Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (5).

Avui transcriurem la carta que signaren 20 ciutadans de Tàrrega, el dia 3 de maig de 1945 per demanar la llibertat d’en Josep Saltó Rubiol. Les signatures van ser certificades per l’alcalde de Tàrrega en Ramon Burguès i Paradera el dia 12 de maig del mateix any.

Relació de signatures per la llibertat de Josep Saltó, maig de 1945. (Archivo Militar
Tercero. Barcelona).

Aquesta carta és el testimoni més valuós de l’estimació que molts targarins tenien envers en Josep Saltó i molts dels companys del Comité De Milícies Antifeixistes que van ser injustament acusats:

Original de la carta subscrita per 20 ciutadans de Tàrrega en suport d’en Josep Saltó Rubiol. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).

“Los que suscriben, Industriales, comerciantes y obreros, todos con domicilio en esta
Ciudad. DECLARAN Y JUSTIFICAN: Conocer desde muchos años a JOSÉ SALTÓ RUBIOL, el cual antesdel Glorioso Movimiento Nacional, desempeño siempre en esta Ciudad, cargos de confianza, observando como trabajador y padre de familia una conducta intachable. Su honradez y actividad le valieron el aprecio y simpatía de sus iguales y superiores con quienes siempre alternó.

Durante el Glorioso Alzamiento, si intervino en alguna gestión fue con el único y loable fin de salvar persones y bienes, y frenar con su entereza y valentía a los desalmados que siempre propicios a cometer atropellos y desmanes, irrumpían con harta frecuencia en la Ciudad.

Por último, creemos a JOSÉ SALTÓ RUBIOL, merecedor de mejor suerte y cuando por la
Superioridad se les conceda la libertad, volverá a ser aquel obrero diligente y distinguido, muy útil a la sociedad y muy digno de alternar y convivir con los vecinos de esta Ciudad que le vió nacer i le dio albergue.

Y para que conste firmamos esta declaración, en Tárrega a tres de Mayo de mil
nuevecientos cuarenta y cinco.”

Signatures:
Manonelles, José Riera, Ramon Tacies, Pablo Janozzo, Juan Gilabert, Esteban Falcó, dues
firmes il·legibles, J. Bergadà, J. Mª Salla, Enrique Pujol, Fermín Bonjoch, Francisco Salat, José Manonelles, Martín Sala, José Perelló, José Castellà, Antonio Ramon, Carnicer i il·legible.

Casilda Rius i la seva filla Marta Saltó Rius, amb una familiar. Tàrrega 1940. (Arxiu familiar de Marta Serret).

Els signants, son una representació dels sectors industrials i comercials de la Tàrrega de
l’època, que reivindiquen la trajectòria, bonhomia, honestedat i valentia de Josep Saltó i
Rubiol.

Però de res servirà el testimoni i la solidaritat dels seus amics i veïns. En Josep Saltó Rubiol, és condemnat pel Consell de Guerra Militar Sumaríssim a 25 anys de presó per rebel·lió.

Mentrestant a Tàrrega, es contraposa la valenta i contundent solidaritat ciutadana, amb una campanya de falsos rumors i de mentides sobre la seva activitat durant la guerra.

Liquidació de pena d’en Josep Saltó del 21 de juny de 1959. (Archivo Militar
Tercero. Barcelona).

Complirà condemna al Penal de Dueso de Santoña, fins que surti en llibertat provisional i retorni a Tàrrega, on viu amb l’esposa i la filla al pis de la Cooperativa del Camp del carrer Governador Padules, 2. No extingirà la seva condemna fins el 21 de juny de 1959.

Jaume Ramon i Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega de l’11 de juny de 2021

Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (4).

El 29 de novembre de 1944 en Josep Salto Rubiol és conduit per la Guàrdia Civil de Barbens a la Presó Provincial de Lleida. Per aquesta presó hi passen, durant la postguerra, més d’un centenar de targarins represaliats políticament pel règim franquista.

Telegrama de la Guàrdia Civil de Tàrrega a l’autoritat militar de Barcelona informant sobre Josep Saltó Rubiol. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).

A la presó de Lleida s’hi està fins el dia 7 de desembre, quan és reclamat des de l’”Auditoria de Guerra de la 4a. Región Militar” i traslladat a la presó “Modelo” de Barcelona. El dia 13 de desembre de 1944 s’inicien les actuacions sumaríssimes contra ell i 22 detinguts més, pel delicte de rebel·lió militar. El 18 de desembre se li pren declaració.

La instrucció del sumari col·lectiu 33.231, recull les declaracions de 22 guerrillers detinguts en diferents indrets de Catalunya. Entre ells en destaquem una colla que, havien entrat pel Port de la Cabra a la frontera d’Andorra, van baixar pel Pallars i havien arribat fins a Bellmunt, on van ser detinguts per la Guàrdia Civil Rural de Tàrrega.

De seguida però, l’expedient d’en Josep Saltó es complica. El 20 de desembre de 1944, un telegrama del comandant del “Puesto de la Guàrdia Civil de Tàrrega” relaciona al “sujeto” de “Izquierda Republicana”, amb el 6 d’octubre de 1934 i que “intervino en registros y detenciones de persones de derechas y en la del cura Llovet que fue asesinado, usaba arma corta a la vista, huyó a Francia en la retirada, elemento peligroso”.

El 29 de gener de 1945 el Fiscal de Lleida de la “Causa General de la Dominación Roja en
España”, certifica que a les declaracions del detingut Josep Gener, es diu que en Josep Saltó va participar en el registre del domicili del religiós Josep Llobet Manós i que a les
declaracions de Maria Manós Puigfel, se cita a Josep Saltó com un dels assassins del
sacerdot Josep Llobet. En altres declaracions no existeixen més acusacions directes.
Tanmateix els dos testimonis inculpatoris d’en Josep Rubiol, havien mort en aquella data: en Josep Gener havia estat condemnat a mort i executat l’any 1940, i na Maria Manós havia mort de causa natural.

