Category Archives: Història

La Tàrrega de fa cent anys (6). L’Ateneu de Tàrrega durant la guerra.

 

Foto1 PSUC12091936.jpg

Una setmana després de la sublevació feixista del 18 de juliol del 1936, el diumenge dia 25, el Comitè de les  Milícies antifeixistes de Tàrrega, procedí a la confiscació de tots els edificis religiosos, d’alguns edificis i propietats particulars, així com de la societat de l’Aliança, i de l’Ateneu de Tàrrega, destinant-se tots els seus equipaments i instal·lacions, per a oficines d’Unió Republicana/Esquerra Republicana de Catalunya i oficines del Comitè Central de les Milícies.

Foto 2. FAI101011936.jpg

En conseqüència, l’activitat de l’entitat de l’Ateneu va quedar completament estroncada. Amb tot, el gran saló de cinema/teatre va mantenir una intensa activitat durant tota la guerra. Les sessions de cinema i de teatre es van mantenir, i la sala fou escenari de grans esdeveniment de tipus polític i cultural que, curiosament van compartir indistintament totes les formacions polítiques locals fidels al govern de la república, fins i tot, organitzant actes conjunts com els diversos homenatges a la U.R.S.S..

 

A principis de setembre, tant el POUM com el PSUC hi realitzen els seus mítings, i ambdues organitzacions ho anuncien com a  Saló-Teatre Ateneu. A l’octubre, la FAI ja ho anuncia com a Local d’Unió Republicana amb l’Ateneu en parèntesi, igual que el POUM en el seu míting del febrer del 1937 amb la presència d’Andreu Nin.

Foto 3. POUM6021937.jpg

 

A partir del maig del 1937, desapareix el nom d’Ateneu del Saló-Teatre, i arreu ja s’esmenta el d’Unió Republicana. El nom de l’Ateneu, ja no apareix, en el primer gran esdeveniment cultural durant la guerra: el concert de la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel Mestre Joan Lamote de Grignon, el 27 de maig del 1937. En aquest concert s’indica que durant l’execució del programa, s’interpretaran “L’Himne de Riego”, “La Internacional”, “Los hijos del Pueblo” i “Els Segadors”.

Un altre esdeveniment Artístic-Musical de gran ressò fou el concert que la  Banda de la 30a. Divisió de l’Exèrcit Popular i l’actuació dels rapsodes de les Sagetes Roges d’ERC.

Foto 4 .ERC18091937.jpg

Tanmateix, aquell estiu del 1937, les aigües ja no baixen tan remogudes: Unió Republicana – Casal d’Esquerra Republicana de Catalunya de Tàrrega, demana a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya, que els hi sigui “legalitzada l’ocupació temporal i en tot cas l’incautació” de l’Ateneu. Aquest document i el seu contingut el comentarem en el proper article.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 26 d’agost del 2016.

Advertisements

La “Teuleria Antigua”. Fundada en lo any 1789.

Els pesos i les mesures de productes bàsics com el gra, el vi, i l’oli, que s’utilitzaven antigament en les transaccions quotidianes, serien avui inintel·ligibles per a la majoria de tots nosaltres. Per complicar encara més les coses, sabem que aquests pesos variaven d’un lloc a l’altre, en funció de la conversió local a quilograms o a litres, d’acord amb les mesures que històricament hi haguessin hagut a cada lloc.

foto-1

Imprès de facturació, relacionant feines i subministres de la Teuleria Antiga. (L’us del català en les relacions comercials de finals del segle XIX estava més extensa del que hom pensa).

 

A tall d’exemple, a la Vila de Tàrrega, una carga de vi equivalia a 102,431 litres, un càntir a 12,804 litres i un quarter a 8,534 litres. En canvi a Montblanc, una carga de vi equivalia a 154,358 litres, el mateix succeïa amb les quarteres, els quartans, els càntirs i les roves.

