Arxiu de la categoria: Uncategorized

Maquis targarins: na Rosa Badia Armengol, esposa d’Esteve Marsinyach (6)

Diu l’informe de la Guàrdia Civil de Tàrrega, que el dia 2 d’agost de 1939, “tuvo conocimiento que en un camión que se dedicaba al transporte de aves de corral, en el cual venia una mujer que por sus señas coincidían con la esposa de Esteban Marsiñach Suñer que resultó llamarse Rosa Badia Armengol”, “y al tratarse su esposo de ser uno de los elementos más destacados de la localidad durante la dominación marxista, se presentó espontáneamente el vecino de esta localidad José C. P.”. El qual manifestà conèixer a na Rosa Badia Armengol, per haver-lo criat la mare d’ella, i diu que ella és “una mancha de ideas puramente socialistas lo mismo que su esposo, que si bien no conoce que haya tomado parte como representante de ninguna junta o comité, iba siempre muy bien trajeada”.

Expedient del Consell de Guerra per “Auxilio a la rebelión” contra Rosa Badia
Armengol 28 d’agost de 1942. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).


Segueix la declaració dient que, segons rumors públics, a casa d’ella tenien les catifes de la Vda. Segarra, que els mobles eren requisats, sense saber si la requisa l’havia fet ella o el seu espós Esteve, i que els mobles s’havien sostret de casa d’Eduardo Feijó. També es deia que havien pres la roba i les pells de la casa d’en Josep Trepat, i que molta gent li ho deia a ell, perquè ell i la Rosa havien estat criats com a germans. Afirma que un día, el Sr. Eudald Corbella li va dir: “Com presumeix ta germana”, al que ell li va respondre: “Ja plorarà”.


Segueix l’informe amb les declaracions de l’Eudald Corbella. (“Auxiliar de Investigación de la Falange Tradicional Española i de las J.O.N.S. de Tàrrega”). El qual afirma de la Rosa que quan, “la dominación marxista iba muy bien trajeada por ser su esposo uno de los elementos más destacados del partido comunista”, que sobre la requisa dels mobles només sap el que deien els rumors públics i que mai l’havia vist en cap manifestació.

Informe exculpatori sobre Rosa Badia Armengol emés per la Falange de Tàrrega-1. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).

Informe exculpatori sobre Rosa Badia Armengol emés per la Falange de Tàrrega-2. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).


A l’interrogatori de la Rosa Badia, ella afirma que mai ha militat al partit socialista, i qui si hi militava era el seu marit l’Esteve Marsinyach. Que no sap res del que feia i que només es recorda que, quan arribava a casa, sempre li retreia que no tenia vergonya d’anar vestida d’aquella manera, i ell s’enfadava, però que a ella no li importava.

Quan li pregunten si els mobles i les alfombres de casa seva eren dels Jesuïtes o de n’Antoni Secanell , ella respon que els va comprar el mes de maig de 1936 a la casa de mobles de Joan Vivé de Tàrrega i que ho pot demostrar. També li pregunten si en sap res de l’Esteve i quan fou la darrera vegada que el va veure, al que respon que, “abans de Nadal (1938), el vaig anar a veure al front de Bellmunt, i que té una carta enviada per la Creu Roja a Sabadell, firmada per una tal Rosa Bover a qui no coneix”.

Informe exculpatori sobre Rosa Badia Armengol emés per l’Alcalde accidental de Tàrrega, 24 de Juliol de 1940. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).


Preguntada si una vegada es va fer un vestit de vellut negre, ella diu que sí, que el género li va portar el seu home des de Barcelona, i que ella no en sap res del que ell feia, ja que era poc parlador , i que quan la seva mare li deia que fugis dels partits i de tot tipus de malifetes, ell els hi deia que es fiquessin en les seves coses i que el deixessin en pau, que ja sabia el que es feia.


Segueix l’atestat de la Guardia Civil de Tàrrega, amb les manifestacions d’Antoni P. I., que declara ser Mestre Nacional i que havia estat sindicat al F.E.T.E. durant el “dominio rojo”. Diu que no coneix a la Rosa Badia, però que la va sentir parlant amb una amiga dient: “Que quieres que te diga; yo no siento ni podré sentir nunca el régimen facista; esto de los curas y de las monjas y todo lo que huele a iglesia yo no lo puedo tragar. Lo que sí siento es que no sé dónde podré refugiarme en caso de que los rebeldes suban”. Aquesta conversa també la va sentir l’esposa del declarant.

Resum de la declaració de Rosa Badia Armengol el 24 d’agost de 1939. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).


La diligència acaba amb la següent instruccio: “En la ciudad de Cervera a once de Agosto del año mil novecientos treinta y nueve se hace entrega al Señor Juez Instructor Militar de la Plaza de Cervera a la detenida Rosa Badia Armengol por acusarla de haber requisado muebles y alfombras durante la dominación marxista”.


El 24 d’agost de 1939 la detinguda na Rosa Badia declara de nou:

  • Que no militava a cap partit.
  • Que no és cert que tingués mobles requisats a casa seva.
  • Que si havia anat alguna vegada al local del PSUC fou per anar a buscar el seu home.
  • Que no és cert que alguna vegada digués que “no podia tragar als feixistes ni res que fes olor de monges i capellans.

Seguirem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega de data 8 d’abril de 2022

Maquis targarins, una història per contar. N’Esteve Marsinyach Sunyer i el seu germà David. (5)

L’Esteve Marsinyach ocupà durant la guerra, càrrecs de responsabilitat a la direcció de la UGT de Lleida, essent l’any 1938 el seu Secretari d’Agitació i Propaganda: Més endavant fou responsable del PSUC al Front Popular de l’Urgell, quan aquest es reconstruí a Tàrrega després de la ocupació de Lleida per les tropes franquistes. (1).


Com a secretari d’Agitació i Propaganda, va intervenir en la publicació a Tàrrega durant l’any 1938, de la publicació periòdica de la UGT – PSUC , “U.H.P.Unión de Hermanos Proletarios” que s’imprimiria a l’impremta, ja clausurada, de la “Crònica targarina” al carrerAlonso Martínez, 6. (2).

