultural de l’Ateneu d’aquells anys fou tranquil·la i poc conflictiva. Es creà un Mercat i Borsa Filatèlica Local que se celebrava als jardins de l’entitat, s’organitzà el Foment de la Sardana amb classes i assajos. Una fita ciutadana d’aquells anys fou concessió a Tàrrega de l’Escola d’Arts i Oficis. Això fou pel mes d’octubre del 1933, i la ciutadania de Tàrrega va omplir de gom a gom la sala del Teatre per escoltar les explicacions de l’Àngel Oliveras, que havia fet les gestions per aconseguir l’Escola per a la nostra ciutat.

 

La gran novetat del moment era el cinema parlat de les mítiques produccions  de Hollywood, les quals acaparen l’atenció d’un públic nombrós. Hom havia de fer llargues cues a les taquilles del Cine per evitar quedar-se sense entrades, i això provocava aldarulls i baralles sonades. A partir de l’any 1934, creix també l’interès per les representacions de teatre, de comèdia i per les sessions líriques de sarsuela. Als jardins de l’entitat se celebren festivals de sardanes i pel carnaval se celebren grans gales de ball de disfresses a la sala.

 

El Consell Central de l’Ateneu durant els anys trenta, no experimenta grans canvis. El formen amb altes i baixes el President, En Ramon Sala, que és substituït l’any 1934 per en Estanislau Trepat i entre la resta de vicepresidents i vocals hi tenim En Josep Prenafeta; En Lluís Agell, En Cristòfol Minguell; En Marian Solé; En Josep Elias; En Josep Salvadó Riera; En Pere Grau, N’Antoni Roca, N’Antoni Pomés, en Leonci Gómez, en Tomàs Noró, En Joan Burguès, i N’Isidre Solé.

 

L’any 1933 s’hi construeixen les pistes de tennis al solar adjunt de l’Ateneu, de rere el convent del Carme, i per l’agost del mateix any s’hi celebra la primera competició entre parelles dels següents equips: Matí: Burgués-Bonastre, contra Salas-Vidal.-Arbitre : De Juan. Tarda: Puig-Castellví, contra Elias-Felip. Arbitre: Trepat. A 2|4 de 6: Pomés-Albareda, contra Trepat-Tacies. Arbitre: Elias. Per l’octubre del 1935 es crea l’Skating Ateneu Club, i s’inicien les obres de construcció d’una pista que havia de tenir 18 metres de llargada per 10 d’ample… no sabem si es va arribar a construir.

 

Tanmateix, les eleccions del febrer del 1936 i la victòria del Front d’Esquerres, posen en guàrdia a certs sectors de l’”Ateneu” i de nou esclata la polèmica en denegar-se a l’abril del 1936, l’ús de la Sala de l’Orfeó a la “Unió d’Estudiants Targarins” per realitzar una primera conferència del curset “Adestrament de la joventut a l’oratòria».

 

La programació del Cinema Ateneu per al dia 19 de juliol del 1936 es del tot premonitòria. Es presenta a Tàrrega el film de la “Metro Goldwyn Mayer”, d’excel·lent interpretació i d’intensa emoció : “The murder man” (La voz que me acusa), interpretat per Spencer Tracy, Virgínia Bruce i Lionel Atwill.

Cartellera del cinema de l’Ateneu del 19 de juliol del 1936

La guerra ho altera tot, i pocs dies després l’Ateneu és incautat. Aquesta i altres històries de l’Ateneu de la guerra, en el proper i darrer escrit sobre l’Ateneu, per després de les vacances.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de juliol del 2016.

Un homenot de la Segarra: En Jaume Ferran i Camps.

El dia 6 de febrer del 2016 ens va deixar l’amic Jaume Ferran.

Va morir a Smyrna a l’Estat de Geòrgia, lluny de la seva Cervera natal, i més al sud d’on havia estat professor de literatura espanyola a la Universitat de Syracuse a l’Estat de Nova York.

En Jaume Ferran, va mantenir una intensa relació amb Tàrrega per motius familiars. A les seves “Memòries de Ponent” (Edicions 62, Barcelona 2001), ens explica els records viscuts amb el seu primer cotxe que anomenava la Bala Roja, i com agafava el camí de Tàrrega per anar a casa del seu tiet, en Josep Maria Llort, per berenar amb la germana del seu pare la tieta Antonieta, o per anar a ballar a La Granja, o per anar a jugar a tennis a l’Ateneu, o per anar a passejar pel Pati, on un dia, va conèixer l’Alfonso Costafreda.

