Arxius mensuals: Juny de 2020

1939, la Tàrrega aniquilada: Un oblit que clama al cel. (1)

Fa vuitanta anys, tant a Tàrrega com a Catalunya, una llarga tradició política, cultural, social, cívica i humana era anorreada per la força bruta de les armes i del feixisme.

Una tradició ciutadana, republicana, laica, catalanista, esquerrana, obrerista, culta, compromesa i militant era aixafada i aniquilada amb la mort, la presó, l’exili i la prohibició de qualsevol manifestació diferent de la del règim. Molts ciutadans i entitats cíviques, que havien fet de la ciutat un indret millor on viure i on desenvolupar-se, en llibertat i civisme, sofriren la repressió i la barbàrie dels militars nacional-catolicistes.

Segell republicà de l’Ajuntament de Tàrrega. 1938. (Arxiu Comarcal de l’Urgell).

Durant 40 anys, tota possibilitat de revifalla i de recuperació, de tot allò que s’havia bastit des de mitjans del segle XIX: corals, entitats, centres obrers, sindicats, associacions, lògies maçòniques, locals republicans, escoles laiques, partits polítics, etc…, era aixafada o destruïda. El treball i l’esperança, de les dones i dels hòmens que van lluitar durant dècades, per bastir una societat més igual, més culta i més lliure, se’n va anar en orris.

A la mort del dictador Franco, durant la dècada dels anys 1970, es va recuperar el record i la memòria de les institucions i dels principals protagonistes polítics, culturals i socials d’abast nacional. Però llavors encara, vam ser molt tímids els intents de recuperar la memòria dels qui havien estat els referents democràtics i de progrés d’abans de la dictadura en l’àmbit local. Un gran i imperdonable oblit segueix planant avui, sobre la necessària reivindicació i recuperació de totes i tots aquells, que ho van donar tot per nosaltres i pel nostre futur. Aquest és un oblit que clama al cel, i només des de l’àmbit local, i amb polítiques públiques locals, que incentivin l’estudi i la recerca, podrem intentar acomplir.

Què en sabem dels republicans targarins del segle XIX i XX, dels seus dirigents i dels seus líders? Què va passar amb l’alcalde Josep Devant després de marxar a l’exili? Que va succeir amb el mestre Lluís Plassa i Estruch, les seves germanes i el seu germà Paquito?. Fills d’una nissaga de mestres laics i republicans, que van educar amb sensibilitat i intel·ligència a varies generacions de targarines i targarins?. Què va passar amb la seva esposa Maria Castellà?. Són moltes les preguntes que avui encara no tenen resposta. Per dignitat ciutadana i per justícia històrica, cal indagar i recuperar la veritat de la gran tragèdia humana que van patir injustament una bona part dels nostres conciutadans.

Na Maria Castellà Calderó i en Lluís Gabriel Plassa i Estruch, educadors targarins víctimes del feixisme. 1930. (Família Castellà – Puigfel).

Gràcies al treball, “Tàrrega 1939 -1961 – Aproximació a la Repressió, l’exili i la vida quotidiana”, editat per l’Ajuntament de Tàrrega el març del 2008, coneixem i sabem els noms i el periple de molts dels exiliats, represaliats i condemnats pel franquisme. Ell eren el moll de l’ós de la Tàrrega cultural, comercial i emprenedora. Sense ells i sense els seus precursors, el Parc de Sant Eloi, l’Ateneu, les corals, les entitats musicals o la premsa local no haguessin tingut l’empenta i la vitalitat de la qual ens en sentim orgullosos. També ha estat vital, per conèixer la Tàrrega d’abans de la guerra, la excel·lent investigació històrica i social del Doctor Joaquim Capdevila i Capdevila a “Tàrrega 1898 – 1923: societat, política i imaginari” publicat l’any 2008 per l’Abadia de Montserrat.

Banner principal de la web : http://www.tarrega1939.cat/

Des d’aquesta finestra de la Nova Tàrrega, iniciem avui una nova sèrie d’articles, on esbrinarem alguna cosa més sobre totes aquelles dones i hòmens, que van ser víctimes de l’odi i de la repressió, i que el feixisme va maldar i en molts casos va aconseguir, per esborrar-los de la nostra memòria col·lectiva.

