Carta des de l’exili: Camp de concentració d’Agde, 12 juliol de 1939 (2)

La carta d’en Francesc Plassa des del Camp d’Agde a la seva germana Maria, relata l’angoixa i el caos dels darrers dies de la guerra a Catalunya. A les acaballes de la ofensiva d’ocupació de Catalunya, en Francesc es troba mobilitzat amb l’Estat Major de l’exèrcit republicà a la zona de Vic i d’Olot, i intenta trobar a la seva parella Antònia Carulla que era al costat de la Maria Plassa.

Antònia Carulla en un terrat del barri vell de Tàrrega, al fons a la dreta l’ermita de Sant Eloi, al centre l’edifici de cal Iglesias, a l’esquerra la teulada de l’església de la Mercè, 1937. (Arxiu familiar Francesc Plassa).

Quan en Francesc arriba a Badalona, elles ja havien marxat unes hores abans, i només pot veure a la seva neboda, que igual com la germana Pepita, es queden a Catalunya. Després intenta anar fins a Hostalric a la vora de Girona, però no hi pot arribar perquè els feixistes ja son allà. En no saber res d’elles, s’espera fins al darrer moment per creuar la frontera, fins poc abans de l’arribada de l’exèrcit franquista. Al camp de concentració, s’assabenta que la seva germana Maria és a Saint Etienne, i la seva estimada Antònia s’ha quedat a l’altre costat de la frontera, a Figueres i amb la incertesa del seu estat. Mai més la tornarà a veure.

Antònia Carulla, la parella d’en Francesc Plassa, amb una amiga o germana, 1936. Fotografia Melendo, Tàrrega. (Arxiu familiar Francesc Plassa)

“Maria. Si vols saber com estic a França, jo també hauria d’omplir un llibre per explicar misèries i més misèries.

El dia que vosaltres vàreu marxar de Badalona a la 1 de la nit, vaig venir jo a les 5 de la tarda, després d’haver anat a Barcelona. Vaig venir a peu des de Montcada i vaig trobar-me la nena sola, doncs la Pepita havia anat a Barcelona a peu. Vaig pensar que ja us vindria a veure a Hostalric, però el dia que hi anava, vaig trobar-me Girona cremant i els feixistes a les portes. I és que el Cos d’Exèrcit on estava destacat actuava per Vic, Olot i tot allò de per allà, i no em va tocar altre remei que anar a Hostalric quan era massa tard. Jo no em pensava que fóssiu a França. Vaig passar la frontera a dos passos dels feixistes, que l’agafaren (la frontera) al cap de cinc hores. Després a St. Cyprien durant dos mesos i ara a Agde. No cal explicar desgràcies.

Jo Maria, ja per si sòl anorreat i conduit a la condició de bèstia en un camp de concentració; tinc de veurem agullonat per punxades de la tristesa infinita que m’embrassa! . Miro a Barcelona i veig la Pepita lluny del seu home que és en un camp a León (Espanya). Després la desgracia del Lluís, i fes el favor Paquito de mirar també pel cantó de la cunyada Maria. L’Antònia a Figueres, em figuro que en un camp de concentració també. Desesper tant com vulguis per les teves paraules incomplexes, perquè em dius “la teva antiga xicota” quan saps que la considerava com la meva dona?. I pateixo per tu Maria, tirar-te per una finestra, l’estada al Hospital i sola en un refugi novament. Tot com una desesperada d’aquestes del cinema.

Dibuix del camp de concentració, Josep Bartolí, 1939. Del 4 al 8 de desembre es podrà veure al cinema Majèstic de Tàrrega, el film animat “Josep”  que narra l’exili republicà a partir dels dibuixos i de la memòria d’aquest dibuixant català exiliat.

¿Perquè, perquè haig d’ésser tan desgraciat patint per tots?. Potser sí que és una desgràcia inevitable. Jo Maria no necessito res més que no sigui un segell per cada carta que m’escriguis i per a poder contestar-te. La meva ambició passada ha baixat tant de nivell que queda reduïda al no res. Sàpiguis però, que sense ambició també, dintre del camp de concentració, continuo instruint-me a mesura dels medis que hi ha, perquè si algun dia es presenta la ocasió de demostrar-vos a tots que us estimo més que a mi mateix, pugui fer-ho amb totes les meves forces.

Ara solsament les meves paraules compten. I aquestes particularment per tu ja saps com han estat sempre.

Francesc.”

