Els Perenya de Tàrrega: “Cal Perenya” (3)

En Ramon Robinat i Cases escrivia a la secció “Dissabte”, de la “Nova Tàrrega” del 5 de juny de 1982, un magnífic retrat-record de l’establiment de “Cal Perenya”:

Façana de l’establiment de Cal Perenya a la Plaça Major de Tàrrega. 1920.
(Arxiu família Pont Pereña).

“En no haver-hi descendència masculina, el senyor Casals va vendre el negoci als Pereña de Lleida, que, al principi, el continuaren en tota la seva esplendor. Cal Pereña era, doncs, un gran establiment de drogues, pesca salada i colonials de la Plaça, -amb dues bones entrades voltades de grans aparadors. Aquests aparadors resulten el millor símbol del pas del temps per la ciutat”.

“Per la Candelera grans feixos de candeles de totes formes i colors. Per Carnestoltes veritables muntanyes de confeti i serpentines. Per la Quaresma congres, configurant formes geomètriques, al costat de munteres de cigrons, amb un recipient de cristall al cim, ple d’aigua, deixant veure uns cigrons posats o estovar que s’anaven fent grossos dia a dia. Passada la Quaresma veritables muntanyes de cafè cru, amb delicada tassa i platet de porcellana posats al cim del munt. I així anaven seguint totes les festes i efemèrides assenyalades de l’any”.

“Mentre va viure la senyora Maria, que era la vídua Pereña, vertadera anima del negoci, tot va rutllar molt bé, però en faltar la mateixa, ni en Samuel ni el «Manolo», que eren els fills Pereña residents a Tàrrega, no tenien massa vocació per aquella feina i les coses anaren decandint de mica en mica. En Samuel fou el primer president de la Societat Ateneu, en la tercera dècada de segle, i en «Manolo» fundà i fou director del setmanari nacionalista «Vida Nova» que va subsistir fins l’any 1923 que, amb l’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera, va ésser suprimit”. (1)

Maria Reixachs, Vda. Perenya, mare del Manuel i del Samuel durant la seva estada a Tàrrega.
(Arxiu família Pont Pereña).

Potser motivat per una manca de “vocació per a aquella feina”, el Manuel Perenya combina ben aviat la gestió de l’establiment, amb altres feines que el portaren a Londres, Madrid o Portbou, per la qual cosa, el gruix de la responsabilitat del negoci recaigué sobre el germà petit Samuel, i l’ajuda de la seva mare Maria Reixachs, que s’erigeix en “alma mater” del negoci. En Manuel esdevé també l’agent a Tàrrega, de diverses companyies d’assegurances internacionals.

El Manuel Perenya, amb el seu fill Miquel i el seu nebot Samuel, davant de la
botiga a la Plaça Major de Tàrrega. Anys 1920. (Arxiu família Pont Pereña).

L’any 1913, contacta amb els Perenya, una família originària de Sant Quintí de Mediona, que havia emigrat a Utxafava per treballar la terra. Pares i fills fan cap a Tàrrega on els tres germans entren a treballar d’aprenents a “Cal Perenya”. Son el Pere, el Ton i el Jaume Ramon Ferrer. El germà gran, el Pere treballa a l’administració, el Ton aprèn l’ofici de l’obrador i el Jaume fa de viatjant. Després de cinc anys d’aprenentatge, l’any 1918, obren el seu propi establiment de colonials i drogues al carrer Sant Pelegrí 17, que s’anomenarà “Pedro Ramon y Hermanos”.

El germà petit, en Jaume Ramon Ferrer anota l’any 1913 en una llibreta, tots els productes i els preus que es venen a “Cal Perenya”, i també algunes de les fórmules i les receptes d’una variada diversitat de productes que s’hi el.laboraven.

Detall del catàleg de productes de “Cal Perenya” (1913).
(Arxiu família Ramon-Solé).

A Cal Penreya s’hi podia comprar “esperma de balena”, “pols de banya”, “aigua florida”, “rapé”, o “cloroform”. Un catàleg de 650 productes diferents, dels quals només cinc d’ells hi consten amb marca comercial: l’“Extracte de carn Liebig”, la “Farina de llet Nestlé”, el “Champagne Extra Codorniu”, i els “Vichy Catalan” i “Vichy Hôpital”.

La major part dels productes s’el.laboraven als obradors de la mateixa casa. Tenim anotades 107 receptes de pastisseria i de dolços tradicionals, 3 fórmules de licors, 7 fórmules de xocolates i 3 barreges de condiments i espècies. També torraven els fruits secs.

La majoria de productes eren matèries primeres d’importació (d’aquí el nom de “colonials”), i d’altres eren combinacions de productes químics anomenats “drogues”. L’assortit de productes de “Cal Perenya” era aquest: espècies, sucre, olis, farines, regalèssia, cafès, formatges, llegums. salses, mantegues, pastes de sopa, fruits secs, sal, conserves de peix i vegetals, pesca salada, infusions, vichy, galetes, orxata, dolços, xocolates i torrons. Pintures, cera, llustre, sabons i detergents. Elixirs, essències, perfums, extractes, ungüents, pastilles, xarops i emulsions. paper, tinta i llapissos. Vins, licors, xampanys, vermouth, conyacs i xerés. Sofres i sulfats.

A la llibreta, la majoria de les mesures de pes s’expressen en unces, lliures i arroves, els líquids en porrons, i les mesures de volum en almuds.

Jaume Ramon Solé.

(1) Ramon Robinat Cases. “Nova Tàrrega” nº 1.960. Pag. 5. 5 de juny de 1982.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 10 de febrer de 2023.

Els Perenya de Tàrrega: Manuel Perenya i Reixachs. (2)

Amb 21 anys, l’any 1907, en Manuel Perenya es trasllada a viure a Tàrrega. Hi va amb el seu germà Samuel de 17 anys. Adquireixen, gestionen i modernitzen el negoci d’ultramarins de la casa Joan Casals a la plaça Major de Tàrrega.

Anunci de l’establiment de queviures de Manuel Pereña. (Revista “Vida Nova” nº 2. 13 d’abril de 1922. Tàrrega.)

Del 1910 al 1913 el Manuel se’n va a Londres a formar-se i aprendre l’anglès. Allí coneix a la Marie Antoniette Dulot Gontard, amb qui es casa, a Lyon el desembre de 2013 i tornen per establir-se a Tàrrega. El setembre de 1914 neix a Tàrrega la Clàudia, després al Pardo a Madrid hi neixen el Miquel i la Consol i, més tard la Júlia i el Jordi a Tàrrega.

La parella Antoniette Dulot Gontard i Manuel Perenya Reixachs, a Madrid cap als anys 1920. (Arxiu família Pont-Perenya).

En poc temps, l’any 1920, el negoci de Cal Perenya és el primer contribuent de Tàrrega. La seva formació, el seu instint comercial i la informació que disposaven sobre les necessitats que generarien les inversions hidroelèctriques previstes al Pirineu de Lleida, van fer que la seva aposta per Tàrrega fos encertada. Tàrrega esdevingué la plaça idònia per canalitzar el comerç i el subministre de mercaderies entre el nucli industrial del país i el Pirineu.

