Arxius mensuals: Abril de 2020

Targarins als camps d’extermini nazi. Josep Real, Josep Ibós i Emili Peruga, tres víctimes a recordar. (9)

Dels cinc targarins que van ser deportats i morts a Mauthausen, no hem trobat gaire més informació de la que es va publicar  l’any 2008 al llibre i a la web: “Tàrrega 1939-61. Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana”, de Núria Bonet, Amanda Cardona i Gerard Corbella, i que fou editat per l’Ajuntament de Tàrrega.

Emili Peruga Pui vestit de milicià l’any 1937.

D’en Josep Real i d’en Josep Ibós no disposem de cap imatge fotografica. De l’Emili Peruga hem pogut recuperar una part de la seva memòria, i hem trobat recentment una fotografia seva. El contacte amb una neta de la germana de l’Emili, na Montse Amorós, ens ha ajudat a iniciar la recuperació de la seva memòria vital. Probablement una investigació curosa als camps austríacs, ens permetria trobar imatges d’ingrés al camp. Cal dir també que altres casos, a la postguerra, els familiars es van desfer de les imatges, per temor a possibles represàlies.

Dels familiars deportats mai se’n parlava, i era un tema tabú en l’entorn familiar més proper. Un tret comú als tres deportats que citem avui, és que tots, personalment o per algun germà, tenien vinculació amb el futbol targarí.

Equip de fúbol de la Penya Comercial, vinculat a l'”Acadèmia Comercial” del Mestre Lluís Plassa. El cinqué d’esquerra a dreta és Antoni Ibós. El de més a la dreta de la fila de baix és en Francesc Plassa Estruch que com els tres deportats a Mauthausen, el 1939 marxa a l’exili i ingressà al camp de concentració d’Agde.

Cap dels tres, va destacar especialment per la seva militància o per protagonisme polític. Eren treballadors, pagesos i comercials. Gent coneguda i popular de la vida quotidiana de la Tàrrega dels anys 1930 , com l’Emili Peruga Pui, que fou jugador del “Fútbol Club Atlètic” i de la “Penya Comercial”, que competia amb les moltes penyes futbolistiques, de la Tàrrega d’abans de la guerra, i que teniem la seva seu social al Cafè Espanya o als locals de la Unió Republicana del Carrer Alonso Martínez.

Josep Ibòs Briansó. “Sala dels Noms” Mauthausen. Relació dels noms dels presos deportats assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

En Josep Ibós Briansó, havia nascut a Tàrrega el 15 de juny de 1909, va marxar a treballar a Barcelona. L’any 1934 el trobem processat pels fets d’octubre, com a  membre del Sindicat Únic, va ser empresonat al vaixell Uruguay i posteriorment absolt. El seu germà Antoni Ibòs fou també un destacat futbolista de les penyes esportives targarines.

En Josep Ibós va ser exterminat als 32 anys d’edat a Gusen, el camp satèl·lit de Mauthausen, el dia 1 de desembre de 1941. El seu germà Salvador havia mort durant la guerra, al front d’Osca el juliol de 1937. És estrany però, que els seus pares, inscrivisin anys més tard, la defunció dels dos germans, al registre civil de Tàrrega, amb la mateixa data i al mateix lloc, el dia vint-i-dos de juliol de 1937. Un exemple més de la por a la repressió, que prohibia dir, on i quan havia estat assassinat el seu fill?.

Memorial de la “Raum der namen”, “Sala del Noms” a Mauthausen.

L’equip de fútbol de la Penya Comercial, tenia el seu origen en l’Acadèmia Comercial dels mestres Plassa i Estruch, que foren els impulsors de l’escola laica i republicana targarina. A les files de la Penya Comercial hi trobem, a més de l’Emili Peruga i de l’Antoni Ibòs, als dos fills del dirigent republicà targarí Gaietà Puig Piqué o al fill i germà del mestre Lluís Plassa: en Francesc Plassa Estruch.

Certificat de la mort d’en Josep Real Lloses a Mauthasuen i a Gusen el 24 de juny de 1941.

