La Tàrrega de fa cent anys (2): El Mestre Güell, “L’Ateneu” i “La Alianza”.

Tot i haver-se constituït i creat formalment l’any 1915, l’orfeó Nova Tàrrega no va fer el seu primer concert fins ara fa cents anys, el mes de setembre del 1916. Amb tot, el seu creador i inspirador, en Josep Güell i Guillaumet (Tàrrega, 1872 – 1930), ja havia creat l’any 1901 l’orfeó “La Nova Tàrrega” que juntament amb la “Societat Lírica Carnicer” oferia concerts arreu de les diverses sales targarines. El Mestre Güell, que a més de pintor i decorador , era músic i compositor, lluità sempre pel seu ideal de l’orfeó: volia que els targarins tornessin a sentir i a estimar la música popular i tradicional catalana, les cançons de la seva terra.

laliga

Periòdic quinzenal catalanista i targarinista “L’Aliga”, imprès i dirigit pels germans Baldomer i Josep Güell.         

El Mestre Güell, desenvolupà la seva activitat a l’entorn del “Patronat de Sant Jordi” i de ben jove el trobem a les files de la “Unió Catalanista” i a l’”Agrupació Catalanista de Tàrrega”. És un dels signants de la “Carta dels setze”, un manifest contra el caciquisme electoral a la nostra comarca, i col·labora en el seu moment amb el moviment “Solidaritat Catalana”. També destaca juntament amb el seu germà Baldomer, com a promotors i propietaris del periòdic quinzenal catalanista “El Aguila Tarraguense”, reconvertida l’any 1900 en  “L’Aliga”.

Va ser un incident de reivindicació patriòtica que tingué com a protagonista el “Mestre Güell”, el que feu saltar l’espurna de la fundació de l’”Ateneu de Tàrrega” com a gran casal catalanista de la ciutat, en oposició al casal conservador que en aquells anys era el gran conjunt recreatiu de “La Alianza”, propietat i feu del polític conservador en Enric de Càrcer, que havia estat alcalde de Tàrrega, diputat  i president de la Diputació de Lleida.

L’any 1918, l’Orfeó Nova Tàrrega anava a donar el seu concert de Nadal al Teatre de “La Alianza”. Una vella cançó s’incorpora al programa. Per primer cop en un acte públic serà cantat a Tàrrega l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors”. Les forces d’un i altre bàndol es mobilitzen, les unes per evitar aquest “acte subversiu” que podria molestar als “bons targarins” , i les altres per manifestar el seu suport. El dia del concert, hom concentra les seves forces al pati de butaques de l”La Alianza”. Quan s’inicia el Cant dels Segadors la sala es un batibull de xiulets i d’aplaudiments. El Mestre Güell fa aturar la peça i exclama: “Senyors, no som a casa nostra!”, acte seguit el Mestre Güell i tot l’Orfeó abandonen “La Alianza”.

la-alianza

“La Alianza” es trobava situada a la cantonada del Pati amb l’Avinguda de Catalunya”

Al cap d’uns dies en Josep Güell escriu un full adreçat a tots els targarins intitulat: “Ço que hauria dit en el concert de Nadal”:

“Fou en un moment tràgic de la nostra història, què com en els pobles d’ànima gran, florí una bella cançó…. L’han consagrada com a himne nacional català, segellant-la germans nostres, amb la sang de llurs pròdigues venes, essent avui com un toc de clarí per a l’agermanament de tots els catalans… Cada u dels qui formem l’Orfeó hi volem contribuir perquè es tracta del ressorgiment de nostra civilització, de nostra cultura, de nostra Pàtria, de la Pàtria del catalans… Per això protesto que hi pugui haver , a Tàrrega, persona tan endarrerida que la molesti el cant de l’himne català… Desperteu dins de vosaltres els nobles sentiments patriòtics que han de salvar-nos, i ha de tenir tot home culte i civilitzat, estimats targarins… Per ço us cantem amorosament l’Himne català. Per ço us cantem amb tota efusió Els Segadors”.

En el proper article parlarem de l’esclat d’il·lusió ciutadana i d’activisme cultural que va provocar la creació de l’Ateneu de Tàrrega.

Jaume Ramon Solé.

