Category Archives: Tradicions

La “Teuleria Antigua”. Fundada en lo any 1789.

Els pesos i les mesures de productes bàsics com el gra, el vi, i l’oli, que s’utilitzaven antigament en les transaccions quotidianes, serien avui inintel·ligibles per a la majoria de tots nosaltres. Per complicar encara més les coses, sabem que aquests pesos variaven d’un lloc a l’altre, en funció de la conversió local a quilograms o a litres, d’acord amb les mesures que històricament hi haguessin hagut a cada lloc.

foto-1

Imprès de facturació, relacionant feines i subministres de la Teuleria Antiga. (L’us del català en les relacions comercials de finals del segle XIX estava més extensa del que hom pensa).

 

A tall d’exemple, a la Vila de Tàrrega, una carga de vi equivalia a 102,431 litres, un càntir a 12,804 litres i un quarter a 8,534 litres. En canvi a Montblanc, una carga de vi equivalia a 154,358 litres, el mateix succeïa amb les quarteres, els quartans, els càntirs i les roves.

Una família targarina em va facilitar, uns documents de la “Teuleria Antigua” que van dels anys 1896 al 1910, ja que en Ramon Aymerich, el titular de la teuleria, era l’avi matern de la meva mare Dolors, i dels seus germans Carme i Josep Solé Alsina de “Cal Teto”. En aquests documents de venda, podem comprovar l’ús que a principis del segle XX es feia de les mesures antigues: La facturació de “ 2 cuarteres de blat de llaó per sembrar al canal”, “1/2 arrobe de cals”, “9 cuarteres de guix”, “48 carniseries i una tersa, pes del tosino”, o “8 cortans de piñol”… etc.

Si ens centrem en la facturació dels productes fabricats a Cal Teto, veiem que en aquella època la teuleria feia la funció de subministre de material per la construcció. Tenim productes com els “cuadrats”, les “tobes”, els “cairons”, els “pisons”, els “canons de cos”, els “canons estaca”, o els “canons de bras petit”, paraules i elements desapareguts per sempre del nostre vocabulari. També hi trobem altres paraules més entendores actualment, com les “teules”, els “maons”, les “raijoles i raijoletes”, els “ambuts”, l’“aurinador bermell”, o l’”aseadora blanca”.

teuleris1

Una altra factura de data posterior d’inicis del Segle XX.

Els preus es comptabilitzaven en pessetes, rals i cèntims, essent una pesseta l’equivalent de quatre rals i un ral 25 cèntims.

La persona destinatària del material és Donya Maria Casanelles, Viuda de Bonjoch, i és tracta del material emprat en la construcció de la casa que actualment es troba a la cantonada sud dels carrers de Santa Maria i de Santa Anna.

Com podem veure en la reproducció de la capçalera del document, la “Teuleria Antigua”, “Fundada en lo any 1798”, “Ramon Aymerich”, “Subsesor de Casanelles”, i situada a l’”Arrabal del Carme nº 22”, utilitzava un català força correcte, tant en els seus impresos com en l’escriptura, fruit d’una tradició, que a finals del segle XIX, es mantenia des de ja feia més de cent anys. Les diferents instal·lacions de la teuleria de Cal Teto ocupava diferents espais del raval del Carme.

Acompanyo aquest escrit, amb una reproducció de la marca de la “Teuleria Antiga”, extreta del motlle de terrissa amb que es marcaven algunes de les peces a cada partida que es fabricava. Es tracta de l’escut de la Vila de Tàrrega i que es guarda a Cal Teto.

foto-2

Escut de Tàrrega que utilitzava la “Teuleria Antiga” per marcar les partides de lesteules que fabricava.

 

Probablement, en alguna teulada targarina encara hi descansa alguna teula amb la marca de l’escut de Tàrrega, si algú en té notícia s’agrairia molt poder-la documentar.

Jaume Ramon Solé.

Per a més informació sobre pesos i mesures aneu aquí: Pesos i Mesures antigues

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 29 d’abril del 2016.