En data 11 d’octubre de 1945, la sentència del Consell de Guerra condemna a Josep Salto a la pena de 25 anys de presó.

Compte dels 25 anys de presó d’en Josep Saltó Rubiol. Abril de 1959. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).

Mesos abans d’aquesta sentència, es produeix un fet insòlit i fins ara desconegut, que mai abans havíem trobat en cap altre targarí detingut després de la guerra. Dinou ciutadans de diferents estaments i condició, signen una declaració tramesa al Consell de Guerra, en solidaritat i a favor de la innocència d’en Josep Saltó. Afirmen que gràcies a ell, durant la guerra : “si intervino en alguna gestión fué con el único y loable fin de salvar personas y bienes, y frenar con su entereza y valentia a los desalmados que, siempre propicios a cometer atropellos y desmanes, irrumpian con harta frecuencia en la Ciudad”.

La declaració ciutadana tingué però, una resposta negativa per part dels estaments
franquistes més influents classe dirigent franquista: Mai mouran un sol dit per en Josep
Saltó, com havien fet en nombrosos casos de detinguts i condemnats, sinó tot el contrari.

Josep Saltó i Casilda Rius amb els seus nets, en Jordi i en Ramon Serret Saltó a Sant Feliu de Guíxols, a mitjans dels anys 1960. (Arxiu familiar Marta Serret)

S’inicià una campanya de descrèdit públic contra la persona d’en Josep Saltó, per fer callar les veus dels qui defensaven la seva innocència, i així justificar la llarga condemna a la que fou sotmès pel règim feixista.

Més detalls al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega el 24 de maig de 2021.

Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (2).

En Josep Saltó fou, a partir del 18 de juliol de 1936, un dels membres destacats del Comitè de Milícies Antifeixistes de Tàrrega. Durant els primers mesos de la guerra, participà en molts dels registres domiciliaris i, malgrat l’acció criminal dels incontrolats i dels grups que, des de Tàrrega mateix, o vinguts des de Cervera o des de Sitges, van segrestar i assassinar persones i religiosos a la nostra ciutat, la seva funció fou, junt amb altres valents del Comité, la d’evitar o minimitzar l’actuació d’aquests grups violents.

Quan hi hagué registres en cases on s’amagaven religioses que s’hi havien
refugiat , sempre es van respectar. També vetllà, d’acord amb l’alcalde Devant, per evitar que altres famílies targarines vulnerables, fossin víctimes del daltabaix de principis de la guerra.

Doctor Josep Llobet Manós, director de l'”Schola Cantorum” de la Parròquia de Tàrrega, detingut i assassinat el dia 5 de setmbre de 1936, per membres del Comité de Milícies Antifeixistes de Tàrrega.

El dia 5 de setembre de 1936, es va produir el registre i la detenció a Tàrrega, i l’assassinat al terme de Granyanella, del religiós Dr. Josep Llobet Manós. Algun dels testimonis de diferents atestats i actes dels consells de guerra, situen a Josep Saltó i altres milicians, en el registre del domicili del religiós. Hom va verificar que a la casa hi havia el Dr. Llobet, la seva mare i dos nebots seus, i que, mentres hi fou present en Josep saltó, no succeí res. Mitja hora més tard, cap a les vuit del vespre, un escamot de milicians encapçalats pel “Xato”, van tornar a la casa per detenir-lo. Durant el trasllat a la Caserna de les Milícies, es va provocar un fort escàndol. Aquella nit o matinada, el Dr. Josep Llobet fou introduït violentament en un vehicle i fou assassinat. Cap testimoni posterior del cas, involucrà en Josep Saltó.

Junta directiva del “Català F.C.”, una de les moltes penyes de fútbol de Tàrrega. “Crònica Targarina” 22 de desembre de 1928.

Entrat l’any 1937, el Josep Saltó va marxar de Tàrrega, al ser mobilitzat pel Servei de Senyals i Transmissions de la 34 Divisió del Batalló de Metralladores a Premià de Mar. A la “Crònica targarina” del gener de 1937, trobem que la seva filla, la nena Marta Saltó fa donació d’una nina durant els actes del “Dia de l’infant refugiat” i que na Casilda Rius, la seva esposa, participa en la constitució del “Grup Femení d’Esquerra Republicana”,
col·labora en la recaptació de donatius per al “Socors Roig Internacional”, i impulsa la campanya “Pro-abric del combatent” de recollida de roba per als soldats al front.

Casilda Rius amb la seva filla Marta Saltó. Tàrrega 1942. (Arxiu familiar Marta Serret).

Quan la retirada de l’exèrcit republicà, el Josep creua la frontera el febrer de 1939, i és internat al camp de concentració de Vernet d’Ariège on s’hi està uns mesos. Després és traslladat al camp de Sètfonts a Occitània fins a principis del 1940. Llavors és mobilitzat per treballar a la fabrica de material de guerra a Firminy a la regió d’Alvèrnia-Rhone-Alps i, quan l’inici de la ocupació de França, ingressa en una companyia de treballadors fins l’alliberament de França l’any 1944. Tenim indicis que durant aquests anys d’estada a França, en Josep Saltó contacta d’alguna manera amb la seva família i aquesta amb ell. La fotografia de la Casilda i de la Marta Saltó, i que reproduïm en aquest article, l’hem datat l’any 1942, i sembla feta per ser enviada al Josep a França.