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del dia 27 de novembre de 2020



Open document settingsObre el tauler de publicació

• Document

Carta des de l’exili: Agde, 12 juliol de 1939 (1)

La carta d’Agde, que a partir d’avui reproduïm, ens farà reviure el que sentia i patia en aquells moments difícils, en Francesc Plassa al camp de concentració. És una carta escrita des de la desesperació i el sofriment, que reflexa la tragèdia personal i col·lectiva de la derrota republicana, i que, fa pocs dies, en Louis François Plassa, va trobar a casa dels seus pares a Bussy-la-Pesle.

La casa de Bussy-la-Pesle. Dibuix d’en Francesc Plassa, 1961. (Família Plassa-Minotte)

La carta de sis pàgines, molt ben escrita en català, va dirigida a na Maria Plassa, que es trobava, també exiliada, a Saint Etienne. La missiva , transmet amb cruesa la impotència i el desesper d’aquells que van haver de deixar-ho tot, i començar una incerta nova vida lluny de casa. A la carta en Francesc comunica a la seva germana, la mort del seu comú germà gran, en Lluís Plassa, i li conta la situació en que es troba la seva cunyada i esposa del mestre targari, na Maria Castellà.   

En Lluís Plassa i la seva parella n’Antònia Carulla passejant per Sant Eloi amb una altra parella. Tàrrega 1936. (Familia Plassa – Minotte).

Agde 12 juliol 1939. Estimadíssima germana meva:

“Aquesta tarda, acabo de rebre per fi, les tan desitjades noves teves, i a fe, que a comptar per l’estat de nervis en que m’han posat, he pensat si m’haguera valgut més continuar de la mateixa manera com he passat sis mesos sense saber res de vosaltres”….

“…Per això Maria, vull lligar totes les meves passions sortides d’imprevist completament al meu pobre cervell, i qui sap com, a darrer home de lo que havia estat casa nostra, podré sortir d’obrar amb aquest romanticisme tan peculiar en la nostra família i que ha estat sempre la nostra desgràcia, (no ho dubto ni un moment). Amb el que et dic ja pots comprendre que el Lluís és mort. Aquell màrtir que m’havia fet de segon pare tant o més bé que el primer, que m’havia pujat donant-me tots els gustos, que m’havia instruït i al qual jo estimava en deliri, és mort en contra de la meva desesperació en preveure el desenllaç i no poder fer res per impedir-ho”.

“Saint Nazaire una ciutat de la costa nord francesa, constructora naval de la marina mercant, exemple de la depravació de les races, tot tabernes i prostitutes, sí, és la seva tomba. Nou anys justets de la mort del nostre pare, rebo un telegrama de la cunyada “Frére décédé cette nuit”. Vaig poder anar-hi. El govern em pagava el viatge, encara que solsament el viatge. A les tres hores sortia fins a l’altra cap de França, amb deu francs a la butxaca que m’havien deixat entre tres o quatre amics”.

“Vaig arribar l’endemà, el vaig veure encara en el llit mortuori a l’Hospital. La monja va dir-me que no podia ésser altra cosa, tenia els dos ronyons fets a miques. La Maria desesperada em va demostrar que l’havia estimat sempre, i jo vaig quedar-me al seu costat durant sis dies per animar-la, en el refugi on estava ella a St. Nazaire mateix, feia quinze dies, després d’haver-se venut les anells i no sé quantes coses per pagar-se el viatge des de Beziers, on estava a casa d’una tia que va resultar una fiera, i li va fer passar una vida terrible al seu costat i lluny del Lluís com estava des de feia 4 mesos. Jo, per la direcció on estava ella a Beziers, que em donà el Timoteu Pomés, després de dos mesos d’ésser a França, vaig poder saber d’ells, doncs la Maria al rebre la meva carta, va venir-me a veure desseguida aquí a Agde, explicant-me totes les desgràcies que havien passat des de que sortiren de Tàrrega i des de que s’havien separat a Perpignan ben a desgrat seu”.

“Ara la Maria volia tornar a Espanya desseguida després de la mort del Lluís, però rebérem una carta de la seva família que li diuen que tant a ella com al Lluís sols els esperaven per agafar-los. El Lluís en les poques cartes que em va enviar, em demanava sobretot que si ell es moria, ajudes en mesura de les meves forces a la seva estimada dona. La Maria doncs, no pot anar a Espanya a una presó, i per això continua al refugi sense deixar el contacte amb mi i confiant com li vaig prometre i m’ho vaig prometre a mi mateix, el menos que faré, és fer els possibles de deixar-la sana i salva a casa seva el dia que es pugui i si és que puc sortir algun dia d’aquesta situació que ens posa a tots els homes que estem aquí, incapaços de fer res per ningú”

Encapçalament de la carta d’Agde d’en Francesc Plassa a la seva germana Maria. 12 de juliol de 1932. (Família Plassa-Minotte)

Seguirem en el proper escrit.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 13 de novembre de 2020.