Article publicat a la Nova Tàrrega del 10 de juny del 2016.

L’Urgell i la Segarra. Un país a protegir.

En aquestes precioses terres de l’Urgell i de La Segarra, amb un paisatge i un patrimoni impressionants, sovint ens trobem amb actuacions lamentables sobre el territori que son una agressió al conjunt del país i al tarannà de la nostra gent.

En molts llocs dels nostres termes, podem comprovar dia a dia com desapareixen marges i camins, s’anivellen i s’excaven parcel·les rústiques, i es terraplenen camps. Arreu es talen alzines, garrics, serveres i lledoners, ja sigui en els límits de les finques o a les vores dels camins. Hom ha perdut la vergonya, a destruir el nostre bé col.lectiu del paisatge i el llegat patrimonial i natural, de generacions d’homes i dones del camp, que amb el seu respecte i devoció envers la terra i el país, preservaven un equilibri paisatgístic i natural que amb el silenci de tots, estem perdent.

Sorprèn la lleugeresa, la indiferència i la impunitat, amb que les actuacions d’aquests tipus i d’aquesta envergadura, acaba essent tractada per les administracions públiques responsables de la protecció del medi natural i del paisatge del nostre país. Amb la desaparició del la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, les normes i els procediments relatius a la protecció l’entorn natural es van relaxar, i sempre hi ha qui s’aprofita de la situació. Com a tast, dos exemples recents:

(En tots els casos aquí exposatsels moviments de terres i explanacions de marges i pendents, han estat fets sense permís ni autorització administrativa prèvia, tal i com ho determina la Llei d’Urbanisme).

Cas 1: Pla dels Estinclells:

Per la carretera vella de Tàrrega a Sant Martí, un cop passat l’encreuament de Verdú i a l’alçada del Tossal dels Estinclells, em va sorprendre veure una enorme i recent ferida sobre el paisatge, que clama al cel i a la raó humana.

foto1estinclells

Els Estinclells abans de la rompuda

Es tracta de la destrucció i rompuda d’una bona part del vessant de tot un turó, amb una afectació brutal, sobre l’entorn i el paisatge, que dubto, que en altres indrets del nostre país, mai s’hagués produït o permès., si no fos per un cas extrem d’interès públic.

foto2

Els Estinclells després de l’agressió paissatgística.

La Llei d’Urbanisme de Catalunya diu clarament, en el seu article 179, que “Estan subjectes a la llicència urbanística prèvia”, “els moviments de terra i les obres de desmuntatge o esplanació en qualsevol classe de sòl”.

En aquest cas del Pla dels Estinclells, es tracta d’una obra que el propietari executa a l’agost del 2014, sense haver sol·licitat cap permís. Donada la magnitud de l’obra, el cos Agents Rurals, rep denuncies de veïns i ciutadans, paralitza l’obra i aixeca acta de l’actuació.

Un cop aixecada l’acta i feta la denúncia, el propietari sol·licita la legalització dels moviments de terres ja executats i, tant l’Ajuntament de Verdú, com el Departament de Agricultura i Medi Natural tramiten l’expedient, amb tots els informes tècnics favorables per legalitzar-lo, i amb la imposició d’unes teòriques “mesures correctores”.

Allò que en altres indrets del nostre país hagués estat objecte de sanció i amb la obligació de reposició de la realitat física i paisatgística alterada i destrossada, aquí el disbarat és permès i perdonat.

Cas 2: Sòl protegit d’interès ecològic, al terme de Tàrrega:

Al terme municipal de Tàrrega, s’han observat els darrers anys, moviments de terres, sense llicència urbanística, i en sòl rústic protegit, qualificat i delimitat pel “Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tàrrega”, com de “Protecció de masses boscoses ambientalment rellevants”.

foto4

El POUM de Tàrrega delimita clarament amb una grafia determinada, quin és el “Sòl no urbanitzable de protecció d’interès ecològic. Clau NU-5”.