Amb tot, el compromís i la vinculació del Manuel Perenya amb Tàrrega aniria més enllà de l’interès i de l’activitat comercial. El seu lideratge impulsà la vida política i cultural targarina amb la edició del setmanari nacionalista “Vida Nova”, al costat dels seus amics Josep Elias, Magí Escribà i Ramon Novell. En l’àmbit musical fou un ferm impulsor de l’”Associació de Música” i de la “Cobla de Sardanes”. Fou membre de la junta dels “Amics de l’Arbre”, col.laborà amb la “Revista de l’Ateneu” i la “Crònica targarina” i a més del seu domini de l’anglès i del francés que compartia amb els seus amics, manifestarà sempre el seu ideari catalanista i republicà.

Manuel Perenya Reixachs dibuixat per Magí Serés. (“Crònica targarina” núm. 551 del 18 de març de 1931).

Les seves ànsies de coneixement, el seu esperit comercial i la seva capacitat de gestió el van portar a administrar un restaurant de El Pardo a Madrid, a treballar en l’administració de les centrals elèctriques de la “Barcelona Traction”, (la Canadenca) al Pirineu, o a ser el delegat a Espanya de l’agència de viatges anglesa “Thomas Cook”, la qual cosa l’obligà a deixar Tàrrega i establir-se a Portbou.

És oportú esmentar l’escrit que publicà a la “Crònica targarina del 10 de setembre de l’any 1921, intitulat “La importància comercial de Tàrrega” (1). Cent anys més tard, les idees allí exposades segueixen sent actuals :
A l’escrit analitza la importància que ha assolit el comerç a la nostra ciutat i mostra la seva convicció en que el comerç de Tàrrega encara podria anar molt més enllà, ja que si es jutja per possibilitats que té, “el volum de negoci de la plaça targarina és, proporcionalment, pobre i esquifit”. I aquí fa una crítica al comerciant targarí, “que no veu, ni observa, ni estudia altra cosa que el que se li ofereix a la vista” i “llur sistema de no està a l’alçada dels nostres temps”.

Segueix dient que “El comerç de Tàrrega, en general, adoleix de manca d’organització i d’espiritualitat”, que ha d’entendre que cal “tractar el client com hom voldria ésser tractat”, que cal “un sistema de comptabilitat perfecta”, amb “un servei d’estadística”, i “sense descomptar el sistema de fitxes (“Card Index System”) d’una utilitat i d’una eficàcia reconeguda i acceptada”. Defensa també la importància de la publicitat en el
món comercial “per posar en coneixement del públic comprador la superioritat d’una determinada mercaderia o bé la utilitat d’un servei”.

Acaba l’escrit dient que, Tàrrega, “Té un gran pervindre davant seu que assolirà tan prompte com obri els ulls a la realitat i es decideixi a adaptar sistemes en consonància amb el viure modern”. “Serà precís trencar motlles vells amb ànsies de renovació, si no volem restar encarcarats i deixar que d’altres ens prenguin la davantera”.

Manuel Perenya Reixachs en una fotografia de joventut. (Arxiu família Pont Pereña).

Tanmateix a Portbou estant, i a causa d’una forta pulmonía, mor als 46 anys d’edat el dia 12 de març de 1932. El seu amic i company Josep Elias i Viles acaba la seva glossa “Manuel Pereña, ha mort” (2) a la “Crònica targarina amb les següents paraules:
“Seríem injustos si no parléssim també de la seva catalanitat i del seu republicanisme. Catalanista per essència, totes llurs tasques estaven encaminades a la superació d’aquest ideal. Republicà de tota la vida havia vist amb joia l’adveniment del nou règim i hi havia col.laborat, prestant serveis meritissims a la frontera francesa, amb risc de perdre l’empleu i àdhuc posant en perill la seva seguretat personal”. “Jove encara, 46 anys, Manuel Pereña ha estat vençut per la dolencia que de molt temps el sotjava, la manxa, com ell deia i amb la seva mort hem perdut un gran amic, un excel.lent catalanista i un bon targarí” (CT 18/03/1932).

Esquela publicada al setmanari, afiliat a l’Esquerra Republicana de Catalunya, “La Jornada” núm. 261 del 15 de març de 1932.

El setmanari “La Jornada”, de Lleida ciutat, s’acomiadava amb aquestes paraules: “En Manolo Perenya ha mort a la ciutat de Portbou. En un temps relativament curt, la família Perenya ha sofert la pèrdua dels pares i tres germans. En Manolo, que acaba de davallar a la fossa, era el rodamón de la família, home inquiet i emprenedor, de tracte senzill i agradable. Descansi en pau l’amic estimat i a la família tota el nostre sentit pèsam”.(3)

(1) “Crònica targarina” núm. 9 del 10 de setembre de 1921. Tàrrega.
(2) “Crònica targarina” núm. 551 del 18 de març de 1931. Tàrrega.
(3) “La Jornada” núm. 261 del 15 de març de 1932. Lleida.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 27 de gener de 2023

Els Perenya de Tàrrega: “Introducció”. (1)

Es deien Manuel (1886-1932) i Samuel (1894-1978). Eren fills del tombant de segle i tenien un futur de progrés i d’esperança davant seu.

La ciutat de Lleida els va veure créixer. Ells i els seus germans Alfred (1881-1930), Robert (1833-1952), Maria (1887-1928), Juli (1891-1968) i Octavi (1895-1976), es van amarar dels ideals republicans i masonics del seu pare en Manuel Perenya i Puente (1850-1923), qui fou un jurista reconegut, un polític republicà, diputat a Corts, i home de lletres, així com pel caràcter emprenedor i comercial de la seva mare na Maria Reixachs i Bergós (1852-1931).

Retrat d’en Manuel Perenya Puente. Jurista i polític republicà.

De la nissaga dels Perenya – Reixachs, en sorgiren personalitats com n’Alfred Perenya pare i fill, advocat i polític republicans i catalanistes, n’Octavi Perenya paer, en Màrius Torres i Perenya un dels grans poetes de ponent, així com el seu germà Víctor advocat i polític republicà, o el pedagog i verdaguerià Josep Perenya i Moros.

I tornem ara al Manuel i a en Samuel. D’ells ens n’han parlat diverses vegades historiadors i cronistes targarins com en Quim Capdevila a “Tàrrega, (1898-1923) : societat política i imaginari” (2008), en Jordi Creus i Verni a “L’impacte demogràfic, social i etnològic de la immigració a Tàrrega (1874-1930)” (2009), i en articles publicats a “Crònica targarina” i a “Nova Tàrrega” escrits per en Josep Elias i Viles ”Manuel Pereña ha mort” (1932), en Ramon Robinat i Cases a la seva secció “Dissabte” (1982), en Lluis Agea Correa “Samuel Perenya i Reixachs, el primer alcalde de Tàrrega en la Segona República” (2020) o la biografia d’en Samuel Perenya a “Tàrrega 1939-1961. “Aproximació a la repressió, l’exili i la vida quotidiana” (2008). de Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López, així com al llibre “Història universal de l’Ateneu de Tàrrega 1919-2019” (2020) de Natàlia Lloreta i Pané.

Cèdula de l’emissió de capital de l’Ateneu de Tàrrega de l’1 de gener del
1920, signada pel seu primer President en Samuel Perenya i Reixachs. (1919 – 1920).