Octaveta de propaganda de la publicació U.H.P. publicada a Tàrrega des de
l’abril fins al desembre del 1938. Nº Reg.: AIR.0305.C.019. http://www.archivoir.com.


Quan pel novembre de 1944, l’Esteve fou abatut a l’Alt Aragó, el seu germà David complia condemna en un batalló penitenciari que treballava en la reconstrucció del poble de Vilanova de la Barca. Quan a la justícia militar, li arribà la noticia de la mort del seu germà Esteve amb els guerrillers , fou immediatament traslladat a la colònia Penitenciaria del Dueso, (el mateix penal on complia condenma en Josep Saltó), d’on passà per les presons de Saragossa, Madrid, Segovia i el juliol de 1947 es trobava al terrible “Destacamento Penal del Monasterio de Cuelgamuros (El Escorial) construïnt el “Valle de los caidos”. (3)

Carta manuscrita d’en David Marsinyach Sunyer, de data 4 de novembre de 1945, en la que es ratifica en la seva innocència i demana que li siguin aplicats els beneficis de l’indult total de la pena. (Archivo Militar Tercero de Barcelona)


Els quatre germans de la família Marsinyach Sunyer eren en Josep, l’Esteve, l’Abelard i el petit en David. El germà petit en David, l’any 1939 fou detingut i condemnat a mort per rebel·lió. La pena de mort, li fou commutada per la perpètua de 30 anys de presó, en el Consell de Guerra número 1.847. Sobre seu caigué l’acusació d’haver participat en la detenció i posterior assassinat del Reverend Doctor Josep Llobet, durant la seva etapa com a integrant del Comitè de Milícies Antifeixistes targarí.

Informe del cap de la Falange de Tàrrega sobre en David Marsinyach Sunyer. 9
de maig de 1939. Curiosament informen que era militant l’Estat Català, quan mai va militar en aquesta organització política. (Archivo Militar Territorial Tercero. Barcelona).


En David, a l’acabar la guerra es trobava al front de Llevant, i li va ser impossible marxar
cap a l’exili. Fou detingut el 8 de maig del 1939, i posat a disposició de l’Auditor de Guerra de la “4ª Región Militar de la Plaza de Cervera”. Durant el procediment sumaríssim, els informes dels falangistes targarins, el denuncien com militant d’Estat Català i d’Esquerra Republicana. Casat amb Ernestina Boixadera Llobet, vivien amb els seus dos fills petits i la seva Mare Antònia, al Raval del Carme número 52. Treballava a la fusteria d’en Domingo Miró. Fins al cap de 19 anys, el dia 6 de maig de 1958, no sortiria de la presó.

Càlcul de la liquidació de la pena de mort, communtada a la de 30 anys de presó, per en David Marsinyach Sunyer. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).


Poca cosa més hem sigut capaços d’esbrinar dels germans Marsinyach Sunyer. Però si que ens queda per contar una curiosa denúncia, trobada casualment a l’expedient del consell de guerra. Es tracta d’una greu acusació de rebel·lió militar contra Rosa Badia Armengol, esposa de l’Esteve Marsinyach, que per aquest motiu és detinguda per sotmetre-la a un consell de guerra.

Cartell-Ban del Front Popular de l’Urgell. Juny-Juliol del 1938. Signay per
l’Esteve Marsinyach. (Fons d’imatges de CAL FONOLL. Pó Rosselló)

La denúncia prové d’un coronel d’artilleria, “ex-combatiente”, “quintacolumnista” i espia de Franco, casat amb la filla d’un conegut patrici targarí.

En parlarem al proper escrit.
Jaume Ramon Solé.

Escrit publicat a la Nova Tàrrega del 25 de març de 2022.

(1) LLEIDA EN LA GUERRA CIVIL. ESPANYOLA. (1936-1939). Joan Sagués San José.
Departament d’Història. Universitat de Lleida. 2001.

(2) Ballester i Muñoz, David. «La premsa ugetista durant la Guerra Civil». Treballs
de Comunicació. 1996.


(3) ESPIAS, CONTRABANDO, MAQUIS Y EVASIÓN. LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL
EN LOS PIRINEOS. Ferran Sánchez Agustí. Editorial Milenio, 2003,

Maquis targarins, una història per contar. N’Esteve Marsinyach Sunyer. (4)

Gràcies al testimoni personal d’Antoni Pons Melià, recollit a la publicació “Cuando los Maquis” de Luís Pérez Berasaluce, coneixem els detalls del tràgic destí de l’Esteve Marsinyach:


“El nostre grup el formavem sis catalans i jo, un menorquí. Els components érem: l’Esteve Marsinyach de Tàrrega, com a cap del grup; Saltó, que crec era de Lleida; Rafael Triay del Poblenou; Domingo Plaza, de Barcelona; Joan Mateu de Llardecans; Llevot, crec que també de Barcelona i un servidor, Antoni Pons de Maó”.

Estructura de comandament de la 241 Brigada, amb el targarins Esteve Marsinyac “Comandant” i en Josep Saltó “Tinent”. “Nuevos datos relativos al recorrido de la 241a Brigada (‘B’)”. (“Cuando los maquis”). Luis Pérez de Berasaluce, 1 d’abril de 2021.


El dia 25 de novembre de 1944, “vam travessar el riu Gallego vora Riglos, amb l’aigua fins al pit quasi nadant. Vam anar baixant per una vall des d’on es veia Lupiñen i molt a prop Almudévar, allí vam passar per sota un aqüeducte, sobre Tardienta i Almuniente, prop de Grañen. Vam buscar un lloc per descansar i esperar que es fes de nit per continuar avançant”.


“Quan menys ens ho esperàvem, ens vam veure acorralats per l’enemic que ens disparava. Vam fugir corrents baixant per un barranc fins que ens va semblar que ja els havien despistat. Ens vam amagar però a mitja tarda vam ser descoberts i atacats de nou”.