Una família targarina em va facilitar, uns documents de la “Teuleria Antigua” que van dels anys 1896 al 1910, ja que en Ramon Aymerich, el titular de la teuleria, era l’avi matern de la meva mare Dolors, i dels seus germans Carme i Josep Solé Alsina de “Cal Teto”. En aquests documents de venda, podem comprovar l’ús que a principis del segle XX es feia de les mesures antigues: La facturació de “ 2 cuarteres de blat de llaó per sembrar al canal”, “1/2 arrobe de cals”, “9 cuarteres de guix”, “48 carniseries i una tersa, pes del tosino”, o “8 cortans de piñol”… etc.

Si ens centrem en la facturació dels productes fabricats a Cal Teto, veiem que en aquella època la teuleria feia la funció de subministre de material per la construcció. Tenim productes com els “cuadrats”, les “tobes”, els “cairons”, els “pisons”, els “canons de cos”, els “canons estaca”, o els “canons de bras petit”, paraules i elements desapareguts per sempre del nostre vocabulari. També hi trobem altres paraules més entendores actualment, com les “teules”, els “maons”, les “raijoles i raijoletes”, els “ambuts”, l’“aurinador bermell”, o l’”aseadora blanca”.

teuleris1

Una altra factura de data posterior d’inicis del Segle XX.

Els preus es comptabilitzaven en pessetes, rals i cèntims, essent una pesseta l’equivalent de quatre rals i un ral 25 cèntims.

La persona destinatària del material és Donya Maria Casanelles, Viuda de Bonjoch, i és tracta del material emprat en la construcció de la casa que actualment es troba a la cantonada sud dels carrers de Santa Maria i de Santa Anna.

Com podem veure en la reproducció de la capçalera del document, la “Teuleria Antigua”, “Fundada en lo any 1798”, “Ramon Aymerich”, “Subsesor de Casanelles”, i situada a l’”Arrabal del Carme nº 22”, utilitzava un català força correcte, tant en els seus impresos com en l’escriptura, fruit d’una tradició, que a finals del segle XIX, es mantenia des de ja feia més de cent anys. Les diferents instal·lacions de la teuleria de Cal Teto ocupava diferents espais del raval del Carme.

Acompanyo aquest escrit, amb una reproducció de la marca de la “Teuleria Antiga”, extreta del motlle de terrissa amb que es marcaven algunes de les peces a cada partida que es fabricava. Es tracta de l’escut de la Vila de Tàrrega i que es guarda a Cal Teto.

foto-2

Escut de Tàrrega que utilitzava la “Teuleria Antiga” per marcar les partides de lesteules que fabricava.

 

Probablement, en alguna teulada targarina encara hi descansa alguna teula amb la marca de l’escut de Tàrrega, si algú en té notícia s’agrairia molt poder-la documentar.

Jaume Ramon Solé.

Per a més informació sobre pesos i mesures aneu aquí: Pesos i Mesures antigues

Publicat a la “Nova Tàrrega” del 29 d’abril del 2016.

Als plans de Conill, salvem la “Limonium catalaunicum”

20160930191648_01

Hi ha un indret proper, nostre, màgic i oblidat, on la vida i la natura fan el seu senzill camí de cada dia.

És un lloc amagat de les multituds i de la presència humana. Alguns pocs i comptats dies de l’any l’home i les màquines hi apareixen per sembrar i per segar. La resta de temps, el paradís es retroba amb ell mateix, com ho ha fet des de sempre, des de fa desenes de milers d’anys.

La singularitat d’aquest lloc rau en el fet, que les seves característiques geogràfiques han permès la salvaguarda i el manteniment de determinats hàbitats naturals amenaçats de desaparició.

