1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (13).

“Paquito, Francisco reste-t-il espagnol, catalan ? Certainement aussi français, simplement malgré les difficultés rencontrées, un homme qui a su transmettre la vie, le respect, l’amour des autres”. Quico Plassa.

Després de la curta estada a casa nostra l’any 1971, quan torna a França, en Francesc Plassa està trist i diu als seus fills, que la Catalunya ha trobat, és un país més endarrerit
culturalment i intel·lectualment del que va deixar l’any 1939.

En Francesc Plassa vestit de futbolista del Sombernon, amb les seves filles Maryse i Rosine

Certament, la vitalitat cultural i artística de Catalunya, i també la de les nostres comarques i la de Tàrrega, va ser durant molt de temps anorreada per la mediocritat i la brutalitat del règim feixista. Franco, la falange i el seu règim nacional-catolicista, van prohibir, no només la llengua i la cultura catalana, sinó que va reprimir tot intent de recuperació intel·lectual i cultural de la vida associativa. Desenes de milers dels nostres millors ciutadans, van ser morts, empresonats o expulsats de la seva terra, centenars d’entitats ja mai més van renéixer de la foguera del franquisme.

En poc temps, els fills de la Suzanne i del Paquito, els donen l’alegria de ser avis. Però res ja no allibera al Paquito del desànim i de la solitud. Un immens cansament l’envaeix desprésde tanta vida de treball, de lluita i de sacrifici.

En Francesc Plassa i la seva esposa Suzanne a Bussy la Pesle any 1960.

L’any 1978 pateix un atac de cor, i és llavors quan els metges li troben un càncer de gola. Al cap d’un mesos, l’home que en paraules del seus fills “sabia transmetre la vida, el respecte i l’amor pels altres”, mor. Tenia 60 anys i va ser enterrat a la tomba familiar del cementiri Bussy la Pesle. La seva germana Maria viatja des de Barcelona i assisteix al funeral.

El violí d’en Francesc Plassa, guardat a Sidney (Australia), per la seva filla Rosine.

La educació rebuda, la seva afició pel futbol i pel cinema, l’habilitat per tocar el violí i pel
ball, l’interès per la política i la cultura, la destresa pel dibuix, i el record de la seva joventut a Tàrrega, van deixar empremta en la vida del Francesc Plassa. De l’esperit humanista i intel·lectual de la seva família i amics, en va captar l’amor per l’esport, per la música i per l’art. Molts dels seus fills i nets, han seguit amb alguna de les vocacions de la familia Plassa.

La filla gran na Maryse és mare de la Celine i àvia, i viu prop de Dijon. La Rosine és
professora de castellà i viu a Sidney – Austràlia i és mare de dos fills, en Jordi i na Juliette, que també és mestra i de dos nets en Manu i na Luna. En Quico és un bon dibuixant i que viu a Paris i a Bussy-la-Pesle i és el pare de la Sandrine que és mestra i l’avi d’en Baptiste.

Fa unes setmanes l’Ajuntament de Tàrrega, s’ha adreçat als familiars de les víctimes, els
exiliats i els represaliats de la guerra, per tal de recollir el màxim d’informació per recuperar la memòria històrica del seu testimoni. També hi ha la voluntat d’establir un memorial d’homenatge a les víctimes del franquisme i que van patir la repressió o l’exili, així com l’acord del Ple Municipal de recordar a les víctimes targarines dels camps d’extermini nazi.

Cal fer justícia amb la història i recordar a tots aquells que, pel seu amor al país i a la seva gent, van ser condemnats a viure i a morir lluny de la seva terra.

Al proper escrit, dibuixarem alguns fragments de la interessant vida de na Maria, germanade la Pepita, del Lluís, del Francesc Plassa.

Jaume Ramon Solé.

(Agraeixo als familiars d’en Francesc Plassa, Marysé, Rosine, Sandrine i Quico, la seva
inestimable predisposició a remoure el passat i ajudar-nos a recuperar la història d’en Lluís i d’en Francesc Plassa).

Publicat a la Nova Tàrrega de data 19 de juny de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (12).

“Partons a Tàrrega, demain, pour 36 heures, comme prevu. Me maintiens sans plus. Gros, gros…. Gros baisiers. Papa” (Francesc Plassa, 12 de setembre de 1969) (1)

El primer contacte directe dels fills d’en Paquito Plassa amb Tàrrega, fou a l’estiu del 1962. Amb 14 i 16 anys, les dues filles del Paquito viatgen en tren soles, des de Bussy la Pesle fins a Barcelona i d’aquí cap Tàrrega, per trobar-se amb la tieta Maria que cada any hi estiueja.

Imatge de la postal que envien des de Tàrrega l’any 1962, als seus pares les filles del Francesc i de la Suzanne. (Arxiu família Francesc Plassa).

La postal que envien des de Tàrrega, és alegre i optimista pròpia de dues noies adolescents, que per primer cop surten de casa per visitar un país estranger. Esmenten que volen anar a visitar el cementiri i el troben tancat. Quatre anys més tard torna la Rosine amb el germà petit en Quico, en auto-stop. Tenen 15 dies de vacances i pocs diners a la butxaca. No coneixen la llengua, però els encanta la musicalitat del català que l’havien escoltat sovint quan el seu pare el parlava amb la veu i amb les mans.

Postal escrita des de Tàrrega per na Rosine i na Maryse Plassa, filles del Francesc, l’estiu de l’any 1962 .