“Les bales venien de tots els costats. La situació era molt lletja i el nostre cap l’Esteve, ens va ordenar que cadascú sortís cap a una direcció diferent, per després trobar-nos de nou, rere una gran roca que hi havia a l’altre costat del riu el qual portava molt poca aigua. Vam obeir immediatament. En un no res en Plaza i en Llevot van ser ferits, i jo mentre travessava el riu, ja molt a prop de la roca, vaig notar una cremor al peu dret. Vaig arribar a la roca on ens esperaven 4 companys. Allí no hi podíem ser gaire estona pel que havíem d’actuar de pressa. Pujaríem per una roca i ens escaparíem per una sèquia”.

En aquest indret del riu Alcanadre sota l’ermita de “San Bartolomé” a la comarca del Somontano de Barbastre, moria d’un tret al cap el 25 de noviembre de 1944 el Comandant Esteve Marsinyac Sunyer. (Fotografia cedida per José Vicente Ferrández).


“L’Esteve i jo vam ser els darrers. Quan li vaig dir que jo l’ajudaria a pujar i que em quedaria baix, perquè per a ells només els hi faria nosa, s’hi va negar. Em va proposar que ell em pujaria a mi, i un cop a dalt, jo l’ajudaria. En tota l’estona les bales no paraven de xiular al nostre voltant. Un cop arribats a dalt ens vam arrossegar per la sèquia, quan de sobte ell es va aturar i va dir “m’han ferit”, tenia la ma sobre una ferida de bala al costat. De sobte va rebre un altre impacte, aquest al cap, que li va provocar la mort instantània. Tot seguit vaig anar on hi havia els altres dos companys. En Saltó no hi era.

Nosaltres no ens podíem escapar d’allí on érem. Al vespre es van atansar un guàrdia civil i un falangista per convèncer-nos que ens rendíssim. Ens vam rendir i vam ser fets presoners. Poc després vaig saber que els qui ens perseguien n’eren 18, entre guàrdies civils i voluntaris de paisà”. (Antoni Pons Milà: extracte traduït de “Mi paso por la frontera 1944”). (1).


Segons el “parte” de la Guàrdia Civil, fet a partir de les declaracions dels detinguts, el grup de l’Esteve Marsinyach pertanyia a la 186 Divisió. Van entrar per la Val d’Echo el 18
d’octubre de 1944 amb uns efectiu de 180 homes. Es van dispersar per problemes d’avituallament i s’havien de retrobar a la comarca de les “Cinco Villas” a Saragossa. El grup dels 7 guerrillers, al ser la majoria catalans, van decidir marxar cap a Catalunya fins que van ser interceptats a Torres de Alacanadre. Entre la documentació intervinguda a l’Esteve Marsinyac hi havia la “Orden de operaciones 111 particular para el jefe de la Brigada 241”, 9 cartes topogràfiques, instruccions per desxifrar missatges i 11.675 francs francesos”.


Conten que el cos de l’Esteve Marsinyac va ser dut fins a la població de Huerto, on fou enterrat prop de la tanca del cementiri per la part de fora. Recents investigacions posen en dubte aquesta versió, i no s’ha trobat cap document que acrediti el lloc on va ser inhumat.

Portada del número 111 del setmanari “Lluita” del PSUC, editat a Paris del 25 de juliol de 1947. (Hemeroteca de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura).

Pàgina del número 111 del setmanari “Lluita” del PSUC, editat a Paris del 25 de juliol de 1947. (Hemeroteca de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura).


Anys més tard, des de París, el 25 de juliol de 1947 el setmanari del P.S.U.C. “Lluita” en el seu número 111, fa un homenatge als seus militants caiguts en la lluita contra el feixisme. En la relació dels “Assassinats pels falangistes”, hi figura “Esteve MARSINYAC de Tàrrega”, i de nou una sorpresa inesperada: dues ratlles més avall ens trobem amb “Josep MALFEITO de Tàrrega”.

Qui fou en Josep Malfeito Longuet de Tàrrega, company de l’Esteve Marsinyac Sunyer,
mort quatre dies abans que l’Esteve a Pamplona, el 21 de novembre de 1944 ?.

En els propers escrits ho esbrinarem.


(1) “Cuando los maquis. Guerrila y pasos de frontera en el pirineo occidental”. Luis
Pérez de Berasaluce, 2018.

Jaume Ramon Solé

Escrit publicat a la “Nova Tàrrega” de l11 de març de 2022.

Maquis targarins, una història per contar. N’Esteve Marsinyach Sunyer. (3)

A les tres novel·les inèdites d’en Norbert Orobitg, hi apareix com a protagonista
l’Esteve Marsinyach. El primer relat s’anomena “Els quinze de Sant Cyprien”, on es descriuen les peripècies al camp de concentració de Sant Cebrià, d’una colla de quinze exiliats a principis de l’any 1939. Entre ells n’hi havia quatre de targarins: l’un és el mateix autor, en Norbert Orobitg, l’altre és “El Brillante”, a qui defineix com el seu “amic incondicional” i que l’identifica amb l’Esteve Marsinyach. Els altres dos són en Sebastià Piera i el seu germà petit en Josep.

Fotocòpia d’una imatge del manuscrit d’en Norbert Orobitg, de “El Brillante”, Esteve Marsinyach al mig i dos targarins no identificats, exiliats a Sant Cebrià. (Família d’en Norbert Orobitg. Arxiu Comarcal de l’Urgell).


“Érem del mateix poble. Em mirava carinyós i trist. Ell em salvà de morir com un cuc…
Feia pocs dies que havia arribat al camp. Estava esgotat, amb colitis, ple de polls, sense roba ni res per menjar. Als pocs dies esdevenia un home nou. No com aquell pobre mestre de Cervera coix i tísic que va morir-se esllanguit…”(1)


La segona novel.la, “La 113”, relata els esdeveniment de la “113 Companyia de Treballadors”, on “visqueren els 250 homes de la Cia. durant l’hivern i primavera del 1940” i que “treballaven en la continuació de la Línia Maginot que
havia de vorejar la frontera francesa fins al mar”.(2).


