Monthly Archives: March 2018

L’escut del Talladell.

Fa pocs dies la EMD del Talladell, va iniciar un lloable procés participatiu per proposar la tria del seu escut normatiu. El passat 17 de març, els veïns del poble van rebutjar la proposta presentada, i s’està a l’espera d’unes noves propostes que incloguin els elements principals de l’antic segell que fins ara utilitzava el poble com a símbol.

Foto 1 Escuts proposats.jpg

Els escuts proposats i rebutjats pel procés participatiu. Tots els incorporen la clau de Sant Pere, en referència a l’església parroquial de Sant Pere del Talladell.

Quin és l’antic escut del Talladell?. Bàsicament aquest es composava del nom del Talladell, i de dos únics elements identificatius: el senyal reial, o escut de Catalunya i el senyal o creu de l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Foto 2 segell (1).jpeg

Antic segell del Talladell.

 

Del perquè d’aquest escut, crec que la història ens dona una resposta clara i senzilla:

L’any 1269 Saura de Ponts senyora del Talladell, ven el castell del Talladell a l’Ordre del Temple, “ab tots los habitants, térmens y drets”. (“La Fi dels Templers catalans”. Josep Maria Sans i Travé). Amb la dissolució de la Ordre del Templers, l’any 1312, les senyories i propietats dels Templers passen a l’ordre religiosa militar dels Hospitalers.

Foto 3 Escut Municipal 1879.jpg

Segell municipal de l’Ajuntament del Talladell del 1879. Recollit per Mossén Lluis Sarret i Ponts, Arxiver Municipal de Tàrrega.

 

L’any 1424 el rei Alfons el Magnànim mana als paers de Tàrrega que preguin possessió de les jurisdiccions de la Comanda de Granyena. (Granyena, Montornés, el Talladell i  el Mas de Bondia). Però com veurem posteriorment, només es fa efectiva al terme del Talladell.

L’any 1660 el gran prior de la ordre de Sant Joan de l’Hospital feu la visita a la Comanda de Granyena i anota: A diferència d’altres indrets a “lo Talladell la jurisdicció criminal pertanyia a la Vila de Tàrrega i la ordre hi tenia un castell enderrocat que “vuy serveix de corral”. (“Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya” Joaquim Miret y Sans. Barcelona 1910.)

L’any 1752, la comanda de lo “Spital de Sent Joan de Jherusalem”  de Granyena posseïa “los metexos membres de Montornés, Talladell y Mas de Bondia, ab tota jurisdicció en lo primer i darrer d’aquests llochs”. (Op. cit.  J.M. y Sans Pag. 167)

 

Foto 4 Escut 2005 .jpg

Versió actualitzada de l’escut del 1879, realitzada l’any 2005 per l’Ajuntament de Tàrrega.

En conseqüència l’escut tradicional del Talladell respon a l’antiga realitat jurisdiccional del poble i del terme. L’ordre de l’Hospital mitjançant la comanda de Granyena n’era el senyor, i un dels principals propietaris, (per això la creu de l’Ordre del L’Hospital de Sant Joan de Jerusalem) i la jurisdicció criminal de l’administració de justícia correspon a la Vila Reial de Tàrrega (per això les quatre barres reials).

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 7 d’abril del 2017.

Advertisements

Tendresa

“Tocats pel vent”. Cinc històries humanes de les Brigades internacionals i la Guerra Civil. Jordi Martí-Rueda. Pagès Editors. Desembre 2014.

“I pot haver-hi res més tendre que anar a combatre per la llibertat en un país estrany, arriscant la vida sense cap benefici material ?”.

Juan Miguel de Mora. “La libertad, Sancho…”

Internationalist_Star

Internationalist Star.

Acabo de llegir, gairebé d’una sola tirada, aquest magnífic retrat humà de la nostra guerra i dels seus combatents. Són les històries de cinc persones, que van decidir venir de lluny, a un país desconegut i en guerra, per ajudar al seu poble en el combat per la llibertat.

Foto1

Llibre “Tocats pel vent” . Cinc històries humanes de les Brigades internacionals i la Guerra Civil. Jordi Martí-Rueda. Pagès Editors. Desembre 2014.

Els prop de 40.000 dones i homes que van venir voluntaris a defensar la república, amb les Brigades Internacionals a la nostra guerra, ho van fer per alguna cosa més que per lluitar contra el feixisme i per la democràcia . L’autor i el llibre ens transmeten la sensació, de que la immensa majoria, ho van fer per donar resposta a un sentiment. Un sentiment íntim, que ja els havia fet comprometre als seus països d’origen,  amb la causa de la democràcia, i dels drets civils i socials. Homes i dones que patien la segregació racial, la manca d’oportunitats o la desigualtat social. Homes i dones, que veien com el feixisme amenaçava Europa i que l’any 1936 atacava amb foc i sang, i amb l’ajut de Hitler i Mussolini, el govern de la República Espanyola, escollit pel poble.

Per Albert Camus la Guerra Civil fou la “dernière grande cause” per la que va valer la pena lluitar. Però també ens diu: «C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que, parfois, le courage n’obtient pas de récompense. C’est là, sans aucun doute, ce qui explique pourquoi tant d’hommes à travers le monde considèrent le drame espagnol comme une tragédie personnelle.»