Advertisements

Als plans de Conill, salvem la “Limonium catalaunicum”

20160930191648_01

Hi ha un indret proper, nostre, màgic i oblidat, on la vida i la natura fan el seu senzill camí de cada dia.

És un lloc amagat de les multituds i de la presència humana. Alguns pocs i comptats dies de l’any l’home i les màquines hi apareixen per sembrar i per segar. La resta de temps, el paradís es retroba amb ell mateix, com ho ha fet des de sempre, des de fa desenes de milers d’anys.

La singularitat d’aquest lloc rau en el fet, que les seves característiques geogràfiques han permès la salvaguarda i el manteniment de determinats hàbitats naturals amenaçats de desaparició.

Els Plans de Conill a més de formar part d’un Espai Natural Protegit, és un indret excepcional per ser un dels últims relictes de llacunes endorreiques a Catalunya. El torrent de Sant Gili és una curta i petita xarxa hidrogràfica que no troba una sortida, i per això les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacunes i aiguamolls salabrosos, en un indret conegut com els “Salats de Conill”. Aquest fet fa que hi siguin presents espècies vegetals com la “Limonium catalaunicum” o la “Ferula loscosii”, declarades, respectivament, en perill d’extinció i vulnerable en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Es diu de Catalunya i dels catalans, que som un país civilitzat, que estima la seva gent, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, les seves tradicions, la seva natura….. Però en el cas de la planta de tractament de residus dels Plans de Conill situada al terme municipal d’Ossó de Sió, a pocs centenars de metres del terme municipal de Tàrrega, i a 1’1 km del poble de Conill , la realitat ens confirma que la nostra administració està fent les coses des de la més completa inconsciència i des de la més inconsistent de les incongruències.

Una de les poques i comptades plantes vegetals que porten el nom del nostre país la “Limonium catalaunicum”, es troba en perill d’extinció a casa nostra amb només 245 exemplars comptabilitzats als Plans de Sió. Els altres dos únics indrets on es troba espècie vegetal son a l’Aragó. Fou el botànic italia Sandro Alessandro Pignatti qui l’any 1962 va descriure i classificà la “Limonium catalaunicum”


No em puc imaginar cap país del món, en que un Diari Oficial del 4 de febrer del 2016, (segle XXI), publiqui l’autorització per a una planta de compostatge de dejeccions animals de boví, gallinassa i purins porcins, en l’indret més vulnerable per a la la conservació d’aquests pocs exemplars d’aquesta espècie vegetal. I que a més a més, la mateixa declaració d’impacte ambiental gosi dir que la planta de compostatge s’ubicarà en un espai natural de la plana agrícola inclòs a la Xarxa Natura 2000 i que ” variarà la qualitat de l’hàbitat de les espècies de l’avifauna estèpica presents en aquest àmbit” i que a més reconeix que “l’impacte que ocasionarà la instal·lació d’aquesta activitat de compostatge de dejeccions ramaderes sobre el medi natural i el paisatge es moderat”. Una declaració d’impacte ambiental que a més obvia el fet que la implantació de la planta de compostatge enmig d’una xarxa hidrogràfica sense sortida provocarà, que l’escorrentia superficial de les aigües pluvials contamini i elimini tota espècie vegetal existent en els punts més vulnerables de la llacuna natural.

Els nostres representants polítics no poden permetre, ni un instant més, que la nostra administració giri l’esquena al nostre patrimoni més valuós i sigui tan poc sensible als valors naturals i ecològics del país o del municipi al qual ha de servir. Sempre es pot actuar en benefici del bé comú, si la voluntat política i ciutadana hi son presents.

Serem capaços d’admetre sense avergonyir-nos, que la Generalitat de Catalunya ha condemnat a la mort i a la extinció a Catalunya, d’un dels pocs vegetals que porta el nom de Catalunya ?. Quin ridícul més espantòs !!!

