Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (5)

Desembre de 1938, en Josep Maria Martí és a Cuenca. Fa un fred intens. Tot és gel i boira. Sent rumors que el volen treure del servei de conductor, però finalment el traslladen a Enginyers on segueix treballant del mateix. Es passa el desembre conduint pel sud de la zona republicana, a Utiel, a Extremadura, a Jaén, al front de Lopera i
Porcuna, a Granada, al front de Guadix i de Baza. “A la casa que tenim la Comandància han matat el porc. Parlen andalús i a mi em fa molta gràcia. Aquí abunda el pinyol de
l’oli d’oliva com a Tàrrega”. Allí coneix a l’escultor barceloní Carlos Anadón, que anys
més tard treballarà per Tàrrega, Verdú, Poblet i Vallbona de les Monges, restaurant obra escultòrica.


Finalment rep notícies des de Tàrrega: “He rebut dos cartes, la Tresina em conta el
bombardeig, que per casualitat no els passa res, gràcies a Déu. Diu que al costat de
casa hi caigué 7 bombes.”.

Evolució de la guerra 1936 – 1939. (Exposició “Dos rams de flors”)

És la vigília de Nadal de 1938: “Els he escrit desitjant-los les bones festes. Tenim Nadal
a sobre i penso molt en els anys anteriors. Les festes tan felices que havíem fet. “Quin
Nadal més trist i pobre aquest any”. Dia de Nadal: “Aquest matí m’he aixecat a les
9,45, m’han dit que ataquen pel sector de Balaguer, Tremp i Sort. Estic convençut que
aquesta gent estan disposats a fer passar la guerra per Tàrrega”. “Si demà no tinc carta
em farà malpensar i més sabent que ataquen cap a Catalunya”.


“Fi d’any … d’un any de misèries i malvestats. L’any de més cruesa des que va la guerra
.. quant de temps recordaré aquest fi d’any i, a més amb l’estat d’ànim en què em
trobo. Segons el “Parte Oficial”, l’enemic avança cap a l’interior de la província de
Lleida i allí es troba Tárrega i els meus estimats, què serà d’ells si continua aquesta
ofensiva? Massa ho sé, la mort i la desolació … evacuaran, on? Estic de mal humor,
quin fi d’any! Déu faci que no passi cap mal i que el proper any sigui més de Pau!”.

Ofensiva franquista d’ocupació de Catalunya. (Desembre 1938 – febrer
1939). (Exposició “Dos rams de flors”).


El 6 de gener de 1939, llegeix al diari que “han pres Artesa de Segre i Borges Blanques”
i “segons el Parte Oficial l’enemic ataca molt fort”. “Estic segur que em quedaré sense
cartes, qualsevol dia temo que Tàrrega caurà en mans de l’enemic si no es fa alguna
cosa per aturar-lo”. El dia 10 de gener escriu, “sembla que amb l’ofensiva nostra a
Extremadura, han parat ells la de Catalunya. El dia 13, “se que ells han agafat Agramunt i Valls. Estic desesperat doncs ja tinc la guerra a Tàrrega”.”També he sabut que el bombardeig del dia 23 de desembre va ser molt gros… només em queda el recurs de pregar per ells”.


Després de 10 dies sense escriure res, diu: “He vist un diari d’ahir i parla deIs pobles de
Solsona, Manresa i Gavà, això em diu que son prop de Barcelona. Es diu que ha caigut
Barcelona”. I el 29 de gener: “Avui el “Parte Oficial” parla de Mataró i Granollers, aquesta gent es faran amos de Catalunya sense adonar-nos-en”. El 6 de febrer encara no sap res de Tàrrega, almenys té l’esperança que els bombardejos ja no els afectaran. El 9 de febrer escriu des d’Extremadura: “Aquest matí he trobat al Calibada de l’Espanya i hem parlat molt de Tàrrega. Estic trist, pero m’esforço en posar-me seré per veure acabada la guerra i poder tornar amb la meva Tresina i els de casa”.

Na Tresina Carnicer i en Josep Maria Martí passejant pel Pati l’any 1936. (Fotografia família Martí Carnicer).


31 de gener és a Hinojosa: “Crec que estem en una fase de la guerra molt crítica, dones
la pèrdua de Barcelona ha portat molta pena, a més la gent menja molt poc i va descalça, Tothom està abatut … no sé si això pot durar molt. He tingut la máxima
alegria quan he rebut carta de la Tresina amb data del 6 de Gener. Estan bons, gràcies
a Déu, estic content de saber noves amb aquesta data. També em diuen que viuen en
una cabana de les afores de Tàrrega. Això vol dir que no hauran evacuat. Quina alegria
em dóna una carta en aquestes circumstàncies”.


El 12 de febrer és a Santa Eufemia on s’assabenta que ja ha caigut Catalunya. Només
pensa en les ganes que te “de veure la Teresina, els de casa i la meva terra”. Som ja a
principis de març, i mira d’enviar cartes a Tàrrega des de Conca o Guadalajara
mitjançant la “Creu Roja”. Encara falta un mes per l’acabament “oficial” de la guerra.


Seguirem al proper capítol.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 26 de novembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (4)

Som a l’octubre de 1938 i la guerra no s’acaba. Catalunya es troba aïllada de la resta
del territori de la República i el Josep Maria Martí no té cap possibilitat de poder visitar
els seus a casa. Només les cartes, que van i venen per l’encara eficient correu aeri
sobre la mediterrània, fan de lligam entre les terres de València i les de Catalunya.


La seva tasca de xofer d’oficials de l’Exèrcit Popular, li permet viure amb comoditat i
lluny de les penúries del front. Sempre que pot mira de retrobar els amics, companys i
coneguts de Tàrrega i de l’entorn. Es troba amb l’Andreu i el Novell a Benaguasil, amb
el Pujol de l’asserradora i un xofer que s’estava al garatge Espanya de Tàrrega.


