La crònica local sobre el darrer franquisme i la transició a les nostres comarques no deixa de ser pobra i poc recordada.
Probablement, el buit historiogràfic sobre aquest període, té molt a veure amb la minvada resistència al règim franquista que, a diferència de les àrees metropolitanes, aquí sempre fou testimonial. També cal recordar els suports socials i institucionals del règim anterior, i comprovar a les hemeroteques, el poder de convocatòria que tenien a l’abril del 1976, els nostàlgics del franquisme,
Acte franquista a Lleida, Abril del 1976.
El General Franco mor de malaltia, a l’hospital, el 20 de Novembre del 1975. En aquell moment tota la estructura d’un règim dictatorial, amb prop de 40 anys de història, es troba intacta, i és manté immòbil fins les primeres eleccions de la Reforma Política el juny del 1977. No és fins aquell moment, en que es pot donar per iniciada l’anomenada transició.
El fet més destacable de la pre-transició a Tàrrega van ser els fets de la Marxa de la Llibertat, esdevinguts els dies 3 i 4 de setembre de l’any 1976.
El mes de març del 1976 es convoca la Marxa de la Llibertat per l'”Amnístia, les Llibertats i l’Estatut”, sota el lema de l’Assemblea de Catalunya “Poble català, posa’t a caminar”. Poc després, el Ministerio de la Gobernación, dirigit per Manuel Fraga la va prohibir, i els organitzadors, van acordar desobeir la ordre.
Anagrama i logotip de la Marxa de la Llibertat. 1976.
A Tàrrega. a principis d’estiu del 1976, ciutadans, grups de joves, organitzacions i partits polítics, s’organitzen a l’entorn d’una comissió per organitzar la recepció de la Marxa de la Llibertat a la ciutat. A la Comissió hi participen un conjunt de persones vinculades a la oposició democràtica targarina com ara Convergència Socialista, Convergència Democràtica, i altres partits, grup de joves, moviment escolta i estudiants.
Aquesta Comissió es troba i fa les seves reunions a casa del Pep Vall Roca, al carrer dels Amics del país, 17. La casa del Pep Vall fa la funció de quarter general, on es centralitza tota l’activitat i es planifiquen les actuacions a fer. Allí ens hi trobem sovint, Ton Canals, Ramon Boldú, en Ramon Castellà, Jaume Serra, Ramon Vidal, Ricard Tàsies, Joan Amézaga, Eugeni Nadal i altres. Aquesta casa serà també la que allotjarà als membres de la Marxa de la Llibertat quan arribin a Tàrrega el dia 3 de setembre.
Es decideix preparar una octaveta que la redactem amb el Ramon Boldú a la Sala del Carme, i la imprimim a la màquina ciclostil del convent dels pares carmelites. Aquesta octaveta convocava a la ciutadana a l’acte d’arribada de la Marxa que serà el divendres dia 3 de setembre a les 8 del vespre. El Grup de Joves s’encarregarà de fer-ne una distribució massiva per la ciutat.
Octaveta convocant al ciutadans per rebre al Pati de Tàrrega, als membres de la Marxa de la Llibertat, el divendres dia 3 de setembre del 1976.
També es confecciona una pancarta/senyera que es despenjarà del campanar de l’Església Parroquial a l’arribada de la Marxa. La pancarta va enrotllada i lligada amb un fil, que s’ha de trencar i alliberar la pancarta, gràcies a una metxa que s’encendrà unes hores abans al situar la pancarta dalt del campanar. La pancarta es confecciona a casa del Jaume Serra.
Una representació dels organitzadors, amb en Ramon Castellà Roca, s’entrevista uns dies abans, amb l’Alcalde Sr. Josep Castellà Formiguera, per explicar-li la organització de la recepció de la Marxa de la Llibertat.
Mossèn Garriga em dona la clau de la porta del campanar i ens autoritza a penjar-hi la pancarta. A l’hora concertada, el migdia del dia 3, pugem al campanar amb tot el material, i la pancarta amb la metxa encesa ja està a punt.
Durant la tarda del dia 3, la Guàrdia Civil, comença a prendre posicions de vigilància i patrulla en diversos llocs de la ciutat, molts d’ells es concentren al Pati. Els guàrdies, amb els seus fusells i corretges, havien vingut de fora Tàrrega, molts d’ells són de Saragossa, Artesa de Segre i Agramunt. Això era, perquè si convenia una acció enèrgica, no se sentirien inhibits per efectuar-la, com podia passar amb els guàrdies civils residents a Tàrrega, que eren coneguts per la població.
Cap a quarts de vuit del vespre, el Pati era ple de gent i de guàrdies. Hi eren els organitzadors, els components de la marxa, la gent que voltava a aquelles hores pel Pati, i molts ciutadans que s’hi havien atansat encuriosits pel que podia passar.
La intenció de la concentració era llegir un manifest davant de tothom. A les vuit del vespre en punt, de tots els costats del pati, es va començar a picar de mans i a concentrar-se al mig de la plaça, i a cridar tímidament “Llibertat, Amnistia total”. Els membres de la Marxa de la Llibertat, van començar a repartir clavells vermells i a inflar globus. La Guàrdia Civil va començar a identificar a la gent i a demanar el DNI dels qui destacaven. Hi van haver discussions i persecucions, i en aquell moment, (el mecanisme d’acció retardada que havia de desplegar la senyera del campanar va funcionar), i es va desplegar una gran pancarta-senyera des de dalt del campanar, (i que la marinada es va encarregar de fer-la il·legible al girar-la a l’inrevés) .