Els Plans de Conill a més de formar part d’un Espai Natural Protegit, és un indret excepcional per ser un dels últims relictes de llacunes endorreiques a Catalunya. El torrent de Sant Gili és una curta i petita xarxa hidrogràfica que no troba una sortida, i per això les aigües superficials desguassen als sectors més deprimits i constitueixen llacunes i aiguamolls salabrosos, en un indret conegut com els “Salats de Conill”. Aquest fet fa que hi siguin presents espècies vegetals com la “Limonium catalaunicum” o la “Ferula loscosii”, declarades, respectivament, en perill d’extinció i vulnerable en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Es diu de Catalunya i dels catalans, que som un país civilitzat, que estima la seva gent, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, les seves tradicions, la seva natura….. Però en el cas de la planta de tractament de residus dels Plans de Conill situada al terme municipal d’Ossó de Sió, a pocs centenars de metres del terme municipal de Tàrrega, i a 1’1 km del poble de Conill , la realitat ens confirma que la nostra administració està fent les coses des de la més completa inconsciència i des de la més inconsistent de les incongruències.

Una de les poques i comptades plantes vegetals que porten el nom del nostre país la “Limonium catalaunicum”, es troba en perill d’extinció a casa nostra amb només 245 exemplars comptabilitzats als Plans de Sió. Els altres dos únics indrets on es troba espècie vegetal son a l’Aragó. Fou el botànic italia Sandro Alessandro Pignatti qui l’any 1962 va descriure i classificà la “Limonium catalaunicum”


No em puc imaginar cap país del món, en que un Diari Oficial del 4 de febrer del 2016, (segle XXI), publiqui l’autorització per a una planta de compostatge de dejeccions animals de boví, gallinassa i purins porcins, en l’indret més vulnerable per a la la conservació d’aquests pocs exemplars d’aquesta espècie vegetal. I que a més a més, la mateixa declaració d’impacte ambiental gosi dir que la planta de compostatge s’ubicarà en un espai natural de la plana agrícola inclòs a la Xarxa Natura 2000 i que ” variarà la qualitat de l’hàbitat de les espècies de l’avifauna estèpica presents en aquest àmbit” i que a més reconeix que “l’impacte que ocasionarà la instal·lació d’aquesta activitat de compostatge de dejeccions ramaderes sobre el medi natural i el paisatge es moderat”. Una declaració d’impacte ambiental que a més obvia el fet que la implantació de la planta de compostatge enmig d’una xarxa hidrogràfica sense sortida provocarà, que l’escorrentia superficial de les aigües pluvials contamini i elimini tota espècie vegetal existent en els punts més vulnerables de la llacuna natural.

Els nostres representants polítics no poden permetre, ni un instant més, que la nostra administració giri l’esquena al nostre patrimoni més valuós i sigui tan poc sensible als valors naturals i ecològics del país o del municipi al qual ha de servir. Sempre es pot actuar en benefici del bé comú, si la voluntat política i ciutadana hi son presents.

Serem capaços d’admetre sense avergonyir-nos, que la Generalitat de Catalunya ha condemnat a la mort i a la extinció a Catalunya, d’un dels pocs vegetals que porta el nom de Catalunya ?. Quin ridícul més espantòs !!!

Biòlegs i botànics recomanen protegir al màxim la “Limonium catalaunicum”, amb mesures de germinació de les llavors en blancs de germoplasma, restaurar l’hàbitat de les llacunes, replantar nous exemplars per crear noves reserves i fer-ne un seguiment poblacional freqüent.

Potser ja no som a temps de preservar i protegir els Plans de Conill, un dels hàbitats més singulars de les nostres contrades. Però si que som a temps d’evitar-ne el seu assassinat amb premeditació i traïdoria.

Jaume Ramon Solé.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-planta-de-compostatge-dosso-de-sio-rep-el-vistiplau-definitiu-del-govern-i-els-opositors-miren-cap-a-brussel%C2%B7les/

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/985_tcm7-149587.pdf

http://ichn.iec.cat/WebSortides/Plans_SIO/CONILL_pagines/Conill_presentacio.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Limonium_catalaunicum

Els tres caps del campanar de Tàrrega

L’artista, o grup d’artistes que identifiquem com a Mestre d’Anglesola, va ser una de les principals personalitats artístiques del gòtic català de la primera meitat del segle XIV. El nom de Mestre d’Anglesola, es deu al fet de ser l’artífex del meravellós retaule gòtic de l’església d’Anglesola, que actualment es troba al “Museum of Fine Arts, Boston”. Probablement procedia del sud d’Occitània, ja que el seu estil artístic s’identifica amb els treballs que pels volts de l’any 1300 es realitzaven a la zona de Sant Bertran de Comenge. (1)

retaule-danglesola

Mestre d’Anglesola. Retaule de l’església d’Anglesola. Museum of Fine Arts, Boston.