Aquests dies d’octubre fa de conductor del Comandant Paredes, del Capità Balaguer i
del capità Cebrian, a qui ha de de transportar unes “muxarangues”, perquè en aquest
ofici “has de fer els ulls grossos”.

Na Teresina Carnicer i en Josep Maria Martí el dia del seu enllaç.Tàrrega 17
de juny de 1939. (Família Martí – Carnicer)

El 23 d’octubre van amb el Comandant fins a Cuenca. “Aquesta ciutat del Júcar és
com Lleida, però el país és com León. Mengem rovellons i bacallà. Aquí ja fa fred de
debò. A Cuenca he trobat al Llopis de Vilagrassa, fa poc pensava en ell. També porta
un cotxe”. L’1 de novembre se’l torna a trobar a València, “a la festa d’acomiadament
dels Internacionals al camp d’aviació”

Escriu cartes a la família, als amics, però sobretot a la seva Tresina que encara té
febre i s’està al llit. No para de voltar amb el capità cap a Requena, a Cuenca i altre
cop a València. “Hi anem per curar-se la merda que porta el capità. Porta una sífilis
que em fa més por que goig”. Però l’estat de salut de la Tresina i el fet de no rebre
cartes li fa pensar el pitjor: “Els haurà passat alguna cosa i no m’ho volen dir? Tinc
ganes de tenir carta i em fa por que no em donin algun disgust doncs amb l’escassetat
de menjar i medicines, les malalties em tenen esfereït. Déu faci que no sigui així. He
pensat molt en si, per desgràcia, m’arribés a faltar ella, no sé què faria”.

Plànol del centre de Tàrrega, fet per l’ajuntament franquista, on s’hi han
marcat en groc els edificis afectats pels bombardejos de la “Legión Cóndor” alemanya i l'”Aviazzione Legionaria” italiana de Mussolini. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

També pensa en certes coses que veu: “No se què faria per no veure certes coses.
Tot cantant la igualtat mai havia vist tantes classes”. Finalment rep carta i es
tranquil·litza. També es felicita per haver acabat amb els polls que feia mesos el
martiritzaven: la seva bona relació amb el Comandant, amb qui juga a escacs moltes
nits, li permet gaudir d’una bona higiene personal. Som a finals de novembre i rep
carta del seu germà Miquel qui li parla de l’estat greu de la mare de la Tresina: “El cop
de morir-se la seva mare seria massa fort en l’estat de flaquesa en que es troben. Déu
faci que no passi res més”. Pocs dies més tard rep la carta de la Tresina anunciant-li la
mort de sa mare, la Pepeta.

Notícia del “Parte de guerra” del diari “Las Notícias”, del dia 1 de desembre de 1938.


L’1 de desembre torna a ser a Cuenca, on li arriben més males notícies “Són les 11,
compro el diari i llegeixo que 10 avions han bombardejat Tàrrega, Han tirat 100
bombes de molta potència. Em quedo amb la pena de si els haurà passat res als de
casa i a cal Carnicer. Això no pot ser. Són massa notícies dolentes de cop. L’hauran
fet miquetes pobra Tàrrega!. Què criminal és tot això!. Estic desesperat!. He escrit a la
Tresina. A lo millor el pis ja és tot fet pols, tant de bo a ells no els hagi passat res. Déu
ho faci, estic trist i no tinc humor de res”. El 4 de desembre escriu: “Diu que ahir van bombardejar Cervera. He rebut una carta del Sr. Juanito que quasi està cremada del
tot, es veu que ha passat per algun bombardeig.”.

El sis de desembre li diuen que han d’anar cap a Jaén. “Estic nerviós per no haver
tingut carta, ara si marxem, fins al sis o set dies no me’n cal esperar. Això és el que em
té preocupat, i més sabent que el bombardeig de Tàrrega fou per la carretera i cal
Trepat, com m’ha dit el Súria que he trobat”.

És desembre de l’any 1938. Franco i els seus aliats alemanys i italians preparen
l’ofensiva d’ocupació de Catalunya. Els indiscriminats bombardejos sobre la població
civil de Tàrrega i de Cervera ho anuncien.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 12 de novembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (3)

Som al 15 de juliol de 1938, en Josep Maria Martí escriu des de Fuentes de Ebro: “Des d’aquí veig batre en una era i em recorda l’any passat els berenars que feia amb la Tresina i els seus pares a l’era. Hem continuat el viatge fins a Fuentes, em sembla que serà l’últim dia de venir-hi ja que es nota una mica de retirada. He dinat amb el Comandant molt bé. Hem menjat meló i tot, també hem trobat l’aviació tres cops pel camí. Ara son les 7 velles i penso”.

Josep M. Martí l’any 1932 en una sortida a Montserrat. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


I el 20 de juliol reflexiona: “Ja fa 2 anys que dura la guerra. Sembla mentida que pugui durar tant una cosa que tothom voldria veure acabada”.


El dia 24 Tàrrega li torna al cor i a la ment: “Aquest matí he anat a Bétera a veure com estaven els cotxes. A la una he tornat a Valencia, he dinat junt amb un que té família a Tàrrega, un baster que es diu Soler. Després, cap a fer migdiada, després cap a escriure a la Tresina, com que és diumenge, el faig escrivint-li, així es com si passés la tarda amb ella. Com me l’estimo, no crec que s’ho figuri, però és una cosa gran”.


Al cap de dos dies, escriu: “He trobat al David Marsinyac amb el llavi partit per la metralla. Hem parlat i m’ha recordat dies que els tinc clavats al pensament. El mon es un mocador, no pensava amb ell”.

En Josep Maria Martí i na Tresina Carnicer a Barcelona, acabada la guerra, l’any
(Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


Els dies de que parla, han de ser els dies fatídics del setembre del 1936. En David
Marsinyach, i el seu germà Esteve, eren membres del Comitè de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega, i van ser acusats de participar en la detenció dels sacerdots Josep Llobet, i Josep Rubiol, que posteriorment foren assassinats, així com en la detenció d’Antoni Toló que més endavant. fou alliberat. El consell de guerra franquista de l’agost de 1939, condemnà a en David Marsinyach a la pena de mort, que més tard li fou commutada per 30 anys de presó al Penal del Dueso. L’Esteve Marsinyach marxà cap a l’exili. En futurs escrits parlarem d’ells dos.