En Josep Real Lloses mor exterminat als 41 anys d’edat al camp de Gusen (Austria), el 24 de juny de 1941. Era paleta, i membre del sindicat local de la construcció. El seu germà Antoni, acabada la guerra, va ser condemnat per un consell de guerra. Als anys 1930 havia estat el capità de l’equip de fútbol de la penya del Cafè Espanya.

Josep Real Lloses. “Sala dels Noms” Mauthausen. Relació dels noms dels presos deportats assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

L’Emili Peruga Puy mort exterminat al camp de Steyr-Daimler-Puch a la població de Steyr on treballava en la fábrica de vehicles i d’armament, vinculada la famosa Daimler- Benz fabricant dels coneguts automòbils Mercedes Benz. No sabem res més de les causes de la seva mort el 16 de febrer de 1943, tenia 30 anys.

Emili Peruga Pui. “Sala dels Noms” Mauthausen. Relació dels noms dels presos deportats assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

En el proper escrit parlarem dels altres ciutadans de Tàrrega i del Talladell, que van patir o morir exterminats a l’infern de Mauthausen.

Aquest és l’enllaç a la Raum der Namen de Mauthasuen.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega de data 23 d’agost de 2019.

Targarins als camps d’extermini nazi. Josep Minguell “Castells” Porta. (8)

“Per a aquells homes i dones que tingueren la sort de sobreviure, l’alliberament no va significar la llibertat; sobre ells caigué la crua venjança del dictador Franco… Si els nazis els identificaren com a lluitadors contra el seu aliat, Franco, per a aquest continuaren sent els vençuts, contra els quals només cabien l’odi i la venjança”.

(Rosa Toran. Introducció a l’edició de 2017 de “Els catalans als camps nazis” de Montserrat Roig).

Testimoni del patiment d’en Josep Minguell “Castells” durant la “Marxa de la mort de Viena a Mauthausen a l’hivern del 1944 – 1945”.

Al cap de nou anys de guerra, de sofriment, d’humiliació i de barbàrie, els supervivents republicans dels camps d’extermini nazi no van poder tornar a casa. “Eren els vençuts”.

El Josep Minguell amb el seu germà Antonio a França, prop de la frontera als anys 1950.

El “Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo” i la “Causa general sobre la dominación roja” impulsada pel ministre de justícia de Franco, el feixista lleidatà Eduardo Aunós, significaven repressió, presó i en molts casos la mort per a aquells exiliats que tornessin a casa seva.

En Josep Minguell Porta a París als anys 1950.

El règim franquista va prohibir parlar d’ells. La Creu Roja Internacional va poder fer arribar la noticia del seu alliberament a les famílies. A París es troba amb el seu germà Manuel (un altre supervivient de la guerra civil), que havia marxat a França abans d’acabar la guerra i que s’havia nacionalitzat francès. És a partir de 1948, quan les seves germanes Antònia i Rosalia van de peregrinació al Santuari de Lorda i es retroben per primer cop amb ell. També es troba al 1950 amb el seu germà Antonio a la Catalunya nord, prop de la frontera. però les trobades son molt esporàdiques. Els seus tres germans Manuel, Antonio i la Rosalia amb els seus familiars, emigren cap al Canadà a finals dels anys 1950 i passen molts anys sense veure’s. La resta de germanes l’Antònia, la Maria, la Ramona, la Coloma i l’Angelina es queden aquí.

Carta del Consul espanyol a Paris comunicant al Josep Mingell l’any 1966, que pot tornar a Espanya.

Un cop alliberat de Mauthausen, l’estat francès i alemany, van reconèixer al Josep Minguell la condició de deportat polític i la seva invalidesa absoluta. S’estableix a Paris amb la Madeleine on hi viuen fins l’any 1967, i quan ja pot tornar a Espanya, es trasllada a Lió. D’aquí se’n van a viure a Amèlie les Bains prop de Ceret a la Catalunya francesa, on hi viuen molts companys catalans deportats i exiliats. A Ceret mor de càncer la seva parella, la Madeleine, i se’n va a viure a Perpinyà on coneix la Marcelina, amb qui es traslladà a el Pertús i on hi resideix la resta de la seva vida fins l’any de la seva mort el 22 d’abril de 2005.

En Josep Minguell a Lourdes amb dues de les seves germanes.

