Monthly Archives: October 2014

Tàrrega i el patrimoni literari de Manuel de Pedrolo. (Una entrevista profètica).

Tàrrega és dipositària del valuós patrimoni vital i literari d’un dels principals escriptors del segle XX.

En Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, visqué tota la seva infantesa i joventut a Tàrrega, i al llarg de la seva vida mantingué una relació constant amb la nostra ciutat, i amb els seus dos grans amics, targarins il·lustres: el poeta Gregori Satorres i en Jaume Anglí Escola, amb els qui cada any, quan estiuejava a Tàrrega, hi mantenia llargues converses, caminant pel Pati o pel Parc de Sant Eloi, i dels qui caldria recuperar records i història abans no s’esvaeixin.

El dia 26 de juny del 1990, moria en Manuel de Pedrolo. En Jaume Anglí en el seu escrit a Nova Tàrrega del Juliol, titulat “En la mort de l’amic Pedrolo”, ens explica que: “De jovenet era ja un àvid lector. Més que cromos, les seves butxaques eren plenes de papers i mininovel·les. L’any 1932 o 33 tenia 14 o 15 anys, i amb la col·laboració d’un company d’estudis, el malaguanyat Antoni Maymó, escriuen una farsa còmica que s’estrenà al saló-teatre de les Escoles Pies de Tàrrega”.

En un article al diari “Avui” del 26 de juliol del 1984, “Des de Tàrrega: els vestits de diari”, que reproduïm aquí, en Manuel de Pedrolo es considera un targarí més: “Recordo de la meva adolescència, quan els targarins no érem ni sis mil….”.

Article de Manuel de Pedrolo, escrit al Diari Avui el 26 de juliol del 1984

Article de Manuel de Pedrolo, escrit al Diari Avui el 26 de juliol del 1984

La vinculació certa i inapel·lable de Tàrrega amb Manuel de Pedrolo, ha de permetre fer justícia a la memòria del nostre escriptor, pel sol fet que, Tàrrega ho pot fer i ho pot reivindicar.

L'any 1989, l'Ajuntament de Tàrrega va homenatjar a Manuel de Pedrolo amb un monogràfic de l'escriptor a la Revista "URC", coordinada per en Xavier Garcia, amb portada del poeta Rafael Alberti i il·lustracions d'en Josep Sanmartí.

L’any 1989, l’Ajuntament de Tàrrega va homenatjar a Manuel de Pedrolo amb un monogràfic de l’escriptor a la Revista “URC”, coordinada per en Xavier Garcia, amb portada del poeta Rafael Alberti i il·lustracions d’en Josep Sanmartí.

Recuperar, difondre i donar a conèixer les idees, l’obra i la persona d’en Manuel de Pedrolo, és i ha de ser possible. Tàrrega te la sort de disposar d’en Xavier Garcia, un dels principals estudiosos, i coneixedor com cap, del nostre escriptor, per elaborar un projecte ambiciós de reconeixement i projecció de Tàrrega i d’en Manuel de Pedrolo, en tots els àmbits.

És doncs, natural, evident i necessari, vincular la ciutat de Tàrrega amb l’Aranyó natal, per recuperar la memòria del nostre escriptor. Els actius son a les nostres mans i l’empenta a mans del nostre Ajuntament.

L’any 1983, des de la publicació mensual “L’Imprès”, vam publicar una entrevista feta a en Manuel de Pedrolo davant la Font de la Granota de Sant Eloi, durant la seva estada estiuenca a Tàrrega. Una part d’aquella entrevista va restar inèdita i he pensat que per constatar la vinculació personal i literària, de l’escriptor de l’Aranyó, amb Tàrrega, res millor que recollir les seves paraules de fa 30 anys:

Fragment de l'entrevista a en Manuel de Pedrolo l'estiu del 1983 al primer número de la publicació local mensual targarina "L'Imprès".

Fragment de l’entrevista a en Manuel de Pedrolo l’estiu del 1983 al primer número de la publicació local mensual targarina “L’Imprès”.

P.: Com creieu que us ha influït l’haver nascut a les nostres terres ?

