“En el XXè. aniversari de les glorioses jornades d’Octubre, en les quals el poble rus retrobà la seva ànima i es desfeu per a sempre més del jou secular que, com a tots els pobles de la terra , l’ofegava — monarquia , militarisme, clero — el nostre poble , emocionat per la grandesa i el desinterès de la seva ajuda a la nostra causa de llibertat , acudirà com un sol home a dir: «Germans soviètics, gràcies! »“ Lluís Plassa. (Crònica targarina. 17 d’octubre de 1937).
El mes de setembre de 1936 en Lluís Plassa, inicia una llarga sèrie d’escrits, alguns d’ells editorials, al setmanari local “Crònica targarina”. Allí exposa el seu compromís amb la lluita contra el feixisme. El primer article titulat “Els aclimatats”, carrega contra els qui fa quatre dies eren monàrquics, després van ser catalanistes d’esquerra i ara comunistes com una casa: “Aquests corcs semblen inofensius i fan més mal que una pedregada. La pell de llur cara, exposada en el transcurs dels anys al buf de tots els vents, li ha adquirit un gruix tan considerable i una consistència tan de ciment armat, que ha perdut la capacitat de deixar transparentar el rubor i, més encara, la de què els pugui caure de vergonya; potser perquè no saben ni que és això darrer”.
A l’octubre de 1936, exposa el seu ideal de cultura, quan afirma que aquesta ha d’estar pel damunt de tot: “Per a què una revolució sigui efectiva, cal que es faci en tots els fronts i, especialment, en el de la cultura. Què en trauríem d’abatre els esclavitzadors si la nova cultura no lliurava la societat de l’esclavitud de la ignorància? Les noves generacions tornarien a caure en el buit del qual ens treuen els lluitadors actuals . Els «vius» tornarien a imposar-se. El més llest s’aprofitaria del badoc. I de mica en mica un s’imposaria sobre altre i tornaríem a fer possible el llastimós ordre que fins ara ha imperat. I això cal impedir ho. Cal que tothom s’allisti en el nou exèrcit de la Cultura. Si aconseguim d’implantar l’imperi de la Cultura, la Revolució haurà estat fecunda”.
Pel maig de 1937, publica l’escrit sobre “El problema de l’ensenyança a Tàrrega”, en que amb certa amargor confessa: “Vivim una època en què s’han desprestigiat tots els símbols i s’han perdut , públicament , tots els respectes: davant dels infants tothom no s’està de criticar despietadament els mestres, les autoritats, les persones d’un partit contrari; hom renega impúdicament per a fer-se el revolucionari ; hom tracta de feixista a qui no pensa com ell ; alguns m’han portat queixes d’haver castigat el mestre amb el seu fill, davant d’aquest mateix ; ningú no té el valor cívic de reptar un infant que renega, que fuma , que apedrega els arbres, que malmet les plantes, que arrenca tires les cortines metàl·liques; ningú no s’esforça en fer comprendre al seu fill que al mestre, a la classe, ha d’ésser una autoritat paternal.”
El més d’octubre del 1936 pren de nou possessió com a regidor de l’ajuntament, representant a la UGT, però plega aviat per incorporar-se més tard com a regidor d’ERC, a inicis del 1937. En Lluís i la seva companya Maria Castellà, lideren i són presents en totes les campanyes d’homenatge, cíviques i de rearmament moral antifeixistes que s’organitzen a la Tàrrega de la guerra. La campanya de la “Setmana de l’Infant”, al “Socors Roig de Catalunya”, a l’”Homenatge als Germans Bascos”, a l’”Homenatge a la URRS”, o a la campanya “Ajudem Madrid”.
En Lluís és nomenat secretari d’Esquerra Republicana i després de la caiguda de Lleida a l’abril del 1938 esdevé membre del Front Popular Antifeixista de l’Urgell en representació de ERC, que tenia com a missió l’ajut a les víctimes dels bombardeigs i el suport als soldats que lluitaven al front.
El gran projecte polític, pedagògic i personal és el de l’”Institut Politècnic de Tàrrega” que s’està construint a l’ex-convent dels Escolapis i que obrirà les portes el setembre de 1937.
Ho il·lustrem al proper escrit.
Jaume Ramon Solé.
Publicat a la “Nova Tàrrega” del 28 de febrer de 2020.
La tartraneta 