Però el relat més interessant és la novel.la “El brillante” on, amb una barreja de ficció i de realitat, ens conta la vida i la mort del “Brillante”, l’Esteve Marsinyach.”. Entre els personatges de la novela a part del mateix Norbert hi apareix en Sebastià (Piera) i en Josep Saltó, l’esposa i la mare de l’Esteve, i el popular metge Armengol de Tàrrega. Probablement bona part de la història li fou contada anys després dels fets, per algú que la coneixia de primera mà. (3).


Al prefaci de la novel·la en Norbert escriu: “El Brillante diuen que va morir junt amb una colla de maquis a terres de l’Urgell, però ningú s’ha fet responsable d’haver-lo vist mort i enterrat”. Al final de la novel.la deixa obert el desenllaç quan, per boca d’alguns testimonis, afirma que viu
d’amagat a Granollers prop de la seva esposa i del seu fill.

“Los quince de Sant Cyprien”. Document on en Norbert Orobitg identifica als
14 membres de la colla d’exiliats al camp de concentració de Sant Cebrià. (Família
d’en Norbert Orobitg. Arxiu Comarcal de l’Urgell).


Al primer capítol de “El Brillante” , la descripció que fa de Tàrrega és divertida i punyent: “Els tres representants de les forces vives del poble; el Sr. Rector, el Tinent, i el Sr. Alcalde, eren gent estirada i ben convençuda de llur importància, que acostumaven a fer-se veure, els tres junts, com les tres persones de la Santíssima Trinitat”. ”De totes les institucions públiques, les més concorregudes i estimades del personal, eren les dues cases de putes o de barrets, com deien els botiguers del poble, que es trobaven un xic a les afores del poble per fer més fàcil la visita als “monuments”… ”El Brillante vivia amb la seva mare, vídua i mestressa d’una de les cases de meuques”.


Al relat, el gener de 1939, a la retirada, el protagonista passa per casa seva, per acomiadar-se de la seva mare i de la seva esposa. Els diu: “Es veu ben clar que la guerra l’hem perduda per manca d’unitat i per voler abarcar massa coses a la vegada. Ara ja no hi ha res a fer. Estem cardats i ben cardats. Al nostre bàndol cadascú feia el que li passava pels collons. Ens hem donat pel cul els uns als altres, mentres ells s’unificaven per guanyar la guerra…”.

L’acció de la novela segueix l’any 1940 al Camp de Sant Cebrià, des d’on, tot i que a la ficció és pintor, l’autor el descriu en la seva feina real de mecànic, en un taller de Perpinyà. La victoria nazi del juny de 1940 els afaga al camp d’Argelers, quan són castigats a formar part de la companyia de la merda, encarregada de recollir els excrements del camp. D’alli fan cap a una Companyia de Treball a Montpeyroux i a Sant Andreu de Sangenis. A la primavera de 1942, abandonen el destacament de la Companyia, per integrar-se a la resistència francesa contra els alemanys del departament de l’Ariège i de l’Hérault amb els maquis. Participa en l’organització d’evasió de combatents aliats que retornen als seus països via Andorra cap a Espanya. Allí, el Brillante treballa camuflat a Arinsal, i a principis de 1943 aconsegueix trobar-se en un hotel d’Encamp a la seva esposa, amb qui engendra un fill. Contacta a través del Norbert amb la resistència per tornar amb el maquis a l’Ariege.


Al juny de 1944, seu grup lluita en l’alliberament de Foix on, al castell s’hi instal.la l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, com a integrants de les Forces Franceses de l’Interior. Acompanya la delegació dels maquis que va participar a Andorra, en les converses entre els comandaments aliats i l’Agrupació de Guerrillers, on van conèixer la voluntat anglo-francesa i aliada, de mantenir el règim franquista a l’estat espanyol. Aquí rep una carta de la seva dona que li conta que està embarassada de cinc mesos i amb bona salut.

L’Esteve Marsinyach, segon per l’esquerra amb altres companys i companyes,
al camp de Sant Cebrià. 18 d’agost de 1939. (Fotografia extreta del llibre
“Per la llibertat i la democràcia”. Norbert Orobitg i Carné. Institut d’Estudis Ilerdencs
2001).


L’Agrupació de Guerrillers disposa d’armament i de tropes, per intentar una invasió armada de l’estat espanyol i proclamar la República. El darrer capítol de la novela ens situa el grup guerriller del Brillante en terres catalanes, acompanyat del Josep Saltó, quan són descoberts per la Guàrdia Civil. Per salvar el grup, el Brillante se sacrifica per tal que els seus companys puguin fugir.


Al proper escrit contarem la crònica real dels darrers dies de l’Esteve Marsinyach. En l’explica un guerriller menorquí del seu grup i l’informe fet per la Guàrdia Civil.


Jaume Ramon Solé.


(1) “Els quinze de Sant Cyprien”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu
Comarcal de l’Urgell.
(2) “La 113”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu Comarcal de l’Urgell.
(3) “El Brillante”. Relat inèdit d’en Norbert Orobitg i Carné. Arxiu Comarcal de
l’Urgell. 1985.

Escrit publicat a la “Nova Tàrrega” del 25 de febrer de 2022.

Maquis targarins, una història per contar. N’Esteve Marsinyach Sunyer. (2)

Des de l’inici de la rebel·lió militar del juliol de 1936, n’Esteve Marsinyach s’incorpora al Comitè de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega. Amb ell, l’acompanya el seu germà David. Ambdós, un cop acabada la guerra seran denunciats, per persones i familiars de les víctimes religioses i civils, per haver participat en l’assassinat del doctor Josep Llobet Manós i de mossèn Josep Rubió Falip, així com en la detenció de l’industrial Antoni Toló, que fou posteriorment alliberat. Altres persones també els acusen de ser els. responsables de la crema i la destrucció de les imatges religioses i de les campanes de la parròquia.