Camp de Vernet Agost de 1939. RAS (Arxiu del CRAI. Biblioteca Pavelló de la República).

A partir d’aquell moment, sembla que el seu principal objectiu és retornar a casa al costat de la seva esposa i la seva filla. Intenta obtenir l’autorització del consolat espanyol de Perpinyà, que li és denegada en vàries ocasions. A l’octubre de 1944, viatja fins a Pau, on entra en contacte amb els membres de la “Agrupación de Guerrilleros Españoles” de la “Unión Nacional”, que estan organitzant una operació militar d’invasió
per diversos punts del Pirineu. L’operació preten enderrocar el règim franquista amb l’atac coordinat de milers de guerrillers, molts d’ells provinents de grups de la resistència francesa, i proclamar a Vielha el govern provisional de la III República, que provoqués una insurrecció popular arreu de l’estat i la intervenció dels americans guanyadors de la guerra europea, per així derrotar definitivament el feixisme a Europa.

L’operació s’inicià la matinada del 19 d’octubre de 1944 amb prop de 10.000 homes armats que entren per varis punts del Pirineu. En poques hores, 4.000 d’ells ocuparen bona part de la Val d’Aran i arribaren a les portes de Vielha.

La resta de grups van entrar per altres valls pirinenques. El 25 d’octubre de 1944, 180 guerrillers de la Brigada 241, van entrar per la Vall d’Ansó, al límit del Pirineu d’Osca amb el de Navarra. Amb ells hi anaven una bona colla de guerrillers catalans, molts d’ells eren combatents de la resistència contra els nazis durant la guerra mundial, i després de la victòria, havien mantingut l’organització i conservat l’armament .

Amb la Brigada 241 hi van un bon nombre de catalans, entre ells el guerriller en Josep Saltó Rubiol.

Ho expliquem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Article publicat a la Nova Tàrrega del 29 d’abril de 2021.

Carta des de l’exili: Agde, 12 juliol de 1939 (1)

La carta d’Agde, que a partir d’avui reproduïm, ens farà reviure el que sentia i patia en aquells moments difícils, en Francesc Plassa al camp de concentració. És una carta escrita des de la desesperació i el sofriment, que reflexa la tragèdia personal i col·lectiva de la derrota republicana, i que, fa pocs dies, en Louis François Plassa, va trobar a casa dels seus pares a Bussy-la-Pesle.

La casa de Bussy-la-Pesle. Dibuix d’en Francesc Plassa, 1961. (Família Plassa-Minotte)

La carta de sis pàgines, molt ben escrita en català, va dirigida a na Maria Plassa, que es trobava, també exiliada, a Saint Etienne. La missiva , transmet amb cruesa la impotència i el desesper d’aquells que van haver de deixar-ho tot, i començar una incerta nova vida lluny de casa. A la carta en Francesc comunica a la seva germana, la mort del seu comú germà gran, en Lluís Plassa, i li conta la situació en que es troba la seva cunyada i esposa del mestre targari, na Maria Castellà.   

En Lluís Plassa i la seva parella n’Antònia Carulla passejant per Sant Eloi amb una altra parella. Tàrrega 1936. (Familia Plassa – Minotte).

Agde 12 juliol 1939. Estimadíssima germana meva:

“Aquesta tarda, acabo de rebre per fi, les tan desitjades noves teves, i a fe, que a comptar per l’estat de nervis en que m’han posat, he pensat si m’haguera valgut més continuar de la mateixa manera com he passat sis mesos sense saber res de vosaltres”….

“…Per això Maria, vull lligar totes les meves passions sortides d’imprevist completament al meu pobre cervell, i qui sap com, a darrer home de lo que havia estat casa nostra, podré sortir d’obrar amb aquest romanticisme tan peculiar en la nostra família i que ha estat sempre la nostra desgràcia, (no ho dubto ni un moment). Amb el que et dic ja pots comprendre que el Lluís és mort. Aquell màrtir que m’havia fet de segon pare tant o més bé que el primer, que m’havia pujat donant-me tots els gustos, que m’havia instruït i al qual jo estimava en deliri, és mort en contra de la meva desesperació en preveure el desenllaç i no poder fer res per impedir-ho”.

“Saint Nazaire una ciutat de la costa nord francesa, constructora naval de la marina mercant, exemple de la depravació de les races, tot tabernes i prostitutes, sí, és la seva tomba. Nou anys justets de la mort del nostre pare, rebo un telegrama de la cunyada “Frére décédé cette nuit”. Vaig poder anar-hi. El govern em pagava el viatge, encara que solsament el viatge. A les tres hores sortia fins a l’altra cap de França, amb deu francs a la butxaca que m’havien deixat entre tres o quatre amics”.

“Vaig arribar l’endemà, el vaig veure encara en el llit mortuori a l’Hospital. La monja va dir-me que no podia ésser altra cosa, tenia els dos ronyons fets a miques. La Maria desesperada em va demostrar que l’havia estimat sempre, i jo vaig quedar-me al seu costat durant sis dies per animar-la, en el refugi on estava ella a St. Nazaire mateix, feia quinze dies, després d’haver-se venut les anells i no sé quantes coses per pagar-se el viatge des de Beziers, on estava a casa d’una tia que va resultar una fiera, i li va fer passar una vida terrible al seu costat i lluny del Lluís com estava des de feia 4 mesos. Jo, per la direcció on estava ella a Beziers, que em donà el Timoteu Pomés, després de dos mesos d’ésser a França, vaig poder saber d’ells, doncs la Maria al rebre la meva carta, va venir-me a veure desseguida aquí a Agde, explicant-me totes les desgràcies que havien passat des de que sortiren de Tàrrega i des de que s’havien separat a Perpignan ben a desgrat seu”.