El dia 30 de juliol es troba a uns altres targarins: “Aquest matí hem anat junts amb el xofer del Ford a Bétera, parant a Montcada per veure la família d’un company nostre. Ens ha obsequiat amb una paella valenciana i conill. He dinat esplèndidament. A Bétera he trobat al Capdevila de cal Cisquet del Pastiri. He tingut una alegria. M’ha dit que també hi havia el seu germà”. A València també es troba amb el Jordana, “hem sopat junts i hem anat a passeig, parlant molt”.


Tot l’agost el passa entre València i Bétera, i a principis de setembre és destinat a Xàtiva.
Des d’allí el 15 de setembre escriu: “A l’arribar trobo cinc cartes, dos de la Tresina, una dels seus pares, una de casa i una del Paco. Això si que em dona alegria, però hi ha una mala noticia. El Magí consta com a desaparegut, això m’ha deixat trist del tot. Pobre Magí, tant com m’ho temia, Déu no vulgui que sigui res pitjor”(1).


El 21 de setembre es troba amb un altre targarí: “Ahir encara vaig escriure a la Tresina i al Burguès. Després he agafat un camió d’enginyers del mas d’en Cadira on menjo, i he anat a Gàtova a conèixer el nou Comandant. Tot anant amb el camió, en un control, ha pujat un targarí que encara no havia vist. Es un noi de la Torra Morlans, és un noi jove i ros que ara sembla més vell que jo”.

Vuit targarins del cos de sanitat a València, durant la guerra. Desembre de 1937.
(Fotografia arxiu Dolors Minguell i Minguell).


A finals de setembre escriu: “A Bétera, el Capdevila em diu que I’ Amadeu Castells es mort. A ell no li tocava la guerra, ha mort de malaltia. A l’anar a subministrar a Benaguasil he trobat a l’ Andreu i l’ Aiguader, em dinat junts i em parlat molt. Ells han rebut moltes cartes, a mi no me’n toca aquesta vegada, la Tresina no m’escriu perquè té les injeccions del tifus”.


El 4 d’octubre torna a veure l’ Andreu i l’ Aiguader i, “com que allà es trobava de repòs la
brigada on hi havia el Jordana, el Casajoana i el Marsol. Els he vist a tots menys al Jordana que diuen que el feren presoner. Hem parlat molt anant a passeig per I‘Horta. Jo he dinat junt amb l’ Andreu i l’ Aiguadé en una casa particular. He tingut una alegria de poder veure cinc targarins junts. En Marsol i en Casajoana em diuen que de 15 en queden 2, son de la meva quinta i jo havia d’anar amb ells, si tindré sort!”.


A la Brigada que li corresponia anar, de quinze targarins només en quedaven dos. A més del Jordana, qui eren i quina sort tingueren els altres dotze?. La nostra guerra té encara molts noms propis per treure de l’oblit i moltes històries per descobrir.


Continuem al proper capítol.


(1) Magí Carnicer Domingo

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 29 d’octubre de 2021

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (2)

El mes de maig de 1938 no comença gaire bé per al Josep Maria Martí. Malgrat trobarse a la reraguarda, l’activitat al front nord de València és molt intensa i fa transports constants de vehicles i camions, d’un indret a un altre. No para de fer viatges, “sense menjar quasi nit i dia”. “Per no dormir-me vaig amb parabrisa aixecat perquè l’aire em treu la “morrinya””. El 4 de maig escriu: “No em trobo gens bé. Em noto amb mal de coll i febre”. “Rebo carta de la Tresina, una carta pèssima: em diu que els han bombardejat i han evacuat de Tàrrega”. L’atac de l’aviació nazi de la “Legió Cóndor” del 5 d’abril de 1938 a Tàrrega fou d’una gran brutalitat, i va afectar bona part del carrer Urgell, on vivia la família Martí. La criminal acció llençà 54 tones de bombes entre el Talladell i Tàrrega i fou executat per una formació de 36 avions bombarders alemanys Heinkel HE-111, iprovocà la mort de 22 ciutadans de Tàrrega i un nombre indeterinat de ferits.

Certificat de defunció de Francesc Sans, víctima del bombardeig del 5 d’abril de 1938, emès pel Doctor Ramon Carulla. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).


Les angines l’obliguen a fer llit i es recupera en una casa de pagès prop de València, on el tracten molt bé. Allí menja i descansa, i rep cartes de casa que el tranquil·litzen, Pensa en que aquell dia és 13 de maig, “justament fóra ara la Festa Major de Tàrrega”, feia dos anys que aquell mateix dia, passejava amb la Tresina pel Pati.

Josep Maria Martí i Tresina Carnicer passejant pel pati durant la Festa Major
de Maig del 1936. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


Un cop recuperat, segueix amb la tasca d’anar remolcant vehicles avariats del front cap al taller a Sogorb i, en un d’aquest viatges, topa amb el camió pel davant i es queda durant uns dies amb el seu vehicle espatllat. Llavors li donen un camió de la marca “Autocar Trucks”, i fa el transport de la tropa “cap als fronts de Penyagolosa, on per cert que hi ha castanyes. L’aviació no ens deixa fer 15 km. seguits tant a la nit com al de dia”.


Els vehicles com el seu. són l’objectiu de les bombes incendiàries de l’aviació feixista. Els manen d’evacuar-los cap a València per tenir els cotxes en punts més segurs. A finals de juny escriu: “Som a Xèrica i en sembla que hi estarem de primera. És un poble com Bellpuig en el que encara hi ha de tot. Hem anat a una casa de molt bona gent que tenen dos fills al front”.

Document del Full de Ruta dels serveis de transport del cos d’exèrcit on estava
destinat en Josep M. Marí. 1937.