El dos germans decideixen, l’any 1907, venir i establir-se a Tàrrega. El seu objectiu és estrictament comercial. Adquireixen el negoci de l’adrogueria de Cal Casals, situat als baixos de l’edifici que fa xamfrà entre la plaça Major i el carrer Agoders. El germà gran el regenta i el Samuel hi treballa. Sota la seva gestió, el vell negoci dels Casals, es reinventa i s’expandeix: queviures, venda a l’engròs, aiguardents, vins i licors, pastisseria, productes colonials i tota mena de drogues, creix de tal manera que ja a l’any 1920 són els principals contribuents de la ciutat.(1).

Anunci de l’establiment de Manuel Perenya i Reixachs a la Plaça Major de
Tàrrega. (Aprox. 1915).

La seva arribada a Tàrrega remou els fonaments d’una ciutat que s’estava despertant. Per la banda política ajuden a consolidar el sector republicà targarí amb l’obertura l’any 1914 del local del “Centre Reformista” vinculat a la “Unió Federal Nacionalista Republicana”, que s’inaugura la conferència del seu pare Manuel Perenya i Puente com a màxima figura del republicanisme lleidatà.

Dins el món cultural i social targarí, són protagonistes dels canvis i iniciatives que es donen a la ciutat. No endebades, en Manuel Perenya l’any 1920, és vicepresident de la Junta dels Amics de l’Arbre liderada per en Màrius Amigó. És fundador i director del setmanari nacionalista “Vida Nova”, suspès per la dictadura de Primo de Rivera. És animador de l’Associació de Musica” i crea de la primera cobla de sardanes targarina. Col.labora a la “Revista de l’Ateneu” i a la “Crònica targarina” des d’on cridava a reforçar i aprofitar la bona posició geogràfica i logística de la ciutat a “La importància comercial de Tàrrega” (1921).

Pel seu costat, en Samuel Perenya fou fundador i el primer President de l’Ateneu de Tàrrega (1919), s’implicà durant els anys 1920 en la Junta de la Cambra de Comerç, i fou un dels puntals de la Tàrrega republicana durant tota l’etapa que va dels anys 1910 al 1939.

Els dos germans Perenya, foren dues personalitats targarines amb un fort compromís cívic, polític i emprendedor. Ells seran properament els protagonistes d’aquesta quinzenal “Notícia de Tàrrega”.

(1).- “Tàrrega, (1898-1923) : societat política i imaginari”. Quim Capdevila i Capdevila.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (2008).

Jaume Ramon Solé.

Els Pomés: Timoteu Pomés Figueres (i 14)

En Timoteu Pomés Figueres neix a Tàrrega el dia 1 d’agost de 1914 al carrer de la Font. És el germà petit de na Júlia Pomes, i cosí germà dels Pomés Marsal i dels Pomés Mateu. La seva personalitat i popularitat a la Tàrrega d’abans de la guerra el converteixen en un dels Pomés més extrovertit i conegut de la família. Treballa de mecànic al taller del seu pare, en Francesc Pomés i Monfà, i és un bon mecànic. Estudia a l’escola del Mestre Plassa i obté unes bones qualificacions en els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega.

És fundador i membre actiu del grup excursionista, fundat l’any 1931, “O ara o mai”, juntament altres targarins com en Manel Salas, en Francesc Puiggené, en Josep Maria Martí, n’Antoni Foguet i Doll, en Miquel Alterachs, en Marsol o n’Escursol. Molts dels reportatges fotogràfics de l’entitat, que ara es guarden en un albúm de fotos de l’entitat, son al nostre Arxiu Comarcal.

En Timoteu Pomés assegut a la dreta, amb el Grup Excursionista “O ara o mai” de Tàrrega. Sant Llorenç de Morunys. 1933. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

L’any 2002, en Gener Gonzalvo publica al número 15 de la revista URTX, l’escrit : “Timoteu Pomés. Fotograf”, on afirma que en “Timoteu fou el primer targarí en tenir una càmera de retratar “Leika”, la primera del mercat a poder utilitzar els carrets fotogràfics”.

Durant la guerra és mobilitzat al front d’Osca. Un relat des del front publicat a la “Crònica targarina” diu: “Els targarins tenen les trinxeres a la primera línia de foc . Aquest «xalet», ideat i bastit pels nostres milicians, es compon d’una sola peça, dividida en dos compartiments—menjador i dormitori -dotat de calefacció, que és l’enveja de tots els milicians. Està construït amb sacs plens de terra i teulada d’uralita. La nostra entrada a la “Torra”, constituí un esdeveniment. D’encaixades i preguntes no en vulgueu més. Entre els presents recordem a Honest Aiguadé -el campió ciclista-, a Josep Vilafranca, Josep Foix, Joan Esteban, Timoteu Pomés. Josep Mo, Joan Parera, Francesc Altisent i Antoni Cots, de Tàrrega , i en Jesús Estaran, de Lleida -alguns d’ells són al front des del començament de la guerra—. Els repartim els paquets, que desfan amb il·lusió d’infants…” (1)

La Carme Puiggené i el Timoteu Pomés. (Arxiu familiar de l’Aurora Maquinay Pomés).

Pels seus coneixements en mecànica, durant la guerra és traslladat del front als tallers de la Fàbrica Trepat a Tàrrega, i després, a causa dels bombardejos, es traslladen a Granollers. Allí coneix a qui serà la seva companya, na Carme Puiggené, amb orígens al Talladell, amb qui es casarà l’any 1948.

Fotografia del carrer Major del Talladell feta per en Timoteu Pomés l’any 1936. (Arxiu familiar de n’Aurora Maquinay Pomés)

Amb ella, i amb el seus cosins Tomàs i Antoni, marxa cap a l’exili el 1939. Durant aquells mesos inicials a França, en Timoteu i na Carme són un referent al servei dels targarins a l’exili. Posen en contacte a familiars que s’han dispersat, porten cartes i notícies d’un lloc a l’altre, i informen del que s’esdevé arreu. Són ells qui van a veure en Francesc Plassa al camp d’Agda, per informar-lo de que la seva cunyada, na Maria Castellà, es trobava a Saint Étienn i que el seu germà, el mestre Lluís Plassa era en estat greu a l’hospital de Saint Nazaire.

Cap a finals del 1939 decideixen tornar de l’exili i les autoritats del règim li obren
un expedient disciplinari. En Timoteu és enviat a un Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors, on s’hi està dos anys. Mentrestant el seu pare, en Francesc Pomés és a Granollers, on ha aconseguit recuperar les seves màquines i obrir un taller de recanvis i de ballestes. A l’empresa hi treballarà l’espòs de na Júlia Pomés, en Celso Maquinay i el seu cosí l’Arcadi Pomés. En Timoteu combina la feina de mecànic, amb la botiga de queviures que obre l’any 1952 a la Plaça de les Olles de Granollers. El matrimoni tindrà un fill discapacitat que cuidaran tota la vida fins que l’hauràn d’ingressar en un centre
especialitzat.

En Timoteu Pomés Figueras amb els seus pares Francesc i Cecilia. (Arxiu familiar de n’Aurora Maquinay Pomés).