L’Article nº 236″, del POUM de Tàrrega, defineix aquests sectors, com a “Sòl no urbanitzable de protecció d’interès ecològic, clau NU-5”, i que protegeix, “aquelles masses forestals que es troben disperses pel terme municipal i que corresponen principalment a formacions d’alzinar continental (Quercetum rotunfoliae), garriga (Quercetum cocciferae), i matollar calcícola de romaní (Rosmarino-Ericion)”. I diu el punt quart d’aquest article, que “en aquests espais només s’admeten els usos i activitats relacionats amb l’explotació forestal”. (POUM – Tàrrega. DOGC Núm. 4.597 – 21/03/2006).

En aquest cas, després de la queixa ciutadana, l’Ajuntament ha detectat les actuacions, i es troba en ple procés informatiu previ al restabliment de la possible legalitat urbanística afectada a les parcel·les denunciades, del Pla de la Bassadolç i de la Coma del Porcell, al terme del Talladell.

foto3

Espais encerclats en vermell: Sòl protegit pel POUM de Tàrrega transformat en terrenys cultivables.

 

Quan un país disposa d’un catàleg i d’un observatori del paisatge, i d’una normativa urbanística i ambiental, que no es capaç de fer complir i respectar, aquest país té un problema. El desenvolupament de les nostres terres serà sostenible i respectuós amb l’entorn, o ens espera un futur sense esperança contruït sobre les restes d’una terra que fou bella, respectada i diversa.

Com deia el poeta, que quatre espavilats “no ens desbaratin els somnis”.

Jaume Ramon Solé.

“Publicat a Londarí del desembre del 2014”.

La Tàrrega de fa cent anys, 1916.

Moltes coses succeïen a la Tàrrega de fa cent anys.

foto-2-lligacatalanista

 

Pel cap d’any de l’any 1916 se celebrà a Tàrrega la Diada de la Llengua Catalana, i dues van ser les entitats de la ciutat que van promoure l’acte: El “Patronat de Sant Jordi” i La “Lliga Catalanista de l’Urgell i la Segarra”. Aquesta col·laboració d’ambdues entitats, va esdevenir un fet important per al futur de la nostra ciutat, ja que va permetre l’acostament real de dues entitats allunyades ideològicament, com era el “Patronat de Sant Jordi” de caràcter carlista, integrista i regionalista, i la Lliga Catalanista de caràcter burgès, lliberal i catalanista.

dav

Xilografia de la capçalera de “La Signou” amb l’escut de l’àliga bicèfala targarina.

La Diada de la Llengua Catalana de l’1 de gener del 1916, celebrada a les principals ciutat del país, fou la primera gran reivindicació social per la normalització de la llengua catalana arreu del països catalans, la reivindicació de la Diada del 1916 fou:

1. Que en les escoles públiques de Catalunya sigui obligatori ensenyar els deixebles en l’idioma català.

2. Que en les Universitats, Instituts i Escoles Normals de terra catalana s’estableixin càtedres, també obligatòriament, de Llengua, Història i Literatura catalanes.

3. Que per exercir qualsevol càrrec públic a Catalunya sigui també obligat conèixer perfectament la llengua catalana parlada i escrita.

4. Que sigui respectat i reconegut oficialment el dret dels catalans a usar son idioma propi en tots els actes de llur vida pública i privada.

Aquest acte de mobilització catalanista, fou presidit a Tàrrega per en Francesc Macià i en Magi Morera i Garriga, i hi participaren tots els sectors catalanistes de les nostres contrades. Aquest fet va possibilitar una ampliació de la base social i ideològica del catalanisme, i va facilitar, pocs anys després, el 1919, la constitució del “Casal Català”, que aglutinarà el catalanisme social i cultural de Tàrrega, on s’hi integren des de catòlics integristes, catalanistes burgesos-lliberals, fins a sectors republicans i joves nacionalistes radicals: “L’Ateneu de Tàrrega”. (1)

Tanmateix ja l’any 1915, s’havia creat l’orfeó Nova Tàrrega sota la direcció del Mestre Josep Güell, i l’any 1917, un dels seus fundadors, l’industrial targarí en Josep M. Segarra Vives fundador del Patronat de Sant Jordi i responsable del viratge cap al catalanisme catòlic d’aquesta entitat, guanya les eleccions municipals a Tàrrega amb la candidatura unitària catalanista d’Acció Nacionalista, un fet fins llavors únic dins el panorama polític targarí i lleidatà. (2)

Un element important de l’activitat del “Patronat de Sant Jordi”, en fou la publicació del seu organ periòdic “La Signou” (1914-1918), escrita integrament en català, on es veu com tot i mantenir la seva essència profundament catòlica i conservadora, es va definint cada cop com més nacionalista i noucentista.

signou-portada

Portada de la publicació de “La Signou”. Any 1916.