Amb la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), l’Esteve agafa protagonisme dins l’organització comunista. A la fotografia de la visita que fa a Tàrrega el president de la Generalitat, Lluís Companys durant el mes d’octubre de 1936, el trobem situat en un lloc destacat, al costat d’altres dirigents i regidors targarins.

Visita del President Lluis Companys a Tàrrega l’octubre de 1936. Amb un
cercle a la imatge n’Esteve Marsinyach, al costat dels consellers i dirigents d’esquerres
targarins sopant a la fonda de l’Hotel Espanya.


Mesos més tard, la “Crònica targarina” del 27 de març de 1937, informa que els germans Esteve i David Marsinyach han marxat cap a Barcelona per tal d’allistar-se de voluntaris a la Divisió d’Estat Català. En el cas del David, que és militant d’ERC, sabem que es va incorporar al front d’Aragó, en canvi trobem a l’Esteve a Barcelona, tal com ho acredita el seu company de partit en Norbert Orobitg quan escriu a inicis de 1938 que a Barcelona: “quan anava vers la secretaria de les JSC de C, d’un vehicle baixà cridant, pistola en mà, l’Esteve Marsinyac. M’obligà a entrar dins el vehicle, on hi havia, en pla rialler i fent barrila, el Verdés. L’Esteve m’explicà que, entre els responsables del Partit i les Joventuts, s’havia dit que jo m’havia passat al bàndol franquista”(1).

Desconeixem quin grau de responsabilitat política tenia l’Esteve al partit. Però havia de
ser una persona de confiança, ja que poc després el PSUC comarcal el designa, el març
de 1938, regidor de l’Ajuntament de Tàrrega.

“Crònica targarina”, número 803 del 27 de març de 1937, on s’informa de la
incorporació a la Divisió d’Estat Català dels germans Marsinyach.

El David es ferit al front i li queda una marca de metralla a la cara. De l’Esteve sabem que fou Sergent del Cos d’Enginyers, i que poques setmanes abans de de l’ofensiva d’ocupació de Catalunya, el desembre de 1938, la seva esposa Rosa Badia, el visita al front del Segre a prop Bellmunt, tal com declara durant la instrucció del consell de guerra en contra seva l’any 1939.


En Norbert Orobitg explica que, quan a principis de febrer de 1939 arriba malalt al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló: “L’Esteve Marsinyac s’escandalitzà de veure’m tan depauperat, em prengué pel braç, em conduí davant una foguera de boles de cock i em feu asseure. L’Esteve mateix, anà allí mateix on hi havia una camioneta, que era una mena de tenda de queviures, i comprà un pot de tomata, un paquet de margarina, dos plàtans i quatre ous. Retornà, diposità un bon tros de margarina i el contingut del pot de tomata dins d’un plat gros i bonyegut d’alumini, i el posà al foc damunt les boles enceses. Als dos minuts deixà, damunt la tomata que bullia, dos ous per ferrar-los. Després hi passaren quatre costelles de les que tenien en el ranxo els companys del Marsinyac”(1).

L’Esteve, juntament amb el seu amic i company del PSUC en Sebastià Piera i Llobera, targarí d’adopció i fundador de la Unió d’Estudiants de Tàrrega, són els qui porten la veu cantant a la gran cabana del Batalló d’Enginyers del XVIII Cos d’Exèrcit del Camp de Sant Cebrià. La posició de que gaudeixen és deguda al seu lideratge polític i militar dins del partit. En Sebastià havia estat al front primer amb el Regiment Engels del PSUC combatent a Madrid, on fou ferit i a l’Aragó. Més endavant amb la creació de l’Exèrcit Popular queda integrat a les 27ena. i la 60 ena. Divisió, que el desembre de 1938 es trobaven a Mollerussa, Linyola i Bellmunt. Quan la retirada del gener de 1939 l’Esteve feu, amb el seva unitat del cos d’enginyers, la ruta cap a Manresa i fins l’Agullana per passar cap a França.

Quatre targarins al Camp de Sant Cebrià. Al mig a l’esquerra n’Esteve
Marsinyach al seu costat amb ulleres, en Norbert Orobitg. (Fotografia extreta del llibre
“Per la llibertat i la democràcia”. Norbert Orobitg i Carné. Institut d’Estudis Ilerdencs
2001).


En Norbert Orobitg explica, que a l’agost de 1939 n’Esteve Marsillach deixa el camp per anar-se’n a treballar de mecànic. En Sebastià Piera marxa a l’URRS.

Al cap dels anys en Norbert escriu una novel·la de ficció titulada “El brillante”, basada en la vida, la lluita i la hipotètica mort de n’Esteve Marsinyach. Algunes coses de la novel·la són certes i d’altres són ficció. Però fins i tot les que no son certes, tenen un rerefons de veritat, com el fet que n’Esteve Marsinyach hi apareix amb els maquis i amb en Josep Saltó.(2)

(1) “Per la llibertat i la democràcia”. Autobiografia de Norbert Orobitg i Carné (1915 – 1995). Edició a cura de Ramon Miró. Institut d’Estudis Ilerdencs 2001.
(2) “El brillante”. Novel·la inèdita de Norbert Orobitg i Carné. (Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell)


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del dia 11 de febrer de 2022.

Maquis targarins, una història per contar: N’Esteve Marsinyach Sunyer. (1)

Fa pocs mesos, quan vaig publicar la crònica d’en Josep Saltó Rubiol, on parlava de la seva intervenció amb la guerrilla armada dels maquis a l’octubre de l’any 1944 al Pirineu d’Osca, poc em podia imaginar, que la Brigada de la que formava part, la comandava un targarí amb el grau de Comandant: N’Esteve Marsinyach Sunyer.

