Monthly Archives: June 2016

Lo rei “carnistoltes” d’abans de la guerra.

El Carnestoltes o “Carnistoltes”, que és tal com es pronunciava el mot Carnestoltes a la Tàrrega d’abans de la guerra, era una festa que fins l’any 1936, se celebrava a la nostra ciutat, amb una intensitat, autenticitat, incivilitat i barbàrie, que sortosament el temps ha anat suavitzant.

He recollit el testimoni, d’històries orals de gent gran que recorden haver ho sentit explicar, i de dos articles publicats en aquest setmanari els mes de febrer del 1980 i un article a “L’Imprès”, pels estimats cronistes targarins en Josep Maria Andreu i en Josep Maria Segarra Malla.

M’ha xocat, l’extensió temporal de la gran festa del carnaval, que se celebrava sencera durant tota una setmana, i que anava del Dijous Gras al Dimecres de Cendra. També sobta la radicalitat i el desvergonyiment de les accions que s’hi desenvolupaven, i la gran participació popular per part de tots els estaments socials de la ciutat.

 

dav

Comparsa “Els 7 nans” Carnestoltes 1908. “Història Gràfica de Tàrrega 1890-1997” . pàg. 654. Col·lecció particular Josep Pané. 2007. Ajuntament de Tàrrega

 

Els col·legis tancaven un mínim de tres dies, i molts artesans i pagesos feien festa durant tota la setmana. Les botigues, els comerços i els magatzems també tancaven (de grat o per força), durant una bona part del Carnistoltes. El Carnaval es desenvolupava en dos àmbits: al carrer a nivell popular, i dins de les societats recreatives o socials amb el seus saraus i balls organitzats per als seus socis o clients.El Rei Carnistoltes, acompanyat pel seu seguici, arribava en tren a l’Estació de Tàrrega procedent d’Anglesola la tarda del Dijous Gras, vestit i guarnit com si fos el Rei de Copes del joc de cartes. L’esperava a l’Estació un “Comitè de Recepció” , que anava vestit amb gran elegància, frac i barret de copa. Aquest Comitè, era l’encarregat de fer les oportunes salutacions i reverències, i allà mateix li llegien d’un llarg pergamí al rei, les “queixes, peticions i altres vituperis” de la ciutat. A part del consistori municipal, els més mal parats per les crítiques del “Comitè de Recepció”, eren els funcionaris municipals que feien les tasques de serenos i d’agutzils.

Després de la recepció del Rei , aquell mateix vespre de dijous gras se celebrava una gran fartanera que consistia en una extraordinària “cutxipanda” (així ho esmenta en Josep Maria Andreu), que consistia en una gran cassola de tros on hi participaven totes les colles i comparses del carnaval.

L’endemà i la resta de dies del Carnaval, les colles disfressades amb bruses estripades i màscares de cartró, anaven d’aquí allà cantant les veritats o les mentides amb veu de falset, a la gent respectable que passava pel carrer. També es vigilava als targarins més tacanys i agarrats que, quan sortien de casa, eren obligats a pagar el beure a tota la colla al cafè més proper.

Una altra costum habitual era la de fer tancar les botigues i comerços, i fer plegar als pagesos i hortolans de la seva feina. L’amenaça sempre funcionava ja que si no es complia, perillaven els vidres o la integritat física dels afectats.

Una altra de les “tradicions” del Carnistoltes era la d’organitzar les pedregades de “guixos” al mig del carrer Cervera. Els “guixos” eren confits de sucre farcits de farina. Un grup de colles se situava al capdamunt del carrer Cervera i l’altre grup a la part de baix, i començava una autèntica batalla entre els de dalt i els de baix que obligava a baixar persianes i tancar finestres i finestrons, per evitar la trencadissa dels vidres. Durant l’any les colles practicaven amb pedres, per tal d’aconseguir una bona pràctica en el llançament d’objectes sòlids.

També era una costum d’obligat compliment, la de fer plegar el mercat del dilluns. Amb tot però, hi ha havia dues normes o prohibicions que hom respectava. No es podia treure la màscara a ningú durant tota la setmana de Carnaval, i no es podia fer plegar el mercat del dilluns abans de les 12 del migdia.

MestreGuell

Cançó popular del Carnistoltes recollida pel Mestre Güell a principis de segle XX. “De l’Urgell i la Segarra” de Josep Güell, pàg. 89. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Col·lecció Natan Estudis, 2005 Ajuntament de Tàrrega.

 

Les diferents entitats i societats targarines treballaven per preparar les seves carrosses que, tirades per cavalls, es passejaven per la ciutat i organitzaven els seus saraus i balls, amb gran bombo i recursos. Altres ciutadans es passejaven per la ciutat durant tota la setmana emmascarats i amb la seva disfressa. Als saraus, les batalles eren de confeti i de serpentines, i a les màscares se les obligava a desvetllar la seva personalitat en un quarto a l’entrada del ball. Un dels balls més concorregut era el del dimarts i a la tarda del mateix dia s’organitzava els ball infantil de disfresses.

L’endemà dimecres de cendra es feia l’enterro de la sardina i amb gran tristesa hom acompanyava al rei entonant la cançó:

“Lo pobre Carnistoltes s’acabe de morir

li farem una caixa com un bot de vi,

si, si, no, no

(crit) a dos quarts lo porró”.

 

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega . Febrer del 2016.