Fa cent anys es publicava a la Geografia General de Catalunya, en el volum de les terres de Lleida i redactat pel professor pallarès Ceferí Rocafort, un plànol de Tàrrega facilitat per l’enginyer Josep Bayer i revisat per l’ajuntament, que mostra amb un detallisme excel·lent, com era fa un segle l’estructura urbanística de la nostra ciutat.
Geografia General de Catalunya. [Vol. III], 1912/1918.Provincia de Lleyda. Francesc Carreras Candi, Ceferí Rocafort. Institut Cartogràfic de Catalunya. Geografia General de Catalunya. [Vol. III], 1912/1918.Provincia de Lleyda
La Tàrrega del nou segle XX, ja havia fet el salt fora muralla i les grans transformacions urbanístiques de la segona meitat del segle XIX , configuraven plenament la ciutat que avui tots coneixem.
L’enderrocament dels portals i de bona part de la muralla, la construcció de la via del tren i de l’estació de ferrocarril, la construcció dels eixos de les carreteres d’Artesa a Montblanc, i de Madrid a Barcelona, van obrir la ciutat al seu entorn i van facilitar l’empenta i l’esperit comercial que durant els segles XX i XXI han estat un tret característic de la nostra ciutat.
El plànol ens revela les principals modificacions urbanístiques dels darrers cent anys: La més important és la nova obertura d’accés al raval del Carme des del Pati, que ens permet veure com era el vial abans del dramàtic eixamplament del mateix raval, fet després de la guerra civil. Altres modificacions que hom pot observar son la obertura del carrer Aurora al carrer Sant Pelegrí, el passatge del Forn definit com a vial, els porxos complerts del carrer del Carme, un carrer que s’intueix entre Sant Roc i Governador Padulles o carrers que no hi son i que finalment es van obrir. També hi podem observar la reedificació de l’església i del convent del Carme i la ubicació dels safareigs públics del Regué.
Al primer cop d’ull costa d’imaginar com, en aquesta petita i bàsica trama urbana, s’hi podiem encabir els més de 6.453 habitants que el cens del 1900 atribueix a Tàrrega. A part però de la elevada densitat de població, cal tenir en compte la població que vivia fora vila a les masies, torres, molins i pletes del terme municipal. L’any 1913 l’unic agregat del terme de Tàrrega era el nucli de l’Ofegat amb dues cases habitades.
Malgrat determinats i coneguts disbarats urbanístics, durant aquests darrers cent anys, Tàrrega ha sabut conservar i preservar el traçat i la tipologia urbanística i arquitectònica de la ciutat. Sigui per la consciència cultural ciutadana i per la normativa municipal urbanística de protecció del patrimoni, hom ha pogut preservar bona part dels edificis i ambients arquitectònics, tal com es trobaven en el moment de confeccionar el plànol de fa cent anys.
“Estampes del nostre terme”. Ramon Robinat i Cases i Josep Cucurull. 1999. Ajuntament de Tàrrega.
Tanmateix fa uns dies vaig rellegir el llibre que va editar l’Ajuntament de Tàrrega l’any 1999, “Estampes del nostre terme” (volum 12 de la col·lecció Natan). Es tracta d’una edició que aplega dibuixos i escrits que el benvolgut cronista Ramon Robinat i Cases (1903-1985), i el dibuixant Josep Cucurull van publicar a Nova Tàrrega entre els anys 1982 i 1983. Es tracta de divuit “Estampes del nostre terme”, que es corresponen a dibuixos i escrits de divuit masies, torres i pletes del terme estricte de Tàrrega.
De les divuit construccions que es comenten, avui en tenim vuit que encara es conserven, alguna d’elles ja molt malmeses, i serien: “El Molí del Vernís”, “Els Molinets”, “La Torre Morlans”, “La Torre Jover”, “La Torre del Magi”, “L’Hort de l’Albareda”, “L’Hort de la Vinya” i “La Torre del Putxet”.
Llinda de la Torre del Jover
De la resta, nou han desaparegut per diverses circumstàncies: “L’Hort de la Drecera”, “La Pleta del Borràs”, “L’Hort del Cantirer”, la “Masia del Tano”, la “Masia del Prenyanosa”, la “Teuleria Vella”, “L’Hort del Ferro”, el “Molí del Planes” i “L’Hort del Sanrama”. Restaria una edificació que, pel seu estat de ruïna absoluta, també es podria incloure aquí, que és el “Molí del Terés”.
Les restes del Molí del Terés
El fet que en els darrers 30 anys, hagin desaparegut la majoria de les edificacions rurals que van ser objecte d’admiració a la Tàrrega de principis del 1980 ens hauria de fer reflexionar.
L’arquitectura rural i popular, segueix sent la ventafocs del patrimoni a les nostres comarques. Perquè de la majoria de masies, torres, molins i pletes, que només fa 30 anys estaven dempeus al nostre terme municipal, no en resta més que runes o el record?
Perquè les cabanes i els marges de pedra seca, els pous i les basses, les tanques de conreu i de bestiar, desapareixen i s’enrunen davant la passivitat social i institucional de tots?
Marges enrunats al terme de Tàrrega.
Marges enrunats al terme de Tàrrega.
Tenim una urgent i necessària tasca de salvaguardar el patrimoni de l’arquitectura popular i rural. Sense aquest patrimoni que ens identifica i ens diferencia de la resta del món, perdrem identitat i capacitat per entendre i donar a conèixer la nostra societat, la nostra cultura i la nostra història. Les comarques properes de les Garrigues, del Priorat, de l’Ebre i d’altres més llunyanes com les Illes Balears, fan de l’arquitectura popular el principal atractiu turístic, associant-lo amb un major valor afegit dels seus productes d’oci, agraris i ramaders.
Fita de terme, entre Tàrrega i Verdú
No podem esperar cap dia més. L’actual destrucció constant i massiva de camins, marges i cabanes de les nostres contrades, estan provocant una pèrdua de diversitat paisatgística i de riquesa patrimonial i mediambiental, que ens empobreix i ens esborra com a poble, alhora que ens deixa orfes d’un atractiu cultural i arquitectònic de reconeguda vàlua i prestigi arreu del món.
Cisterna per abeurar el bestiar al terme de Tàrrega.
Jaume Ramon Solé.
La tartraneta 