El servei de correus al front encara funciona. Des de Tàrrega la seva núvia la Tresina, l’escriu constantment. També ho fan els de casa, però l’enyorança és molt forta: “Al capvespre me’n vaig sol a llegir cartes i pensar; em sembla que em trobo a Tàrrega per uns moments, qui pogués trobar-s’hi de veritat… en tinc unes ganes!!. Sempre pensant en la Tresina i les bones estones que passàvem i ara tan sol, i sempre aquest soroll del front que em té atabalat. Sembla que els homes s’hagin tornat bojos…”.


Som al Juliol de 1938 i el Josep Maria és destinat de conductor del “Graham-Paige” del Comandant. “L’hem pintat de verd; un clar, i l’altre a la part baixa més fosc. Al meu criteri sembla un llangardaix, però tot son gustos i mana qui mana. Som al carrer pintant i tothom hi diu la seva. sembla quan estava a Tàrrega pintant el cotxe del Pereña”.

En Josep Maria Martí menant una tractora de camió, per l’avinguda de
Catalunya de Tàrrega, davant mateix del desaparegut edifici de “L’Aliança”. Anys 1930
(Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).


A partir d’aquesta data fa de xofer dels oficials i dels comissaris: “Avui he tornat a València amb el Tinent. M’ha agradat molt, l’he trobat bonica: una Barcelona en petit. Qui pogués trobar-se aquí amb la Tresina i sense guerra!!. Però no pot ser, fora massa felicitat… M’he comprat paper d’escriure i sobres”.

“A la tarda m’han donat 8 cartes. He tingut una alegria molt grossa ja que son les de la
Tresina, de casa i del Magí. I el que són les casualitats, la Tresina em parla de l’Andreu i l’Aiguadé i aquests me’ls trobo aquí a Xèrica”. “Amb ells parlem de les nostres núvies i això fa que em sembli que sóc a Tàrrega”. Contesto les dues cartes donant la nova d’haver trobat als dos targarins”.


S’atansa la data del 25 de juliol de 1938, al front nord de València, reben l’ordre de retirada. Es tracta d’una retirada estratègica republicana per facilitar l’ofensiva de la sagnant “Batalla de l’Ebre” que, des de Catalunya comença la vigília de Sant Jaume de 1938. Serà el cementiri de milers de “biberons”, i el darrer cant del cigne de la República.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 15 d’octubre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (1)

En Josep M. Martí i Florensa, fou el fill petit d’una família targarina de llarga tradició. Havia nascut a Tàrrega l’any 1908. Estudià a l’Escola Pia i de ben jove destacà per la seva gran afició per la mecànica. El seu germà gran Miquel, fou un dels pioners de la fotografia a Tàrrega, impulsor i professor de l’escola d’Arts i Oficis, i un gran mestre i pintor. Dos dels seus germans, en Ramon i na Carme, moriren de malaltia als 23 i 18 anys, ell el juliol de 1921 i ella el maig de 1922.

En Josep M. Martí Florensa amb l’uniforme de l’aviació a Lleó l’any 1929. (Arxiu familiar
J.M. Martí Carnicer).

L’any 1929 el Josep Maria va fer al servei militar a l’aviació, a la base aeronàutica de Lleó.
Allí té l’ocasió d’aprendre i aprofundir en la seva passió pels motors i la mecànica, en aquest cas els d’aviació. De retorn a Tàrrega a finals del 1930, s’incorpora com a mecànic a una agencia de transports, amb el seu amic i també mecànic, en Pere Gómez Mill. L’any 1931 la “Crònica Targarina” ens informa que és membre de la junta local de l’entitat catalanista “Palestra”.


L’1 de març de 1938 es mobilitzat i cridat a les files de l’Exèrcit Popular de la República per la quinta del 1929. S’incorpora al “Cos de Tren de l’Exèrcit de la República”, com a conductor i mecànic del parc mòbil de l’exèrcit. La seva missió és la de fer de xofer d’oficials i comissaris, i la de conduir i fer-se càrrec del manteniment dels vehicles militars que se li assignin.

Detall del diari d’en Josep Maria Martí, amb les anotacions fetes durant els 14 mesos
mobilitzat, 1938-1939. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).

L’1 de maig de 1938, en Josep M. Martí, és destinat molt a prop del front a la província de Terol, on el XVII Cos d’Exèrcit Republicà es defensa heroicament, de l’ofensiva feixista en l’anomenada “Batalla de Llevant”. Un mes abans s’esdevingué la tràgica derrota
republicana soferta durant l’ofensiva d’Aragó, en que les tropes franquistes van arribar al mar a Benicarló, aïllant Catalunya de la resta del territori republicà.


El primer de maig de 1938, en Josep M. Martí inicia un diari on hi escriurà cada dia, durant 14 mesos. Tot allò que fa. veu, pensa i pateix, ho reflecteix per escrit fins la data del 25 d’abril de 1939, en que retorna sà i estalvi a Tàrrega de la mà del seu germà Miquel que l’ha anat a rescatar, amb els avals necessaris, del camp de concentració on es trobava prop de Sagunt.

Imatge del diari d’en Josep Maria Martí, escrit durant els 14 mesos
mobilitzat, 1938-1939. (Arxiu familiar J.M. Martí Carnicer).

El diari comença així:
“Fa sis dies que soc per aquestes terres. Fins ara hem estat aparcats a Rubielos, mentrestant hem treballat molt i n’hem passat de totes. Començo aquest diari ara que disposo de bloc i llapis. A Rubielos dormim en una “txabola” feta nostra, cavada a la terra amb sostre de rames, i em vaig fer-hi foc a terra, es a dir, amb totes les comoditats.
Als Catalans només ens faltava que ens tallessin les comunicacions. Ens trobem aïllats.
Tothom diu que tornaran a obrir el pas, però mes hagués valgut que no l’haguessin tallat. A la millor ja no veurem la nostra terra fins acabada la guerra. No se, però només ens faltava aquesta. Jo n’he tingut un disgust molt gros. Que hi farem … paciència, que no s’hi pot fer res!” (1 de maig de 1938).