Durant la primera meitat del segle XIV, el Mestre d’Anglesola treballa a Santes Creus, Poblet, Anglesola i sobretot a Tàrrega, on va construir de la monumental portalada de l’antiga església de Santa Maria.

Sabem que aquesta portalada, similar a les que es van construir a València, Morella, Osca i Tarragona, estava situada al sud de l’antiga església de Santa Maria mirant cap a la Plaça Major. També sabem que després del col·lapse del campanar de Tàrrega l’any 1672, l’any 1709 va ser desmuntada, i que part dels apòstols van ser ubicats al coronament de la nova església i altres van ser traslladats a altres capelles i esglésies de Tàrrega. De la Mare de Déu i el Jesús que la presidien se’n va perdre el rastre. Altres elements del conjunt escultòric de la portalada van ser aprofitats en la construcció del campanar i de l’església.

foto3campanar

Cap de personatge situat al mur sud del campanar

L’historiador de l’art en Alberto Velasco González, en el seu treball publicat pel Museu Comarcal l’any 2014 a “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV” Enllaç Alberto Velasco (2), ha identificat dos dels tres caps que es troben al mur est i nord del campanar com a provinents de l’antiga portalada gòtica , i per tant obra del gran i venerat Mestre d’Anglesola. Al mur sud s’hi troba un tercer cap d’un estil diferent.

 

No cal dir que en el seu emplaçament actual, aquestes tres peces escultòriques pateixen una degradació física important i irreversible. Els tècnics i especialistes demanen de fa temps que cal retirar-les, per restaura-les i dignificar-les de dins la magnifica exposició permanent del nostre Museu Comarcal, “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348”. Es tracta d’una actuació necessària, fàcilment executable i econòmicament assumible.

foto2campanar

Mestre d’Anglesola. Cap situat al mur nord del campanar

Esperem que, un mos de la nostra desapareguda portalada del Mestre d’Anglesola, torni a reviure i a ser admirada de nou per tots els targarins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 4 de març del 2016

  1. “Els apòstols de la desapareguda portalada gòtica de Santa Maria de Tàrrega). Alberto Velasco González- URTX núm 23. 2009.
  2. “El conjunt monumental de Santa Maria de Tàrrega al Segle XIV”. Alberto Velasco González. “Tragèdia al Call. Tàrrega 1348, Tàrrega”, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega. 2014.

Un homenot de la Segarra: En Jaume Ferran i Camps.

El dia 6 de febrer del 2016 ens va deixar l’amic Jaume Ferran.

Va morir a Smyrna a l’Estat de Geòrgia, lluny de la seva Cervera natal, i més al sud d’on havia estat professor de literatura espanyola a la Universitat de Syracuse a l’Estat de Nova York.

En Jaume Ferran, va mantenir una intensa relació amb Tàrrega per motius familiars. A les seves “Memòries de Ponent” (Edicions 62, Barcelona 2001), ens explica els records viscuts amb el seu primer cotxe que anomenava la Bala Roja, i com agafava el camí de Tàrrega per anar a casa del seu tiet, en Josep Maria Llort, per berenar amb la germana del seu pare la tieta Antonieta, o per anar a ballar a La Granja, o per anar a jugar a tennis a l’Ateneu, o per anar a passejar pel Pati, on un dia, va conèixer l’Alfonso Costafreda.

