Tàrrega a la Segarra ? Cervera a l’Urgell ?

Els de la Segarra i els de l’Urgell, som tan diferents?. O potser som comarques germanes amb uns mateixos objectius i amb un tarannà semblant? .

Molts municipis pobles i ciutats compartim el mateix paisatge, els mateixos rius (l’Ondara, el Sió i el Corb), el mateix partit judicial, la mateixa àrea bàsica policial, la mateixa àrea bàsica de salut, el mateix bisbat, i en poc es diferencien dels seus veïns de l’altra comarca. Potser alguns reguen i els altres no, però cada cop més les diferències es van diluint, i tots vivim en un entorn rural molt similar.

Som al segle XXI, i el que cal és deixar d’ignorar-nos i treballar plegats per aconseguir el màxim benestar de la nostra gent. D’entrada, caldria començar per gestionar aquells valors ambientals, culturals, paisatgístics i etnològics que ens identifiquen i ens diferencien de la resta del país, i que son únics. Ningú ho farà per nosaltres.

Les grans metròpolis de Lleida o Barcelona, actuen i actuaran , com a xucladors dels recursos, de les infraestructures, i dels serveis, de tot el país. Necessiten incrementar i retro alimentar el seu protagonisme territorial. Per això, les comarques ens hem d’espavilar per fer i per reivindicar allò que necessitem.

Aquesta seria, molt resumidament, la història comarcal i administrativa d’aquestes nostres terres de la Segarra i l’Urgell.

L’any 1593 es va crear el bisbat de Solsona, fruit d’una partició del bisbat de Vic, i amb la incorporació d’algunes parròquies d’altres bisbats. L’administració eclesiàstica, s’organitzava per deganats. Per al bisbat de Vic, Cervera i Tàrrega eren l’Urgell !!! Tàrrega era a capital del deganat del Baix Urgell i Cervera la capital del deganat de l’Alt Urgell.

Deganat d’Urgell, 1593.BURGUEÑO, Jesús: “La Segarra i l’Urgell. Tan a prop i tan lluny. La dialèctica entre comarca popular i comarcal administrativa”. Fundació Jordi Casas i Llebot. Hostafrancs. Desembre 2000, pàg. 16-28.

A partir de la creació del bisbat de Solsona, els deganats agafen el nom de les seves capitals, i com diu Jesús Burgueño, Cervera “incorpora onze parròquies de la comarca popular de la Segarra. A partir d’aquest moment es produirà una autèntica deriva i meriodionalització del topònim Segarra. L’adopció del topònim Segarra per Cervera tenia un avantatge simbòlic: confirmar en l’imaginari social l’oposició i el sentiment diferencial amb Tàrrega i el seu país planer”. BURGUEÑO, Jesús: “La Segarra i l’Urgell. Tan a prop i tan lluny. La dialèctica entre comarca popular i comarcal administrativa”. Fundació Jordi Casas i Llebot. Hostafrancs. Desembre 2000, pàg. 17.

Les vegueries van ser les demarcacions administratives des d’on l’autoritat del Comte-Rei era exercida per un veguer. La Vegueria de Tàrrega, abastava bona part dels pobles i de les viles del Pla D’Urgell, des de la Mora a Sidamon, i des de La Ràpita a Arbeca i Guimerà. La vegueria de Cervera i de Prats de Rei, abastava des de la Mora, fins a Jorba, i de Santa Coloma de Queralt fins a Sanaüja.

Descripció de les Vegueries de Tàrrega i de Cervera (1304). SANFELIU ROCHET, Guiu: “Els imprecisos límits de la Segarra”. Grup d’intercanvis de recerques de les Terres Lleidatanes. 1977.

“Les nostres contrades. Volum II: La història”. Grup de Recerca Pedagògica de Tàrrega. Institut de Ciències de l’Educació. UAB 1985.

Amb el “Decret de Nova Planta” del 1716, la Vegueria de Lleida, Balaguer i Tàrrega, s’incorporen al “Corregimiento de Lleida”, i les Vegueries de Cervera, Agramunt i Prats de Rei, formen el “Corregimiento de Cervera”.

BURGUEÑO, Jesús: Op. cit. , Idem, pàg 16-28

Malgrat la nova planta administrativa és de remarcar la manifestació de l’Ajuntament d’Anglesola que l’any 1838 diu que pertanyia a la “comarca del Llano de Urgel, cuya capital y emporio del tráfico de mercados , comunicaciones y relaciones, es la antigua villa de Tàrrega”.