9788429764772

Amb l’Alfonso Costafreda van ser amics d’estudis, de descoberta i de festa. Primer a Barcelona i després a Madrid. Junts van descobrir i fer amistat amb bona part de l’entorn literari de les llengues catalana i castellana: Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jose Agustín Goytisolo, Carles Barral, Manuel Sacristan, Joan Ferraté, Llorenç Gomis, Jorge Folch, Enrique Badosa, Vicente Alexiandre, Carlos Bousoño, Alberto Oliart. Joan Reventós. Antoni Tàpies, son alguns dels artistes, escriptors o intel·lectuals amb qui van fer amistat.

L’any 1973 l’Alfons va anar a visitar en Jaume Ferran i a la seva esposa Carmen a Syracuse als Estats Units. En aquells moments escrivia els nous poemes del llibre premonitori “Suicidios y otras muertes”, que es faria realitat amb la seva mort l’abril del 1974 a Ginebra. En el moment que en Jaume Ferran va rebre el telegrama es va posar a escriure dos llibres: el “Libro de Alfonso” de poesia, i un assaig sobre l’obra de l’Alfonso, que l’any 1981 es publicaria a la col.lecció “Los poetas”, de la la Editorial Júcar.

En Jaume Ferran cada estiu deixava les terres nord-americanes i passava les vacances al seu casal familiar de Cervera. A Cal Ferran a tothora hi érem benvinguts, sovint hi trobàvem al seu cunyat cerverí com ell i gran prohom de la cultura de la Lleida ciutat, en Jaume Magre, o bé l’estudiós i crític literari en Xavier García. Quan l’any 1984 una colla de joves de Tàrrega, que publicàvem la revista mensual “L’Imprès”, vam decidir recuperar de l’oblit el llegat del poeta Alfonso Costafreda, el vam anar a veure per que ens ajudes en la organització d’unes jornades en homenatge al poeta targarí.

ferran

“Homenatge a Alfons Costafreda, en el Xè. Aniversari de la seva mort”. Claustre de l’Escola Pia, 25 d’agost del 1984. Conferència d’en Jaume Ferran “Ciutat i poesia a la generació del 50. Alfons Costafreda”. A la fotografia Felip Lorda, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaume Ramon, Jaume Ferran i Francisco Carrasquer.

 

Un matí de dissabte de l’estiu del 1984, tota la colla de “l’Imprès”, amb en Jaume Ferran de guia, vàrem agafar el cotxe, i enfilarem la carretera de la platja cap a Calafell. No havia trucat ni avisat a ningú , però arreu on anàvem, rebien al Jaume Ferran amb crits d’alegria i amb els braços oberts. Arreu, el seu nom i la seva presència ens obria totes les portes. Així fou, com en un sol matí, vam conèixer i parlar amb en Carles Barral a Calafell, amb en Joan Reventós a casa seva a la platja de Sant Salvador del Vendrell, i amb en José Agustín Goytisolo a Barberà de la Conca.

L’homenatge a Alfonso Costafreda es va celebrar al claustre de l’Escola Pia i hi participaren a més d’en Jaume Ferran, en Carlos Barral, na Rosa Ferran, en José Agustín Goytisolo, Rafael Tomero, en Jaume Pont, en Pere Rovira, en Francisco Carrasquer, en Adolfo Garcia Ortega, en Felip Lorda, en Xavier Garcia i en l’acte de cloenda a la Granja van intervenir el Mestre Joan Tous i la poetessa na Josefina Vidal.

De llavors ençà, durant molts anys, cada estiu quan tornava dels EEUU , visitava amb constància als seus amics d’arreu. I ens animava a visitar-lo a cal Ferran de Cervera, on sovint hi fèiem petar la xerrada amb el seu cunyat en Jaume Magre.

En Jaume Ferran fou un gran estudiós de la nostra literatura. Poeta i escriptor, fou també un gran conversador, un home optimista, afable i senzill, ple de bonhomia i de vitalitat. Ara, des de la memòria i des del record de tots els qui el vam apreciar i estimar li diem “descansa en pau amic”.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 de febrer del 2016.

De quan fórem mallorquins.