L’empresa familiar creix i es trasllada a l’Hospitalet i la família se’n va a viure a Barcelona. Anys més tard, l’empresa familiar, CAESA, es trasllada a la Llagosta. En Timoteu Pomés i na Carme Puiggene viuran els darrers anys de les seves vides a Granollers.

En Timoteu va mantenir durant tota la seva vida, la relació amb els seus amics i coneguts targarins.

Fotografia de l’Institut Politècnic després de la reforma feta per la Generalitat de Cataluna durant la guerra. Imatge feta per en Timoteu Pomés l’any 1937. (Arxiu familiar de l’Aurora Maquinay Pomés).

Fins aquí arriba la sèrie d’escrits d’una família targarina, a qui la guerra i la posguerra van foragitar de Tàrrega. La nostra ciutat té un deute de reconeixement amb tots ells, perquè foren víctimes del seu compromís cívic, polític i social envers tota la nostra comunitat.

Jaume Ramon Solé.

(1) “Els targarins al Front d’Aragó. Crònica targarina”. número 806.
17/04/1937.

Els Pomés: L’Arcadi Pomés Marsal (13)

L’Arcadi Pomés fou el més petit dels quatre germans Pomés-Marsal. Nascut a Tàrrega l’any 1907 fou, com la resta de familia, una persona implicada en els afers polítics, i socials de l’època. La seva filla, na Núria Pomés Fontanet, ens deia fa uns dies que, “Cap dels Pomés estaven batejats, tots eren d’esquerres, republicans i ajudaven sempre a la gent pobra que ho necessitava”.
El gener de 1931, trobem a l’Arcadi formant part com a vocal, de la secció recreativa de l’Ateneu. El 1935 es va casar amb la targarina na Rosa Fontanet Vilardosa, per la qual cosa es va haver de batejar poc abans de la boda. L’abril de 1936 va néixer a Tàrrega la seva filla Núria.

La família Pomés en una trobada familiar. Asseguts en Lluc Pomés, na Carme Puiggene, l’Arcadi Pomés, la Rosa Fontanet, la Júlia Pomés i altres membres de la familia. Tàrrega aproximadament a l’any 1935. (Arxiu familiar família Maquinay – Pomés).

L’Arcadi, amb els seus germans i alguns cosins, treballava als tallers de la empresa d autocars la “Hispano targarina”, a les noves intal.lacions de la carretera de Vilagrassa, on també hi van construir uns habitatges. L’Arcadi era una persona alegre i divertida, però visqué l’arribada de la guerra amb pessimisme. Durant la guerra fou mobilitzat al parc mòbil de l’exèrcit de la República, on feu de conductor i de mecànic. Diu la Núria: “Durant la guerra, el meu pare va salvar a tota la gent que va poder. Fins i tot va amagar al senyor rector a casa seva durant un temps”.

Cens familiar de l’Arcadi Pomés de l’abril de 1936 fet per l’Ajunatment de Tàrrega.

Acabada la guerra la familia va creure que, al no haver-se posat mai en política, i haver ajudat a molta gent, podia estar tranquil per a la seva seguretat personal i no va marxar. Els feixistes targarins però, el van denunciar i fou detingut a Granollers. D’alli va ser internat, sense judici, al camp de concentració de la Seu Vella de Lleida, on va patir durant dos anys les tortures i vexacions habituals del sistema repressiu franquista. Quan al cap de dos anys en va sortir, estava malalt i molt afectat pel fet que, els seus companys i coneguts de Tàrrega, a molts dels quals els havia ajudat durant la guerra, i que havien estat companys seus a la junta de l’Ateneu, no havien fet res per alliberar-lo. Van ser els antics treballadors de la Hispano Targarina, els únics que es van moure per aconseguir la seva llibertat.

Carnet de l’Excèrcit de la República de l’Arcadi Pomés durant la Guerra. Granollers. Juny de
(Arxiu família Sanmartino-Pomés).

Diu la Núria: “El germà gran de L’Arcadi, el Ton Pomés i la seva dona la Palmira Saurina, quan els van detenir els feixistes, aquests els van passejar lligats amb una cadena per tot Tàrrega, després els van tancar a la presó de Cervera. Va haver d’intervenir una familia franquista de Tàrrega, per treure la Palmira de la presó”. “Quan el Franco va guanyar els hi va prendre la “Hispano targarina” i la va donar als “Alsina Graells”. “Llavors fou quan el meu pare es va deprimir, es va tornar una persona trista i va començar a fumar molt”.

Quan l’Arcadi va sortir del camp de concentració, va decidir no tornar a saber mai més res de Tàrrega. Amb la Rosa i la Núria van marxar i van anar a viure a Barcelona, on el seu cosí germà, en Timoteu Pomés havia obert un taller de reparació d’automòbils i va començar a treballar allà. Durant la mísera postguerra van tenir la gran sort de l’ajut de la familia targarina de la Rosa, que els hi feia arribar tot sovint gallines i conills d’amagat. La relació de la Rosa i de la Núria amb la família i els amics de Tàrrega s’ha anat mantenint fins avui en dia.

La Nuria Pomes Fontanet amb la seva amiga targarina la Marta Gómez Flaquer i l’autor de l’escrit. Tàrrega el 5 de novembre de 2022.

Diu la Núria: “El Barça i el futbol van ser en aquell temps la seva principal distracció. Cada diumenge anava al camp a veure le Barça amb dos amics mes”. L’Arcadi moria de càncer de pulmó l’any 1958 als 51 anys d’edat.

Jaume Ramon Solé.

Agraeixo la immensa ajuda i col·laboració de la familia Sanmartino – Pomés , per l’ajut i la plena disponibilitat a l’hora de recuperar la història de la familia l’Arcadi Pomés i de na Rosa Fontanet.

Els Pomés: la Júlia Pomés Figueres (12)

La Júlia Pomés Figueres neix a Tàrrega el 13 de setembre de 1913. És filla del ferrer i pagès targarí, membre d’Acció Republicana, en Francesc Pomés Monfà i de na Cecilia Figueres Trepat de La Sentiu.

La Julia fou educada en l’ambient de les famílies republicanes i d’esquerres targarines. Eren persones properes als principis maçònics, on el debat polític i social era constant i quotidià. La Júlia contava que la gent catòlica i de dretes de Tàrrega, els anomenaven “els moritos”, pel fet de no anar a missa i de pensar diferent.

La Júlia Pomés en una fotografia de joventut. Anys 1930. (Arxiu Família Maquinay – Pomés).

Als seus divuit anys, el 25 de maig de 1931, és fotografiada amb la seva íntima amiga la Palmira Puig,  al museu de Cervera al costat del President Macià. Més tard quan la visita del President Macià a Tàrrega, el 12 de setembre de 1932, “un bell estol de damisel·les format per Palmira Puig, Júlia Pomés, Trini Amigó, Maria i Pepeta Mata i Aurora Serres li feren ofrena d’una xamosa toia de flors naturals amb llaçada barrada. El senyor Macià remercià aquesta gentilesa amb paraules d’agraïment i amb un petó, que la multitud aplaudí frenèticament”. (1)

La Maria Pomés Badias, la Rosa Fontanet (esposa de l’Arcadi Pomés), l’Alba Badias Roig (esposa d’en Tomàs Pomés), i la Júlia Pomés passejant per les Rambles de Barcelona. Aproximadament l’any 1950. (Arxiu família Valentí -Pomés).