Fa poques setmanes, es van aconseguir recuperar poc abans de ser destruïdes , una important col·lecció d’originals de fotogravats i xilografies, la majoria en fusta i altres en metall, de la publicació “La Signou”. Sortosament aquestes peces centenàries, ja es troben custodiades “sanes i estalvies” al nostre Museu Comarcal. En la fotografia que adjuntem podem veure el “negatiu” de la planxa de la capçalera de “La Signou”, juntament amb l’entorn de l’escut de l’àguila bicèfala de la nostra ciutat.

Jaume Ramon Solé.

  1. NOUCENTISME I FESTES CIVILS DE LA LLENGUA CATALANA: LES FESTES DEL BON MOT I LA DIADA DE LA LLENGUA CATALANA DE 1916 (Les seves manifestacions a la Catalunya nord-occidental). Joaquim Capdevila Capdevila. Doctor en lingüística i llicenciat en psicologia social. URTX número 16 – 2003
  1. TÀRREGA (1898-1923): SOCIETAT, POLÍTICA I IMAGINARI. Joaquim Capdevila i Capdevila. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliva. 2008.

Publicat a la Nova Tàrrega del 27 de maig del 2016.

Una resposta en el temps, el Sr. Joan Tous i la teula de la “Teuleria Antigua”.

L’anterior escrit sobre la “Teuleria Antigua” de cal Teto de Tàrrega, l’acabava d’aquesta manera:

Probablement, en alguna teulada targarina encara hi descansa alguna teula amb la marca de l’escut de Tàrrega, si algú en té notícia s’agrairia molt poder-la documentar.”

Tanmateix la teula en qüestió ja l’havia trobada la família Colomines a la teulada de casa seva al carrer Carnicer, a la part que dona al carrer Aurora l’any 1980, i l’enyorat Mestre Joan Tous i Sanabra, l’havia documentat en un article a la Nova Tàrrega publicat el dia 30 de maig del 1980.

dav

Escrit del Mestre Joan Tous i Sanabra a la Nova Tàrrega del 30 de maig del 1980.

En aquest escrit el Sr. Joan Tous manifestava la seva sorpresa per la troballa i es feia moltes preguntes: “caldrà indagar de quina època és, quina seria la seva procedència, com feu cap a aquell lloc, qui podria ser el seu autor, si el gofrat hi és original o bé existia una encunyació i en aquest cas saber si se’n sap d’altres existències”.

Trenta-sis anys després la fortuna ens ha permès respondre a la pregunta plantejada pel Sr. Joan Tous: la teula va ser feta al mateix Raval del Carme on va ser trobada i el motlle per estampar-hi l’escut de Tàrrega és el que utilitzava la “Teuleria Antigua” de cal Teto.

Tanmateix el tema a resoldre avui és el d’un altre motlle també provinent de la “Teuleria Antigua”, amb el dibuix d’una església, que segons la tradició oral familiar de Cal Teto, correspon a una reproducció de l’antiga església parroquial de Santa Maria de l’Alba abans del seu enrunament l’any 1672. El dibuix però desperta moltes incògnites, ja que ni l’estil arquitectònic, ni la tipologia de l’edifici encaixen amb que hauria haver estat l’antiga església gòtica de Tàrrega.

dav

Reproducció sobre argila d’un motlle de la “Teuleria Antigua” de cal Teto.

Tampoc sabem si aquest motlle, que servia per marcar algun tipus de peça d’argila, també s’utilitzava per a marcar algun tipus de teula o alguna altra peça.

dibuixmotlleteula

Més preguntes per a noves respostes en el futur.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 12 de maig del 2016.

 

La “Teuleria Antigua”. Fundada en lo any 1789.