En Quico recorda la gent que surt els vespres d’estiu, omplint les rambles o el passeig. Les senyores mudades que s’asseien a la fresca amb altres veïns. Una imatge li ve a la ment. Damunt les voreres, sota els arbres del passeig, muntanyes de verdures per vendre, (les parades de melons). Mai havia vist res semblant.

Venen per veure a la tieta Maria a Barcelona, però no la troben. És a Tàrrega i quan arriben, ella fa veure que s’escandalitza pels cabells llargs del Quico, i per com van vestits. En aquesta estada visiten la tieta Maria Castellà, vídua del mestre Lluís Plassa.

En Francesc Plassa a Bussy la Pesle, anys 60. (Arxiu família Francesc Plassa).

En Paquito ja te cinquanta anys, dubta de si tornar a Tàrrega. El règim de Franco segueix en el poder. Tothom li recomana de venir. Així potser s’allibera de l’angoixa que cada cop se li fa més present i es deixi de fer la pregunta: Vaig fer bé de marxar?.

El juliol de 1969 decideix fer el pas i ve a Barcelona per després anar fins a Tàrrega. El dissabte 13 de setembre és a Tàrrega i s’hi està fins dilluns. Quan torna cap a Barcelona, i mentre es troba a casa de sa germana, rep la visita de la policia que l’interroga del perquè havia tornat a Tàrrega. Després de 30 anys exiliat de Tàrrega, és possible que algú el denunciés per estar-s’hi 36 hores?.

Postal de la primera visita a Tàrrega d’en Francesc Plassa el setembre de 1969. Després de 30 anys d’exili torna a la seva ciutat. (Arxiu família Francesc Plassa).

La seva estada a Catalunya, li va portar més dolor que solucions. En Paquito es va trobar amb una ciutat que ja no era la seva, on coneixia poca gent, i en la que molts dels seus amics i indrets havien desaparegut. Va tornar desil·lusionat al veure com havia quedat Catalunya després de 30 anys de dictadura feixista.

Postal escrita des de Montserrat per en Francesc Plassa i la Suzanne El juliol de 1971. (Arxiu família Plassa).

L’any 1971 però, farà el viatge, el darrer, amb la seva esposa Suzanne. El 4 de juliol després de passar per Lleida i per Tàrrega, van a Montserrat des d’on envien una postal als seus fills on diu: “Plaers i banalitats, coses belles i no tan belles, barreja de sentiments, situacions complexes i de vegades paradoxals. La salut es manté malgrat una certa fatiga normal”. En Francesc Plassa, el targarí exiliat, el ciutadà del món, el borgonyés adoptiu, porta la seva companya de vida a Tàrrega i a Montserrat: Els indrets més estimats de la seva identitat. 

Na Suzanne i en Francesc Plassa amb el seu inseparable violi en una festa familiar anys 1970. (Arxiu família Francesc Plassa).

És un adéu?. Al proper escrit parlarem dels darrers anys del Paquito Plassa.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de juny de 2020.

• “Anem demà a Tàrrega per 36 hores, tal i com està el previst. Vaig fent, sense més. Molts, molts … molts petons. Papa.” ( Francesc Plassa 12 de setembre de 1969).

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (11).

“Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d’exilé. Il ne c’est jamais naturalisé»(1). Louis François Plassa.

Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa tenia 80
habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d’uns petits agricultors, a qui els va
costar d’admetre la relació de la seva filla amb algú “diferent” com ell. Finalment, l’any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella. Per aprendre l’idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d’anglès.

Imatge del casament de Suzanne Minotte i en Francesc Plassa. 1945. (Arxiu Plassa – Minotte).

La parella va viure a Marsella fins el naixement de la primera filla la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François.

Acta de la boda entre Francesc Plassa i Suzanne Minotte el 9 d’octubre de 1945 a Bussy la Pesle. (Arxiu Plassa – Minotte).

Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se’n
surt. Només, les moltes hores extres els permet de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy-la-Pesle, on els fills tindran l’oportunitat de realitzar els estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d’universitaris, quan els fills prenen consciència de la diferent
identitat cultural del seu pare. El Francesc, és un exiliat català de la guerra d’Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s’esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill, que a la cuina de casa, “una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (la llum de la cuina)”. Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

Equio de fitbol del Sombernon. En Paquito ´és el jgador dret de m´és a la dreta. Anys 1950. (Arxiu Plassa – Minotte).

La música i el futbol, van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega, o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar, (el tango, el vals, el passa doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia un equip de futbol, on de seguida va començar a jugar-hi, i on va destacar pel seu bon joc.

Darrer partit de futbol amb l’equip del Sombernon. En Paquio és el quart jugador dret començant per l’esquerra. Any 1970. (Arxiu família Plassa-Minotte).

Tot i el l canvi entre l’ambient cultural de la Tàrrega d’abans de la guerra, i la vida d’una
petita població rural, mai va perdre el desig d’aprendre, d’imaginar un món millor, o de
defensar que l’esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S’afirmava com un
home d’esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat de la família, en la lectura i en l’escriptura.

En Francesc Plassa amb la seva esposa Suzanne, els seus tres fills Marise, Rosine i Louis François, i la seva germana Maria Plassa durant una visita de la maria a França. Finals dels anys 1950. (Arxiu família Plassa – Minotte).

Som a l’any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records de la seva Catalunya natal, encara l’angoixen i li rosseguen l’ànima. Potser si retorna a Tàrrega i a Catalunya, aconseguirà apaivagar la profunda l’enyorança que sent.

Després de 30 anys d’exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.
Ho expliquem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de maig de 2020.

(1): “El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d’exiliat. Mai es va nacionalitzar francès”. Louis François Plassa.