Biòlegs i botànics recomanen protegir al màxim la “Limonium catalaunicum”, amb mesures de germinació de les llavors en blancs de germoplasma, restaurar l’hàbitat de les llacunes, replantar nous exemplars per crear noves reserves i fer-ne un seguiment poblacional freqüent.

Potser ja no som a temps de preservar i protegir els Plans de Conill, un dels hàbitats més singulars de les nostres contrades. Però si que som a temps d’evitar-ne el seu assassinat amb premeditació i traïdoria.

Jaume Ramon Solé.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-planta-de-compostatge-dosso-de-sio-rep-el-vistiplau-definitiu-del-govern-i-els-opositors-miren-cap-a-brussel%C2%B7les/

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/985_tcm7-149587.pdf

http://ichn.iec.cat/WebSortides/Plans_SIO/CONILL_pagines/Conill_presentacio.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Limonium_catalaunicum

“Els Sobies de Tàrrega: Orgull, potència, lideratge i conflictivitat” Volum I i Volum II, del doctor Josep Maria Planes i Closa.

La recent publicació del Museu Comarcal i de l’Ajuntament de Tàrrega, dels dos primers volums sobre la recerca historiogràfica de la nissaga targarina de “Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència lideratge i conflictivitat. Volum I, i Volum II” de l’historiador Josep Maria Planes i Closa, és una magnífica i excel·lent notícia per a l’ampli i treballat patrimoni cultural i històric de Tàrrega i de les seves contrades.

IMG_0273

Cal Sobies era la primera casa amb porxos del carrer del Carme, (avui desapareguda). Dibuix de Lola Anglada any 1945.

És molt possible , que aquesta immensa i tan ben treballada obra, passi desapercebuda per a molts, i resti guardada en capses de cartró, en un quarto fosc del nostre Museu. Però no peco d’exagerat si dic que, després endinsar-me en les seves pàgines, hom pot xalar més que llegint qualsevol dels molts best-sellers de novel·la històrica que omplen els prestatges de les nostres llibreries.

Poder resseguir una mateixa nissaga familiar des de l’any 1663 fins al 1921, deu ser un fet insòlit. Si a més, aquesta família ha estat present amb un protagonisme destacat, en tots i cadascun dels esdeveniments històrics i polítics del país, ens trobem davant un fet excepcional. Però si a més tenim la fortuna de disposar de molta documentació sobre la família, i d’un magnífic investigador, doctor en Història i gran narrador com en Josep M. Planes i Closa, el resultat és el dels dos primers volums de la història dels Sobies de Tàrrega.

La història dels Sobies de Tàrrega arrenca despres de la guerra dels Segadors quan el doctor en Drets Miquel de Sobies de Barcelona, es casa amb la pubilla targarina Teresa Roig que tenia una bona casa al carrer de Cervera. Tant ell com el seu fill Teodor van ser prohoms del Consell General de la Vila, però l’hereu Teodor mor jove i els seus germans Miquel i Felip agafen un protagonisme destacat en la vida militar del país: participen voluntàriament en la defensa de l’atac francès a Barcelona l’any 1697 en que van ser designats capitans de la tropa de la vegueria de Tàrrega amb només 24 i 17 anys.

Sobies

Més tard, s’impliquen amb coratge i valentia en el bàndol austriacista durant tota la guerra de successió, amb el grau de coronels al costat dels seus amics, els germans Desvalls. El Coronel Miquel de Sobies, fou ferit en combat a la batalla de Calamocha i morí a principis del 1707 i quan pel setembre del 1707 les tropes borbòniques entren a Tàrrega cremen la casa dels Sobies, el molí d’oli i probablement la fàbrica d’aiguardent.