Els pesos i les mesures de productes bàsics com el gra, el vi, i l’oli, que s’utilitzaven antigament en les transaccions quotidianes, serien avui inintel·ligibles per a la majoria de tots nosaltres. Per complicar encara més les coses, sabem que aquests pesos variaven d’un lloc a l’altre, en funció de la conversió local a quilograms o a litres, d’acord amb les mesures que històricament hi haguessin hagut a cada lloc.

foto-1

Imprès de facturació, relacionant feines i subministres de la Teuleria Antiga. (L’us del català en les relacions comercials de finals del segle XIX estava més extensa del que hom pensa).

 

A tall d’exemple, a la Vila de Tàrrega, una carga de vi equivalia a 102,431 litres, un càntir a 12,804 litres i un quarter a 8,534 litres. En canvi a Montblanc, una carga de vi equivalia a 154,358 litres, el mateix succeïa amb les quarteres, els quartans, els càntirs i les roves.

Una família targarina em va facilitar, uns documents de la “Teuleria Antigua” que van dels anys 1896 al 1910, ja que en Ramon Aymerich, el titular de la teuleria, era l’avi matern de la meva mare Dolors, i dels seus germans Carme i Josep Solé Alsina de “Cal Teto”. En aquests documents de venda, podem comprovar l’ús que a principis del segle XX es feia de les mesures antigues: La facturació de “ 2 cuarteres de blat de llaó per sembrar al canal”, “1/2 arrobe de cals”, “9 cuarteres de guix”, “48 carniseries i una tersa, pes del tosino”, o “8 cortans de piñol”… etc.

Si ens centrem en la facturació dels productes fabricats a Cal Teto, veiem que en aquella època la teuleria feia la funció de subministre de material per la construcció. Tenim productes com els “cuadrats”, les “tobes”, els “cairons”, els “pisons”, els “canons de cos”, els “canons estaca”, o els “canons de bras petit”, paraules i elements desapareguts per sempre del nostre vocabulari. També hi trobem altres paraules més entendores actualment, com les “teules”, els “maons”, les “raijoles i raijoletes”, els “ambuts”, l’“aurinador bermell”, o l’”aseadora blanca”.

teuleris1

Una altra factura de data posterior d’inicis del Segle XX.

Els preus es comptabilitzaven en pessetes, rals i cèntims, essent una pesseta l’equivalent de quatre rals i un ral 25 cèntims.

La persona destinatària del material és Donya Maria Casanelles, Viuda de Bonjoch, i és tracta del material emprat en la construcció de la casa que actualment es troba a la cantonada sud dels carrers de Santa Maria i de Santa Anna.

Com podem veure en la reproducció de la capçalera del document, la “Teuleria Antigua”, “Fundada en lo any 1798”, “Ramon Aymerich”, “Subsesor de Casanelles”, i situada a l’”Arrabal del Carme nº 22”, utilitzava un català força correcte, tant en els seus impresos com en l’escriptura, fruit d’una tradició, que a finals del segle XIX, es mantenia des de ja feia més de cent anys. Les diferents instal·lacions de la teuleria de Cal Teto ocupava diferents espais del raval del Carme.

Acompanyo aquest escrit, amb una reproducció de la marca de la “Teuleria Antiga”, extreta del motlle de terrissa amb que es marcaven algunes de les peces a cada partida que es fabricava. Es tracta de l’escut de la Vila de Tàrrega i que es guarda a Cal Teto.

foto-2

Escut de Tàrrega que utilitzava la “Teuleria Antiga” per marcar les partides de lesteules que fabricava.

 

Probablement, en alguna teulada targarina encara hi descansa alguna teula amb la marca de l’escut de Tàrrega, si algú en té notícia s’agrairia molt poder-la documentar.

Jaume Ramon Solé.

Per a més informació sobre pesos i mesures aneu aquí: Pesos i Mesures antigues

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 29 d’abril del 2016.

Als plans de Conill, salvem la “Limonium catalaunicum”

20160930191648_01

Hi ha un indret proper, nostre, màgic i oblidat, on la vida i la natura fan el seu senzill camí de cada dia.

És un lloc amagat de les multituds i de la presència humana. Alguns pocs i comptats dies de l’any l’home i les màquines hi apareixen per sembrar i per segar. La resta de temps, el paradís es retroba amb ell mateix, com ho ha fet des de sempre, des de fa desenes de milers d’anys.