El comandant targarí n’Esteve Marsinyach Sunyer. Fotografia feta al
Llenguadoc, probablement durant la seva etapa a la resistència. Fotografía cedida per
Pedro González i publicada al llibre “Cuando los maquis. Guerrilla y pasos de frontera
en el Pirineo occidental” de Luís Pérez de Berasaluze.
https://www.cuandolosmaquis.com/


N’Esteve Marsinyach va néixer a Tàrrega l’any 1906. Tenia 3 germans i era el segón fill d’una coneguda família procedent d’Agramunt, que regentava un dels més concorreguts locals de prostitució de la ciutat “El Vermouth”, que estava situat als afores de Tàrrega, a la zona Forn dels Càntirs . (1)


Pintor, legionari, boxejador, regidor de l’ajuntament. L’Esteve tenia la capacitat d’enlluernar a tots els qui el coneixen. L’any 1927 va fer el servei militar al “Tercio” de la legió d’on es va llicenciar amb el grau de sergent. El maig de 1936 es va casar amb na Rosa Badia Armengol de Bellpuig, Afeccionat a la boxa, va ser un dels fundadors de la “Societat Boxing Penya Espanya” d’on fou entrenador. El seu nas xato el caracteritzava. Arribada la rebel.lió feixista, s’incorpora des del primer moment al Comité de les Milícies Antifeixistes de Tàrrega, i participa com a membre del PSUC en moltes de les actuacions i de les decisions que es prenen a la ciutat.

Acta de l’Ajuntament de Tàrrega del 21 de març de 1938, en que es designa a
n’Esteve Marsinyach Sunyer com a conseller de l’Ajuntament.


En Ple ordinari de data 21 de març de 1938 i sota la presidència de l’Alcalde en Francesc Moreu i Balcells és designat, pel Comité Local Comarcal del Partit Socialista Unificat de Catalunya, per ocupar el càrrec de conseller de l’Ajuntament de Tàrrega. Ocuparà el càrrec fins el ple del 15 de juny, quan entra de regidor del PSUC en Norbert Orobitg i Carné.


L’exili, la seva estada al camp de concentració d’Argelers i la invasió de França per les tropes nazis, el porten a introduir-se a la resistència i entra a formar part dels “Franc Tiradors Partisans de França” que combaten per tot Llenguadoc als alemanys i al règim de Vichy. Quan els alemanys són derrotats i les forces dels Guerrillers Espanyols tenen el control de la frontera, forma part del comissariat polític comunista, que organitza les invasions dels maquis pels pasos del Pirineu i per la Val d’Aran de la tardor de 1944.


El seu grup entra per la Val d’Echo el 18 d’octubre de 1944 amb 180 homes ben armats i entrenats. Esperaven que l’actitud de la població contra el règim franquista, seria la mateixa que havia tingut a França contra el règim pro-nazi de Vichy. La realitat fou una altra. Després de setmanes de desercions i de patiments per boscos i camps, amb freqüents topades amb l’exèrcit, la guàrdia civil i milícies de falangistes armats, arriba el desenllaç final de la persona i de la unitat de l’Esteve Marsinyach.


El dia 25 de novembre de 1944, a les sis de la tarda, forces de la guàrdia civil de Peralta de Alcofea, acompanyats per alguns veïns armats d’aquesta població, van interceptar un grup guerriller de set membres al terme municipal de Torres de Alcanadre. L’enfrontament va causar un mort, van capturar dos ferits i dos presoners, iun altre va aconseguir fugir (en Josep Saltó). Se’ls va intervenir dos metralladores, un fusell anglès i documents.

Riu Alcanadre. Travessant aquest riu, n’Esteve MNarsinyach fou abatut a trets per efectius de la guàrdia civil de Peralta de Alcofea el 25 de novembre de 1944.


El guerriller mort era n’Esteve Marsinyach de Tàrrega, primer Jefe de la 241 Brigadaque pertanyia a la 186 Divisió. Entre la documentació intervinguda hi figuren objectius de voladures de ponts de carreteres i de vies de ferrocarril, etc…..


Una història realment apassionant i desconeguda, que anirem contant en detall a les
properes entregues.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 28 de gener de 2022

ELS TARGARINS DE MAUTHAUSEN

Fa un any, al número 35 de la publicació URTX del Museu Comarcal de l’Urgell Tàrrega, vaig publicar un article on cntava les biografies dels nou targarins deportats al camp d’extermini nazi de Mauthausen.

Donat que és difícil de trobar en línia aquest treball, el comparteixo en aquest enllaç:

Jaume Ramon Solé. Maig de 2022.

Treball publicat al número 35 de la revista URTX.

Una matrícula de Tàrrega. (1901-1907)

Fa poc vaig trobar-me amb una antiga matrícula d’automòbil de Tàrrega, de principis del segle XX. Es tracta d’una peça difícil de trobar i poc comuna. Les primeres matrícules d’automòbils a l’estat espanyol, van ser municipals, (igual que les dels carros i de les bicicletes), i van circular des de l’any 1901 fins l’any 1907, en que es van anular per un decret del govern, per tal d’unificar-les, passar-les a provincials, i així treure dels municipis una font de finançament local.

Matrícula d’automòbil municipal. Tàrrega 1905.

Més tard l’any 2000, sota l’etapa unificadora dels dos governs Aznar, les matrícules dels vehicles es van tornar a unificar per passar a ser estatals amb numeració única. Tota una declaració ideològica i de principis, molt en línia amb el centralisme del PP.

A diferència de les matrícules municipals dels carros i de les bicicletes, que van circular fins els anys 1970, aquesta matrícula d’automòbil destaca per l’acurat disseny i l’estil elegant de caire modernista de la seva composició. L’automòbil fou un fenomen extraordinari i mític, als inicis del segle XX. El seu impacte social i econòmic a la societat del 1900 fou impressionant, i com molt bé relata Alessandro Baricco a la seva novel·la “Questa storia”, l’automòbil va ser la metàfora de la humanitat del segle XX, amb tots els seus components mítics de velocitat, mecànica i modernitat.