Permeteu-me que, en aquests temps presents de procés polític envers un estat propi, divagui una mica sobre una anècdota històrica molt propera, intranscendent i poc coneguda .

Més d’un lector s’haurà posat les mans al cap, (amb tota la raó del món), al llegir el titular d’aquest escrit, però si que és cert que en el nostre actual terme municipal de Tàrrega, hi convisqueren durant una bona pila d’anys dos estats independents: El Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca, anomenat també de Mallorques.

Tot ve de la decisió del rei Jaume I, a l’hora de fer testament, quan va repartir els seus reialmes entre els seus fills Jaume i Pere. Jaume II fou nomenat rei de Mallorca, que comprenia els dominis de les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres possessions occitanes. Pere III el Gran, fou nomenat rei d’Aragó i Comte de Barcelona, que comprenia els dominis de Catalunya, València i Aragó.

744px-Comtats_catalans_s._VIII-XII.svg

Els comtats catalans des del segle VIII al segle XII

Els dos reialmes es van separar l’any 1276, amb totes les seves estructures d’estat incloses, i el Regne de Mallorca i amb ell el Comtat de la Cerdanya, s’independitzaren de Catalunya i del Regne d’Aragó.

El Comtat pirinenc de la Cerdanya, incloïa el Conflent, la Fenolleda, el Sabartès, el Ripollès i el Bergadà, amb la seva estranya llengua de la Marca de Berga que, arribava fins els termes d’Altet i de l’Ofegat en els seus límits septentrionals.

cerdanya_comtat

El comtat de la Cerdanya amb la seva llarga i estreta llengua  del segle XI, que arribava fins el terme d’Altet.

L’origen d’aquesta llarga i estreta llengua, que baixa des de Berga fins a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, les Oluges, Altet i l’antic terme de l’Ofegat , i que te a un costat el Comtat d’Urgell i a l’altre el Comtat de Barcelona, es remunta al temps de la conquesta, quan els efectius i les forces dels poderosos comtes de la Cerdanya eren necessàries per al combat contra les possessions islàmiques de la “Madina Al-balagi” (Balaguer) i “Larida” (LLeida), a “al-Tharg al-ala” (Marca Superior). Per a la participació en la conquesta i el repoblament de les noves terres, els senyors del comtat necessitaven un espai físic per on transitar, sense abandonar la jurisdicció comtal.

Així doncs, per aquesta raó històrica, una part del nostre terme municipal actual fou mallorquina, i els seus habitants, mallorquins i vassalls del Regne de Mallorca.

L’any 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós reannexionà el Regne de Mallorques a la unió d’estats de la “Corona d’Aragó”, cadascun amb la seva entitat jurídica i els seus drets propis, però que el monarca ja no podia dividir ni alienar mai més.

D’aquesta manera fou, com fórem mallorquins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de geenr del 2016.

“Els Sobies de Tàrrega: Orgull, potència, lideratge i conflictivitat” Volum I i Volum II, del doctor Josep Maria Planes i Closa.

La recent publicació del Museu Comarcal i de l’Ajuntament de Tàrrega, dels dos primers volums sobre la recerca historiogràfica de la nissaga targarina de “Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència lideratge i conflictivitat. Volum I, i Volum II” de l’historiador Josep Maria Planes i Closa, és una magnífica i excel·lent notícia per a l’ampli i treballat patrimoni cultural i històric de Tàrrega i de les seves contrades.

IMG_0273

Cal Sobies era la primera casa amb porxos del carrer del Carme, (avui desapareguda). Dibuix de Lola Anglada any 1945.

És molt possible , que aquesta immensa i tan ben treballada obra, passi desapercebuda per a molts, i resti guardada en capses de cartró, en un quarto fosc del nostre Museu. Però no peco d’exagerat si dic que, després endinsar-me en les seves pàgines, hom pot xalar més que llegint qualsevol dels molts best-sellers de novel·la històrica que omplen els prestatges de les nostres llibreries.

Poder resseguir una mateixa nissaga familiar des de l’any 1663 fins al 1921, deu ser un fet insòlit. Si a més, aquesta família ha estat present amb un protagonisme destacat, en tots i cadascun dels esdeveniments històrics i polítics del país, ens trobem davant un fet excepcional. Però si a més tenim la fortuna de disposar de molta documentació sobre la família, i d’un magnífic investigador, doctor en Història i gran narrador com en Josep M. Planes i Closa, el resultat és el dels dos primers volums de la història dels Sobies de Tàrrega.