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega de l’1 d’octubre de 2021.

En Ramon Sanahuja i Soler. Un targarí catalanista, d’esquerres i republicà. (i 5)

A Montpeller, la “Residència d’Intel·lectuals Catalans” que havia d’acollir un centenar de
persones, aviat va arribar a aixoplugar la xifra d’un miler de refugiats. Escriptors, artistes, consellers, diputats, alcaldes, funcionaris de la Catalunya republicana hi van fer cap amb els seus familiars. L’ajut dels minsos fons de la Generalitat, dels mormons, dels protestants, de la maçoneria, dels centres catalans d’arreu del món i del mateix Ajuntament de Montpeller, van facilitar la continuïtat de la seva tasca per dotar d’un aixopluc i d’una mínima renumeració a la nombrosa comunitat catalana allí aixoplugada.

Grup d’exilitats a Montpeller. A la dreta na Jovita Mercader amb el seu fill Víctor, al
fons, dret a la dreta, en Ramon Sanahuja. Juny de1939. (Arxiu família Víctor Sanahuja).

Aquells primers anys d’exili,, en Ramon Sanahuja i els exiliats refugiats, van viure amb
angoixa, des les tertúlies del Cafè de l’Esplanada i del Gran Café de Montpeller, la traïció del coronel Casado a la república, i la victòria franquista l’1 d’abril. L’esdevenir de la guerra mundial amb el pacte germano-soviètic de l’agost i la repartició de Polònia i de les repúbliques bàltiques. En Salvador Maset anota al seu dietari: “l’estimat Sanahuja sempre deia que no calia fiar-se ni de socialistes ni de comunistes perquè tots dos ens portarien a un estat totalitari” (1).

La declaració de guerra a Alemanya, la Batalla de França, la victòria nazi i l’ocupació de Paris el 14 de juny de 1940. Tot plegat va provocar un nou èxode de catalans refugiats aquest cop des de Paris cap a Montpeller.

En Víctor Sanahuja Mercader davant l’estatua de Lluis XIV, a l’Esplanada de
Montpeller. Novembre de 1939. (Arxiu Família Víctor Sanahuja).


Entre els refugiats procedents de Paris a principis de juliol de 1940, hi havia en Camil Companys i Jover el germà petit del President i fill del Tarrós. En Camil patia per la sort del seu germà Lluís Companys, detingut per agents de la Gestapo el 13 d’agost de 1940 i lliurat a la policia franquista. El 20 de setembre de 1940, en Camil Companys, no va poder més i es va suïcidar llençant-se des del pont de l’Esplanada de Montpeller, davant del “Lycée des garçons”. Va deixar escrit que la crueltat del seu exili li era insostenible, i que moria “amb el pensament posat en Catalunya”. Aquest fet tràgic va afectar profundament a la comunitat catalana de Montpeller.


A l’octubre de 1940, les tropes de la Gestapo ja es passegen per Montpeller. Això va
accentuar la sensació d’inseguretat de molts exiliats, que acabaren marxant cap a Mèxic i altres paisos de sudamerica.

En Ramon Sanahuja va conèixer de primera mà la situació a Catalunya sota el franquisme, gràcies al testimoni de l’advocat targarí en Josep Sala Fabregat, que feu cap a Montpeller després de passar clandestinament la frontera aquell mateix any i, gràcies a les gestions d’un altre targarí, en Norbert Orobitg i Carné, que el va “rescatar” del camp de concentració d’Argelers.

La família Sanahuja-Mercader de dol, dies despres de la mort d’En Ramon Sanahuja a Montpeller el març de 1941. A la foto del centre al fons en Josep Sastre Torrulella. (Arxiu família Víctor Sanahuja).


Durant aquells dos anys d’exili, com molts altres exiliats, en Ramon Sanahuja va emmalaltir. El 27 de febrer del 1941 moria a Montpeller als 39 anys d’edat. L’atengué i tingué cura d’ell, l’amic, metge, alcalde de Tremp i comissari de la Generalitat a Lleida en Josep Sastre Torruella. Al seu fill Víctor, quan la mare li digué mig plorant “Víctor el papà ha mort”, ell va contestar, “Però anirà la cel veritat?”, i la mare li digué “Naturalment”. Na Jovita Mercader rebé en aquells moments el suport incondicional de la seva amiga Maria, filla del president Macià. Uns mesos més tard, pel novembre de 1941, el targarí Josep Sala Fabregat, moria de pena a Montpeller.

Esquella publicada a la Vanguardia per la mare d’en Ramon Sanahuja el 5 de març de 1941. (Hemeroteca de La Vanguardia 1941)


Na Jovita i el seu fill Víctor, van seguir un temps a Montpeller fins que van poder tornar a Catalunya. L’any 1946, va tornar Montpeller, per dignificar les restes d’en Ramon Sanahuja al cementiri de Saint Làzare.

Aquesta ha estat la història d’en Ramon Sanahuja i Soler. Un immens agraïment a en Víctor Sanahuja Mercader i a na Mariona Solé Canyelles per totes les informacions aportades i les facilitats donades a l’hora de recuperar aquesta biografia.


Jaume Ramon Solé.

(1) Salvador Maset i Vidal. Dietari de l’exili i del retorn a la Catalunya franquista (1942-
1975). Pag. 66.

Publicat a la Nova Tàrrega del 17 de setembre de 2021,

En Ramon Sanahuja i Soler. Un targarí catalanista, d’esquerres i republicà. (4)

El 15 de gener de 1939, les poblacions de Tarragona, Reus i Tàrrega cauen en mans de les tropes feixistes. Contra tot pronòstic, la resistència a l’ofensiva feixista d’ocupació de Catalunya, iniciada el 23 de desembre de 1938, havia resistit tres setmanes de foc i de sang però el 15 de gener es va enfonsar. La superioritat armamentista i aèria de l’alemanya nazi i del “fascio” italià, va ser decisiva per decantar la balança al costat del bàndol rebel. En Ramon Sanahuja i la seva família abandonen Tarragona i el Vendrell el dia abans de l’ocupació.