Per la seva militància austriacista en Felip de Sobies s’estableix a Conques després de la guerra, on es casa, i deixa a Tàrrega al seu nebot Felicià que pateix la venjança sistemàtica dels botiflers locals. En Felip mor el 1721 als 41 anys i la desgràcia sembla que vagi a posar punt i final a la nissaga targarina. però l’orgull pot més que el destí i el jove Felicià de Sobies s’espavila i malgrat la desfeta física, econòmica i política, els Sobies s’adapten al nou règim. Poc a poc van ampliant el seu patrimoni, amb una política molt ben dissenyada de casaments i d’inversions. Aconsegueixen ampliar patrimonis i rendes arreu de les comarques de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Segrià, la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, o la mateixa Barcelona. Esdevenen al llarg del segle XVIII una potència econòmica important i ………

No és la meva intenció explicar aquí tota la apassionant història del Sobies de Tàrrega, però la seva lectura també és recomanable per una altra qüestió: és impressionant tot allò que hom pot descobrir sobre la història del nostre país i de la nostra Feliç Vila seguint la història d’una família. És una delícia descobrir, de la mà d’en Josep Maria Planes, quin va ser el destí de molts targarins que es van haver d’exiliar després del 1714, pel seu compromís amb la causa catalana. I també impacta veure, com molts dels que es van quedar van haver de patir vexacions i injustícies de tota mena, mentre els qui van apostar pel nou règim, ascendien ràpid en l’escala social i econòmica.

També vull destacar l’elevat grau d’implicació, de precisió i de detall, que conté la narració, com si l’historiador mateix hagués fet córrer el temps enrere i hagués viscut colze a colze amb els protagonistes de la seva Història, es fa solidari de les seves desgràcies quotidianes, pateix amb les seves malalties, o respira alleugerit amb les bones noves.

Per tant us he de recomanar les vora mil pàgines dels dos volums del Sobies de Tàrrega. Sempre val la pena aprendre història i aprendre de la història. I sobretot, agrair a l’estimat Josep M. Planes el seu immens treball i la seva perseverança en descobrir i divulgar, des de fa més de trenta anys, la nostra petita i universal història local.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de gener del 2016

Lo rei “carnistoltes” d’abans de la guerra.

El Carnestoltes o “Carnistoltes”, que és tal com es pronunciava el mot Carnestoltes a la Tàrrega d’abans de la guerra, era una festa que fins l’any 1936, se celebrava a la nostra ciutat, amb una intensitat, autenticitat, incivilitat i barbàrie, que sortosament el temps ha anat suavitzant.

He recollit el testimoni, d’històries orals de gent gran que recorden haver ho sentit explicar, i de dos articles publicats en aquest setmanari els mes de febrer del 1980 i un article a “L’Imprès”, pels estimats cronistes targarins en Josep Maria Andreu i en Josep Maria Segarra Malla.

M’ha xocat, l’extensió temporal de la gran festa del carnaval, que se celebrava sencera durant tota una setmana, i que anava del Dijous Gras al Dimecres de Cendra. També sobta la radicalitat i el desvergonyiment de les accions que s’hi desenvolupaven, i la gran participació popular per part de tots els estaments socials de la ciutat.

 

dav

Comparsa “Els 7 nans” Carnestoltes 1908. “Història Gràfica de Tàrrega 1890-1997” . pàg. 654. Col·lecció particular Josep Pané. 2007. Ajuntament de Tàrrega

 

Els col·legis tancaven un mínim de tres dies, i molts artesans i pagesos feien festa durant tota la setmana. Les botigues, els comerços i els magatzems també tancaven (de grat o per força), durant una bona part del Carnistoltes. El Carnaval es desenvolupava en dos àmbits: al carrer a nivell popular, i dins de les societats recreatives o socials amb el seus saraus i balls organitzats per als seus socis o clients.El Rei Carnistoltes, acompanyat pel seu seguici, arribava en tren a l’Estació de Tàrrega procedent d’Anglesola la tarda del Dijous Gras, vestit i guarnit com si fos el Rei de Copes del joc de cartes. L’esperava a l’Estació un “Comitè de Recepció” , que anava vestit amb gran elegància, frac i barret de copa. Aquest Comitè, era l’encarregat de fer les oportunes salutacions i reverències, i allà mateix li llegien d’un llarg pergamí al rei, les “queixes, peticions i altres vituperis” de la ciutat. A part del consistori municipal, els més mal parats per les crítiques del “Comitè de Recepció”, eren els funcionaris municipals que feien les tasques de serenos i d’agutzils.