Memòries targarines. En Josep Devant, l’alcalde oblidat. ( i 7 )

“No tinc ganes de parlar del meu pare, de tota la cosa de llavors, de remoure-ho tot”.

Àngel Devant Cardona de 93 anys, fill de Josep Devant. Entrevistat pel seu net en Guillem Devant a Barcelona el setembre de 2020.

Abans de marxar cap a Colòmbia en Josep Devant i el seu amic en Josep Maria Espanya, s’acomiaden a Paris del President Companys, que els manifesta la seva voluntat de quedar-se a França pel seu fill, i confia que França aguantarà la imminent ofensiva alemanya. Els hi comenta que ell és un home del “pla” a qui no li agraden els països “arrugats”.

Editorial de “Crònica targarina” del 20 de març de 1937.

Un cop arribat a Colòmbia, en Josep Devant decideix viure-hi amb la major discreció possible. S’estableix lluny de Bogotà, i de la nombrosa comunitat catalana, a la ciutat de Armero. Allí l’any 1940 coneix a Matilde Parra amb qui es casa, i amb qui el 1941 té la seva primera filla n’Antònia, i el 1943 el seu segon fill en Cristòbal.

Àngel Devant amb el seu pare Josep Devant a Colòmbia a l’explotació ramadera any 1948. (Arxiu Àngel Devall Cardona)

En Josep Devant, informa a la seva família, de la nova situació familiar, i anima al seu fill a viatjar fins a Colòmbia. L’esposa Remei, el fill Àngel, nascut a Tàrrega, i la seva mare Teresa Pifarré de Bellpuig, viuen a Barcelona en un pis del carrer Laforja. La Remei pot tirar endavant amb tota la família, treballant de planxadora a la tintoreria del seu germà.

Fitxa d’Inmigració de l’Estat de Mèxic de na Mercè Cardona, també exiliada i cunyada de Josep Devant. Any 1950.
(Digitalización desde una copia de microfilm del Archivo General de la Nación de México. Registro de Inmigrantes Españoles en México. Archivo General de la Administración)

L’Àngel recorda que al seu pis als anys 40, van rebre la visita de les germanes d’en Lluis Companys i del qui fou amic del seu pare, i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tàrrega durant la guerra, en Francesc Moreu qui venia acompanyat de la seva filla. També fou important per a ells, l’ajuda i els contactes de la tieta Ignasieta Devant, per poder sobreviure a la Barcelona de la postguerra. Recorda que la seva mare Remei parlava de la seva germana gran la Mercè, exiliada a Mèxic i casada amb el diputat socialista republicà de Sòria, Benito Artigas.

Quan l’any 1947, va arribar l’hora de fer el servei militar, l’Àngel decideix marxar a veure el seu pare a Colòmbia. Amb l’ajuda d’uns parents de la Vall d’Aran que el posen en contacte amb un contrabandista, creua la frontera per Andorra fins a un hotel de les Escaldes. D’allí va fins a Perpinyà a casa d’uns parents, fins que pot agafar un vol de la KLM a Paris cap a Bogotà. Per aquelles dates, el seu pare ja es trobava a la població de Usme vora Bogotà al davant d’una explotació agropecuària  anomenada “Granja Buenavista”. L’estada de l’Àngel a Colòmbia va durar tres anys, quan rep garanties de l’ambaixada, de que pot tornar sense por a represàlies per no haver fet el servei.

En Josep Devant Miralles, poc després del seu retorn a Catalunya, 1959.

L’any 1958, en Josep Devant i la seva família decideixen tornar a Catalunya i s’estableixen a Cerdanyola, on aconsegueix implantar amb èxit una granja agrícola i ramadera similar a la que tenien a Colòmbia.

Una anècdota curiosa i significativa, que contava el senyor Josep Pont Creus de cal Tordera, és que quan en Josep Devant tornà de l’exili, una de les primeres coses que va fer, fou venir a Tàrrega i anar-lo a veure. Tenia pendent de pagament, el lloguer de la botiga i del pis on vivien dels darrers mesos de la guerra, que va liquidar religiosament.

Cementiri de Cardanyola on descansen les restes de Josep Devant (Fotografia jaume Ramon Solé març de 2020).

En Josep Devant morí a Cerdanyola del Vallès el 22 de maig de 1979.

PD. Vull agrair la informació facilitada per les famílies Devant-Lloret i Devant-Parra, i molt especialemtn a en Guillem Devant Freixas per facilitar la informació necessària per poder reconstruir la història d’en Josep Devant Miralles, alcalde de Tàrrega.