Segell de la “Falange Española tradicionalista y de las JONS” de Tàrrega del gener de 1940. (Arxiu privat).

Amb na Maria Castellà i amb en Lluís Plassa, començarem la nova sèrie d’articles de: “1939, la Tàrrega aniquilada”.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 20 de desembre de 2019.

Un targarí, fill de Bellpuig, assassinat a Mathausen: Miquel Pont i Llobera. (i 16)

La notícia del setmanari local, “Crònica targarina” del 9 setembre del 1936, relata amb èmfasi que: “Tàrrega, no solament contribueix a la victòria contra la xusma feixista en el seu treball a la reraguarda, sinó que també envia els seus fills a lluitar al front”. Entre els 14 targarins que s’incorporen a les columnes que marxen cap al front, hi trobem a Miquel Pont Llobera que només té divuit anys acabats de fer.

Foto 2 Miquel Pont
En Miquel Pont i Llobera, fotografia cedida per la família d’en Pepet Pont i Llobera.

En Miquel havia nascut a Bellpuig, però ell i tota la seva família ja feia temps que s’havien establert a Tàrrega. A casa seva eren pagesos i paletes, treballaven a la teuleria de Santa Clara, i el Miquel treballava de pintor. Eren quatre germans: en Pep, en Ramon, en Miquel i na Roser.

Pont Llobera
Full del cens de l’any 1936 de tota la família Pont Llobera. Els pares Mercè Llobera i Miquel Pont, i els cinc germans que vivien al primer pis Carrer de Sant Agustí número 12 de Tàrrega.

En Miquel era militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i quan marxà cap al front d’Aragó s’integrà a la columna Macià-Companys. Durant la guerra arribà ser tinent de transmissions i després de la ocupació feixista de Catalunya, ell i tota la seva família, marxaren cap a l’exili. Allí a França, a mitjans de 1939, es retroba amb ells a Aquitània. Poc temps després se’n va a treballar amb l’exèrcit francès, en la construcció de la línia Maginot. Amb la ocupació alemanya de França, és detingut el maig del 1940 i enviat al camp de presoners de guerra de Moosburg an der Isar a Baviera.

Foto 1 Miquel Pont Llobera
Crònica targarina del 9 de setembre de 1936 on consta que en Miquel Pont marxa al front com a milicià.

Per aquelles dates, el cunyat filo feixista de Franco, en Serrano Suñer, seguint les instruccions del règim franquista, no reconeix com a ciutadans espanyols els presoners republicans capturats pels nazis, i dona via lliure, per tal que la Gestapo de Hitler els extermini als anomenats camps de la mort.

En Miquel Pont i Llobera té la desgràcia de ser dels primers catalans, a ser deportats al camp d’extermini de Mauthausen. Ell es troba entre els components del primer comboi de republicans que fa cap al camp. Hi entra el dia 6 d’agost de 1940, i rep el número de matrícula 3.239. En Miquel s’està allí fins el dia 24 de gener de 1941, en que és traslladat al camp de Gusen. Allí, poc a poc, va sent víctima de la crueltat d’un mecanisme pensat, exclusivament, per assassinar a tots aquells que hi arriben. El dia 25 de març de 1941 és exterminat a la cambra de gas del camp (1). Tenia 23 anys. Feia 5 anys que havia sortit de Tàrrega per lluitar contra el feixisme i va morir a les seves mans en terres de l’Àustria annexionada al Tercer Reich de Hitler.

Foto 3 Miquel Pont Llobera
Homenatge a Miquel Pont Llobera , a la “Sala dels Noms” de Mauthausen, on hi consta la relació de tots els noms dels presos deportats i assassinats pel règim Nazi a Mauthausen.

Dos mil catalans van ser assassinats a Mauthausen. Nou targarins hi van fer cap, cinc d’ells van ser assassinats.