El 5 d’abril de 1966 el Cònsol General d’Espanya a París comunica al Josep que té permís per entrar a Espanya, sempre i quan dugui a sobre el passaport francès. Prop de 30 anys va tardar a poder tornar a la seva terra. Al Josep li encantaven els cotxes, la velocitat i conduir. Sempre deia que assegut al volant del cotxe, res no li feia mal. Sovint surt de viatge i s’arriba a Barcelona, a Cervera, a Granyena i a Tàrrega a veure els seus. És un viatge d’anada i de tornada en un sol dia que el farà moltes vegades des de el Pertús.

Reconeixement de l’estat francès a Josep Minguell.

En Josep Minguell mai parlava de Mauthausen. Els seus nebots no van conèixer al “tiet Pepitu” fins ben entrats els anys 1970. Als nebots els van inculcar que mai l’havien de contrariar, pel motiu del sofriment patit i per el seu estat de salut delicat. El tema de Mauthausen era un tema tabú, i mai explicava res de la seva experiència personal. Només alguns detalls de l’exili i dels camps de concentració de Sant Cebrià i d’Arles. Contava les moltes vegades que s’havia escapat d’aquests camps, on menjaven bacallà salat i bevien aigua del mar. I de quan en una d’aquestes fugides, vivint amagat en una granja amb l’ajut de la resistència, el van denunciar i els alemanys se’l van emportar.

En Josep Minguell amb els seus germans a França.

Les nebodes i nebots més joves ens expliquen quina impressió els va causar el “tiet Pepitu” que van conèixer: “Era una persona molt educada, afable i calmada, però alhora inquieta, perquè patia el síndrome de les cames inquietes i constantment s’havia d’alçar a fer unes passes. Era molt elegant, i sempre anava molt ben vestit, amb barret i tirants. No podia dur cinturó pels problemes de ventre que patia”. 

“Sabia fer anar els coberts d’una manera que mai havien vist: Amb els coberts trinxava el menjar i després el mastegava molt lentament per poder-lo pair. Li agradava conduir i de matinada venia des de el Pertús fins a Tàrrega, Cervera i Granyena amb el seu magnífic Mercedes Benz per acompanyar als seus familiars, amb la seva bondat i el seu intens somriure. L’any 2003 pateix un ictus i ja no es mourà de casa seva a el Pertús fins a la seva mort l’any 2005”.

Els germans Antònia i Josep Minguell en una trobada familiar a Tàrrega els anys 1990.

Que el record del Josep Minguell Porta anomenat “el Castells” a Mauthausen, i el testimoni del seu sofriment i de la seva voluntat de viure, resti en el record de la nostra memòria col.lectiva.

Jaume Ramon Solé.

(Gràcies de tot cor a na Dolors Minguell Minguell i a en Mingo Solé Minguell, per haver-nos facilitat tot el material gràfic, i haver-nos ajudat a recuperar la memòria i la història del seu tiet Pepitu).

Targarins als camps d’extermini nazi. Josep Minguell “Castells” Porta. (7)

El camp d’extermini de Mauthausen tenia una funció ideològica: Amb el treball en condicions extremes, amb la inanició i amb la tortura física s’eliminava l’opositor polític. Però els camps, també tenien una funció econòmica: eren un conglomerat industrial destinat a la producció d’armes i d’equipament de guerra per a l’exèrcit nazi.

“El Josep Minguell Porta, havia adquirit coneixements mecànics als tallers de Tàrrega d’abans de la guerra. Aquesta habilitat li va permetre evitar algunes de les tasques més inhumanes de Mauthausen i ser traslladat a la fàbrica d’aviació Heinkel prop de Viena. Primer va formar part del Kommando de treballadors Schwechat-Florisdorf i després dels de Modling. En aquestes fàbriques de mà d’obra especialitzada, les condicions del tracte en el treball, eren molt millors que a les pedreres de Mauthausen. 