La història dels Sobies de Tàrrega arrenca despres de la guerra dels Segadors quan el doctor en Drets Miquel de Sobies de Barcelona, es casa amb la pubilla targarina Teresa Roig que tenia una bona casa al carrer de Cervera. Tant ell com el seu fill Teodor van ser prohoms del Consell General de la Vila, però l’hereu Teodor mor jove i els seus germans Miquel i Felip agafen un protagonisme destacat en la vida militar del país: participen voluntàriament en la defensa de l’atac francès a Barcelona l’any 1697 en que van ser designats capitans de la tropa de la vegueria de Tàrrega amb només 24 i 17 anys.

Sobies

Més tard, s’impliquen amb coratge i valentia en el bàndol austriacista durant tota la guerra de successió, amb el grau de coronels al costat dels seus amics, els germans Desvalls. El Coronel Miquel de Sobies, fou ferit en combat a la batalla de Calamocha i morí a principis del 1707 i quan pel setembre del 1707 les tropes borbòniques entren a Tàrrega cremen la casa dels Sobies, el molí d’oli i probablement la fàbrica d’aiguardent.

Per la seva militància austriacista en Felip de Sobies s’estableix a Conques després de la guerra, on es casa, i deixa a Tàrrega al seu nebot Felicià que pateix la venjança sistemàtica dels botiflers locals. En Felip mor el 1721 als 41 anys i la desgràcia sembla que vagi a posar punt i final a la nissaga targarina. però l’orgull pot més que el destí i el jove Felicià de Sobies s’espavila i malgrat la desfeta física, econòmica i política, els Sobies s’adapten al nou règim. Poc a poc van ampliant el seu patrimoni, amb una política molt ben dissenyada de casaments i d’inversions. Aconsegueixen ampliar patrimonis i rendes arreu de les comarques de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Segrià, la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, o la mateixa Barcelona. Esdevenen al llarg del segle XVIII una potència econòmica important i ………

No és la meva intenció explicar aquí tota la apassionant història del Sobies de Tàrrega, però la seva lectura també és recomanable per una altra qüestió: és impressionant tot allò que hom pot descobrir sobre la història del nostre país i de la nostra Feliç Vila seguint la història d’una família. És una delícia descobrir, de la mà d’en Josep Maria Planes, quin va ser el destí de molts targarins que es van haver d’exiliar després del 1714, pel seu compromís amb la causa catalana. I també impacta veure, com molts dels que es van quedar van haver de patir vexacions i injustícies de tota mena, mentre els qui van apostar pel nou règim, ascendien ràpid en l’escala social i econòmica.

També vull destacar l’elevat grau d’implicació, de precisió i de detall, que conté la narració, com si l’historiador mateix hagués fet córrer el temps enrere i hagués viscut colze a colze amb els protagonistes de la seva Història, es fa solidari de les seves desgràcies quotidianes, pateix amb les seves malalties, o respira alleugerit amb les bones noves.

Per tant us he de recomanar les vora mil pàgines dels dos volums del Sobies de Tàrrega. Sempre val la pena aprendre història i aprendre de la història. I sobretot, agrair a l’estimat Josep M. Planes el seu immens treball i la seva perseverança en descobrir i divulgar, des de fa més de trenta anys, la nostra petita i universal història local.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de gener del 2016

80 anys de la gran tragèdia. La guerra civil a Tàrrega 1936-1939.

“Qui répondrait en ce monde à la terrible obstination du crime si ce n’est l’obstination du témoignage ?

” Albert Camus, les Justes, 1949.

Fa vuitanta anys de la nostra guerra civil. Aquest fet històric, fou el que més va condicionar les nostres vides i el conjunt de la nostra societat durant els darrers cent anys. La guerra civil espanyola, va tenir i segueix tenint avui, un impacte brutal, de conseqüències certes i reals, en el nostre esdevenir polític, social i nacional.