Que l’oblit mai els esborri de la nostra memòria.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 6 de desembre de 2019

Del Talladell a Mauthausen. Modest Farré i Farré, la víctima que sobrevisqué al camp d’extermini nazi de Mauthausen. (15)

En Modest Farré i Farré, fill del Ton i de la Vicenta, era el tercer dels cinc germans de Cal Sabater del Talladell: la Roseta, la Teresa, ell mateix, la Concepció i el Rossend. Nascut el 22 d’octubre de 1913 en una família pagesa i de tradició republicana, de ben jove s’implica en la vida social del poble i en la Societat Coral “L’Aurora” del Talladell, inspirada en els obreristes Cors de Clavé. A la fotografia de la coral de l’any 1934, el podem veure dret al costat de l’estendard de la Coral.

Societat Coral “L’Aurora” del Talladell. 1934. En Modest Farré és la persona que es troba a la dreta davant l’estendard a la filera superior.

Al començament de la guerra, s’integra en el Comité local del Talladell i, poc temps després, en les milícies comunistes que marxen cap al front. Durant la guerra entra al cos de la Guàrdia d’Assalt i és ascendit a tinent.

Al febrer de 1939 marxa cap a l’exili i es converteix en un més dels 440.000 refugiats a França. S’integra en els batallons de treballadors de la línia Maginot i, quan és detingut pels alemanys, ingressa al camp de presoners XII-C de Wiebelsheim. En aquest camp posa en pràctica l’estratègia de fer-se passar per ciutadà francès i es fa dir Modeste Ferrer Ferrer. D’aquesta manera, aconsegueix retardar el seu ingrés al camp d’extermini nazi, on eren internats tots els exiliats republicans de l’Estat espanyol. No l’envien a Mauthausen, fins el 14 de maig de 1941, gairebé un any més tard que els altres companys republicans de captiveri.

En Modest Farré i Farré a França principis dels anys 1950.

L’estada a l’Stalag de Renània-Palatinat, li permet aprendre i entendre l’alemany, la qual cosa, quan finalment és internat a Mauthausen, li és útil per sobreviure. El seu físic i el relat d’afirmar que és ciutadà francès, li permet evitar ser sotmès als treballs més inhumans i superar algunes de les tortures i dels càstigs habituals als camps d’extermini.

Modest Farré Farré als anys 1950.

Un cop alliberat el camp l’any 1945, creu que necessita marxar cap a un país amb un clima més càlid, per així poder recuperar-se de la greu malaltia pulmonar que l’internament a Mauthausen li ha provocat.

En Modest Ferré i Ferré dalt d’una palmera datil.lera a la explotació agrícola on treballava al nord d’Àfrica, després de sortir del camp de concentració.

Primer s’enrola a la Legió Estrangera i fa cap a Argelia. Un cop allí, treballa en una explotació agrícola datil.lera, fins quan el 1950, amb l’empitjorament de la malaltia,  torna a França i ingressa al sanatori de Monbran de Lot-et-Garonne. De l’estada al Sanatori en surt amb una invalidesa total, però allí coneix a la qui serà la seva futura esposa na Genoveva, que hi treballa d’infermera. Amb s’hi casa l’any 1955. L’any 1957 neix la seva filla Claudette.

Modest Ferré i Farré amb la seva esposa Genoveva el dia de la seva boda l’any 1955.

En Modest Ferrer Ferrer viu la resta de la seva vida en terres de la Catalunya Nord. Viu entre Osseja i Palau de Cerdanya, a tocar de la frontera, i temporalment fixa la seva residència a Bompàs a tocar de Perpinyà. Sempre mantindrà una excel·lent relació amb els seus parents del Talladell, germanes, germà, nebodes i nebots.

El dia 13 de maig de l’any 2007, als 93 anys de vida i 66 anys després d’haver entrat al camp de Mauthausen, mor a casa seva.

Jaume Ramon Solé.

El meu agraïment a Montserrat i Rossend Lloreta Farré i a na Margarida Pané per tota la informació facilitada.

