Monthly Archives: July 2019

L’home que estimava

Ens ha deixat l’home que estimava. Des de l’ecosistema del riu Ondara fins a l’arbre de davant de casa seva. Quan el cabal del riu patia o les fulles del seu til.ler feien mal aspecte, no parava fins que tornaven a la normalitat.

Aquest era l’Antoni Canals que ens ha deixat. Els companys de trajecte i de projecte, ens hem quedat orfes, en la sempre inacabada tasca de treballar per una ciutat i un país millor, més just, més net, més cívic. més respectuós, més democràtic, més lliure , més viu, més tolerant, més acollidor, més ecològic, més sensible, més feliç….

En Ton era una persona ordenada, formal i seriosa. Una persona d’ideals i de principis: socialista, treballador, lluitador, compromès, actiu i solidari. De veritats a voltes alliberadores i sovint punyents. 

A ell li correspon l’honor i la valentia d’haver estat la llavor de l’antifranquisme i de les esquerres a Tàrrega. Ell fou un dels primers del cercle de la Convergència Socialista de Tàrrega l’any 1973. Fidel company de viatge, home de valors ètics i morals incorruptibles, sincer i directe, amant de la veritat crítica que sempre manifestava en els seus escrits públics i en les seves converses privades.

Fa poc ens contava com l’any 1968 en ple franquisme, juntament amb en Joan Ros, i els recentment traspassats n’Ignasi Camps i en Ramon Anglí, van organitzar a Tàrrega el centenari del naixement de Pompeu Fabra. Un centenari en part fallit perquè el permís governamental de la conferència del gramàtic Josep Miracle se’ls hi va entregar tard.

Cada mes, el Ton assistia a la reunió del Grup d’Ecologia i de Medi Ambient de Tàrrega al Centre d’Entitats. Ara fa un mes, ens va dur una carpeta amb la informació de les fonts de l’Ondara i de l’anàlisi del seu cabal, feta en diversos tram del riu el mes de juliol del 1970. Sabia que pocs dies abans el GEMA i el “Projecte Rius” havíem fet de nou la mateixa feina que s’havia fet 49 anys enrere.

En Ton estimava els seus com ningú. Estimava el país, la gent, la natura, el paisatge, la identitat; sentia passió per la justícia, per la gent treballadora, per les persones desvalgudes, per la integració i els drets dels migrants, per la memòria històrica, pels arbres dels camins, pels ocells. per les orenetes, sempre al costat dels dèbils i dels desafavorits.

El Ton Canals afable i conversador, idealista, socialista i solidari ens ha deixat. Tots aquells que d’una o d’altra manera hem quedat impregnats pel seu ideal, li donem les gràcies, amb el ferm compromís de continuar amb la seva tasca i com ell, mai no defallir.

Jaume Ramon Solé.

Els bombardejos de la Legió Còndor a Tàrrega. La ocupació i la retirada de gener del 1939. ( i 9)

El dia 14 de gener les tropes en retirada passen per Tàrrega durant tot el dia i fins ben entrada la nit. Es retiren en direcció cap a Guissona i cap a Cervera. També hi ha un gran moviment d’avions de reconeixement enemics i se senten algunes detonacions bastant fortes.

Des de primera hora del matí es bombardeja Tàrrega amb bombes de gran calibre que fan molt mal. Durant el matí, els artificiers de l’exèrcit republicà preparen les càrregues per dinamitar el pont de la carretera a Vilagrassa, el Raval del Carme i la carretera d’Agramunt que volen a mig matí, alhora s’incendien les cases de cal Pijuan al carrer del Carme, de cal Secanell a l’Av. Catalunya i de cal Perenya a la Plaça Major. Les famílies de molts ciutadans compromesos ja havien fugit uns dies abans en direcció cap a la frontera.

El Raval del Carme el dia 15 de gener de 1939, després de la voladura i retirada de l’exèrcit republicà. Alguns edificis també es trobaven fortament afectats pels bombardejos de l’aviació alemanya.

A dos quarts de dues, uns tocs de campanes avisen de l’arribada de l’exèrcit facciós i tota la població surt al carrer per rebre’ls. El capità falangista José Boixareu Rivera, al capdavant de les forces regulars d’avantguarda indígenes del “4º Tabor de Tiradores de Ifni”, és el primer en entrar a Tàrrega acompanyat de les tropes indígenes africanes vestides amb indumentària de guerra nord africana com la “kandora”, el turbant, la “xilaba”, el “tarbux” i el “salacot”.