Permeteu-me doncs, que a risc de fer-me pesat, intenti recordar i aglutinar en aquest darrer escrit de Londarí, el que va significar, el cop d’estat del 1936, la conseqüent revolució a la reraguarda i la definitiva victòria de les tropes franquistes l’any 1939  en el nostre entorn més proper de la ciutat de Tàrrega i dels pobles.

fite1

L’alcalde de Tàrrega Francesc Fité Pons acompanya al president de la Generalitat Francesc Macià, en la seva visita a Tàrrega el 25 de maig del 1931. En Francesc Fité, alcalde republicà de Tàrrega del 1931 al 1934, fou detingut a casa seva, al carrer Governador Padules, per les Milícies Antifeixistes la nit del 9 d’agost del 1936. L’endemà fou trobat mort i cremat a la carretera de Sant Martí prop dels Molars.

Amb la derrota dels militars colpistes el 19 de juliol a Barcelona, i la captura de l’arsenal bèl·lic i armamentístic per part dels milicians de la CNT-FAI, l’autoritat, l’economia i l’ordre públic a Catalunya va passar a dependre durant quatre mesos, del Comitè de Milícies Antifeixistes. A Tàrrega, les armes dels particulars i de l’armeria Casanelles van ser confiscades pel comitè local i dipositades a la seu del Comité de Milícies situat a la casa confiscada de Cal Segarra, a la cantonada del carrer Sant Roc amb l’Av. Catalunya.

Durant aquest període, es va produir un buit de poder, i les fatídiques i criminals patrulles de control, van establir arreu, un règim de terror, amb l’assassinat impune de milers de persones ja fossin religioses, benestants, d’ideologia de dretes o per motivacions de venjança personal.

El diumenge dia 26 de juliol del 1936, arriben a Tàrrega milicians que es dirigeixen al front d’Aragó i es produeix la destrucció i la crema d’imatges religioses, amb la participació activa de membres del Comitè Local. Les mesures preventives preses per l’Ajuntament d’expropiar els edificis religiosos, no va servir per evitar la destrucció bona part del nostre patrimoni artístic. Les gestions de l’alcalde Josep Davant, d’Esquerra Republicana i del sindicalista Francesc Mateu, va permetre, (en teoria), facilitar als religiosos i ciutadans que ho demanessin, salconduits per poder marxar i circular sense perill pel pais.

El dia 28 de juliol del 1936, mentre es dirigeixen a l’estació del tren per marxar de Tàrrega, els milicians detenen un a un, els dotze religiosos i joves seminaristes del Convent del Carme de Tàrrega, que son torturats, executats i alguns cremats vius, la matinada del dia 29 al Clot dels Aubins a Cervera. Va circular el rumor que els salconduits dels carmelites estaven marcats per tal de facilitar-ne la seva detenció.

Pocs dies més tard, son assassinats vuit religiosos escolapis, cinc sacerdots de la parròquia. El mateix succeix amb els tres alcaldes de Tàrrega, elegits democràticament durant el període republicà: en Francesc Fité Pons, en Baldomer Trepat Galceran i en Josep Prats Busquets, que van ser assassinats, en uns fets sense precedents arreu de les nostres comarques. Tres persones més al Talladell i a tres més a Claravalls corren la mateixa sort.

La por s’escampa i aquells que veuen perillar les seves vides, s’amaguen o emprenen la fugida cap a França i d’allí entren a la zona controlada pels rebels franquistes.  Cal dir que almenys quatre targarins que fugien per Andorra, van ser detinguts i morts quan intentaven passar la frontera.

Foto1

Metralladores russes Màxim M1910. Fotografia datada a Tàrrega pel Maig del 1938. “Elmer Holmes Bobst Library de Nova York.” “Harry Randall: Fifteenth International Brigade Films and Photographs ALBA.PHOTO.011”.

 

Mentrestant, la guerra segueix al front d’Aragó. A l’abril del 1938, Lleida i Balaguer, cauen en mans de les forces rebels i es consolida durant vuit mesos el Front del Segre. En aquest període, Tàrrega es converteix en un dels principals punt logístic i de subministrament de les divisons republicanes, i en el centre de comandament militar de l’Exercit Popular de la República al Front del Segre.

A la batalla del Segre, a la bossa formada pel cap de pont entre Camarasa, El Pedrís i Vallfogona de Balaguer, s’hi concentraren des de l’abril del 1938 fins el gener del 1939, 75.000 efectius armats per cada costat, a més d’una important concentració d’artilleria i aviació en constant activitat. Aquest fou el dramàtic bateig bateig de sang i foc, per a molts dels joves targarins de la “lleva del biberó”.