Publicat a la Nova Tàrrega del Novembre del 2019

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Josep Foguet i Doll. (14)

En sortir de la presó l’any 1942, el Josep i la Montserrat es casaren aviat. Ell es va recuperar sota direcció mèdica, molt a poc a poc. L’estómac no tolerava cap menjar abundós. Ja abans, mentre es trobava a la presó, els companys , al veure´l tan prim i desnodrit, van preparar-li un menjar especial abundós amb tot allò que van poder aconseguir. El resultat per en Josep va ser de tres dies de vòmits i diarrees. El seu cos, que ja s’havia acostumat al dejuni quasi total, no va tolerar aquell excés tan generós.

Josep Foguet i Montserrat Dalmau l’any 1944

Però els problemes per al Josep no s’acaben aquí. Un cop recuperat físicament, i refeta la seva vida, les denúncies dels feixistes de Tàrrega i de Granollers, contra la seva persona van continuar. Sembla que li volguessin fer pagar la notorietat i la fidelitat republicana i d’esquerres dels membres de la seva família, llavors a l’exili.

Ell mai va voler fer costat als feixistes que l’havien empresonat. En una ocasió, quan ja havia establert i consolidat la seva societat d’anàlisi d’empreses i d’assessoria comptable, i disposava d’una bona cartera de clients, algú, va denunciar als clients el seu passat contrari al règim. D’un dia per l’altre, es va quedar pràcticament sense clientela.

Josep Foguet i Doll

Al cap d’uns anys va aconseguir el passaport per anar a veure la seva família a França. En principi cap problema, però… de matinada van trucar a la porta de casa seva. Era el dia del viatge, -tenia el taxi emparaulat i tot a punt-  Uns cops a la porta els despertaren. Era la guàrdia civil. Anaven a retirar-li el passaport. Tota la il·lusió se’n va anar en orris.

Article “El rellotge” d’en Josep Foguet i Doll a la publicació “Ressó” de la “Unió d’Estudiants Targarins”. Octubre 1935.

L’esposa, va fer algunes consultes amb la dreta local. Se’n lamentaren i es van posar a disposició pel que fes falta, doncs “no comprenien què havia passat”. La Montserrat però, amb l’aire valent que la caracteritzava, va anar a veure el governador civil i li va explicar el cas, aquest, sense dir res, li va posar al davant la denúncia de la dreta local granollerina, signada per la munió “d’amics dels que no comprenien què havia passat”.  Alertaven, que el tal Josep Foguet anava a un congrés comunista a París. No cal dir que era del tot fals. La mateixa guàrdia civil li va tornar l’endemà el passaport, i amb l’esposa i el fill anaren a retrobar-se amb la família exiliada, desconnectats des de feia tants anys.

Anunci de la “Nueva Tárrega” del dia 8 de setembre del 1951, anunciant la novetat editorail del llibre del Josep Foguet i Doll, “Tàrrega, poemes de la meva terra”.

Malgrat l’odi i la maldat soferts, el seu cor de poeta mai va defallir. L’any 1951, publica, en una impremta de Granollers el llibre “Tàrrega, poemes de la terra meva”, que es presenta a Tàrrega el dia de la festa major de setembre de 1951. Els poemes son dedicats al seu germà Ton assassinat pel feixisme a Mauthausen , a Josep Pané, a Felip Lorda, a Norbert Orobitg, a Lluís Puigfel i a Ramon Ferrer. El llibre és una declaració d’amor a la seva Tàrrega, com transmet aquest fragment del poema “Mercat”:

“Jo diria

al qui passa,

que el mercat

és el millor,

que la vila

és la més bella,

que la gent és

d’altre ésser

i voldria

emportar-me’l

per la plaça

i el carrer”

Portada del llibre “Tàrrega, poemes de la meva terra” publicat a Granollers l’any 1951.

El nostre record per en Josep Foguet i Doll, per l’exemple i la generositat. Aquesta és la història d’un targarí que fou víctima de la posguerra i de la repressió.

Agraeixo l’ajut i la disposició dels fills del Josep, n’Ignasi Foguet Dalmau i de la seva germana per la informació facilitada, i que han fet possible aquests articles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 15 de Novembre de 2019