El mes de març de 1933, la Júlia formà part de la primera Junta directiva del grup femení d’Unió Republicana i des del Grup Femení d’Esquerra signa l’any 1933 un manifest “A Les dones de Tàrrega”, que causà un fort impacte a la ciutat:

“Les dones hem estat presoneres . Presoneres d’unes rutines, d’uns prejudicis, d’unes conveniències que ens inhabilitaven per a tot. I per acabar-nos en de deslliurar és el motiu pel que ens aprestem a la lluita”. “Treballarem per anivellar el màxim les diferències , per suprimir les injustícies , per aproximar la cultura a tothom, i perquè no tinguem d’abaixar el front davant d’aquesta forma moderna d’esclavatge que és la submissió econòmica . En fi, serem allí on calgui, amb el nostre crit i accent femení. I si totes ens hi posem, amigues, no en dubteu que Catalunya serà el poble més lliure, més avançat i més culte del món. És per la pàtria i per un món millor i més just.”.(2)

Amb la guerra, la Júlia participa en les activitats solidàries, d’ajuda  i de suport als refugiats i als soldats que són al front, fins que la proximitat del front i els bombardejos l’obliguen a marxar de Tàrrega i a refugiar-se amb la família prop de Barcelona.

Na Júlia Pomés, na Rosa Fontanet i n’Aurora Maquinay Pomés a Agramunt. Aproximadament 1990. (Arxiu Família Maquinay – Pomés).
 

Acabada la guerra, viu a Barcelona amb els seus pares i es casa amb en  Celso Maquinay. L’any 1948 neix la seva filla Aurora a qui no batejaran, no anirà a cap col·legi públic (franquista) o religiós, sinó a una escola internacional de Barcelona. El contacte amb Tàrrega de la Júlia es mínim. La pràctica totalitat de la família, mai més hi tornarà a viure. Només l’amistat del seu pare Francesc, amb la família Eroles del bar-cinema Catalunya, manté viu el contacte dels Pomés Figueras amb Tàrrega. Tanmateix la Júlia com el seu germà Timoteu mantenen tota la vida una constant relació amb tots els cosins i tiets de les famílies Pomés.

L’Aurora Maquinay Pomés, filla de la Júlia Pomés ens contava: “moltes dones com la meva mare, no han sigut famoses ni conegudes, però van creure en uns ideals quan eren joves, i van lluitar per aquests ideals, però van perdre. Van haver de viure sempre amagades, amb vergonya pel que havien sigut. Mai parlaven del que havien estat, ni pel que havien cregut. La por, la vergonya i una certa sensació de fracàs, feu que, quan la meva mare va morir l’any 2003, mai m’hagués  parlat de qui havia estat ella realment. La memòria històrica de la dona, al contrari de la dels homes, sempre ha quedat oculta i amagada”.

La Júlia Pomés, el seu marit el Celso Maquina i la Carme Puiggené. (Arxiu família Maquinay – Pomés)

L’Aurora Maquinay descobreix un dia, quan la seva mare ja no hi és, que la Júlia havia estat una dona activista i una feminista compromesa amb els drets de les dones. La seva mare havia estat una de les primeres sufragistes i milicianes. I l’Aurora ho troba sorprenent, perquè el record que en té de la seva mare, és el d’una esposa obedient, dedicada a la cura dels seus pares, una dona obsessionada per la neteja de la llar, que no comprenia la rebel·lia d’una filla que s’apartava perillosament dels seus ideals. I descobreix que moltes altres dones, que un dia van lluitar pel seu alliberament, es va veure forçades a claudicar per sobreviure. “La lluita de les dones republicanes va quedar en l’oblit, silencioses i sotmeses per un adoctrinament pervers”.

La Júlia Pomés va morir el mes de febrer de l’any 2003.

Ens resta encara parlar del germà de la Júlia, en Timoteu Pomés, de l’Arcadi Pomés, el germà petit dels Pomes-Marsal i de l’Antoni Pomés Mateu. Ho farem al proper escrit.

• (1) “Crònica targarina” núm. 577 – 17 de setembre de 1932
• (2) “Crònica targarina” núm. 603 – 18 de març de 1933.

Aquest escrit fou publicat a la Nova Tàrrega de l’11 de novembre de 2022.

Jaume Ramon Solé.

Els Pomés. Tomàs Pomés Marsal. (11)

“Qui salva una vida, salva l’Univers sencer”. Llibre del Talmud.

Després de publicar el darrer capítol sobre en Tomàs Pomes, hem tingut accés una entrevista inedita feta l’any 2009, a la vídua i segona esposa d’en Tomàs Pomés, la Marga Miró i Colea, qui moriria pocs mesos més tard. L’entrevista es conserva a l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, població on van anar a viure, en tornar després de més de 40 anys d’exili a França i a Veneçuela. N’he fet un extracte, perquè crec que resumeix molt bé la personalitat i la vida d’unes persones excepcionals. Ens parla la Marga Miró:

Na Marga Miró Colea a l’entrada de la Facultat de Lletres de Tolosa de Llenguadoc l’any 1947. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)

“Jo sóc filla d’obrers i poc abans de la guerra vaig entrar a treballar a la Generalitat, a Economia, tenia 15 anys i algú, no sé qui va ser, em va col·locar al despatx del Tarradelles”.

“Després de marxar cap a l’exili, vaig fer cap a Tolosa. Vam estar quatre anys fent la resistència a França, jugant-nos la vida cada dia, passant anglesos i belgues cap a Espanya, venint per Lió, Perpinyà, fins a Puigcerdà”. “Tota la xarxa de la resistència era catalana. Teníem una contrasenya i ens repartiem la gent pel tren. Passàvem tota la nit per fer el trajecte de Lió a Perpinyà, la majoria d’enllaços també eren catalans, o sigui que ja sabíem a qui havien d’entregar-lo, però dos o tres vegades els alemanys es van introduir a la nostra xarxa i va morir molta gent”.

“A França durant la resistència vivia amb el meu marit, en Tomàs Pomés, teníem molts amics, ell era un home intel·lectual, un catalanista. Ell, en Pallach en Rovira, jo, i tres o quatre més que.. vam fer el Partit Socialista català. El Rovira em deia la “Nena”. Publicàvem la revista “Endavant” i jo li feia de mecanògrafa a Paris.”.

Document expedit pel British Consulate General de Barcelona i signat pel Vice-Cònsul Rupert H. Beaumont, on certifica que “gràcies al grup “MARTIN”, nombrosos patriotes francesos, i també aviadors anglesos,
americans i d’altres nacionalitats aliades van aconseguir evadir-se”. D’aquest grup “MARTIN”, constituït per militants catalans del POUM, en van formar part del 1941 al 1943, na Marga Miró i en Tomàs Pomés. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern).

“Vaig conèixer al Tomàs al POUM, era amic del meu primer marit, abans que aquest morís, el vaig conèixer a Perpinyà. He tingut molta feina a guanyar-me la vida per menjar i per cuidar un home 15 anys més gran que jo, pagès de Tàrrega, un home d’una casa riquíssima que tothom el coneixia, havia tingut molts diners, acostumat a una vida. Després de la resistència vaig estar deu anys estudiant i fent de professora a França”.

