Monthly Archives: April 2016

La casa Segarra de Tàrrega.

Un dels edificis modernistes més notables de Tàrrega és la Casa Segarra, situada al carrer del Carme, 29 de Tàrrega.

El seu promotor i propietari, en Josep Maria Segarra i Vives, fou un comerciant targarí, compromès amb l’activitat catalanista de la ciutat. Va ser dirigent del Patronat de Sant Jordi, i amic del futur primer president de la Generalitat  republicana en Francesc Macià, que fou rebut  a Tàrrega, al crit de, “Visca el ciutadà honrat”, a la Festa de la Llengua Catalana. que se celebrà a la nostra ciutat pel cap d’any de l’any 1916. (1)

L’any 1910 adquireix una casa del Carrer del Carme i l’enderroca per bastir-ne una de nova, i  encarregarà el projecte, al tiet de la seva esposa Maria Soler, l’arquitecte modernista de Manresa n’Alexandre Soler i March.

Casa Segarra

La casa Segarra al Carrer del Carme de Tàrrega, de l’arquitecte Alexandre Soler i March.

N’Alexandre Soler i March, tingué una doble trajectòria professional com a arquitecte i com a docent. Com a arquitecte la seva obra va tenir un gran impacte a Manresa, però els projectes que el van consagrar van ser, la casa Heribert Pons i Arola,  de la Rambla de Catalunya 19 de Barcelona (1907) i el del Mercat Central de València (1914).   (2)

Com a docent , va ser professor, catedràtic i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fins l’any 1936, i durant la república va ser President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Cal destacar la seva col·laboració amb l’escultor Josep Llimona en la realització del pedestal i del monument a Rafael de Casanova l’any 1916.

Screenshot 2016-04-24 23.00.21.jpg

Alexandre Soler i March. (Barcelona 1874-1949)

N’Alexandre Soler i March, va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant al despatx d’en Josep Domènech i Montaner i col·laborà amb el mestre Antoni Gaudí , però la seva inspiració artística, cal buscar-la en els referents modernistes austríacs de l’època que el van dur a visitar la Viena de principis de segle, per tal de conèixer en persona l’obra descrita al llibre “Aquitectura Moderna” d’Otto Wagner, i també l’obra del txec Joseph Maria Olbrich.(3).

IMG-20150616-WA0013

Vidriera interior de la casa Segarra a Tàrrega.

La Casa Segarra del Carrer del Carme de Tàrrega, expressa la heterogeneïtat de l’obra artística d’en Alexandre Soler. La mateixa façana és una superposició d’obertures i elements diversos , amb la finalitat de dotar al conjunt de l’edifici de la màxima llum possible. Aquest fet lliga amb la preocupació dels nous arquitectes per construir uns edificis higiènics, sans i habitables per als seus usuaris. Som a l’inici de l’època en que els habitatges residencials, es començaven a construir  amb els serveis  d’aigua corrent , electricitat o calefacció central.

Però és aquí a Tàrrega, en aquest cas de la Casa Segarra, que la tasca de l’arquitecte modernista va molt més enllà. Fa uns anys vaig tenir el privilegi de visitar la casa, i poder comprovar, que el veritable valor arquitectònic de l’edifici, és en el seu interior: La distribució de les estances de la casa, el rebedor amb l’espectacular caldera de la calefacció al mig de la sala,  la magnífica escala de fusta treballada, el dormitori principal amb tot el mobiliari dissenyat pel mateix Soler i March. Les vidrieres, la claraboia, els artesanats i els vitralls amb els escuts de Catalunya, Sant Jordi i de Tàrrega.

IMG-20150616-WA0021

Vitrall amb els escuts de Sant Jordi, Tàrrega i Catalunya a cal Segarra.

 

La Casa Segarra, és una joia targarina del modernisme català. L’explosió de sensibilitat dels seus promotors, en Josep Maria Segarra i na Maria Soler, i de l’arquitecte Alexandre Soler i March, son un gran exemple de com, ja fa més de cent anys, la gent d’aquell temps i del nostre país, miraven el futur amb l’esperança d’un país ric i ple.

Jaume Ramon i Solé.

1.- CAPDEVILA CAPDEVILA , Joaquim. “La Tàrrega noucentista” (1898-1923). URTX. Any 2000 . Pàg. 182-184.