“Ara la Maria volia tornar a Espanya desseguida després de la mort del Lluís, però rebérem una carta de la seva família que li diuen que tant a ella com al Lluís sols els esperaven per agafar-los. El Lluís en les poques cartes que em va enviar, em demanava sobretot que si ell es moria, ajudes en mesura de les meves forces a la seva estimada dona. La Maria doncs, no pot anar a Espanya a una presó, i per això continua al refugi sense deixar el contacte amb mi i confiant com li vaig prometre i m’ho vaig prometre a mi mateix, el menos que faré, és fer els possibles de deixar-la sana i salva a casa seva el dia que es pugui i si és que puc sortir algun dia d’aquesta situació que ens posa a tots els homes que estem aquí, incapaços de fer res per ningú”

Encapçalament de la carta d’Agde d’en Francesc Plassa a la seva germana Maria. 12 de juliol de 1932. (Família Plassa-Minotte)

Seguirem en el proper escrit.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 13 de novembre de 2020.

Memòries targarines. En Josep Devant, l’alcalde oblidat. (4).

“No sóc fill de Tàrrega , però vaig anar a la presó amb els fills de Tàrrega i allí no hi
vàrem trobar companys, sinó germans. Quan el Jutge em va preguntar si s’havien
reunit amb mi per a declarar l’Estat Català, vaig respondre-li que ho havia fet jo sol í
pel meu propi compte . Però sabeu el que van fer els meus companys? Van dir al
Jutge que això era mentida, que ells es van reunir amb mi i que ho havíem acordat
tots plegats”. 
En Josep Devant en l’acte de commemoració dels fets del 6 d’octubre de 1934.
Crònica targarina. Núm. 789. 10 d’octubre de 1936.

L’acció política d’en Josep Devant, s’inicia amb la constitució a Tàrrega de la “Unió
Republicana” el juny l’any 1930, quan és elegit membre del consell directiu que
presideix en Samuel Pereña.

Amb la República, en Josep Devant intervé al míting “Pro Estatut” de l’agost de 1931
on defensà que tothom voti “a favor del nostre Estatut, i que no fem cas de les
declaracions d’ex reis del Paral·lel, de determinats savis de Salamanca i altres
senyors que actualment són Ministres a Madrid. Com que la democràcia i la llibertat
les hem conquerides al carrer les esquerres catalanes, som soldats disposats a
obeir el que mani Generalitat”.

Segell d’Estat català de Tàrrega. La bandera estelada fou hissada al balcó de l’Ajuntament el dia 6 d’octubre de 1934.

El 1934 és elegit regidor per la candidatura del “Font Republicà Obrer”, encapçalada
per en Marius Amigó, i quan aquest renuncia al seu càrrec de regidor, en Josep
Devant esdevé el portaveu d’esquerra a l’Ajuntament. Tot i facilitar la elecció del
candidat de la majoria de dreta, en Baldomer Trepat com a alcalde, la seva serà una
oposició crítica i contundent, centrada en la gestió de les infraestructures municipals
i contra la preeminència de l’ensenyament religiós. 

La seva tasca a l’Ajuntament dura ben poc, ja que amb la declaració de l’Estat
Català el 6 d’octubre de 1934, en Josep Devant i molts altres regidors i persones
d’esquerres de Tàrrega son detingudes, empresonades i desposseïdes dels seus
càrrecs fins després del Consell de Guerra que se celebra a l’inici del 1936. Aquell 6 d’octubre, la bandera estelada d’Estat català fou hissada al balcó de l’Ajuntament.

En aquest consell de guerra, l’alcalde Baldomer Trepat, va sortir en defensa dels
seus adversaris polítics, i “elogià la conducta del senyor Devant i demés , ja que
gràcies a ells no havia passat res a Tàrrega. Sabia que durant la nit s’havia ordenat
al senyor Devant que assaltés el Quarter de la Guàrdia Civil, i que aquest senyor es
comportà serenament, tingué la debilitat de proposar a les Autoritats reunides a
Casa la Ciutat, un vot de gràcies al senyor Devant i demés …essent ell el primer que
va donar la mà al senyor Devant i que el moment de debilitat que tingué el repetiria
tantes vegades com es trobés en iguals circumstàncies si bé es dol de les
persecucions i atacs que des d’aquell dia vé sofrint”. (1)

Inauguració de la biblioteca de la Caixa de Pensions a Tàrrega el dia 2 d’abril de D’esquerra a dreta en Àngel Oliveras representant del Govern de la República, en Joan Gómez president de la Cambra de Comerç, Francesc Moragas Director de la Caixa, en Baldomer Trepat Alcalde de Tàrrega. La persona de més a la dreta de la fotografia és el mestre Lluís Plassa Estruch.

En Josep Devant assumeix l’alcaldia a l’abril de 1936, després de la victoria a tot
l’estat del Front Popular, i poc abans de l’esclat de la guerra. En aquell moment,
Tàrrega es trobava alterada per l’expulsió dels escolapis de l’edifici municipal, per decisió del govern d’esquerres municipal, on tenien l’escola. Aquest fet va provocar una forta reacció en contra d’un ampli sector ciutadà.

Pocs dies abans del 18 de Juliol de 1936, en Josep Devant va oferir la col.laboració
de la ciutat als actes inaugurals de l’Olimpiada Popular de Barcelona, que s’havia
d’iniciar el 19 de juliol. El document que adjuntem recull les instruccions per la
participació dels nans i dels gegants targarins en aquella manifestació esportiva,
organitzada per contrarestar els Jocs Olímpics de Berlin que se celebraven a
l’alemanya nazi.