Portada del Heraldo de Aragón del 16 de gener de 1939, on anuncia la
caiguda de Tarragona, Reus i Tàrrega del dia abans”.


Una carta d’en Pompeu Fabra a Carles Pi i Sunyer del 25 de gener de 1939 (1), informa que a la masia de Can Pol, a tocar de Girona, s’hi troben refugiats una colla d’escriptors, intel·lectuals, artistes i polítics catalans, amb els seus familiars. En la relació facilitada hi consten en Ramon Sanahuja i Soler, Jovita Mercader i Vidal, Víctor Sanahuja i Mercader, i el seu company i xòfer Antoni Mestres i Capdevila, de la Comissaria de la Generalitat a Tarragona.

Probablement la presència a Can Pol d’en Ramon Sanahuja, podria tenir relació amb el fet que en aquell indret, s’hi va salvaguardar el tresor format pels objectes del Museu Arqueològic de Tarragona i altres de la catedral tarragonina. A Can Pol, al terme de Bescanó, s’hi havien instal·lat alguns dels dipòsits patrimonials de la Generalitat durant la guerra.

Fitxa interna de militant d’Esquerra Republicana d’en Ramon Sanahuja.
(“Archivo de Salamanca”. Josep Vall).


Na Jovita amb el seu fill Víctor, acompanyats per l’amic Antoni Mestres, creuen amb vehicle la frontera del Pertús a principis de febrer 1939. En Ramon ho feu a peu, probablement acompanyant al President Lluís Companys i els membres del Govern de la Generalitat pel Coll de Lli, al terme de la Vajol el 5 de febrer de 1939.

Per a centenars de milers de catalans, el drama de l’exili fou una experiència humiliant i dolorosa, el tracte inhumà i vexatori patit durant la retirada i als camps de concentració francesos, sempre restaran com una taca negra en la memòria col·lectiva.

En Ramon Sanahuja i la seva família, per la seva condició d’alt funcionari del Govern de la Generalitat, va tenir accès a un passaport diplomàtic, i així va poder evitar els camps. A més van rebre l’ajut d’una organització de la qual n’era membre: “La Grande Loge de France”, de la francmaçoneria. És a Tolosa de Llenguadoc on la família es retroba sota la protecció i la cura de la Lògia Maçònica de França.

Al llibre “La maçoneria a l’exili: França, 1939” de Josep Clara Resplandis, ens diu que:
“Per tal d’ajudar els exiliats espanyols, el 9 de maig de 1939, Alfredo Nistal, secretari del Gran Orient Espanyol , va trametre al cap del secretariat de la Gran Lògia de França una llista amb la relació dels germans espanyols “que se encuentran en Francia y se hallan fuera de los campos de concentración”. En la relació dels 525 membres exiliats de la maçoneria a França hi consten dos fills targarins: l’advocat en Ramon Sanahuja i el llibreter n’Emili Eroles. (2).

Al cap d’uns mesos d’estar a Tolosa, fan cap Montpeller acompanyats de la família de Josep Sastre Torruella, metge, alcalde de Tremp i Comissari Delegat de la Generalitat a Lleida. El nen en Víctor Sanahuja de quatre anys recorda que: “Vivíem en gran apartament cèntric amb un gran balcó i tres famílies de polítics catalans : Família Sanahuja, família Dr. Sastre i ?. Recordo moltes reunions amb moltes persones ,escoltant i comentant les notícies de la guerra. Jo estava enrabiat perquè volia escoltar música”.

En Víctor Sanahuja i na Jovita Mercader a Montpeller el Juny de 1939.
(Fotografia Arxiu Víctor Sanahuja).


A Montpeller s’hi ha instaurat la “Residència de la Generalitat”, instituïda i fomentada pel President Lluís Companys, la qual fou una peça clau en l’estratègia del govern de suport als exiliats, fonamentalment els de perfil polític (3).

En seguirem parlant al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.


(1). “Una carta de Pompeu Fabra a Carles Pi i Sunyer” a cura de Francesc Vilanova i Vil-Abadal. Els Marges, Núm. 61 (1998 Setembre).

(2). Clara, Josep. «La maçoneria a l’exili: França, 1939». Ebre 38: revista internacional de la Guerra Civil, 1936-1939, [en línia], 2011, Núm. 6, p. 101-28.

(3). Puigarnau Torelló, Xavier. Economia i cultura en el primer exili. França, 1939-1940. Les finances de la Generalitat de Catalunya i les residències de Montpeller i Tolosa. 2014

En Ramon Sanahuja i Soler. Un targarí catalanista, d’esquerres i republicà. (3)

En Ramon Sanahuja, com la gran majoria de càrrecs i de dirigents sindicals i polítics
d’esquerres, és detingut i empresonat l’endemà del 6 d’octubre de 1934. Com que no hi
havia prou presons per tancar els més de tres mil detinguts arreu de Catalunya, a
Tarragona es van habilitar tres vaixells-presó. En el Consell de Guerra, celebrat el gener de1936, fou acusat del delicte de “auxilio a la rebelión” pel que li demanen sis anys i un dia depresó. Finalment és absolt.

Després dels fets del “Sis d’octubre”, Esquerra Republicana és il·legalitzada i el setmanari
“Avançada” és tancat. Alliberat de la presó i des de la clandestinitat, la seva tasca d’informació i d’organització de l’estructura del partit a les comarques de Tarragona, és
bàsica, per aconseguir que les esquerres guanyin les eleccions a les municipals del febrer de 1936.

Capçalera de la publicació “Avançada”. En Ramon Sanahuja en fou Director. 1933.