Després de la recepció del Rei , aquell mateix vespre de dijous gras se celebrava una gran fartanera que consistia en una extraordinària “cutxipanda” (així ho esmenta en Josep Maria Andreu), que consistia en una gran cassola de tros on hi participaven totes les colles i comparses del carnaval.

L’endemà i la resta de dies del Carnaval, les colles disfressades amb bruses estripades i màscares de cartró, anaven d’aquí allà cantant les veritats o les mentides amb veu de falset, a la gent respectable que passava pel carrer. També es vigilava als targarins més tacanys i agarrats que, quan sortien de casa, eren obligats a pagar el beure a tota la colla al cafè més proper.

Una altra costum habitual era la de fer tancar les botigues i comerços, i fer plegar als pagesos i hortolans de la seva feina. L’amenaça sempre funcionava ja que si no es complia, perillaven els vidres o la integritat física dels afectats.

Una altra de les “tradicions” del Carnistoltes era la d’organitzar les pedregades de “guixos” al mig del carrer Cervera. Els “guixos” eren confits de sucre farcits de farina. Un grup de colles se situava al capdamunt del carrer Cervera i l’altre grup a la part de baix, i començava una autèntica batalla entre els de dalt i els de baix que obligava a baixar persianes i tancar finestres i finestrons, per evitar la trencadissa dels vidres. Durant l’any les colles practicaven amb pedres, per tal d’aconseguir una bona pràctica en el llançament d’objectes sòlids.

També era una costum d’obligat compliment, la de fer plegar el mercat del dilluns. Amb tot però, hi ha havia dues normes o prohibicions que hom respectava. No es podia treure la màscara a ningú durant tota la setmana de Carnaval, i no es podia fer plegar el mercat del dilluns abans de les 12 del migdia.

MestreGuell

Cançó popular del Carnistoltes recollida pel Mestre Güell a principis de segle XX. “De l’Urgell i la Segarra” de Josep Güell, pàg. 89. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Col·lecció Natan Estudis, 2005 Ajuntament de Tàrrega.

 

Les diferents entitats i societats targarines treballaven per preparar les seves carrosses que, tirades per cavalls, es passejaven per la ciutat i organitzaven els seus saraus i balls, amb gran bombo i recursos. Altres ciutadans es passejaven per la ciutat durant tota la setmana emmascarats i amb la seva disfressa. Als saraus, les batalles eren de confeti i de serpentines, i a les màscares se les obligava a desvetllar la seva personalitat en un quarto a l’entrada del ball. Un dels balls més concorregut era el del dimarts i a la tarda del mateix dia s’organitzava els ball infantil de disfresses.

L’endemà dimecres de cendra es feia l’enterro de la sardina i amb gran tristesa hom acompanyava al rei entonant la cançó:

“Lo pobre Carnistoltes s’acabe de morir

li farem una caixa com un bot de vi,

si, si, no, no

(crit) a dos quarts lo porró”.

 

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega . Febrer del 2016.

La casa Segarra de Tàrrega.

Un dels edificis modernistes més notables de Tàrrega és la Casa Segarra, situada al carrer del Carme, 29 de Tàrrega.

El seu promotor i propietari, en Josep Maria Segarra i Vives, fou un comerciant targarí, compromès amb l’activitat catalanista de la ciutat. Va ser dirigent del Patronat de Sant Jordi, i amic del futur primer president de la Generalitat  republicana en Francesc Macià, que fou rebut  a Tàrrega, al crit de, “Visca el ciutadà honrat”, a la Festa de la Llengua Catalana. que se celebrà a la nostra ciutat pel cap d’any de l’any 1916. (1)

L’any 1910 adquireix una casa del Carrer del Carme i l’enderroca per bastir-ne una de nova, i  encarregarà el projecte, al tiet de la seva esposa Maria Soler, l’arquitecte modernista de Manresa n’Alexandre Soler i March.