“Però va arribar un moment en que no tenia dret a treballar a França, un amic, un metge, que estava a Santa Cruz de Bolivia ens va dir “Marga si vens aquí organitzaràs un institut i a més a més tindràs la feina que voldràs”. “L’any 1951 vaig marxar cap a Sud-Amèrica a Bolivia, primer. A organitzar els cursos. El meu marit es va quedar a França. on havíem estat vivint junts mol de temps. Com que no vam poder marxar junts, ens vam casar l’any 1955. Ell no volia casar-se perquè la seva salut era delicada”.

Certificat dels serveis realitzats a la xarxa d’evasió “MARTIN” per na Marga Miró, signat per en Josep Rovira. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)

“Després de Bolivia vaig anar cap a Venezuela, i llavors en Tomàs va venir de Toulouse a Caracas, on hi vam estar un temps per anar a Nirgua a l’Estat de Yaracuy on vaig donar classes de Francès al Liceo Simón Bolívar”.

“En Tomàs no podia treballar perquè allí va contraure una greu malaltia tropical, la amebiasis. Un dia el vaig trobar escombrant una escala. Jo que li dic “Què fas?”, diu “M’he llogat aquí per aviam si guanyem una miqueta de diners, tu”. Agafo l’escombra i li dic ”Vinga, passa cap a casa”, i vam tornar l’escombra. Era un home molt preparat, però va perdre les defenses de tot”.

“A Veneçuela vam criar una nena que no era nostra, que estava sempre al “monte” que diuen ells. Tenia la panxa inflada. Un metge exiliat, amic nostre del POUM, va dir: “Aquesta nena té paràsits. Si no la cuida algú es morirà de seguida”. I el meu home que ho arreplegava tot, la portar a casa i va crèixer amb nosaltres fins els 17 anys. Llavors la vam enviar a un col.legi de Colombia a fer el batxillerat, amb uns amics nostres. Ara és mestra. Ella era maca, havia canviat molt, ella hauria vingut amb nosaltres però no podiem fer-nos en càrrec”.

“Abans de tornar de l’exili, vaig haver de deixar l’escola perquè els metges em van dir que al Tomàs li quedaven dos mesos de vida”. Tenia 72 anys. “Si vol tornar a veure la pàtria, se n’han d’anar de seguida”, i jo li vaig consultar a ell i em va dir: “Voldria veure una altra vegada la terra”. Vam venir cap aquí, li havien dit dos mesos, però va viure tres anys”.

La Marga Miró Colea a casa seva a Sant Just Desvern durant l’entrevista que li van fer l’any 2009. (Arxiu Municipal Sant Just Desvern)

“Però jo sempre tinc sort. Un dia, després d’un mes d’estar aquí, no teniem casa, vaig anar al Banc Popular, a fer una gestió. El Tomàs no podia viure en una casa on hi hagués molt de soroll, necessitava atencions i tranquil·litat. I em diuen “Què…què llogaria una casa barata?” i jo dic “Home, si està bé, si”, diu “Però miri, hi ha una condició. S’ha de ser de Lleida i intel·lectual. Sinó no la lloguen”. La casa era d’un metge que havia dit que només es podia vendre o llogar a gent intel·lectual i de Lleida. “Miri, jo sóc professora” i dic “el meu marit és de Tàrrega, molt, molt conegut”. I vam comprar la casa.

“Al final però els metges em digueren que pel Tomàs ja no s’hi podia fer res”. “Miri, no es gasti els diners. No el porti, no hi res a fer. No té res a curar…..”

El Ple de l’Ajuntament de Sant Just Desvern va aprovar dedicar un carrer de la ciutat a la Marga Miró Colea el mes de febrer de 2023.

Jaume Ramon Solé.

(1) El meu agraïment a en Jordi Amigó Barbeta, Cap de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, per totes les facilitats i atencions rebudes, en fer-me partícip d’aquest document històric dels qui anomena “una parella apassionant”. També el meu reconeixement a na Úrsula Farràs Porta , que feu de conductora de l’entrevista a na Marga Miró, i que en publicà un extracte al treball “Fets històrics: dones sota el règim franquista”. (Miscel.lània d’estudis santjustencs, 2015).

Aquest escrit fou publicat a la Nova Tàrrega del 26 d’octubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal (10)

L’any 1944, a la “1era. Conferència del POUM”, s’acorda iniciar un procés unitari de diferents tendències socialistes sota el lema: “Federació, Democràcia i Socialisme”. És així com al llarg de l’any 1945 va prenent forma el projecte “Moviment Socialista”. En Tomàs Pomés al costat del seu impulsor i ideòleg, en Josep Rovira, hi pren part activament. Es realitza una convocatòria per a la creació d’un Moviment d’Unitat Socialista a Catalunya” i se signa una declaració a Tolosa el primer de gener de 1945.

La que fou la Conferència fundacional del Moviment Socialista de Catalunya, se celebra el 14 de gener de 1945 a la sala d’un cafè situat al “Pont dels Catalans” a Tolosa de Llenguadoc. En ella hi assistiren Josep Rovira, Joan Quer, Josep Coll, Tomàs Pomés, Marcel.li Antich i Forner en representació del POUM”.(1). El Moviment Socialista de Catalunya nasqué, “amb la voluntat de reagrupar forces obreres, pageses, intel.lectuals i tèciniques que acceptin i tinguin fe en el socialisme”. El seu òrgan d’expressió fou la revista “Endavant” que es publicà fins l’any 1968.

Hotel Mirador d’Andorra. Trobada de familiars targarins a l’exili. A la imatge de la família de n’Antoni Pont Castellà, familiars de l’Antoni Pomés i d’en Tomàs Pomés Marsal, la seva esposa Alba Badias Roig i la seva filla Maria Pomés Badias. Al fons el també exiliat Josep sastre Torruella, metge i alcalde de Tremp durant la república, qui va acollir a casa seva a Andorra al mestre Pompeu Fabra per tal que pugues redcatar el seu testament en català.
(Fotografia extreta de la web http://www.tarrega1939.cat , de la Col.lecció familiar de Jordi Pont Bros).

Després de la Segona Guerra Mundial, en Tomàs Pomés s’estableix definitivament a Tolosa de Llenguadoc amb la seva companya de la resistència na Marga Miró. Segueix en contacte periòdicament amb la seva família i els amics targarins a Andorra, on passen les festes de Nadal a casa d’en Samuel Perenya, sovint en companyia de la família Torres – Perenya, Perenya Reixachs, Vilaró – Castellà i de la família Pont-Castellà. Tanmateix la situació a l’exili de França es fa cada cop més feixuga i el règim franquista es consolida a l’estat espanyol.

En Tomàs Pomés i na Marga Miró es casen. Ella fou arxivera de la Generalitat i a França es llicencia en llengua i literatura francesa per exercir de mestra. Decideixen quedar-se a França i esperen des de Tolosa, poder tornar a Catalunya quan el règim franquista s’esfondri. Passen els anys, el contacte amb la família es va diluint i l’any 1956 emigren de nou cap a Veneçuela. Primer a Caracas i després a Nirgua a les plantacions de tarongers, que explota el seu company del POUM, el doctor Josep Capella. Allí es retrobarà amb el seu cosí germà, n’Antoni Pomés Mateu, que havia estat ja al seu costat al camp de concentració d’Argelers l’any 1939, i que també treballa pel doctor Capella.