La singularitat d’aquest lloc rau en el fet, que les seves característiques geogràfiques han permès la salvaguarda i el manteniment de determinats hàbitats naturals amenaçats de desaparició.

Els Plans de Conill a més de formar part d’un Espai Natural Protegit, és un indret excepcional per ser un dels últims relictes de llacunes endorreiques a Catalunya. El torrent de Sant Gili és una curta i petita xarxa hidrogràfica que no troba una sortida, i per això les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacunes i aiguamolls salabrosos, en un indret conegut com els “Salats de Conill”. Aquest fet fa que hi siguin presents espècies vegetals com la “Limonium catalaunicum” o la “Ferula loscosii”, declarades, respectivament, en perill d’extinció i vulnerable en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Es diu de Catalunya i dels catalans, que som un país civilitzat, que estima la seva gent, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, les seves tradicions, la seva natura….. Però en el cas de la planta de tractament de residus dels Plans de Conill situada al terme municipal d’Ossó de Sió, a pocs centenars de metres del terme municipal de Tàrrega, i a 1’1 km del poble de Conill , la realitat ens confirma que la nostra administració està fent les coses des de la més completa inconsciència i des de la més inconsistent de les incongruències.

Una de les poques i comptades plantes vegetals que porten el nom del nostre país la “Limonium catalaunicum”, es troba en perill d’extinció a casa nostra amb només 245 exemplars comptabilitzats als Plans de Sió. Els altres dos únics indrets on es troba espècie vegetal son a l’Aragó. Fou el botànic italia Sandro Alessandro Pignatti qui l’any 1962 va descriure i classificà la “Limonium catalaunicum”


No em puc imaginar cap país del món, en que un Diari Oficial del 4 de febrer del 2016, (segle XXI), publiqui l’autorització per a una planta de compostatge de dejeccions animals de boví, gallinassa i purins porcins, en l’indret més vulnerable per a la la conservació d’aquests pocs exemplars d’aquesta espècie vegetal. I que a més a més, la mateixa declaració d’impacte ambiental gosi dir que la planta de compostatge s’ubicarà en un espai natural de la plana agrícola inclòs a la Xarxa Natura 2000 i que ” variarà la qualitat de l’hàbitat de les espècies de l’avifauna estèpica presents en aquest àmbit” i que a més reconeix que “l’impacte que ocasionarà la instal·lació d’aquesta activitat de compostatge de dejeccions ramaderes sobre el medi natural i el paisatge es moderat”. Una declaració d’impacte ambiental que a més obvia el fet que la implantació de la planta de compostatge enmig d’una xarxa hidrogràfica sense sortida provocarà, que l’escorrentia superficial de les aigües pluvials contamini i elimini tota espècie vegetal existent en els punts més vulnerables de la llacuna natural.

Els nostres representants polítics no poden permetre, ni un instant més, que la nostra administració giri l’esquena al nostre patrimoni més valuós i sigui tan poc sensible als valors naturals i ecològics del país o del municipi al qual ha de servir. Sempre es pot actuar en benefici del bé comú, si la voluntat política i ciutadana hi son presents.

Serem capaços d’admetre sense avergonyir-nos, que la Generalitat de Catalunya ha condemnat a la mort i a la extinció a Catalunya, d’un dels pocs vegetals que porta el nom de Catalunya ?. Quin ridícul més espantòs !!!

Biòlegs i botànics recomanen protegir al màxim la “Limonium catalaunicum”, amb mesures de germinació de les llavors en blancs de germoplasma, restaurar l’hàbitat de les llacunes, replantar nous exemplars per crear noves reserves i fer-ne un seguiment poblacional freqüent.

Potser ja no som a temps de preservar i protegir els Plans de Conill, un dels hàbitats més singulars de les nostres contrades. Però si que som a temps d’evitar-ne el seu assassinat amb premeditació i traïdoria.

Jaume Ramon Solé.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-planta-de-compostatge-dosso-de-sio-rep-el-vistiplau-definitiu-del-govern-i-els-opositors-miren-cap-a-brussel%C2%B7les/

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/985_tcm7-149587.pdf

http://ichn.iec.cat/WebSortides/Plans_SIO/CONILL_pagines/Conill_presentacio.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Limonium_catalaunicum