“Il romanzo racconta la vita di Ultimo Parri, che il lettore incontra bambino in una campagna del Nord Italia all’inizio del Novecento e segue in luoghi e vicende diversi fino agli anni Sessanta. Il destino di Ultimo si svolge e si compie all’interno di una narrazione a più voci. La compongono il rumoroso arrivo delle prime automobili, la passione per i motori e per le gare, un singolare rapporto padre-figlio, atroci scorci della Grande Guerra, una storia d’amore che non inizia e non finisce e si alimenta di segni e di tracce. Il romanzo, che utilizza registri stilistici diversi, è percorso da un senso di sospensione, stupefazione e sgomento”. (“Questa storia” Alessandro Baricco. Fandango Libri 2005.)

M’agrada imaginar com haguessin evolucionat les matrícules dels automòbils si avui cada municipi continués amb el seu disseny i format, sense ingerències forànies. 

Certament els efectes de les mentalitats unificadores i uniformistes, son devastadors per a la creativitat i la originalitat.

Jaume Ramon Solé

Publicat a LONDARí, el setembre de 2013.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. ( i 7)

El 5 d’abril de 1939, Dijous Sant, en Josep Maria Martí és tractat com un presoner de guerra. Marxen a peu fins el camp de concentració d’Almenara prop de Sagunt. “Aquest matí ens donen una mica de menjar i un tros de pa molt dolent. Ens tracten molt just. Em sap greu perquè essent un règim de la meva idea, veig que no hi ha dret”. “Hem fet 35 o 40 km.. Tinc els peus fets malbé”. “Hem dormit al ras. Només tenim una manta…”. “He trobat un requetè de Verdú que va passar fa un mes per Tàrrega, em diu que ha quedat molt destrossada per la part de la carretera”.


6 d’abril, Divendres Sant. “No he dormit en tota la nit doncs el fred no em deixava. Em fan mal tots els óssos… no em pensava que a última hora de la guerra haguéssim de passar-ho tan malament. Passem molta gana, sort en tenim de les taronges. No ens deixen anar a rentar. Aquí agafarem més misèria que durant la guerra”.

Carnet del metall de “Sindicatos” d’en Josep Maria Martí. Tàrrega 1944. .(Arxiu
família Martí-.Carnicer).


En Josep Maria no para d’escriure cartes a tort i a dret per poder sortir del camp on es troba tancat. “Menys mal que aquí ens hem reunit molts catalans i som bons companys. N’hi ha de Balaguer i un de Guissona. El que em rebenta es sentir les campanes de festa i no poder ni anar a missa ni fer festa”. Fa deu dies que ha escrit a Bétera i a Tàrrega per aconseguir l’aval necessari per sortir del camp. No rep cap notícia. “De totes maneres de català no n’ha marxat cap per ara”.


El 12 d’abril escriu: “Mai m’havia trobat com ara, sense diners, sense tabac i sense menjar, com també sense saber el que passa fora d’aquí”. “Vivim com uns animals, només ens preocupa el menjar i el poder marxar d’aquí”. ”Altres diuen que fins el 3 de maig quan hauran fet la desfilada a Madrid no marxarem. El cas és que el qui té l’aval, més o menys tard marxa, i els catalans tardarem a tenir l’aval”.

Fotografia de Vilagrassa el gener de 1939.


El 20 d’abril es troba amb un soldat de Cervera que té permís. Li dona una carta per al seu germà Miquel, que tal que sàpiga on es troba, i que faci les gestions per l’aval. No rep cap carta de ningú i això li fa mala espina. “Per acabar-ho d’arreglar aquest soldat em diu que va passar per Tàrrega al febrer i que està destrossada. Tot em fa creure que siguin morts o no estiguin a Tàrrega”. A les set de la tarda un company li diu que el seu germà Miquel és allí, i que l’espera al pas a nivell del camp. “No n’he fet cas, però després em diu que és en serio… efectivament, he trobat al Miquel, ens hem abraçat, creuant-nos les primeres paraules després de 14 mesos de separació. Em diu que tots estan sans i bons com també la Tresina i el seu pare”. “El Miquel em porta tots els papers per treure’m d’aquí. Sóc l’home més feliç del món”.

Les llibretes del dietari de la guerra d’en Josep Maria Martí.(Arxiu família Martí-
Carnicer).


Mentre el Miquel arregla els papers, en Josep Maria s’acomiada dels companys que queden al camp. El diumenge 23 d’abril criden el seu nom per donar-li el salva-conducte per tornar a Tàrrega. Pot anar a la barberia i amb els diners del Miquel canviar-se de roba i dinar. El dia 24 al matí agafen el tren fins a Tortosa i a les deu de la nit arriben a Tarragona, van a sopar i a dormir a una casa. L’endemà agafen el tren de Lleida, on arriben cap a les dues de la tarda. “Deixem l’equipatge a cal Toló”. “Anem al control per veure si passa cap camió cap a Tàrrega. He vist al Baqué, a l’Arcadia, al Sr. Castellà i altres de Tàrrega. A les cinc passa un camió per anar a Tàrrega”. “Al passar per Vilagrassa esta destrossada, veig Tàrrega i no puc dir el que sento… no es pot descriure. Baixo a l’entrar a Tàrrega, veig destrossades moltes cases, però no em fa cap efecte. He vist tants pobles del que no queda res sencer… Pujo a casa i no sé si estic trist o content. Abraço als nanos i a la Dolors, tot em sembla mentida… Vull anar de seguida a veure a la Tresina, però vaig fet un porc. Em rento i em canvio abans d’anar-la a veure…. Ve ella a casa, li dono una abraçada i un petó. El primer en 14 mesos…”


“La trobo un poc canviada. Està més grassa i més dona, em sento feliç. Anem a veure el seu pare, està trist, però si Déu vol ja passarà doncs no hi ha res que tregui més les penes que el temps”. “Aquí poso fi a aquest diari que en moltes ocasions em creia que no el podria acabar amb tanta sort i salut. Gràcies Déu meu, sóc l’home més afortunat de la terra, ja que no em falta el que volia. La meva Tresina i la vida”.


“FI. VIVA FRANCO.”

En Josep Maria Martí l’any 1971. (Arxiu família Martí-.Carnicer).