Al cap d’uns anys de silenci, reprèn el contacte amb la seva filla Maria Alba, que el visita amb el seu marit a Nirgua a les darreries dels anys 1960.

En Tomàs Pomés amb la seva filla maria Alba i el seu marit Sr. Valentí
a una platja a Veneçuela a finals dels anys 1960. (Arxiu familiar Pomés – Valentí).

Na Margarida treballa, primer, en una botiga de llibres i més endavant com a subdirectora en un institut on dóna classes de francès. A Veneçuela decidiran acollir i criar una nena abandonada i malalta que mantindran amb ells fins als disset anys. Després de la mort de Franco, decideixen tornar a Catalunya l’any 1979 pel desig d’en Tomàs Pomés, afectat d’una malaltia, de viure vora els seus, abans de morir.

En Tomàs arriba a l’aeroport de Barcelona, on l’esperen tots els Pomés, juntament amb la seva primera esposa Alba i la filla Maria. Durant els anys que viurà a Catalunya es retrobarà amb els seus amics de Tàrrega, entre ells en Josep Batalla, amb qui es veuen a la masia de la familia Valentí a Lleida.

En Tomàs Pomés Marsal, a Lleida després de tornar de l’exili l’any 1979.
(Arxiu familiar Pomés – Valentí).

S’instal.len a Sant Just Desvern. El Tomàs mor l’any 1983 i la Marga l’any 2010. Rere seu hi ha una vida de patiment, lluita i compromís.

(1) “L’oposició catalana davant el franquisme. Els socialistes catalans i el POUM,
1939 – 1956, el PSUC, 1939 – 1945”. Tesi Doctoral de Joan Oliver i
Puigdomènech. Universitat de Barcelona. Setembre de 1979.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 12 d’octubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal – 9

“Als anys 1940 i 1941, la Resistència la fèiem
sobretot els refugiats catalans, i gairebé tots del Bloc Obrer i
Camperol, i els qui no n’eren se’n feien. Hi havia una persona
meravellosa, en Planagumà, que es va integrar a fons en aquesta
Resistència. Va treballar-hi molta gent que encara és a l’exili: en
Cortines, en Pomés». Josep Pallach 1977. (1)

Després de l’internament al camp d’Argelers al febrer de 1939, en Tomàs Pomes aconsegueix sortir-ne i mitjançant el PSOP francés, partit germà del Poum a França, troba acollida a Tolosa de Llenguadoc on treballa de mecànic a la industria d’aviació de guerra Dewoitine.

La relació política i personal d’en Tomàs, amb Josep Rovira , el líder més carismàtic i popular del POUM, que fou instructor militar d’Estat Català a Prats de Molló amb en Francesc Macià, i Comandant de la 29ena. Divisió de l’Exèrcit Popular de la República al front d’Osca durant la guerra civil, converteixen al Tomàs en un dels puntals de l’organització del POUM a l’exili.. El 1941, durant l’ocupació alemanya, el Govern francès de Vichy, deté a Montauban i tanca a la presó a 20 dirigents del POUM, entre ells el Pep Coll i el doctor Josep Capella. El Tomàs Pomes i el Josep Rovira, son dels pocs que aconsegueixen fugir.

Primera pàgina de la llista de persones que servien a l’organització “Martin”,on hi figura el Tomas Pomés. (Arxiu de Josep Calvet).

Llavors, d’acord amb el comandant anglès René Jeanson del “Foreign Office”, van posar en marxa la xarxa d’evasió del Grup “Martín” a França, “amb l’objectiu de fer passar clandestinament a Espanya agents secrets procedents dels països ocupats” (2), pels nazis, a més d’aviadors, antifeixistes i diplomàtics cap a Londres i Lisboa, via Barcelona, utilitzant arreu una extensa xarxa de col.laboradors formada per companys, simpatitzants i militants del POUM.

Segona pàgina de la llista de persones que servien a l’organització “Martin”.(Arxiu de Josep Calvet).

En Tomàs fa passar clandestinament en sentit contrari, cap a França, des de Puigcerdà cap a Bourg Madame, a la seva esposa Maria Badias i la seva filla Alba. En l’operació hi participen els germans Sambola a qui coneixen per la seva amistat amb na Júlia Pomés. Van a Saint Étienne i d’allí a Tolosa. L’estada de la Maria i de l’Alba no prospera i retornen al cap d’un temps a Catalunya.

En Tomàs Pomes amb l’Alba Badias i la seva filla Maria Alba a la terrassa de l’Hotel Mirador a Andorra la Vella. (1944?) (Arxiu familiar de Maria Pomés Badias).

El Tomàs Pomés esdevé a finals de 1941, juntament amb els germans en Jaume i Jordi Arquer Saltó, un dels responsables de la xarxa d’evasió. Utilitzen un nom fals i un nom de guerra. El nom fals d’en Tomàs és “Jean Casas” i el de guerra és “Pedro”. El d’en Josep Rovira és “Martin”. A la llista de persones que hi col·laboren hi trobem coneguts militants poumistes com Margarida Miró, Jaume i Jordi Arquer, Miquel Utges, Josep Pané, Andreu Cortines, Anna Clavero, Teresa Carbó, Antoni Planagumà, Emili Losada, els germans Massó, Josep Pallach, etc… El Tomàs és el responsable de la organització fronterera, del control de les línies i de la comunicació amb els guies.

El Tomàs es mou entre Tolosa de Llenguadoc i Perpinyà. El llibre “Service d’evasion” de na Thérèse Mitrani publicat a París l’any 1946, detalla les atribucions i les accions on hi participa en Tomàs. En moltes d’elles, a partir del desembre de 1942, hi apareix sempre al costat de qui serà la seva futura parella, na Margarida Miró, que duu per fals nom el de Mme. Casas.

Fragment del llibre de na Thérése Mitrani, “Denise”, “Service d’evasion”. 1946. (Arxiu de Josep Calvet).

Reproduïm un fragment del llibre:
“Tots aquests homes i dones mantenien un amor intens per la seva Catalunya. Quan parlava de Barcelona, Martin (Josep Rovira) deia: “Al meu país”, i la seva veu prenia una entonació intensa i greu.
“Encara no coneixes Barcelona? s’estranyava en Pedro (Tomàs Pomés). Mira, fas la volta al món i després vens a casa nostra, ja veuràs com un cop hi siguis no te’n mouràs mai més!”
Aquests catalans!
Estaven completament entregats a Martin, ja que treballant amb ell per alliberar França, també treballaven per l’alliberament del seu país i per la llibertat. I aquests homes i dones, amb dificultats materials per la seva condició de refugiats, no abandonaven mai la lluita, arriscaven la seva vida, sostinguts per la fe en el seu ideal” (3).

Thérése Mitrani, “Denise”, Service d’evasion. (París. Éditions Continents, 1946). Arxiu de Josep Calvet.