La guerra arribà aquell mateix dia i ho capgirà tot. L’esdevenir de milions de vides, així com el de la nostra història, avançava de nou vers un tràgic destí.

Jaume Ramon Solé.

(1). Crònica targarina. Núm. 750. 11 de gener de 1936

Publicat a la Nova Tàrrega del 4 de setembre de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (11).

“Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d’exilé. Il ne c’est jamais naturalisé»(1). Louis François Plassa.

Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa tenia 80
habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d’uns petits agricultors, a qui els va
costar d’admetre la relació de la seva filla amb algú “diferent” com ell. Finalment, l’any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella. Per aprendre l’idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d’anglès.

Imatge del casament de Suzanne Minotte i en Francesc Plassa. 1945. (Arxiu Plassa – Minotte).

La parella va viure a Marsella fins el naixement de la primera filla la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François.

Acta de la boda entre Francesc Plassa i Suzanne Minotte el 9 d’octubre de 1945 a Bussy la Pesle. (Arxiu Plassa – Minotte).

Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se’n
surt. Només, les moltes hores extres els permet de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy-la-Pesle, on els fills tindran l’oportunitat de realitzar els estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d’universitaris, quan els fills prenen consciència de la diferent
identitat cultural del seu pare. El Francesc, és un exiliat català de la guerra d’Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s’esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill, que a la cuina de casa, “una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (la llum de la cuina)”. Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

Equio de fitbol del Sombernon. En Paquito ´és el jgador dret de m´és a la dreta. Anys 1950. (Arxiu Plassa – Minotte).

La música i el futbol, van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega, o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar, (el tango, el vals, el passa doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia un equip de futbol, on de seguida va començar a jugar-hi, i on va destacar pel seu bon joc.

Darrer partit de futbol amb l’equip del Sombernon. En Paquio és el quart jugador dret començant per l’esquerra. Any 1970. (Arxiu família Plassa-Minotte).

Tot i el l canvi entre l’ambient cultural de la Tàrrega d’abans de la guerra, i la vida d’una
petita població rural, mai va perdre el desig d’aprendre, d’imaginar un món millor, o de
defensar que l’esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S’afirmava com un
home d’esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat de la família, en la lectura i en l’escriptura.

En Francesc Plassa amb la seva esposa Suzanne, els seus tres fills Marise, Rosine i Louis François, i la seva germana Maria Plassa durant una visita de la maria a França. Finals dels anys 1950. (Arxiu família Plassa – Minotte).

Som a l’any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records de la seva Catalunya natal, encara l’angoixen i li rosseguen l’ànima. Potser si retorna a Tàrrega i a Catalunya, aconseguirà apaivagar la profunda l’enyorança que sent.

Després de 30 anys d’exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.
Ho expliquem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de maig de 2020.

(1): “El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d’exiliat. Mai es va nacionalitzar francès”. Louis François Plassa.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili de Francesc Plassa i Estruch (10).

“El nostre pare no ens parlava gaire de la seva joventut a Espanya (massa nostàlgica), ni tampoc de la guerra (massa tràgica)”.

Rosine Bates- Plassa.

El record transmès, (i curosament guardat), per en Francesc Plassa als seus fills, ens ha permès recuperar la història d’una família targarina, que va marxar cap a l’exili l’any 1939.

Dues fotografies que es va endur a l’exili, en Francesc Plassa  i n’Antònia Carulla que va ser la seva parella. 1934-35. ( Familía Plassa – Minotte).

En Paquito Plassa i Estruch, fou el germà petit del mestre Plassa, i igual que la Maria Castellà i la germana Maria, van haver de deixar-ho tot i marxar lluny del seu lloc d’origen. En Paquito va deixar a més a Catalunya, a la seva companya Antònia Carulla de qui no em pogut trobar cap indici.

En Francesc i la seva amiga Antònia a l’esquerra, passejant amb una altra parella per Sant Eloi. Al fons la farinera Montserrat. Tàrrega 1936. ( Família Plassa – Minnotte).

En Francesc Plassa havia nascut a Tàrrega el 17 d’abril de 1918. Amb 12 anys és orfe de mare i  de pare, i anà a viure a casa del seu germà a Cal Pera, a l’Avinguda de Catalunya 44, on també hi havia l’Acadèmia Comercial. El 1932 inicià els estudis de Pèrit Mecànic a Terrassa, i als 17 anys va començar a treballar al taller d’en Blai Vallverdú, concessionari a Tàrrega de la Chevrolet.

Taller d’en Blai Vallverdú on en Francesc Plassa va entrar a treballar després d’acabar els estudis de mecànic a Terrassa. (Crònica targarina 1933).

Alumnes de l’Acadèmia Comercial a la pujada de Sant Eloi al costat de la via. En Francesc Plassa és el noi més gran ajagut a terra amb una branca als llavis. 1933. (Arxiu – Família Ramon Solé).

En Paquito destaca com a jugador de futbol als equips de les penyes targarines, i al Futbol Club Tàrrega. A la fotografia que reproduïm, veiem al Francesc amb els companys Víctor Puig i Figueres, amb la samarreta de la Penya Comercial, hi diu: “Tàrrega 31- 3 –1934. El bo del meu futbol. Companyerisme, noblesa de joc, no pas les condicions en que jugava després i me’l feren avorrir”. “Tots tres som al front. El Figueres ferit. 17 – 9 – 1937”. Sabem d’en Víctor Puig, de Cal Tano. No hem torbat informació sobre qui era en Figueres.

Vestits de fubolistes amb la samarreta de la Penya Comercial. En Victor Puig de “Cal Tano”, passa el braç per sobre d’en Francesc Plassa a la dreta.. Assegut a terra al davant, en Figueres. 1934-1937. (Arxiu Família Plassa – Minotte).