9788429764772

Amb l’Alfonso Costafreda van ser amics d’estudis, de descoberta i de festa. Primer a Barcelona i després a Madrid. Junts van descobrir i fer amistat amb bona part de l’entorn literari de les llengues catalana i castellana: Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jose Agustín Goytisolo, Carles Barral, Manuel Sacristan, Joan Ferraté, Llorenç Gomis, Jorge Folch, Enrique Badosa, Vicente Alexiandre, Carlos Bousoño, Alberto Oliart. Joan Reventós. Antoni Tàpies, son alguns dels artistes, escriptors o intel·lectuals amb qui van fer amistat.

L’any 1973 l’Alfons va anar a visitar en Jaume Ferran i a la seva esposa Carmen a Syracuse als Estats Units. En aquells moments escrivia els nous poemes del llibre premonitori “Suicidios y otras muertes”, que es faria realitat amb la seva mort l’abril del 1974 a Ginebra. En el moment que en Jaume Ferran va rebre el telegrama es va posar a escriure dos llibres: el “Libro de Alfonso” de poesia, i un assaig sobre l’obra de l’Alfonso, que l’any 1981 es publicaria a la col.lecció “Los poetas”, de la la Editorial Júcar.

En Jaume Ferran cada estiu deixava les terres nord-americanes i passava les vacances al seu casal familiar de Cervera. A Cal Ferran a tothora hi érem benvinguts, sovint hi trobàvem al seu cunyat cerverí com ell i gran prohom de la cultura de la Lleida ciutat, en Jaume Magre, o bé l’estudiós i crític literari en Xavier García. Quan l’any 1984 una colla de joves de Tàrrega, que publicàvem la revista mensual “L’Imprès”, vam decidir recuperar de l’oblit el llegat del poeta Alfonso Costafreda, el vam anar a veure per que ens ajudes en la organització d’unes jornades en homenatge al poeta targarí.

ferran

“Homenatge a Alfons Costafreda, en el Xè. Aniversari de la seva mort”. Claustre de l’Escola Pia, 25 d’agost del 1984. Conferència d’en Jaume Ferran “Ciutat i poesia a la generació del 50. Alfons Costafreda”. A la fotografia Felip Lorda, José Agustín Goytisolo, Carlos Barral, Jaume Ramon, Jaume Ferran i Francisco Carrasquer.

 

Un matí de dissabte de l’estiu del 1984, tota la colla de “l’Imprès”, amb en Jaume Ferran de guia, vàrem agafar el cotxe, i enfilarem la carretera de la platja cap a Calafell. No havia trucat ni avisat a ningú , però arreu on anàvem, rebien al Jaume Ferran amb crits d’alegria i amb els braços oberts. Arreu, el seu nom i la seva presència ens obria totes les portes. Així fou, com en un sol matí, vam conèixer i parlar amb en Carles Barral a Calafell, amb en Joan Reventós a casa seva a la platja de Sant Salvador del Vendrell, i amb en José Agustín Goytisolo a Barberà de la Conca.

L’homenatge a Alfonso Costafreda es va celebrar al claustre de l’Escola Pia i hi participaren a més d’en Jaume Ferran, en Carlos Barral, na Rosa Ferran, en José Agustín Goytisolo, Rafael Tomero, en Jaume Pont, en Pere Rovira, en Francisco Carrasquer, en Adolfo Garcia Ortega, en Felip Lorda, en Xavier Garcia i en l’acte de cloenda a la Granja van intervenir el Mestre Joan Tous i la poetessa na Josefina Vidal.

De llavors ençà, durant molts anys, cada estiu quan tornava dels EEUU , visitava amb constància als seus amics d’arreu. I ens animava a visitar-lo a cal Ferran de Cervera, on sovint hi fèiem petar la xerrada amb el seu cunyat en Jaume Magre.

En Jaume Ferran fou un gran estudiós de la nostra literatura. Poeta i escriptor, fou també un gran conversador, un home optimista, afable i senzill, ple de bonhomia i de vitalitat. Ara, des de la memòria i des del record de tots els qui el vam apreciar i estimar li diem “descansa en pau amic”.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 19 de febrer del 2016.