Carnet de Deportat Polític d’en Josep Minguell Porta. 1955

Al cap d’uns mesos del seu trasllat, el 26 de juny de 1944, 700 bombarders nord americans ataquen l’entramat industrial de Viena i el Josep és ferit. Des d’aquell dia, el seu estat de salut es deteriora i pateix forts dolors intestinals i d’estómac. Tanmateix aguanta i sobreviu, però la pitjor prova encara ha d’arribar. Amb l’avanç sobre Viena de l’exèrcit soviètic, durant l’hivern del 1944-1945, les SS decideixen esborrar el rastre dels camps eliminant físicament als deportats i organitzant unes macabres “Marxes de la mort”,  des de els diferents centres de treball fins al camp central de Mauthausen .Pel camí van morir la majoria de deportats.

Al gener de 1945, un Josep Minguell ferit, malalt i en un estat físic deplorable, juntament amb milers de deportats, és obligat per les SS a marxar de Viena a Mauthausen per la neu i amb temperatures sota zero.  Aquesta “Marxa de la mort”, va matar la meitat dels seus integrants . Els qui no podien seguir el ritme, eren rematats d’un tret per les SS.

Carnet de la Federació de Deportats de la Resistència.

En Josep arriba viu a Mauthausen, en un gravíssim estat de salut. El metge que l’atén afirma anys més tard: “Je ne croyais jamais, vu son état de santé, qu’il puisse en sortir et être repatrie en France”.(mai m’hagués cregut que, vist el seu estat de salut , se’n pogués sortir i ser repatriat a França).

Quan els americans alliberen Mauthausen el 5 de maig de 1945, sembla que el Josep ja s’ha recuperat del seu mal estat de salut. Un comandament americà d’origen austríac, demana un mecànic per reparar uns camions Mercedes abandonats al pati del camp i així poder anar fins a Viena . En Josep es presenta com a mecànic i els arregla, amb la condició que vol marxar cap a Viena amb dos companys més. Marxen cap a Viena, i durant tres mesos gaudeixen de la bona vida, en hotels on ho tenien tot pagat. 

La vida dels dies de Viena, després d’anys de privacions i de tortures, va ser fatal per la salut del Josep. Cada cop es troba pitjor, i decideix marxar cap a França, on arriba en molt males condicions. A París troba una habitació econòmica per viure-hi i allí coneix a Madeleine Bècquer, una vídua de guerra amb dos fills, que té cura d’ell i s’enamoren. El cos del Josep però, no pot aguantar més i és ingressat en un hospital on s’hi està en tractament durant més d’un any. Després de l’hospital, el Josep segueix necessitant moltes atencions. El seu cos rebutja tots els aliments excepte el suc de llimona i la pasta.

En Josep Minguell Porta a la sortida de l’Hospital de París on va estar internat.

L’informe del metge en cap del Centre Hospitalari de Bercy és explícit. L’estat de salut del Josep requerirà atenció mèdica durant tota la seva vida, aquest és el diagnòstic:

  1.  Astenia dels deportats (irritabilitat, inestabilitat, pèrdues de memòria, fatiga ràpida)
  2. Tuberculosi pulmonar bilateral. 
  3. Úlceres d’estomac, gastrectomía
  4. Trastorns digestius. Digestions difícils, nàusees freqüents. 
  5. Conjuntivitis, psoriasi i diabetis.
Diagnòstic mèdic d’invalidesa absoluta. 1954

Amb greus seqüeles físiques i psíquiques el Josep Minguell, “el Castells”, va sobreviure a l’infern nazi. La família de Tàrrega, no se’n va assabentar fins que la Creu Roja els ho comunicà, d’amagat del règim, l’any 1947. Aquell mateix any les seves germanes Antònia i Rosalia van de viatge a Lourdes per trobar-se amb ell. Duen a la maleta les fotografies que la família s’han fet al terrat de casa del Samuel Solé, casat amb la germana del Josep, n’Antònia Minguell Porta, a la Mútua llavors situada al carrer Sant Pelegrí de Tàrrega.

Golfes i terrat de l’edifici de la Mútua al carrer Sant Pelegri , 18 de Tàrrega. La família Minguell Porta es va reunir, per fer-se la fotografia tots junts, quan es van assabentar gràcies a la Creu Roja, que el seu fill i germà, en Josep Minguell Porta era viu a França. 1947.

Parlarem de la seva vida d’exiliat i de supervivent de Mauthausen en el proper article.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 12 de juliol de 2019.