Durant aquests anys el contacte amb la seva família serà per la via d’Andorra, on hi arriba pel Pas de la Casa. A Andorra, a l’Hotel Mirador, regentat per dos exiliats targarins, ee Samuel Perenya i el Joan Sasplugas, es retroba amb vells amics i amb la família que s’hi desplaça des de Tàrrega i que s’aixopluga cada Nadal a casa dels Perenya. És a Andorra on, un cop alliberada França, l’any 1945, el Tomàs participa a una trobada entre els comandaments aliats i els grups de la resistència antifeixista, quan els hi comuniquen que les potències aliades no faran res per combatre el feixisme de Franco a Espanya.

Malgrat la desesperança, la lluita d’en Tomàs Pomés segueix. En parlem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

(1) Porcel, Baltasar. Josep Pallach. Barcelona: Edicions A.C, 1977
(2) Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939) Número 9, 2019. “El Partit
Obrer d’Unificació Marxista en la resistència a França: Procés de Montauban.
Serveis d’Evasió: el grup Martin”. Pelai Pagès i Blanch.
(3) Thérése Mitrani, “Denise”, Service d’evasion. (París. Éditions Continents, 1946)

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 7 doctubre de 2022.

Els Pomés: Tomàs Pomés Marsal – 8

El 18 de juliol de 1936 la rebel.lió militar feixista fracasa a Catalunya. A Barcelona, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra i membres de les forces d’esquerra de la CNT i del POUM s’imposen a l’exèrcit sublevat. A les principals ciutats del país, la classe treballadora té les armes i el poder a les seves mans. Alhora que, el buit de poder arreu del país, provoca que grups de milicians incontrolats, assassinen persones de dretes i religiosos.

Enfront aquesta situació, el president Lluis Companys, crea el 21 de juliol del 1936 el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que esdevindrà l’òrgan efectiu de govern durant els primers mesos de guerra, però en determinades poblacions són alguns del membres d’aquests comitès els causants de les principals atrocitats.

A Tàrrega, el dia 22 de juliol es crea el Comitè Local de les Milícies. El formen membres de l’Aliança Obrera, de la UGT, d’Esquerra Republicana i del POUM. El primer “Ban” del Comitè, el signen en Tomàs Pomés, en Ramon Pont, en Magi Puigfarregut, en Francesc Biscarri, en Domènec Farré i n’Ermengol Solans. Més endavant altres partits i sindicats s’hi aniran integrant.

Segell del “Comité de Milícies Antifeixistes” targarí. (ACUR Setembre 1936)

El dia 23 de juliol, l’estatge de l’Aliança Obrera és ple de gom a gom d’obrers i de targarins, convocats pels principals líders d’esquerres i sindicalistes targarins. Hom vol evitar que a Tàrrega es reprodueixen els actes criminals que succeeixen a tot Catalunya: “Van adreçar-los la paraula el company Tomàs Pomés , el Conseller Sr. Francesc Mateu i l’Alcalde senyor Josep Devant. Amb paraules vibrants donaren compte de l’estat de la subversió feixista, la qual gairebé està dominada a tot arreu. Demanaren prudència i disciplina i que es convertissin tots en guardadors de l’ordre a fi de què Tàrrega dongui la sensació al món civilitzat que ha fet una profunda revolució sense el vessament d’una sola gota de sang”. (1)

Segell del “Comité de Milícies Antifeixistes” targarí. (ACUR. 1937).

La realitat de la situació però, fou que els assassinats i els vessaments de sang a Tàrrega i arreu de la comarca no es van poder evitar. En Josep Davant, en Francesc Mateu, en Tomàs Pomés i altres dirigents, van intercedir en l’alliberament d’alguns religiosos i persones de dreta, que havien estat detinguts, i van aconseguir mantenir en lloc segur, durant tota la guerra, alguns religiosos, entre ells el rector de la parròquia de Tàrrega Mossèn Jaume Serra.

Informe de l’Ajuntament de Tàrrega de la relació de béns destruits. A la dreta relació de persones que formaven part del “Comité revolucionario” i de l’Ajuntament el juliol de 1936. (Archivos Estatales. http://pares.culturatdeporte.gob.es) correspondientes a Causa General del A.H.N.Subdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España)

El Tomàs participa intensament a l’Assemblea de l’Aliança Obrera, a les jornades de les Joventuts Comunistes Ibèriques del POUM, i pren la paraula durant els actes commemoratius del “Sis d’Octubre”. Aquell mes d’octubre de 1936, el Tomàs és elegit per entrar de conseller a l’Ajuntament de Tàrrega en representació del POUM., En aquest mateix consistori, per primera vegada una dona, Maria Clos Secanell del PSUC
esdevé consellera.

El dia set de febrer de 1937 se celebra a l’Ateneu de Tàrrega, el míting del POUM amb
la presència destacada del seu principal líder i llavors Conseller de Justícia de la
Generalitat Andreu Nin, i on participa el Tomàs Pomés.

Anunci del Miting del POUM a Tàrrega amb la presència d’Andreu Nin. (Crònica
targarina, 6 de febrer de 1937)

A les darreries de març de 1937 el Tomàs Pomés i el seu company Josep Esteve son a Tierz, al front d’Osca, on visiten la Divisió Lenin del POUM, comandada per en Josep Rovira Canals, que es troba a primera línia de foc. Allí saluden els nombrosos targarins enrolats en aquesta divisió.

Tanmateix, falta poc per a que es produeixin els Fets de Maig de 1937 quan, les activitats del POUM seran declarades il·legals i els seu principals dirigents detinguts. L’Andreu Nin serà segrestat i assassinat per la policia secreta soviètica el juny de 1937. El Josep Rovira també patirà les conseqüències de la repressió estalinista, essent degradat i empresonat.

Més endavant, el mes de novembre de 1937, el vehicle que condueix el Tomàs Pomés, tornant de Barcelona amb l’Alcalde de Tàrrega Josep Devant, els consellers Enric Clua i
Isidre Solé i els ciutadans Ramon Pont i Antoni Pont, sofreix un accident a Martorell, causat per un bombardeig de l’aviació feixista. El Tomàs és qui queda més malparat però les ferides son lleus i aparentment es recupera aviat.

Relació de destruccions del juliol de 1936 i del gener de 1939. Elaborat per l’Ajuntament el novembre de 1941. (Archivos Estatales. http://pares.culturatdeporte.gob.es)

A l’Abril de 1938, amb la intensificació dels bombardejos sobre Tàrrega, la seva esposa Maria Badias i la seva filla Maria Alba, juntament amb la resta de la família Pomés, marxen de Tàrrega i es refugien a la Garriga. En Tomàs segueix vinculat a Tàrrega, però ha estat mobilitzat com a conductor del parc mòbil de l’exèrcit de la república. El setembre de 1938, és ascendit a Capità del “Cos de Tren”, pel Ministeri de Defensa de la República.

La derrota de la República és propera, i el Tomàs juntament amb el seus cosins Timoteu i Antoni fan cap a l’exili i arriben al camp d’Argelers. S’inicia una nova i intensa etapa de la vida d’en Tomàs Pomés. Als propers escrits ho explicarem.

(1) Crònica Targarina nº 778 . 25 de juliol de 1936.
(2) Crònica Targarina nº 786 , 19 de setembre de 1936.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 23 de setembre de 2022