DSC_1507

Escenari de la batalla del Segre 1938. Trinxeres al “Morinyol”, Bellcaire d’Urgell.

Amb el fracàs de la contraofensiva de la batalla de l’Ebre d’entre el juliol i el novembre del 1938, Franco te obertes les portes de Catalunya. El 23 de desembre inicia la ofensiva definitiva, i el 13 de febrer, tot Catalunya és a les seves mans. Foren una setantena, els joves targarins morts al front durant la guerra, aquí caldria afegir els desapareguts que encara jeuen a les fosses comunes, a les trinxeres o a les voravies dels camins de tot l’estat.

Tampoc podem oblidar els acusats d’espionatge, els extraperlistes i els acaparadors de plata. Se sap d’algunes detencions, i també de l’afusellament el maig de 1938, d’un ciutadà de Tàrrega acusat d’espia facciós.

10974501_10203683611154109_8829896708775637508_o

Anglesola, camp d’aviació de Farrugats. Avió republicà de fabricació soviètica anomenat Polikàrpov I-15 “Чайка” (Txaika, ‘Gavina’). La superioritat en armament i en recursos del bàndol franquista va decantar el curs de la guerra al seu favor.

Per primer cop a la història, la població civil és atacada indiscriminadament pels bombardejos de l’aviació. Els avions alemanys de la “Legión Condor” de Hitler i de Göring al servei de Franco, van bombardejar una dotzena de vegades Tàrrega, i juntament amb l’aviació italiana de Mussolini van sembrar de mort i destrucció la geografia de la república. Els primers bombardejos sobre la ciutat de Tàrrega van ser els dies 5 i 7 d’abril del 1938, amb 22 morts i molts ferits, el dia 5 d’octubre a la Canaleta amb un mort i més ferits, el 30 de novembre amb 11 morts i 21 ferits, i els dies 21, 22, 27 i 31 de desembre amb més de 15 morts, a més de la practica destrucció de cases, carrers i places tant del casc antic com de tot Tàrrega. Els dies 4 i 6 de gener del 1939 hi ha intensos bombardejos a l’entorn de Tàrrega sobre tropes i efectius militars, que provoquen l’escampada de l’exèrcit republicà. El nombre de víctimes dels bombardejos varia segons les fonts, entre 50 i 90 morts. I com sempre moltes víctimes innocents: des de una nena de sis dies, a una padrina de 94 anys….

Fotografia3

Granada de pinya de les tropes republicanes,”Model Tàrrega”, fabricada durant la guerra a la fundició de Cal Trepat.

 

Però les morts i el sofriment no s’acaben amb la guerra. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Tàrrega, el dia 15 de gener del 1939, dos ciutadans son l’un afusellat i l’altre apallissat fins a la mort pels falangistes, a la paret del cementiri. Igualment dos ciutadans moren apallisats a cops un any més tard.

I quan s’acaba oficialment la guerra, en comença una de nova i pitjor: la injustícia franquista implanta el seu règim de por i de repressió criminal. Vora cent targarins son sotmesos a sumaríssims consells de guerra militars, nou targarins son condemnats a mort i tres d’ells executats. Més de cent trenta quatre represaliats van a la presó, desenes d’expedientats pel “Tribunal de Responsabilidades Políticas”.

I durant quaranta anys, ni un sol acte de memòria o de record per les centenars de víctimes dels vençuts…

I també el drama personal i col.lectiu de l’exili. Hom calcula un nombre de tres-cents targarins que emprengueren el camí de l’exili. Només entre l’inici i el final de la guerra, Tàrrega va perdre el sis per cent de la seva població. També falten per comptabilitzar els targarins exiliats, morts o detinguts a França durant la segona mundial. Dels nou targarins que es van identificar als camps d’extermini Nazis, quatre d’ells hi van morir. Alguns exiliats no van poder suportar la fam, les penúries i la desesperació, i moriren malalts per les terres de França.

Cent setanta morts, tres-cents exiliats, centenars d’expedientats, represaliats o condemnats en presons, i depurats en camps de treball. La guerra del 1936-1939 fou una tragèdia immensa per a tot un país i per a tot un poble.