Manuel de Pedrolo: Home, suposo que l’haver viscut per aquí i ser fill de la Segarra m’ha anat endurint, (riu). M’ha fet ser un home dur amb les meves conviccions. Els països de la Segarra, son molt més austers que els de l’Urgell, (tampoc podem dir que Tàrrega estigui a l’Urgell… ), i l’Aranyó d’on sóc fill, és un poble molt petit, una vila molt tancada. Em recordo, de quan era petit, que ningú ens havia donat mai les gràcies. En aquestes terres del secà, que no plou gairebé en tot l’any, els preus que es pagaven per la collita, en l’època franquista, eren ruïnosos, i per força aquella gent havia de ser dura, necessitaven una gran duresa per resistir aquelles situacions. Primer, ja només per conrear la terra, una terra que havien destruït ells mateixos, ja que abans estava plena de boscos … Això ha fet, que jo hagi anat adquirint una duresa i una , potser, fermesa d’idees o diga’n-hi com vulguis, i si, en aquest sentit m’ha influït la terra.

P.: En la teva obra literària, quines referències podem trobar a les nostres contrades?.

Manuel de Pedrolo: Sí, si, en vàries novel·les n’hi ha força. A “Les finestres s’obren de nit”, el protagonista és fill de Tàrrega i viu aquí. A la novel·la de la sèrie del Temps Obert, “L’ordenació dels maons”, no es diu res de Tàrrega, però la topografia del poble del protagonista s’inspira en la nostra ciutat. També en una de les darreres, “Apòcrifs”, on surten dos pobles diferents, ambdós tenen alguns trets de Tàrrega, i en un d’ells fins i tot aprofito coses la meva pròpia família, el meu pare que era d’ “Acció Catalana” o el meu avi que era conservador. També ne tinc una, encara inèdita, que es titula “No hi fa res si el comte-duc va caure del caval a Tàrrega”, en la qual alguns episodis tenen lloc a l’Ofegat. En aquestes coses però, els lectors no reconeixeran que es tracta de Tàrrega, no obstant ho és, hi està inspirat.

Ara imagina’t que poses Tàrrega, i encara que no retrates a ningú, segur que vindrien deu o dotze individus dient, “Ep, aquest sóc jo i em tracta malament”. la gent té molta tendència a identificar-se en els personatges novel·lístics.

P.: La teva consciencia política i nacional de que és fruit?

Manuel de Pedrolo: És fruit de l’experiència que he viscut, de l’experiència que hem viscut tots plegats. En el meu cas jo l’he agafat d’una manera, i d’altra gent ho ha agafat d’una altra manera. Jo per exemple, el meu pare era president d’Acció Catalana aquí a Tàrrega. Acció Catalana era un partit catalanista molt conservador, però a casa meva hi havia un instint de catalanitat, encara que ningú es preocupés d’ensenyar-me català. Jo m’adonava que vivia d’una manera que no entenia: a col·legi em feien parlar en castellà i m’ensenyaven en castellà, quan al carrer parlàvem una altra llengua. Jo abans de la guerra havia escrit coses: uns versets o una obreta de teatre que vam fer als Escolapis de Tàrrega als 16 anys, i la vam fer en català per instint.

Després m’ho vaig prendre més seriosament, i és clar em va costar molt d’escriure les primeres obres perquè em vaig trobar amb 20 anys acabada la guerra i tot estava prohibit. No podies fotre res, no podies dir res. I és clar, davant la pressió, en ves de fer-ho en castellà com tants, doncs jo o bé ho feia en català, o no escrivia.

Així doncs, la consciència me la van fer agafar ells. Segurament que jo no hagués estat tan contundent, si ells no haguessin estat tan brutals. Per aquella brutalitat, jo no hi podia passar. A més, com que era molt enemic de segons quines coses, i al veure com aquest règim portava aquests valors catòlics tan exagerats, aquesta moral estúpida de repressió, amb l’ambició de destruir la gent, i les coses bèsties que feien, tot això, que ja era repugnant per a molta gent que creia, per a mi, que em considerava ateu des de molt jovenet, imagina’t si n’havia de ser de repugnant.

Després hi ha un factor que és, que aquell règim com a catalans, ens fotia i això que també m’era antipàtic, em va anar bé per reaccionar, que és el que vaig fer: reaccionar.

Com veus avui Catalunya (1983) ?

Manuel de Pedrolo: Els catalans només tenim la capacitat de protestar, ah ! Per això no ens cal governar. Crec que estem perdent molts llençols a cada bugada que fem, sempre estem perdent coses…. Però que pots fer amb un poble com el català, tan desinteressat, que ha cedit tant. El poble català està desconcertat, ho ha cedit tot, no es preocupa, no pensa, no vol…. és que no vol res ?. Jo estic segur que un dia, quan hi hagi un grup seriós nombrós, de gent independentista, no de Catalunya, sinó dels Països Catalans, els seguirà molta gent.

Jaume Ramon i Solé.

Publicat a LONDARí nº 16. Maig 2014