Tanmateix, una nova circumstància canviarà de nou, les percepcions i les adscripcions de pertinença geogràfica de la nostra gent. La construcció del Canal d’Urgell, crea en l’imaginari col·lectiu una accepció del terme Urgell, (encara vigent avui), que considera l’Urgell la zona regada pel canal, i la zona no regada és considerada la Segarra.

Això fa, que a Tàrrega, cap a finals del segle XIX i principis del segle XX , per part dels seus representants, i també d’algunes entitats, es replantegi la seva adscripció a l’Urgell i es defineixi com a Segarra o com a Urgell-Segarra. Així ho fa en Francesc d’Assis Bergadà i Reñé, que s’adscriu a la comarca de la Segarra, com a delegat de Tàrrega a l’Assemblea Catalanista de les Bases de Manresa de l’any 1892, o també la Lliga Catalanista o Regionalista de Tàrrega, que des del seus origens s’anomena d’Urgell-Segarra, o alguns homes de la cultura targarina com el Mestre Güell, que sempre parlen de la seva comarca com a Urgell-Segarra.

Segell de la “Lliga Catalanista d’Urgell y Segarra”. Tàrrega 1907.

El mateix succeeix a Mollerussa quan entre l’any 1919 i el 1923, els cercles catalanistes, impulsen la publicació quinzenal comarcal “Urgell-Segarra”, amb la voluntat d’esdevenir el llaç d’unió de la vida comarcal d’ambdues comarques.

Publicació Quinzenal “Urgell-Segarra”. Mollerussa 1919.

A principis del segle XIX Tàrrega va lluitar per aconseguir ser la seu d’un districte judicial propi. Per manca d’un nombre mínim d’habitants, Tàrrega i bona part de la seva àrea d’influència fou adscrita al Partit Judicial de Cervera l’any 1834. Un partit judicial que encara avui segueix vigent. Això ha fet, que durant els darrers 180 anys, totes les conteses electorals, així com la representativitat a la Diputació Provincial de Lleida, s’han realitzat dins l’àmbit de la demarcació administrativa del Partit Judicial de Cervera. Aquesta realitat administrativa, ha influït i influeix, malgrat les rivalitats locals, en la identificació a un territori mentalment segarrenc.

Del 1910 al 1930 l’empenta social i econòmica de la ciutat de Tàrrega, provoca un increment important de la seva activitat comercial, industrial i econòmica, la qual cosa va comportar un increment per aquest període de la població superior al 20%. Aquesta immigració de principis del segle XX, va provenir principalment de l’entorn rural de les comarques de l’Urgell i la Segarra. Així ho testimonia l’estudi d’en Jordi Creus Verni a “L’impacte demogràfic, social i etnològic de la immigració a Tàrrega (1874-1930)”, on segons les dades del padró del 1919-1920, dels 1.138 immigrats empadronats a Tàrrega, el 44’6% provenen de l’actual comarca de l’Urgell i el 21’9% de la Segarra.

Amb l’arribada de la República i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, s’inicia el projecte de divisió comarcal de Catalunya, que va ser aprovat a l’inici de la Guerra Civil l’any 1936. A Lleida, pràcticament totes les comarques van respectar la demarcació judicial existent, respectant les seves capitalitats, excepte el cas de Tàrrega i l’Urgell, on que es crea una comarca fora de la tradicional demarcació judicial.

“Les nostres contrades. Volum II: La història”. Grup de Recerca Pedagògica de Tàrrega. Institut de Ciències de l’Educació. UAB 1985.

Malgrat haver passat 50 anys, la restaurada Generalitat de Catalunya adopta l’any 1986, la divisió comarcal del 1936, amb l’excepció de la nova comarca del Pla d’Urgell amb capital a Mollerussa, i l’Alta Ribagorça amb capital a El Pont de Suert.

Poc temps després es van crear els Consells Comarcals, els quals han estat sempre motiu de crítica pel fet d’haver-se afegit al conjunt d’administracions locals, amb competències manllevades dels ajuntaments i sense un finançament adequat.

L’any 2000, la Generalitat encarrega un informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, conegut com l’Informe Roca. L’informe proposa que les funcions de les diputacions provincials siguin assumides per sis vegueries que serien equiparades a províncies. La Vegueria de la Catalunya Central, inclouria la comarca de nova creació de l’Alta Segarra i el Solsonès, i la Vegueria de Ponent, inclouria la nova comarca del Segre Mitjà.