Revers de la fotografia anterior. !934 – 1937. (Família Plassa Minotte).

Un dels pocs objectes que s’endugué cap a França fou el seu violí. Probablement degué aprendre a tocar-lo a l’Acadèmia del Professor de solfeig, piano i violí en Ramon Ribera al carrer d’Urgell. La seva habilitat en tocar el violí fou una via per a la integració a la petita comunitat francesa on va fer cap.

Diu la “Crònica targarina”, que el dia 27 de març de 1937, el Francesc s’allistà a la columna de milicians del POUM i marxà cap el front. Tenim indicis de que fou destinat de de xofer  a l’estat major republicà.

En Francesc Plassa a la dreta i un amic al davant dels vehicles militars de l’Estat Major de l’exèrcit republicà on feia de xofer durant la guerra. 1937 (Arxiu família Plassa – Minotte).

Amb la retirada, fa cap al camp d’Argelers i després al camp d’Agde on s’hi concentren 25.000 refugiats, la majoria catalans. En aquest camp organitzat pel Govern de la Generalitat, les condicions de vida son millors que als de les platges. Amb tot, va patir una úlcera d’estómac que no es va tractar, i durant tota la seva vida no va poder fruir dels “plaers de la taula francesa”.

Els propietaris dels boscos de la Borgonya, van contractar refugiats dels camps per fer de llenyataires a un petit poble vora Dijon, anomenat Bussy la Pesle, a la Côte d’Or, que tenia menys d’un centenar d’habitants. En Francesc s’apunta a la feina i hi va. Són entre cinc i deu homes, treballen fort i la guerra els afecta poc.

Mentre la seva germana Maria viu a Saint Etienne. El Francesc se n’hi va per trobar feina de mecànic. La Maria se’n torna cap a Catalunya, on hi té la seva filla Maria amb la seva germana Pepita a Barcelona, però el Paquito no vol tornar. A Bussy-la-Pesle, hi té els companys i una noia de qui s’ha enamorat: és la Suzanne. Ella serà la seva companya de tota la vida i la mare dels seus tres fills.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de maig de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. El mestre Lluís Plassa i Maria Castellà. (4)

“Per humanitat , salvem els infants, puix que ells són – com diria el mestre Plassa – la llavor de la collita que vindrà”.

       Antoni Morguí, Tàrrega a la Festa del  1er. de maig de 1937.

El compromís cívic i polític del mestre Lluis Plassa pren volada amb la seva incorporació a les tasques de responsabilitat a l’Ajuntament de Tàrrega, a principis de l’any 1936. El mes de juny és nomenat president de la Comissió Municipal de Cultura i s’ocupa de l’ensenyament i del parc de Sant Eloi.

Alumnes de l’Acadèmia Comercial. Març de 1935.
1: Ricard Palou Vilalta. 2: Antoni Porta Corbella. 3: Sisquella. 4: Llorenç Comenge. 5: Pujol. 6: Jordi Eroles.  7: Josep Clavé.  8: Ramon Mill Tàcies. 9: Sebastià Fauró. 10: Valltondre. 11: Lluís Plassa Estruch. 12: Joan Solà. 13: Grau. 14: Castelló. 15: Planes. 16: Farré. 17: Sebastià Nadal. 18: Eduard Castellà. 19: Ramon Castelló. 20: Ramon Estrada Flotats. 21: Flotats.  22: Magí Mateu Argelich. 23: Marcel Pomés. 24: Modest Ruiz Queralt. 25: Jaume Ramon Ripoll. 26: Antoni Castelló Castelló. 27: Ramon Segarra Fitó. 28: Pereña. 29: Magí Bernaus. 30: Calafell. 31. Joaquim Altisent Pagès. 32: Sellarès. 33: Francesc Ribó Figueres. 34: Ramon Finestres. 35: Jaume Cirerol. 36: Jordi Viladot. 37: J. Valls. 38: Antonio Sans. 39: Ruiz Queralt. 40: Planes. 41: Josep Segura. 42: Josep Castellana Sangrà. 43: Pomés. 44: Josep Rius Solé. 45: Jaume Rius Solé.

Al juny de 1936, el nou govern municipal d’esquerres pren dues decisions: Prohibir el joc i desallotjar els Pares Escolapis de la part de l’edifici municipal que ocupen, per tal d’instal·lar-hi en condicions l’Escola d’Arts i Oficis. La “Federació de Joves Cristians de Catalunya” i importants sectors targarins acusen al govern municipal de sectaris, i d’anar contra l’ensenyament de la població. En Lluís Plassa intervé al plenari municipal, amb mesura i prudència, per aclarir que “no es treuen els Escolapis, sinó que “se’ls ha ordenat que desallotgin la part de local que és propietat del Municipi”, i es queixa de que “hom fa córrer que se’ls fa marxar”. La intervenció de l’Alcalde Josep Davant és mes incisiva: “Els únics sectaris son els religiosos que embolcallats amb la capa de la religió volen imposar per la força la seva ideologia a tothom”. L’ajuntament acorda que el dia 15 de juliol de 1936 els escolapis abandonin el local municipal on tenen l’escola.

Amb tot, la rebel·lió militar feixista del 18 de juliol ho altera tot. En Lluís Plassa com a responsable de cultura i d’ensenyament, té la responsabilitat de fer-se càrrec de la infraestructura escolar de la població.