Durant la seva estada a la presó, el Diari de Tarragona publica el 6 de desembre de 1934 aquesta nota: “Ahir es va veure a l’Audiència provincial una causa per injúries contra la veïna del Vendrell Florentina Domingo. La processada fou defensada per l’advocat senyor Ramon Sanahuja i Soler -detingut a bord del “Manuel Arnús” que a aquest objecte fou traslladat des de la presó flotant – el qual en un brillant informe demanà l’absolució. Una vegada acabada la vista el senyor Sanahuja fou traslladat novament al “Manuel Arnús”. La presència del nostre amic a l’Audiència fou rebuda amb forta expectació, rebent de tothom reiterades mostres de simpatia”.

Imatge del vaixell-presó “Manuel Arnús”, fondejat al port de Tarragona, on Ramon Sanahuja fou pres després dels “Fets del 6 d’octubre de 1934”.


Per Nadal del 1934, en Ramon Sanahuja surt en llibertat provisional i retorna a la seva vida laboral. El març del 1935 contreu matrimoni amb na Jovita Mercader i Vidal, filla de
l’industrial vendrellenc en Salvador Mercader i Soler. El desembre del mateix any neix al
Vendrell el seu fill en Víctor Sanahuja i Mercader.

Amb la victòria del Front d’Esquerres el febrer del 1936, en Ramon és reposat per la
Generalitat al seu lloc de Delegat de Treball a les Terres de Tarragona. Quan el 18 i 19 de juliol de 1936 els militars rebels feixistes inicien el cop d’estat, en Lluis Companys nomena a Lluis Mestres Comissari de la Generalitat a Tarragona. Aquest, juntament amb en Salvat Parés, amb en Joaquim Fort i amb en Ramon Sanahuja, van ser els actors principals de la desarticulació dels falangistes i dels militars insurrectes aixecats contra la República a aquelles comarques. (2).

Carnet de Comissari Delegat de la Generalitat a les Comarques Tarragonines.
(Arxiu família Víctor Sanahuja i Mercader).


Ells quatre, van encarar-se als excessos d’un sector minoritari i incontrolat que havia
començat a estendre el terror per Tarragona. Van facilitar la fugida dels tècnics alemanys de Flix. Protegiren el patrimoni de la Catedral de Tarragona i salvaren, entre d’altres, les vides del cardenal Vidal i Barraquer i del bisbe de Tortosa. (3)

L’Arquebisbe i Cardenal en Francesc Vidal i Barraquer al creuer italià Caio Dulio | AMCAM (FONS ARXIU FAMÍLIA VIDALBARRAQUER). NÚM. REG. 193000625 001B


Des de principis de 1938, en Ramon Sanahuja exerceix interinament les funcions de
Comissari Delegat de la Generalitat a Tarragona, i a l’agost de 1938 es nomenat màxim
responsable de la Generalitat. La seva fidelitat al govern, i el seu coneixement de la situació social i política de les terres tarragonines en aquells moments dramàtics i convulsos de la guerra, el van fer mereixedor del càrrec.

A ell li pertocarà organitzar la defensa i la evacuació de Tarragona el gener de 1939, davant l’ofensiva d’ocupació de Catalunya per part de les tropes feixistes. Amb la seva família empren el camí de l’exili el febrer del 1939.


En parlem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 20 d’agost de 2021.

(1). “La Segona República al Camp de Tarragona”. Josep Sànchez Cervelló  i Jordi Piqué
Padró. Publicacions URV. Cercle d’estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. 2006.


(2). “Dietari de l’exili a Mèxic i del retorn a la Catalunya Franquista (1942 – 1975)”. Salvador Maset. Pàg 206.


(3). Lluís Mestres Capdevila. (https://memoriaesquerra.cat/biografies/mestres-capdevila-

En Ramon Sanahuja i Soler. Un targarí catalanista, d’esquerres i republicà. (2)

Al llarg de la dècada dels anys 1920, en Ramon Sanahuja i Soler segueix els seus estudis
de lleis a Barcelona i quan els completa, és destinat com a fiscal a la població del Vendrell.

Ramon Sanahuja i Soler durant l’època d’estudiant. (Fotografia família de
Victor Sanahuja Mercader).


La “Crònica targarina”, informa sovint de les visites que fa a Tàrrega en aquesta època, i
destaca la de les festes de Nadal de l’any 1926. És en aquest retorn a Tàrrega, on en Ramon es retroba amb la mare, i amb els germans Conrad, casat amb Maria Carulla, Maria, casada amb Josep Maria Canyelles, Juli, casat amb Dolors Fillol, Josep Maria, casat amb Dolors Bonfill, Antoni i els seus nebots.


En Ramon resideix al Vendrell. Allí coneix a qui serà la seva esposa na Jovita Mercader i
Vidal. El gener de 1932 promet el càrrec com a llicenciat en advocacia a l’Audiència
Provincial de Tarragona, i obre seu despatx professional a la Rambla “14 d’abril” número 4 de Tarragona.


La seva vocació política, d’idees republicanes, catalanistes i lliberals, el porten a representar l’Agrupació Catalanista Republicana del Vendrell en les assemblees d’Esquerra Republicana de Catalunya a Tarragona. Amb l’arribada de la República s’implica a fons en la organització del partit com a membre dels òrgans directius, tot fent d’apoderat i d’interventor d’Esquerra a les conteses electorals. És nomenat director del setmanari de la Federació d’Esquerra Republicana de les Terres de Tarragona “Avançada” (1932-1933), on signa amb la inicial S. El gener de 1933 és designat per format part de la Comissió electoral d’Esquerra i és membre de la comissió redactora de les funcions i competències dels Comitès Polític i Administratiu d’Esquerra. (1).


El Diari de Tarragona del 2 de desembre de 1931, a les noticies del Vendrell s’esmenta : “La conferència del passat dijous donada al local de la Lira, anà a càrrec de l’amic Ramon Sanahuja, advocat establert a Tarragona, qui desenrotllà el tema “La crisi del matrimoni, el divorci i l’amor lliure”. Una conferència que generà una important polèmica.