“Cuartel general del Generalísimo. Parte oficial de guerra.

En el dia de hoy ha sido coronado el esfuerzo de nuestras armas con la liberación (….) del importante nudo de comunicaciones de Tàrrega. Las poblaciones han recibido a las fuerzas liberadoras con el más grande de los entusiasmos. El número de presos es elevadísimo, sin que haya sido posible su recuento por su cuantioso número… Salamanca 15 de enero de 1939. III Año Triunfal”.

El Raval del Carme de Tàrrega el 15 de gener de 1939, vist des del balcó de la boteria de Cal Farran.
El mateix Raval del Carme, l’any 1932. Visita a Tàrrega del President Macià.

Des de la retirada el fins llavors regidor de l’Ajuntament de Tàrrega en Norbert Orobitg escriu: 

“Estem retirant-nos cap a la frontera. Ells ja estan a punt d’entrar a Tàrrega. No podem fer-hi res. La cinquena columna rep eufòrica als “alliberadors” i la nostra gent fuig espantada, mirant de salvar la pell. La “Batalla de l’Ebre” ha estat el darrer capítol de la nostra lluita. Quan penso en el que ens ha passat, se’m fa un nus al cervell que no em deixa pensar serenament. Estic desesperat… desesperat… Ara sí que plora i saglota, perdut en el marasme de la seva desesperació impotent, impotent… (De la novel.la inèdita d’en Norbert Orobitg. El Brillante.Pag. 49”. (1)

Mentrestant més al nord, aquell 15 de gener, entre Artesa i Ponts, els nacionals pateixen moltes baixes i no poden avançar. Una resistència numantina a la Serra de Comiols, i a Oliola, manté entretingut i a ratlla el gruix de l’exèrcit franquista durant 14 dies. A Montmagastre 200 soldats republicans són morts i 400 més són fets presoners. En molts indrets els soldats republicans que s’havien rendit son afusellats. Trenta d’ells són assassinats a Vilanova de Meià. 

Vilagrassa el 14 de gener del 1939. “Une vue de Villagrassa après la prise de la Ville par les troupes franquistes” Par Belin. France Presse.

Entre Guissona i Torà, a Vicfred, el capità feixista que havia ocupat Tàrrega, mor en combat el dia 20 de gener quan una Brigada Mixta reforçada amb una Agrupació de Guàrdies d’Assalt defensa des de Palou les seves posicions. A prop Guissona, la 60ena. Divisió del XVIIIè. Cos d’Exèrcit, també participa en la contenció de l’avanç amb els coronels Gregorio Jover i Francisco Galán. Les tropes republicanes aguanten fins a quatre atacs de les tropes africanes fins que es retiren.

La prioritat de l’exèrcit republicà era la de protegir la retirada de milers de ciutadans, soldats, dones, homes i infants que marxaven cap a l’exili. Calia resistir i retardar com sigui l’avanç de les tropes feixistes. El 26 de gener les tropes franquistes que avançaven per la costa entren a Barcelona. A la Segarra i al prepirineu encara s’hi combat ferotgement.


Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939 on pregunta per l’estat de la ciutat: “diciéndome que esta simpática población de Tàrrega, casi no existe”.
Carta d’un comercial de Barcelona a l’alcalde de Tàrrega del 17 de febrer del 1939, on pregunta per l’estat de la ciutat. “Y las contadísimas casas que quedan en pie, están poco menos que deshabitadas”.

I fins aquí el darrer capítol d’aquesta sèrie. Seguirem parlant de la guerra i de la posguerra en propers escrits que ara es troben en procés de documentació.

Jaume Ramon Solé. Article publicat a la Nova Tàrrega del dia 22 de març de 2019.

(1).- “TÀRREGA 1939-61. APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ, L’EXILI I LA VIDA QUOTIDIANA” Per Núria Bonet Baqué, Amanda Cardona Alcaide i Gerard Corbella López. www.tarrega1939.cat. Museu Comarcal. Ajuntament de Tàrrega. Tàrrega març de 2008.