Casa Segarra

La casa Segarra al Carrer del Carme de Tàrrega, de l’arquitecte Alexandre Soler i March.

N’Alexandre Soler i March, tingué una doble trajectòria professional com a arquitecte i com a docent. Com a arquitecte la seva obra va tenir un gran impacte a Manresa, però els projectes que el van consagrar van ser, la casa Heribert Pons i Arola,  de la Rambla de Catalunya 19 de Barcelona (1907) i el del Mercat Central de València (1914).   (2)

Com a docent , va ser professor, catedràtic i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fins l’any 1936, i durant la república va ser President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Cal destacar la seva col·laboració amb l’escultor Josep Llimona en la realització del pedestal i del monument a Rafael de Casanova l’any 1916.

Screenshot 2016-04-24 23.00.21.jpg

Alexandre Soler i March. (Barcelona 1874-1949)

N’Alexandre Soler i March, va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant al despatx d’en Josep Domènech i Montaner i col·laborà amb el mestre Antoni Gaudí , però la seva inspiració artística, cal buscar-la en els referents modernistes austríacs de l’època que el van dur a visitar la Viena de principis de segle, per tal de conèixer en persona l’obra descrita al llibre “Aquitectura Moderna” d’Otto Wagner, i també l’obra del txec Joseph Maria Olbrich.(3).

IMG-20150616-WA0013

Vidriera interior de la casa Segarra a Tàrrega.

La Casa Segarra del Carrer del Carme de Tàrrega, expressa la heterogeneïtat de l’obra artística d’en Alexandre Soler. La mateixa façana és una superposició d’obertures i elements diversos , amb la finalitat de dotar al conjunt de l’edifici de la màxima llum possible. Aquest fet lliga amb la preocupació dels nous arquitectes per construir uns edificis higiènics, sans i habitables per als seus usuaris. Som a l’inici de l’època en que els habitatges residencials, es començaven a construir  amb els serveis  d’aigua corrent , electricitat o calefacció central.

Però és aquí a Tàrrega, en aquest cas de la Casa Segarra, que la tasca de l’arquitecte modernista va molt més enllà. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de visitar la casa, i poder comprovar, que el veritable valor arquitectònic de l’edifici, és en el seu interior: La distribució de les estances de la casa, el rebedor amb l’espectacular caldera de la calefacció al mig de la sala,  la magnífica escala de fusta treballada, el dormitori principal amb tot el mobiliari dissenyat pel mateix Soler i March. Les vidrieres, la claraboia, els artesanats i els vitralls amb els escuts de Catalunya, Sant Jordi i de Tàrrega.

IMG-20150616-WA0021

Vitrall amb els escuts de Sant Jordi, Tàrrega i Catalunya a cal Segarra.

 

La Casa Segarra, és una joia targarina del modernisme català. L’explosió de sensibilitat dels seus promotors, en Josep Maria Segarra i na Maria Soler, i de l’arquitecte Alexandre Soler i March, son un gran exemple de com, ja fa més de cent anys, la gent d’aquell temps i del nostre país, miraven el futur amb l’esperança d’un país ric i ple.

Jaume Ramon i Solé.

1.- CAPDEVILA CAPDEVILA , Joaquim. “La Tàrrega noucentista” (1898-1923). URTX. Any 2000 . Pàg. 182-184.

2.- VALDIVIELSO  CAÑAS,  Alberto;  MUNTAÑOLA,  Josep;  GASOL,  Josep  Mª;  GODOY,  Jesús  (1988).”Alejandro  Soler  i  March”.  Madrid:  Secretaría  General  Técnica.  Centro  de  Publicaciones.  Dirección General  para la Vivienda y Arquitectura. MOPU.

3.- LEON BARTURO, Marc, ROSSELLÓ NICOLAU, Maribel. “Estudi i Anàlisi de l’obra arquitectònica d’Alexandre Soler i Marc (1873-1949)”. Barcelona Octubre 2012.