De quan fórem mallorquins.

Permeteu-me que, en aquests temps presents de procés polític envers un estat propi, divagui una mica sobre una anècdota històrica molt propera, intranscendent i poc coneguda .

Més d’un lector s’haurà posat les mans al cap, (amb tota la raó del món), al llegir el titular d’aquest escrit, però si que és cert que en el nostre actual terme municipal de Tàrrega, hi convisqueren durant una bona pila d’anys dos estats independents: El Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca, anomenat també de Mallorques.

Tot ve de la decisió del rei Jaume I, a l’hora de fer testament, quan va repartir els seus reialmes entre els seus fills Jaume i Pere. Jaume II fou nomenat rei de Mallorca, que comprenia els dominis de les Illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres possessions occitanes. Pere III el Gran, fou nomenat rei d’Aragó i Comte de Barcelona, que comprenia els dominis de Catalunya, València i Aragó.

744px-Comtats_catalans_s._VIII-XII.svg

Els comtats catalans des del segle VIII al segle XII

Els dos reialmes es van separar l’any 1276, amb totes les seves estructures d’estat incloses, i el Regne de Mallorca i amb ell el Comtat de la Cerdanya, s’independitzaren de Catalunya i del Regne d’Aragó.

El Comtat pirinenc de la Cerdanya, incloïa el Conflent, la Fenolleda, el Sabartès, el Ripollès i el Bergadà, amb la seva estranya llengua de la Marca de Berga que, arribava fins els termes d’Altet i de l’Ofegat en els seus límits septentrionals.

cerdanya_comtat

El comtat de la Cerdanya amb la seva llarga i estreta llengua  del segle XI, que arribava fins el terme d’Altet.

L’origen d’aquesta llarga i estreta llengua, que baixa des de Berga fins a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, les Oluges, Altet i l’antic terme de l’Ofegat , i que te a un costat el Comtat d’Urgell i a l’altre el Comtat de Barcelona, es remunta al temps de la conquesta, quan els efectius i les forces dels poderosos comtes de la Cerdanya eren necessàries per al combat contra les possessions islàmiques de la “Madina Al-balagi” (Balaguer) i “Larida” (LLeida), a “al-Tharg al-ala” (Marca Superior). Per a la participació en la conquesta i el repoblament de les noves terres, els senyors del comtat necessitaven un espai físic per on transitar, sense abandonar la jurisdicció comtal.

Així doncs, per aquesta raó històrica, una part del nostre terme municipal actual fou mallorquina, i els seus habitants, mallorquins i vassalls del Regne de Mallorca.

L’any 1344 el rei Pere IV el Cerimoniós reannexionà el Regne de Mallorques a la unió d’estats de la “Corona d’Aragó”, cadascun amb la seva entitat jurídica i els seus drets propis, però que el monarca ja no podia dividir ni alienar mai més.

D’aquesta manera fou, com fórem mallorquins.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de geenr del 2016.

“Els Sobies de Tàrrega: Orgull, potència, lideratge i conflictivitat” Volum I i Volum II, del doctor Josep Maria Planes i Closa.

La recent publicació del Museu Comarcal i de l’Ajuntament de Tàrrega, dels dos primers volums sobre la recerca historiogràfica de la nissaga targarina de “Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència lideratge i conflictivitat. Volum I, i Volum II” de l’historiador Josep Maria Planes i Closa, és una magnífica i excel·lent notícia per a l’ampli i treballat patrimoni cultural i històric de Tàrrega i de les seves contrades.

IMG_0273

Cal Sobies era la primera casa amb porxos del carrer del Carme, (avui desapareguda). Dibuix de Lola Anglada any 1945.

És molt possible , que aquesta immensa i tan ben treballada obra, passi desapercebuda per a molts, i resti guardada en capses de cartró, en un quarto fosc del nostre Museu. Però no peco d’exagerat si dic que, després endinsar-me en les seves pàgines, hom pot xalar més que llegint qualsevol dels molts best-sellers de novel·la històrica que omplen els prestatges de les nostres llibreries.

