Fa vuitanta anys, tant a Tàrrega com a Catalunya, una llarga tradició política, cultural, social, cívica i humana era anorreada per la força bruta de les armes i del feixisme.
Una tradició ciutadana, republicana, laica, catalanista, esquerrana, obrerista, culta, compromesa i militant era aixafada i aniquilada amb la mort, la presó, l’exili i la prohibició de qualsevol manifestació diferent de la del règim. Molts ciutadans i entitats cíviques, que havien fet de la ciutat un indret millor on viure i on desenvolupar-se, en llibertat i civisme, sofriren la repressió i la barbàrie dels militars nacional-catolicistes.
Durant 40 anys, tota possibilitat de revifalla i de recuperació, de tot allò que s’havia bastit des de mitjans del segle XIX: corals, entitats, centres obrers, sindicats, associacions, lògies maçòniques, locals republicans, escoles laiques, partits polítics, etc…, era aixafada o destruïda. El treball i l’esperança, de les dones i dels hòmens que van lluitar durant dècades, per bastir una societat més igual, més culta i més lliure, se’n va anar en orris.
A la mort del dictador Franco, durant la dècada dels anys 1970, es va recuperar el record i la memòria de les institucions i dels principals protagonistes polítics, culturals i socials d’abast nacional. Però llavors encara, vam ser molt tímids els intents de recuperar la memòria dels qui havien estat els referents democràtics i de progrés d’abans de la dictadura en l’àmbit local. Un gran i imperdonable oblit segueix planant avui, sobre la necessària reivindicació i recuperació de totes i tots aquells, que ho van donar tot per nosaltres i pel nostre futur. Aquest és un oblit que clama al cel, i només des de l’àmbit local, i amb polítiques públiques locals, que incentivin l’estudi i la recerca, podrem intentar acomplir.
Què en sabem dels republicans targarins del segle XIX i XX, dels seus dirigents i dels seus líders? Què va passar amb l’alcalde Josep Devant després de marxar a l’exili? Que va succeir amb el mestre Lluís Plassa i Estruch, les seves germanes i el seu germà Paquito?. Fills d’una nissaga de mestres laics i republicans, que van educar amb sensibilitat i intel·ligència a varies generacions de targarines i targarins?. Què va passar amb la seva esposa Maria Castellà?. Són moltes les preguntes que avui encara no tenen resposta. Per dignitat ciutadana i per justícia històrica, cal indagar i recuperar la veritat de la gran tragèdia humana que van patir injustament una bona part dels nostres conciutadans.
Gràcies al treball, “Tàrrega 1939 -1961 – Aproximació a la Repressió, l’exili i la vida quotidiana”, editat per l’Ajuntament de Tàrrega el març del 2008, coneixem i sabem els noms i el periple de molts dels exiliats, represaliats i condemnats pel franquisme. Ell eren el moll de l’ós de la Tàrrega cultural, comercial i emprenedora. Sense ells i sense els seus precursors, el Parc de Sant Eloi, l’Ateneu, les corals, les entitats musicals o la premsa local no haguessin tingut l’empenta i la vitalitat de la qual ens en sentim orgullosos. També ha estat vital, per conèixer la Tàrrega d’abans de la guerra, la excel·lent investigació històrica i social del Doctor Joaquim Capdevila i Capdevila a “Tàrrega 1898 – 1923: societat, política i imaginari” publicat l’any 2008 per l’Abadia de Montserrat.
Des d’aquesta finestra de la Nova Tàrrega, iniciem avui una nova sèrie d’articles, on esbrinarem alguna cosa més sobre totes aquelles dones i hòmens, que van ser víctimes de l’odi i de la repressió, i que el feixisme va maldar i en molts casos va aconseguir, per esborrar-los de la nostra memòria col·lectiva.
Amb na Maria Castellà i amb en Lluís Plassa, començarem la nova sèrie d’articles de: “1939, la Tàrrega aniquilada”.
Jaume Ramon Solé.
Publicat a la “Nova Tàrrega” del 20 de desembre de 2019.
La tartraneta 