El dia 24 de juliol, al cap d’una setmana del cop d’estat feixista, el President Lluís Companys és a Tàrrega, i torna el 16 d’octubre acompanyat del Conseller de Cultura en Ventura i Gassol, i després d’anar a Lleida, quan tornen cap a Barcelona, s’aturen a sopar a l’Hotel Espanya. Una gernació de gent els espera. L’alcalde Josep Devant i tot el consistori seuen amb la comitiva presidencial. En Lluís Plassa escolta satisfet les paraules d’en Ventura Gassol, que es compromet públicament en nom de la Generailitat, a fer-se càrrec de les despeses de l’adequació de la nova seu de l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega a l’antic edifici de l’Escola Pia.

Visita del President Companys a Tàrrega el vespre del 16 d’octubre de 1936 a l’Hotel Espanya. Asseguts a taula d’esquerra a dreta: en Ferran Zulueta, Diputat al Parlament per Lleida, en Josep Davant Miralles, Alcalde de Tàrrega, en Lluis Companys i Jover, President de la Generalitat, en Ventura Gassol, Conseller de Cultura de la Generalitat. Rere mateix del diputat Zulueta, s’hi troba en Lluís Plassa Estruch, conseller d’ensenyament i de cultura de l’Ajuntament de Tàrrega i al seu costat en Joan Sasplugas Arqué darrer alcalde republicà de Tàrrega.

El 27 de juliol del 1936 la Generalitat crea el Comitè de l’Escola Nova Unificada, on s’hi integren tots els centres d’ensenyament de Catalunya. En Lluis Plassa, en Norbert Orobitg i en Josep Vilalta Pont, figuren a la primera relació de mestres responsables del seu desplegament (1). Aquell dies en Plassa i n’Orobitg comencen a organitzar la inscripció de tots els nens i nenes de Tàrrega, per distribuir-los a les dependències habilitades juntament amb la persona habilitada com a mestre. La tasca és titànica, son 1.100 alumnes i compten amb 20 mestres, no tots amb títol. Toquen a 50 alumnes per classe, però realment alguna mestra arriba a treballar amb més de 100 alumnes…

Designació del regidor Lluís Plassa com a membre de l’àrea de Sanitat i Assistència Social, i de Cultura de l’Ajuntament de Tàrrega, pel Consell Executiu d’Unió Republicana. 1937.

El dia 26 de juliol en plena revolució, es produeix la crema d’imatges religioses i a partir de la nit del 28 i 29 de juliol, els assassinats de ciutadans de dreta i de religiosos. Membres armats de les milícies antifeixistes i dels comitès revolucionaris omplen de víctimes el país, no hi ha ningú per aturar-los i ningú ho pot o ho vol controlar. Com diu en Norbert Orobitg a la seva autobiografia: “Aquells dies, un escamot dels “pistoleros” de Cervera havia liquidat diversos escolapis i algun capellà de la parròquia. El Comitè de Tàrrega feu amagar el Rector i s’enfrontà a un escamot de la CNT de Cervera, que es presentà amb una llista de més de 80 ciutadans per emportar-se’ls”. (2)

En Lluís Plassa, així com molts republicans, van viure aquells dies amb impotència i amargor. En Lluís havia conviscut i treballat durant anys amb moltes de les víctimes. Malgrat tot, els valors i els principis republicans, son superiors al comportament salvatge i criminal dels incontrolats. En Lluis pren partit per la república i durant la resta dels seus dies, esdevé el referent moral i intel·lectual més compromès de l’esquerra targarina durant tot el període de la guerra civil.

En parlem als propers escrits.

Jaume Ramon Solé.

• 1 – Enriqueta FONTQUERNI i Mariona RIBALTA, L’ensenyament a Catalunya durant la guerra civil, pàg. 175. segons la Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN—) els mestres que passaren a prestar els seus serveis al CENU.
• 2 – Norbert OROBITG i CARNÉ, Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1985). Institut d’Estudis Ilerdencs. 2001.

Publicat a la Nova Tàrrega del 14 de febrer de 2020

Un targarí, fill de Bellpuig, assassinat a Mathausen: Miquel Pont i Llobera. (i 16)

La notícia del setmanari local, “Crònica targarina” del 9 setembre del 1936, relata amb èmfasi que: “Tàrrega, no solament contribueix a la victòria contra la xusma feixista en el seu treball a la reraguarda, sinó que també envia els seus fills a lluitar al front”. Entre els 14 targarins que s’incorporen a les columnes que marxen cap al front, hi trobem a Miquel Pont Llobera que només té divuit anys acabats de fer.

En Miquel Pont i Llobera, fotografia cedida per la família d’en Pepet Pont i Llobera.

En Miquel havia nascut a Bellpuig, però ell i tota la seva família ja feia temps que s’havien establert a Tàrrega. A casa seva eren pagesos i paletes, treballaven a la teuleria de Santa Clara, i el Miquel treballava de pintor. Eren quatre germans: en Pep, en Ramon, en Miquel i na Roser.

Full del cens de l’any 1936 de tota la família Pont Llobera. Els pares Mercè Llobera i Miquel Pont, i els cinc germans que vivien al primer pis Carrer de Sant Agustí número 12 de Tàrrega.

En Miquel era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i quan marxà cap al front d’Aragó s’integrà a la columna Macià-Companys. Durant la guerra arribà ser tinent de transmissions i després de la ocupació feixista de Catalunya, ell i tota la seva família, marxaren cap a l’exili. Allí a França, a mitjans de 1939, es retroba amb ells a Aquitània. Poc temps després se’n va a treballar amb l’exèrcit francès, en la construcció de la línia Maginot. Amb la ocupació alemanya de França, és detingut el maig del 1940 i enviat al camp de presoners de guerra de Moosburg an der Isar a Baviera.

Crònica targarina del 9 de setembre de 1936 on consta que en Miquel Pont marxa al front com a milicià.