Segons la proposta, Torà i Ivorra deixarien la Segarra i anirien a l’Alta Segarra, amb capital a Calaf dins de la Vegueria de la Catalunya Central. A la Vegueria de Ponent, Bellpuig, Castellserà i la Fuliola i Preixana deixarien l’Urgell per incorporar-se al Pla d’Urgell. Passanant i Vallfogona de Riucorb anirien de la Conca de Barberà a l’Urgell, i Preixens aniria de la Noguera a l’Urgell.

L’informe Roca aixecà una gran polèmica, i el Parlament de Catalunya el va rebutjar. L’any 2012 la vicepresidenta Joan Ortega torna a plantejar de la revisió del model territorial del nostre país, i afirma que cal “definir amb rigor el model d’administracions catalanes, reduir-lo a la seva dimensió justa i finançar-lo correctament”. “Això no pot ser. Son massa administracions. Hem de simplificar per guanyar en eficàcia i eficiència”.

Per avui tot encara segueix igual . La Segarra i l’Urgell mantenen unes estructures administratives comarcals, amb uns Consells Comarcals que fan el que poden, i amb el poc que poden fer, s’ancoren a una gestió orientada a l’estricte àmbit d’influència de la seva demarcació. Cada comarca treballa amb la seva política de comunicació, amb la seva “marca”, amb la seva agenda cultural, amb la seva associació de turisme rural, i altres exclusivitats que limiten les capacitats d’un territori que, en molts aspectes, caldria promocionar i revitalitzar conjuntament.

En Josep Mora ens deia a l’any 2000 que “amb les noves comunicacions es pot dir que de Tàrrega a Cervera hi ha deu minuts i que aquestes quatre viles, Agramunt, Cervera, Tàrrega i Guissona, estan a unes distàncies i a un temps semblants a una o dues estacions de metro de Barcelona. És hora de pensar més en conjunt a l’hora de programar activitats. Els consells comarcals de l’Urgell i de la Segarra podrien editar conjuntament un programa d’activitats mensuals i d’aquesta manera ajuntar esforços”.

Josep Mora.

Josep Mora Castellà. (Les Pallargues 1957-2012). Arquitecte i professor de la UNED de Cervera. Fundador l’any 2000 de l'”Associació Amic de l’Arquitectura Popular”, i organitzador i coordinador dels Cursos d’Estiu de l’Associació, que primerament va aplegar estudiosos de la Segarra i de l’Urgell, als quals s’hi van afegir els de les Garrigues i de les comarques tarragonines. Membre del “Grup de Recerques de les Terres de Ponent”, i president de “SOS Monuments”.

Escrit de Maria Garganté en homenatge a Josep Mora. 2013.

El sentit comú ens hauria de fer veure que no te sentit que la Segarra i l’Urgell, competeixin entre elles i no col·laborin en els projectes de futur i de desenvolupament . Cada comarca no ha de tenir el seu Pla Estratègic, el seu Pla d’Ocupació, el seu Pla de Promoció Turística o la seva agenda cultural.

Sortosament, moltes entitats estan unint esforços per treballar en el conjunt del territori. Les xarxes socials, ajudaran a establir unes noves concepcions del territori que aniran més enllà dels vells i obsolets límits administratius.

Tenim grans reptes davant nostre i només units els podrem afrontar. Som un país imminentment rural. La salvaguarda de la nostra identitat, la recuperació i la difusió del patrimoni cultural, arquitectònic, paisatgístic i natural, o l’adopció d’un model territorial d’infraestructures i equipaments, s’han de plantejar en conjunt.

Aquesta voldria ser la finalitat d’aquest escrit. Plantejar als nostres representants polítics, a les nostres entitats i institucions, i al conjunt de la ciutadania de la Segarra i de l’Urgell, de la necessitat de “pensar més en conjunt”, perquè el futur s’ho mereix.

La propera revisió del model territorial que es plantegi a Catalunya, no ens hauria d’agafar amb els deures per fer. Per evitar la disgregació i l’esmicolament de la voluntat d’uns territoris, cal anar units. Sense renunciar a res.

La feina és immensa i moltes les dificultats. L’èxit depèn de nosaltres.

Jaume Ramon i Solé.

Publicat a Londarí Desembre 2014