Poder resseguir una mateixa nissaga familiar des de l’any 1663 fins al 1921, deu ser un fet insòlit. Si a més, aquesta família ha estat present amb un protagonisme destacat, en tots i cadascun dels esdeveniments històrics i polítics del país, ens trobem davant un fet excepcional. Però si a més tenim la fortuna de disposar de molta documentació sobre la família, i d’un magnífic investigador, doctor en Història i gran narrador com en Josep M. Planes i Closa, el resultat és el dels dos primers volums de la història dels Sobies de Tàrrega.

La història dels Sobies de Tàrrega arrenca despres de la guerra dels Segadors quan el doctor en Drets Miquel de Sobies de Barcelona, es casa amb la pubilla targarina Teresa Roig que tenia una bona casa al carrer de Cervera. Tant ell com el seu fill Teodor van ser prohoms del Consell General de la Vila, però l’hereu Teodor mor jove i els seus germans Miquel i Felip agafen un protagonisme destacat en la vida militar del país: participen voluntàriament en la defensa de l’atac francès a Barcelona l’any 1697 en que van ser designats capitans de la tropa de la vegueria de Tàrrega amb només 24 i 17 anys.

Sobies

Més tard, s’impliquen amb coratge i valentia en el bàndol austriacista durant tota la guerra de successió, amb el grau de coronels al costat dels seus amics, els germans Desvalls. El Coronel Miquel de Sobies, fou ferit en combat a la batalla de Calamocha i morí a principis del 1707 i quan pel setembre del 1707 les tropes borbòniques entren a Tàrrega cremen la casa dels Sobies, el molí d’oli i probablement la fàbrica d’aiguardent.

Per la seva militància austriacista en Felip de Sobies s’estableix a Conques després de la guerra, on es casa, i deixa a Tàrrega al seu nebot Felicià que pateix la venjança sistemàtica dels botiflers locals. En Felip mor el 1721 als 41 anys i la desgràcia sembla que vagi a posar punt i final a la nissaga targarina. però l’orgull pot més que el destí i el jove Felicià de Sobies s’espavila i malgrat la desfeta física, econòmica i política, els Sobies s’adapten al nou règim. Poc a poc van ampliant el seu patrimoni, amb una política molt ben dissenyada de casaments i d’inversions. Aconsegueixen ampliar patrimonis i rendes arreu de les comarques de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, el Segrià, la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, o la mateixa Barcelona. Esdevenen al llarg del segle XVIII una potència econòmica important i ………

No és la meva intenció explicar aquí tota la apassionant història del Sobies de Tàrrega, però la seva lectura també és recomanable per una altra qüestió: és impressionant tot allò que hom pot descobrir sobre la història del nostre país i de la nostra Feliç Vila seguint la història d’una família. És una delícia descobrir, de la mà d’en Josep Maria Planes, quin va ser el destí de molts targarins que es van haver d’exiliar després del 1714, pel seu compromís amb la causa catalana. I també impacta veure, com molts dels que es van quedar van haver de patir vexacions i injustícies de tota mena, mentre els qui van apostar pel nou règim, ascendien ràpid en l’escala social i econòmica.

També vull destacar l’elevat grau d’implicació, de precisió i de detall, que conté la narració, com si l’historiador mateix hagués fet córrer el temps enrere i hagués viscut colze a colze amb els protagonistes de la seva Història, es fa solidari de les seves desgràcies quotidianes, pateix amb les seves malalties, o respira alleugerit amb les bones noves.

Per tant us he de recomanar les vora mil pàgines dels dos volums del Sobies de Tàrrega. Sempre val la pena aprendre història i aprendre de la història. I sobretot, agrair a l’estimat Josep M. Planes el seu immens treball i la seva perseverança en descobrir i divulgar, des de fa més de trenta anys, la nostra petita i universal història local.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 8 de gener del 2016