Foto2 (1)

Slaria Kea, Infermera voluntària americana a les Brigades Internacionals

Una tragèdia personal i col·lectiva que el llibre matisa, quan ens diu que, “malgrat el genocidi, la condició humana va perviure en els vençuts, en aquells que es van resistir a la derrota i mai no es van sentir derrotats. Com la diminuta flor que s’aixeca, d’una manera gairebé imperceptible, clandestina, sota l’espasa trencada del Guernica”. Un matís però, que el testimoni directe dels protagonistes a vegades contradiu, en un sentiment agredolç dignitat i de derrota.

Foto3

“Spanish Civil War Notebooks” d’Alvah Bessie.

Podem parlar d’amor, de tendresa i d’esperança, enmig d’una tragèdia que s’emportà mig milió de vides i una llarga repressió criminal sostinguda durant prop de 40 anys?.

Sobta llegir el testimoni, narrat en primera persona, dels cinc protagonistes, que malgrat el fred, la gana, la set, les puces, les ferides i els horrors de la guerra, sentien dins ells un fenomen nou i extraordinari, una plenitud que mai havien experimentat. Se sentien essers humans dignes, respectats pel que eren, que lluitaven pel seu ideal i que es trobaven en el lloc on calia ser en aquells moments.

D’entre les cinc històries exquisides i emotives , m’ha xocat retrobar la de l’escriptor Alvah Bessie , de qui ja n’havíem parlat a l’article: “Tàrrega i el patrimoni fotogràfic de la “15th. International Brigade Abraham Lincoln” a Londarí nº 15 de l’abril del 2014 i que es troba reproduït en aquest mateix blog:

https://latartraneta.wordpress.com

Foto 5

La vida d’Alvah Bessie abans , durant i després de la guerra civil és d’una intensitat absoluta. Al llibre “Tocats pel vent”, el relat de la seva experiència vital comença l’any 1950 des de la presó de Texarcana a l’estat de Texas on compleix condemna per haver-se negat a respondre i denunciar els seus companys davant el “Comitè d’Activitats Antiamericanes”.

L’any 1938, Alvah Bessie havia viscut i descrit en primera persona la ofensiva republicana de la batalla de l’Ebre, el sacrifici de molts joves voluntaris i la posterior desfeta davant les tropes franquistes davant Gandesa de la “XVena. Brigada Internacional”. Des de la cota 666 de la serra de Pàndols, descriu l’infern que aboca a una mort heroica i absurda, a centenars dels seus companys americans i britànics. Alvah Bessie, recull en el seu llibre “Spanish Civil War Notebooks”, la seva experiència i escriu amb amargor la retirada de les seves posicions, el 25 de setembre del 1938, a les darreries de la Batalla de l’Ebre: ” Una pàgina sense glòria marcarà el final de la gloriosa XVena. Brigada, una pàgina  de rendició, pànic i deserció…..”.

Gràcies al diari “Spanish Civil War Notebooks”, publicat després de la mort d’Alvah Bessie per la Editorial Universitària de Kentucky l’any 2000, sabem de la seva estada a Tàrrega del 20 de maig a l’1 de juny del 1938. Aquí es queixa de la fredor dels corrals de pedra seca, on han de dormir damunt la palla del terra, i també es queixa de la mala alimentació: “És evident que el país s’està sacrificant molt per abastir-nos amb armes, i que impera una greu situació en matèria d’aliments. Des de que estem aïllats del sud, el cafè ja no és dolent, sinó que ja no és ni cafè, és xicoira”.

Foto 4

“Spanish Civil War Notebooks” d’Alvah Bessie

Una altra emotiva història, és la experiència de Salaria Kea, única dona negra que va participar a la guerra civil, infermera de Harlem. O la odissea del dublinès Bob Doyle presoner franquista en un monestir de Burgos. O el jove mexicà Juan Miguel de Mora que encara es trobava Barcelona quan l’exercit feixista entrava per la Diagonal, i que amb quinze homes més van ajudar a milers de refugiats a travessar la frontera, aturant  durant unes hores precioses a l’exercit feixista a El Pertús.

Cada cop que hom s’endinsa en la historia de la nostra guerra, les sorpreses son moltes, fruit del desconeixement del que realment va succeir en aquella guerra. La nostra ignorància es immensa i aclaparadora, i l’oblit, una vergonya per a tots.

Foto 7

Ninxols 1035 i 1040 on van ser enterrats dos brigadistes internacionals
el maig de 1938 al cementiri de Tàrrega.

La gent nascuda poques dècades després de la guerra civil, sabem com de gran era el silenci i com de difícil n’era sentir-ne parlar. La guerra hi era, omnipresent , però ningú gosava dir res. Només quan s’escapava alguna anècdota, i sabies del refugis i dels bombardejos, de la sirena de Cal Trepat, les milícies, la FAI, la lleva del biberó, els coneguts morts o desapareguts, la guàrdia mora, la vida a les cabanes, el parent amagat a les golfes, els camps de concentració, i sobretot la por….. una por incrustada arreu i que encara sobreviu en el desconeixement de la nostra història més propera, que el llibre de Jordi Martí-Rueda ens ha d’ajudar a conèixer-la una mica millor…

Jaume Ramon Solé.

Publicat a Londarí del Març del 2015.