Hem fet justícia amb totes les víctimes de la guerra civil?. Mantenim viva la flama de la seva memòria? Que en sabem d’aquells joves targarins que defensant la seva terra i el seu ideal, van morir, ja sigui al front, a Tàrrega, a la Donzell, o a la Curullada el 17 de gener del 1939, intentant deturar l’avanç de les tropes feixistes que ja ocupaven la seva ciutat?. O els qui essent presoners ens mans de la república, van ser assassinats durant l’avanç de l’exercit franquista?. O els qui amagats en llars i cases per defugir de la guerra, van ser detinguts i afusellats? O els qui intentant fugir de la zona republicana o franquista van trobar la mort ?.

Cal agrair i reconèixer la gran tasca feta de recuperació de la memòria històrica, amb els estudis i treballs publicats per en Josep Maria Solé i Sabaté, a l’entorn dels morts pels bombardejos i per la repressió a la rereguarda de Catalunya durant la Guerra Civil. El treball primerenc dels “Soldats de l’Urgell morts a la Guerra Civil” publicat l’any 1991 a l’URTX número 3, per Josep Benet, Jordi Oliva, Robert Bonjorn, Glòria Coma i Jaume Torres. L’extens treball de recopilació de dades i fets sobre els assassinats del 1936 a Tàrrega, per en Joan Novell i Balagueró a “La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega. Segle XX. Volum I (1900-1939)”.

Nacionals

Missa de campanya de les tropes franquistes a la Plaça Major de Tàrrega després de la seva entrada a la ciutat. Gener del 1939.

També la publicació i els audiovisuals de la col·lecció Natan, “La Segona República a Tàrrega” i “La Guerra Civil a Tàrrega” 1931-1936″, a “Tàrrega 1931-1939. Notes per a un guió” del desembre del 2006, de Gerard Corbella, Natàlia Lloreta i Oriol Martí. Va representar per a molts ciutadans de Tàrrega, la descoberta d’un part fonamental de la nostra història, en boca dels seus protagonistes i a temps per preservar el seu testimoni.

El bombardeig poètic de l’abril del 2007, en homenatge a les víctimes targarines de la “Legión Condor”, fou un altre acte de record i de justícia històrica per la memòria de les víctimes de la barbàrie d’aquella guerra.

I també l’excel·lent projecte, d’exposició, llibre i web “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili, i la vida quotidiana”. Març 2008.  (www.tarrega1939.cat), de Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella, ha estat un gran treball de recuperació i reconeixement amb noms i cognoms de la nostra memòria històrica.

Sasplugas01_2_g

Joan Sasplugas, el primer per l’esquerra, mestre d’ofici, fou regidor i darrer alcalde republicà de Tàrrega pel PSUC del 1937 al 1939. Camp de concentració del Barcarès a la Catalunya Nord, amb altres exilats. Febrer del 1939.
Font: Col.lecció familiar de Jordi i Magda Sasplugas

Però portem massa temps sense avançar en la feina iniciada. Tàrrega ha de liderar un nou projecte que consolidi el record de les nostres víctimes i erigeixi un memorial permanent de la guerra civil, digne del seu nom. Cal obrir les fosses comunes, identificar els morts i donar-los una sepultura digna i eterna en pau.

Cal recordar, nom per nom, a totes les víctimes i fer-nos solidaris del seu dolor.

Cal mantenir viu el record de tots els nostres morts, i la memòria permanent dels crims i de la tragèdia de la nostra guerra civil.

Jaume Ramon Solé.

Publicat al darrer “Londarí” núm. 33, del desembre del 2015.

Lo rei “carnistoltes” d’abans de la guerra.

El Carnestoltes o “Carnistoltes”, que és tal com es pronunciava el mot Carnestoltes a la Tàrrega d’abans de la guerra, era una festa que fins l’any 1936, se celebrava a la nostra ciutat, amb una intensitat, autenticitat, incivilitat i barbàrie, que sortosament el temps ha anat suavitzant.

He recollit el testimoni, d’històries orals de gent gran que recorden haver ho sentit explicar, i de dos articles publicats en aquest setmanari els mes de febrer del 1980 i un article a “L’Imprès”, pels estimats cronistes targarins en Josep Maria Andreu i en Josep Maria Segarra Malla.

M’ha xocat, l’extensió temporal de la gran festa del carnaval, que se celebrava sencera durant tota una setmana, i que anava del Dijous Gras al Dimecres de Cendra. També sobta la radicalitat i el desvergonyiment de les accions que s’hi desenvolupaven, i la gran participació popular per part de tots els estaments socials de la ciutat.