Ens conta la família, que durant la guerra, quan en Josep Maria Martí era a Bétera, es va
trobar una nena i li va donar uns vals per canviar-los per oli. La mare de la nena el va fer
anar a casa seva i li van donar acolliment durant la seva estada. Gràcies a aquells tiquets, la relació entre les famílies de Tàrrega i de Bétera encara dura avui en dia. En Josep Maria i na Tresina van ser padrins de boda d’aquella nena dels tiquets la Trini i del seu germà en Lluís, quan es van casar els dos el mateix dia. Ja són cinc generacions de les famílies Marti i Martínez, l’una catalana i l’altra valenciana, que mantenen una relació que va començar fa més de vuitanta anys durant la guerra.


Vull agrair la disposició i l’ajuda de la família Martí Carnicer, a l’hora de redactar aquesta
sèrie d’escrits sobre el dietari del seu pare en Josep Maria Martí. Un record molt especial per a na Fina Martí, que ens va deixar durant la publicació d’aquests escrit.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 de desembre de 2021.

Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. (6)

Febrer de 1939, en Josep Maria Martí és a Extremadura, i es troba reparant un motor
Junkers del XVIIè Cos d’Exèrcit. Es recorda de quan, un any enrere, “era a cal Toló arreglant motors dièsel”. L’enyorança se’l menja “M’he mirat les fotos, he llegit la última carta de la Tresina. Què farà ella?, será viva?, serà a Tàrrega?. I el seu pare resistirà totes aquestes desventures?. També penso amb el Miquel i la Dolors i els nens, que serà de tots?”.

Caricatura d’en Josep Mª Martí, feta pel popular dibuixant Romà Bonet “BON”
cap a l’any 1950. ((Arxiu familiar de J.M. Martí Carnicer).


Darrers dies de febrer: “Durant el viatge he creuat les províncies de Córdoba, Ciudad
Real i Cuenca, és a dir tota la Manxa, amb els seus molins de vent i camps de vinya i
safrà”. “Ara em trobo al carrer principal de Cuenca que en diuen “Carreteria”. Sembla
que de guerra no n’hi hagi. Les dones van ben vestides i plenes d’una coqueteria que
fa fàstic doncs no demostren estar apesarades de que passa als fronts d’Espanya.
També es veu un munt d’”enxufats” que van vestits de paisà amb més barra que les
dones”.


És l’1 de març. “Avui fa un any que vaig ser cridat a files”. “Sembla que la guerra toca
a la seva fi, entre la dimissió del President Azaña i el reconeixement de la bel.ligerància, fa la impressió de que no durarà gaire”. El dia 6 escriu: “He tingut d’anar a l’Estat Major. Es parla que ha dimitit el Govern, que hi han revoltes a Madrid i a Cartagena. Alguna cosa deu passar d’anormal”. En Josep Maria té raó, el 5 de març es va produir el cop d’estat de Casado contra el Govern comunista de Negrin. A partir d’aquest cop la República es va anar rendint al bàndol falangista del General Franco, que va ocupar Madrid i València sense trobar resistència. L’1 d’abril de 1939 Franco es proclama vencedor de la guerra.


El 8 de març escriu: “Els dies aquests son tan sagnants com el 19 de juliol. Ara a Espanya hi ha 3 bàndols: els feixistes, els republicans i els comunistes. Això és la Torre de Babel”. El 15 de març va cap a València: “Aquí ja llicencien quintes. És a dir, que això junt amb el que porten els diaris son auguris de la pau que tant desitjàvem”. L’endemà torna cap a l’interior: “La florida dels ametllers i la vinguda de les orenetes en un país fred com Cuenca em recorda Tàrrega”.

Portada de la Vanguardia del dia 1 d’abril de 1939.


El 19 de març, Sant Josept: “Talment com si fos per donar-me més alegries, avui el diari ha portat que hi ha negociacions de pau entre ambdós governs, és a dir que ja s’ha acabat la guerra”. I el 26 de març: “Aquest matí tocava una banda en un jardí que tenim al davant del garatge. Entre les peces ha tocat la Santa Espina. M’ha entristit molt el pensar en els temps que també era diumenge i tocaven sardanes al passeig de Tàrrega i amb la meva Tresina érem tan feliços”.


El 27 escriu: “Les primeres noves que he sabut son que les forces dels nacionalistes han començat una ofensiva i que les forces d’aquí no oposen cap classe de resistència. No cal dir l’alegria que tinc, doncs se que prompte els tindrem aquí. Ja n’hi ha molts que tornen a casa seva”. L’endemà: “Es diu que tenim els nacionals molt a prop i els esperem amb impaciència doncs sabem que això és el final d’aquesta guerra de mentides i malvestats”. El dia 29: “Ja espero que les forces de Franco siguin aquí per posar-me en camí de casa i ser jo qui tingui aquest goig tant de temps esperat. A les 3 de la tarda ja oneja la bandera espanyola al cim del castell. Ja m’he tret les insígnies del Cos de Tren d’aquell fatídic exèrcit roig al qual devem tanta sang i malvestat”.


El 31 de març: “A la tarda m’he presentat a l’Ajuntament de Bétera. Han demanat qui volia pujar al campanar ja que van cremar l’església i està tot molt perillós. Jo m’hi he
ofert. Ho he fet a gust, pensant en la Tresina i amb Déu el molt que m’han ajudat….
com també m’ha recordat el dia que trencaven les campanes de Tàrrega que el plany
que feien al donar-los els cops de mall em van posar trist”.

Primera pàgina de la publicació “Juventud” editata per la Falange targarina
durant la Festa Major de maig del 1939. (Arxiu de l’autor)

El 4 d’abril: “Han fet un pregó dient que tots els mobilitzats per l’exèrcit roig hem de presentar-nos demà a la Comandancia de la Playa”. “Anem a la Comandància per veure que ens manen. Ja veurem què en sortirà…. segurament un camp de concentració, de moment”.


En realitat el retorn a casa no serà fàcil. Per a tots els soldats republicans comença un
llarg via crucis.. Franco i el seu règim no perdonen. Al proper escrit ho acabem d’explicar.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 10 de desembre de 2021.