Targeta professional de Ramon Sanahuja i Soler, amb una anotació policial molt significativa.
(“Archivo de Salamanca”. Josep Vall)

El juliol de 1933, presideix i es nomenat secretari de la gestora “Pro-Cooperativa Popular Elèctrica de Tarragona” i el 20 de maig de 1934, inicia la seva tasca política al servei de la Generalitat republicana, essent nomenat subdelegat de Treball de la Generalitat de Catalunya a les comarques de Tarragona i membre del Patronat d’Assistència Social, al costat d’Antoni Andreu Abelló.


Aviat però, els fets del sis d’octubre de 1934, de proclamació de la República Catalana,
estronquen la seva carrera funcionarial. El Govern de la Generalitat i milers d’alcaldes,
regidors i responsables polítics i sindicals d’esquerres, son detinguts i empresonats acusats de rebel·lió. Romandrà tancat al vaixell-presó “Manuel Arnús” al port de Tarragona. En parlem al proper escrit.

(1). “La Segona República al Camp de Tarragona”. Josep Sànchez Cervelló  i Jordi Piqué
Padró. Publicacions URV. Cercle d’estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. 2006.
Jaume Ramon Solé

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 23 d’agost del 2021

En Ramon Sanahuja i Soler. Un targarí catalanista, d’esquerres i republicà. (1)

Fins fa poc que desconeixia la història del targarí Ramon Sanahuja Soler, que ocupà un dels càrrecs polítics més importants de la Generalitat catalana, durant la República i la guerra, i que fou un dels dirigents més importants d’Esquerra Republicana de Catalunya a les terres de Tarragona, durant aquell període.

Retrat de la família d’en Pau Sanahuja i na Isabel Soler amb els
seus fills, (per ordre d’edat): Pau, Josep Maria, Conrad, Antoni, Juli, Maria,
Ramon, i Lluís. Tàrrega, aprox. 1910. (Arxiu familiar Solé Alsina – Canyelles Sanahuja)


En Ramon Sanahuja com a comissari de la Generalitat a Tarragona, va ser un dels responsables de l’operatiu que, per ordre de Lluis Companys i de Ventura Gassol, el juliol del 1936 va rescatar al cardenal i arquebisbe de Tarragona en Francesc Vidal i Barraquer, de la presó de Montblanc i d’allí portar-lo fins al Port de Barcelona, per embarcar-lo cap a l’estranger.


El febrer de 1939, quan l’exèrcit rebel feixista va ocupar Catalunya, en Ramon Sanahuja va marxar cap a l’exili amb la seva esposa Jovita i el seu fill Víctor. Va morir a l’exili a Montpeller l’any 1941, als 39 anys d’edat.


En Ramon Sanahuja era fill del notari de Tàrrega en Pau Sanahuja Barenys. Aquest escriu, a les seves memòries familiars, que el dia 20 de febrer de 1902 a dos quarts de quatre de la matinada, naixia el seu fill Ramon Josep de Calassanç Pau Sanahuja i Soler, que era el setè entre els fills que vivien i el novè dels que havien tingut amb la seva esposa na Isabel Soler i Salvadó.


El notari Pau Sanahuja i la seva esposa Isabel Soler eren fills de Constantí. La seva professió el va portar a Tàrrega l’any 1893, i va exercir la seva tasca notarial al carrer del Carme número 16. La família Sanahuja – Soler mai van perdre el contacte amb Constantí, la seva vila d’origen, on cada estiu hi anaven a estiuejar i a visitar la família a la casa pairal. Segons conta en Joaquim Capdevila, en Pau Sanahuja fou un ciutadà vinculat als moviments cívics conservadors de la Tàrrega de principis del segle XX. Pertanyia al “Patronat de Sant Jordi” que publicava la revista catòlica i catalanista “La Signou”, i que fou l’entitat precursora de l’”Ateneu” de Tàrrega. (1).


Tornant a les memòries d’en Pau Sanahuja, aquest ens narra la primera comunió del seu fill Ramon el març del 1911. Al diari del juny de 1919 anota: “Los propòsits de Ramon són seguir la carrera de Lleis, estudiant-la a casa mateix com va fer Josep Maria, com és un xic lluït i estudiós, espero que sortirà bé de l’empresa, i que si acaba aviat tindrà encara ànims d’emprendre una altra carrera o d’estendre los seus coneixements per poder ingressar en algun cos oficial”.

Recordatori de la Primera Comunió d’en Ramon Sanahuja.
Tàrrega, març de 1911) . (Arxiu familiar Solé Alsina – Canyelles Sanahuja).


En Pau Sanahuja i Barenys va morir de càncer l’any 1920 i l’any 1922 mor en Lluís, el més petit dels fills Sanahuja Soler a l’edat de 18 anys. Van ser aquestes sotragades familiars les que van influir en la vida i en la formació d’enRamon Sanahuja?. Fou a Tàrrega o ja a Barcelona, on segueix els seus estudis de dret lluny de la tutela familiar, i on forjà la seva ideologia d’esquerres i republicana, allunyada de la tradició social i tradicionalista de la seva família?


En una “Crònica targarina” del mes de novembre de l’any 1922 s’informa que: “passen uns dies entre nosaltres, els distingits joves en Ramon Sanahuja i na Estrella Puig”. Convé recordar que na Estrella Puig Ximenés, és filla de l’empresari targarí Gaietà Puig i Piqué, conegut com “Lo Tano”, líder local del laïcisme republicà i anticlerical, i cap de la “Respectable Lògia Maçònica “29 de Setembre” de l’Orient de Tàrrega” fundada l’any 1889. La seva filla Estrella fou l’any 1923, una de les primeres metgesses de Catalunya, sorgides de la nova facultat de Medicina del carrer de Casanova de Barcelona.


Al proper escrit explicarem amb més detall la vida d’en Ramon Sanahuja.


Jaume Ramon Solé.

(1). LA TÀRREGA NOUCENTISTA (1898 – 1923.Una primera aproximació) .
Joaquim Capdevila Capdevila. Revista Urtx: Revista cultural de l’Urgell, 2000,
núm. 13, p. 145-228.