Per aquelles dates, el cunyat filo feixista de Franco, en Serrano Suñer, seguint les instruccions del règim franquista, no reconeix com a ciutadans espanyols els presoners republicans capturats pels nazis, i dona via lliure, per tal que la Gestapo de Hitler els extermini als anomenats camps de la mort.

En Miquel Pont i Llobera té la desgràcia de ser dels primers catalans, a ser deportats al camp d’extermini de Mauthausen. Ell es troba entre els components del primer comboi de republicans que fa cap al camp. Hi entra el dia 6 d’agost de 1940, i rep el número de matrícula 3.239. En Miquel s’està allí fins el dia 24 de gener de 1941, en que és traslladat al camp de Gusen. Allí, poc a poc, va sent víctima de la crueltat d’un mecanisme pensat, exclusivament, per assassinar a tots aquells que hi arriben. El dia 25 de març de 1941 és exterminat a la cambra de gas del camp (1). Tenia 23 anys. Feia 5 anys que havia sortit de Tàrrega per lluitar contra el feixisme i va morir a les seves mans en terres de l’Àustria annexionada al Tercer Reich de Hitler.

Homenatge a Miquel Pont Llobera , a la “Sala dels Noms” de Mauthausen, on hi consta la relació de tots els noms dels presos deportats i assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

Dos mil catalans van ser assassinats a Mauthausen. Nou targarins hi van fer cap, cinc d’ells van ser assassinats.

Que l’oblit mai els esborri de la nostra memòria.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de desembre de 2019

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Josep Foguet i Doll. (14)

En sortir de la presó l’any 1942, el Josep i la Montserrat es casaren aviat. Ell es va recuperar sota direcció mèdica, molt a poc a poc. L’estómac no tolerava cap menjar abundós. Ja abans, mentre es trobava a la presó, els companys , al veure´l tan prim i desnodrit, van preparar-li un menjar especial abundós amb tot allò que van poder aconseguir. El resultat per en Josep va ser de tres dies de vòmits i diarrees. El seu cos, que ja s’havia acostumat al dejuni quasi total, no va tolerar aquell excés tan generós.

Josep Foguet i Montserrat Dalmau l’any 1944

Però els problemes per al Josep no s’acaben aquí. Un cop recuperat físicament, i refeta la seva vida, les denúncies dels feixistes de Tàrrega i de Granollers, contra la seva persona van continuar. Sembla que li volguessin fer pagar la notorietat i la fidelitat republicana i d’esquerres dels membres de la seva família, llavors a l’exili.

Ell mai va voler fer costat als feixistes que l’havien empresonat. En una ocasió, quan ja havia establert i consolidat la seva societat d’anàlisi d’empreses i d’assessoria comptable, i disposava d’una bona cartera de clients, algú, va denunciar als clients el seu passat contrari al règim. D’un dia per l’altre, es va quedar pràcticament sense clientela.

Josep Foguet i Doll

Al cap d’uns anys va aconseguir el passaport per anar a veure la seva família a França. En principi cap problema, però… de matinada van trucar a la porta de casa seva. Era el dia del viatge, -tenia el taxi emparaulat i tot a punt-  Uns cops a la porta els despertaren. Era la guàrdia civil. Anaven a retirar-li el passaport. Tota la il·lusió se’n va anar en orris.

Article “El rellotge” d’en Josep Foguet i Doll a la publicació “Ressó” de la “Unió d’Estudiants Targarins”. Octubre 1935.

L’esposa, va fer algunes consultes amb la dreta local. Se’n lamentaren i es van posar a disposició pel que fes falta, doncs “no comprenien què havia passat”. La Montserrat però, amb l’aire valent que la caracteritzava, va anar a veure el governador civil i li va explicar el cas, aquest, sense dir res, li va posar al davant la denúncia de la dreta local granollerina, signada per la munió “d’amics dels que no comprenien què havia passat”.  Alertaven, que el tal Josep Foguet anava a un congrés comunista a París. No cal dir que era del tot fals. La mateixa guàrdia civil li va tornar l’endemà el passaport, i amb l’esposa i el fill anaren a retrobar-se amb la família exiliada, desconnectats des de feia tants anys.

Anunci de la “Nueva Tárrega” del dia 8 de setembre del 1951, anunciant la novetat editorail del llibre del Josep Foguet i Doll, “Tàrrega, poemes de la meva terra”.

Malgrat l’odi i la maldat soferts, el seu cor de poeta mai va defallir. L’any 1951, publica, en una impremta de Granollers el llibre “Tàrrega, poemes de la terra meva”, que es presenta a Tàrrega el dia de la festa major de setembre de 1951. Els poemes son dedicats al seu germà Ton assassinat pel feixisme a Mauthausen , a Josep Pané, a Felip Lorda, a Norbert Orobitg, a Lluís Puigfel i a Ramon Ferrer. El llibre és una declaració d’amor a la seva Tàrrega, com transmet aquest fragment del poema “Mercat”:

“Jo diria

al qui passa,

que el mercat

és el millor,

que la vila

és la més bella,

que la gent és

d’altre ésser

i voldria

emportar-me’l

per la plaça

i el carrer”

Portada del llibre “Tàrrega, poemes de la meva terra” publicat a Granollers l’any 1951.

El nostre record per en Josep Foguet i Doll, per l’exemple i la generositat. Aquesta és la història d’un targarí que fou víctima de la posguerra i de la repressió.

Agraeixo l’ajut i la disposició dels fills del Josep, n’Ignasi Foguet Dalmau i de la seva germana per la informació facilitada, i que han fet possible aquests articles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 15 de Novembre de 2019