 

dav

Comparsa “Els 7 nans” Carnestoltes 1908. “Història Gràfica de Tàrrega 1890-1997” . pàg. 654. Col·lecció particular Josep Pané. 2007. Ajuntament de Tàrrega

 

Els col·legis tancaven un mínim de tres dies, i molts artesans i pagesos feien festa durant tota la setmana. Les botigues, els comerços i els magatzems també tancaven (de grat o per força), durant una bona part del Carnistoltes. El Carnaval es desenvolupava en dos àmbits: al carrer a nivell popular, i dins de les societats recreatives o socials amb el seus saraus i balls organitzats per als seus socis o clients.El Rei Carnistoltes, acompanyat pel seu seguici, arribava en tren a l’Estació de Tàrrega procedent d’Anglesola la tarda del Dijous Gras, vestit i guarnit com si fos el Rei de Copes del joc de cartes. L’esperava a l’Estació un “Comitè de Recepció” , que anava vestit amb gran elegància, frac i barret de copa. Aquest Comitè, era l’encarregat de fer les oportunes salutacions i reverències, i allà mateix li llegien d’un llarg pergamí al rei, les “queixes, peticions i altres vituperis” de la ciutat. A part del consistori municipal, els més mal parats per les crítiques del “Comitè de Recepció”, eren els funcionaris municipals que feien les tasques de serenos i d’agutzils.

Després de la recepció del Rei , aquell mateix vespre de dijous gras se celebrava una gran fartanera que consistia en una extraordinària “cutxipanda” (així ho esmenta en Josep Maria Andreu), que consistia en una gran cassola de tros on hi participaven totes les colles i comparses del carnaval.

L’endemà i la resta de dies del Carnaval, les colles disfressades amb bruses estripades i màscares de cartró, anaven d’aquí allà cantant les veritats o les mentides amb veu de falset, a la gent respectable que passava pel carrer. També es vigilava als targarins més tacanys i agarrats que, quan sortien de casa, eren obligats a pagar el beure a tota la colla al cafè més proper.

Una altra costum habitual era la de fer tancar les botigues i comerços, i fer plegar als pagesos i hortolans de la seva feina. L’amenaça sempre funcionava ja que si no es complia, perillaven els vidres o la integritat física dels afectats.

Una altra de les “tradicions” del Carnistoltes era la d’organitzar les pedregades de “guixos” al mig del carrer Cervera. Els “guixos” eren confits de sucre farcits de farina. Un grup de colles se situava al capdamunt del carrer Cervera i l’altre grup a la part de baix, i començava una autèntica batalla entre els de dalt i els de baix que obligava a baixar persianes i tancar finestres i finestrons, per evitar la trencadissa dels vidres. Durant l’any les colles practicaven amb pedres, per tal d’aconseguir una bona pràctica en el llançament d’objectes sòlids.

També era una costum d’obligat compliment, la de fer plegar el mercat del dilluns. Amb tot però, hi ha havia dues normes o prohibicions que hom respectava. No es podia treure la màscara a ningú durant tota la setmana de Carnaval, i no es podia fer plegar el mercat del dilluns abans de les 12 del migdia.

MestreGuell

Cançó popular del Carnistoltes recollida pel Mestre Güell a principis de segle XX. “De l’Urgell i la Segarra” de Josep Güell, pàg. 89. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Col·lecció Natan Estudis, 2005 Ajuntament de Tàrrega.

 

Les diferents entitats i societats targarines treballaven per preparar les seves carrosses que, tirades per cavalls, es passejaven per la ciutat i organitzaven els seus saraus i balls, amb gran bombo i recursos. Altres ciutadans es passejaven per la ciutat durant tota la setmana emmascarats i amb la seva disfressa. Als saraus, les batalles eren de confeti i de serpentines, i a les màscares se les obligava a desvetllar la seva personalitat en un quarto a l’entrada del ball. Un dels balls més concorregut era el del dimarts i a la tarda del mateix dia s’organitzava els ball infantil de disfresses.

L’endemà dimecres de cendra es feia l’enterro de la sardina i amb gran tristesa hom acompanyava al rei entonant la cançó:

“Lo pobre Carnistoltes s’acabe de morir

li farem una caixa com un bot de vi,

si, si, no, no

(crit) a dos quarts lo porró”.

 

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega . Febrer del 2016.