2.- VALDIVIELSO  CAÑAS,  Alberto;  MUNTAÑOLA,  Josep;  GASOL,  Josep  Mª;  GODOY,  Jesús  (1988).”Alejandro  Soler  i  March”.  Madrid:  Secretaría  General  Técnica.  Centro  de  Publicaciones.  Dirección General  para la Vivienda y Arquitectura. MOPU.

3.- LEON BARTURO, Marc, ROSSELLÓ NICOLAU, Maribel. “Estudi i Anàlisi de l’obra arquitectònica d’Alexandre Soler i Marc (1873-1949)”. Barcelona Octubre 2012.

 

Advertisements

Tàrrega: Vianants i conductors.

Una convivència basada en el civisme.

IMG_20160328_231414 (1)

Tàrrega, un model urbanístic basat en la convivència, el civisme i l’accessibilitat.

Els espais públics de les ciutats son per a les persones, i no hauria d’existir cap altra norma per fer possible la convivència que el civisme.

El disseny urbanístic dels principals carrers de les ciutats europees juga cada cop més amb la coexistència pacífica entre vianants i conductors, en l’ús l’espai públic.

Un dels teòrics del  model urbanístic del “shared-space”, -espai compartit- d’urbanisme, és l’arquitecte anglès Ben Hamilton-Baille, i és molt similar a l’implantat a Tàrrega en la remodelació de l’antiga N-II. Aquest disseny urbanístic, es basa en deixar que vianants i conductors resolguin les coses entre ells, en comptes de viure supeditats a un imposat ordre de circulació.

L’enginyer holandès Hans Monderman, fou el pioner en la línia d’eliminar dels carrers de les ciutats, les senyals de tràfic, les línees al paviment, o els dispositius tipus semàfors, per dissenyar els carrers amb un sol nivell de plataforma per a vianants i automòbils. Ell creia que l’ésser humà és capaç d’utilitzar la educació i la intuïció per creuar o circular pels carrers de forma completament segura.

El disseny urbanístic de l’espai compartit, permet que les persones es comportin de forma natural. Pots travessar un carrer en diagonal, sense haver d’anar a les cantonades a buscar un pas, ets lliure d’anar on vols, la gent no troba obstacles per a la seva mobilitat i tot l’espai és accessible.

798c45c0-abf3-4406-9c26-2314033b7d53

Dibuix que representa la convivència vehicle – vianant.

Arreu on s’ha implantat el sistema, i a Tàrrega també, els resultats pel que fa a la seguretat s’han incrementat de manera exponencial. S’han reduït dràsticament els accidents, i els incidents, vehicle-vianant, s’han minimitzat.

Ara cal ja fer el pas següent: eliminar tota la senyalització de trànsit a l’antiga N-2. El civisme i la urbanitat s’imposen practicant-los.

Jaume Ramon Solé.

Una matrícula de Tàrrega del 1907.

 

Matrícula d'automòbil de principis del segle XX.

Matrícula d’automòbil de Tàrrega de principis del segle XX.

 

Fa poc vaig trobar-me amb una antiga matrícula d’automòbil de Tàrrega, de principis del segle XX.

Es tracta d’una peça estranya i curiosa, perqué molta gent desconeix que  les primeres matricules d’automòbils a l’estat espanyol, van ser municipals, i que van ho van ser  fins  l’any 1907.  En aquell any, el Govern de Madrid  les va anul.lar per  decret, per tal d’unificar-les  i començar a ser provincials i de competència de l’Estat. Més tard l’any 2000, sota l’etapa recentralitzadora dels dos governs Aznar, es van tornar a unificar per deixar de ser provincials, i començar a ser estatals amb numeració única, tal com les coneixem avui.

Durant molt de temps, les matricules municipals de carros, ciclomotors i bicicletes,  van seguir sent municipals i van circular fins els anys 1970.  

Aquesta matrícula d’automòbil destaca per l’acurat disseny i l’estil elegant de caire modernista de la seva composició. L’automòbil va ser un fenomen extraordinari i mític, als principis del segle XX. El seu impacte social i econòmic a la societat del 1900 fou impressionant, i com molt bé relata Alessandro Baricco a la seva novel·la “Questa storia”, l’automòbil va ser la metàfora de la humanitat del segle XX,  amb tots els seus components mítics de velocitat,  mecànica i  modernitat.

M’agrada imaginar com haguessin evolucionat les matricules dels automòbils, si avui cada municipi continués amb el seu disseny i format.

Certament, els efectes de les mentalitats unificadores i uniformistes,  son sempre devastadors per la identitat, la creativitat i la originalitat.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a Londari d’Octubre del 2013.