A l’anar la gent a mirar la pancarta, es va fer córrer la veu de fer cap a la parròquia, on es faria la lectura del manifest. Un dels joves identificats, en Ramon Boldú va arrencar a córrer i va saltar la paret del pati amb dos o tres guàrdies al darrere empaitant-lo i vigilant no els caigués el tricorni, (no van aconseguir detenir-lo).
No va resultar ser gaire bona idea anar a la parròquia. Al cap de poc d’entrar-hi la gent, la Guàrdia Civil hi va fer cap i va controlar les sortides. Un tinent es va adreçar als organitzadors i fusell en mà, va dir que tothom sortís de l’esglèsia. Llavors va arribar el Rector Mossèn Josep Garriga que es va encarar al tinent de la Guàrdia Civil recriminant-li que allí dins no s’hi podia entrar armat i que fessin el favor de marxar de l’església. Es va acordar que els agents de la benemèrita, deixarien les armes fora, entrarien a l’esglèsia, no es detindria a ningú, i que un cop llegit el manifest, la gent aniria sortint en grups de cinc en cinc.
Tanmateix, no es va acomplir del tot la paraula, ja que algun dels presents, en Ramon Castellà, el membre de la Marxa en Eduard Naudó i en Jaume Serra van ser retinguts pels guàrdies civils durant força estona a la paret de la parròquia mentre un grup d’ultres els contemplaven des de la Plaça Lluís Millet. Al final van ser conduits cap al quarter però van ser alliberats al cap de poca estona. Al quarter, els detinguts van poder comprovar que la Guàrdia Civil disposava de fotografies i informació de les persones que organitzava la Marxa.
El Pati seguia ple de gent, que anava donant tombs, tal com era costum, i com una diversió més, que desorientava els Guàrdies Civils de fora que havien vingut a imposar l’ordre a Tàrrega. Es comentava el que havia passat a la Parròquia, i que no havien detingut a ningú. Tot semblava tranquil i l’ambient era festiu, però el més greu de la jornada encara havia de succeïr.
Ja de cara al vespre, tothom se’n va anar cap a casa. Després de sopar es van trobar a la terrassa de l’Ateneu alguns amics, organitzadors, i gent de la marxa per fer-la petar. Prop d’allí hi havia una altra taula amb gent de fora, entre els quals hi havia una persona de Tàrrega.
Quan ja marxaven de l’Ateneu, el membre de la Marxa, en Jordi Roses relata així el que va succeir:
“Eren les dues de la nit, que ens disposàvem a pujar al cotxe, després d’acomiadar-nos dels amics que encara restaven a l’Ateneu. De sobte, i sortint de la foscor, ens assalten vuit desconeguts, armats amb navalles i barres de ferro. En un instant ho comprenem tot i un calfred ens recorre tot el cos. Intentem entrar al cotxe. És la nostra única protecció. La porta de l’Eduard no s’obre. Mentre ell forceja un cop dur , fort, contundent, l’abat a terra. La sang comença a brollar mentre vacil·lant fa intents per aixecar-se i fugir del agressors”.
L’Eduard Naudó de Vic, el membre de la Marxa ferit, fuig dels agressors corrent raval amunt, i deambula pels defores de Tàrrega. Molts es posen a buscar-lo per la zona del Pla del Perelló. Per fi, cap a les quatre de la matinada, la policia municipal el localitza mig inconscient i tot brut de sang. Una dona tota espantada se’l va trobar, i s’el va endur a casa seva per curar-lo i tapar-li la ferida.
Eduard Naudó, un dels marxaires ferits per l’agressió feixista a Tàrrega.
Mentrestant un altre grup se n’havia anat a la casa del Pep Vall on s’hostatjaven els membres de la Marxa, per veure si l’Eduard se n’havia anat cap allà. A l’arribar van veure que de la casa en sortia fum. La casa del Josep Vall, havia estat assaltada violentament, i ruixada amb productes químics que provocaven la combustió dels materials. Van provocar força destrosses i els assaltants es van endur l’equip de música del Pep. Un equip de música que, curiosament va fer cap a casa de lapersona de Tàrrega que es trobava amb el grup feixista a l’Ateneu la nit de l’agressió.
Estat de com va quedar la casa del Pep Vall, on s’hostatjaven els membres de la Marxa de la LLibertat. (Nova Tàrrega 14 de Setembre del 1976)
L’endemà, el 4 de setembre, malgrat la por de la gent, quedem per trobar-nos al Pati, per expressar la repulsa pels actes violents, i exigir la detenció dels agressors ultra-dretans. L’Àngel Colom, que és co-president de Pax Christi , juntament amb l’Arcadi Oliveres, ha arribat a Tàrrega per fer costat a les víctimes dels actes violents. Unes setze persones ens trobem al Pati amb l’Àngel Colom i tot seguit ens envolten una dotzena de guàrdies civils, que a les ordres d’un caporal primera, crida:
– Cabo, ¡Deténgalos a todos!.
Dibuix de Joan Lluch, inspirat en les múltiples detencions dels menbres de la Marxa de la Llibertat.
De bell nou un espectacle inèdit a la nostra ciutat. Disset persones detingudes, caminen en filera índia, des del Pati cap a la caserna de la Guàrdia Civil, amb un escamot de guàrdies al davant i un altre al darrere. Arribats a la “Casa Cuartel”, l’Àngel Colom i en Ramon Boldú son interrogats, detinguts i traslladats a la presó de Lleida. La resta, són entre altres:
Antoni Canals Morera, Jordi Roses Castro, Jaume Serra Llena, Ramon Sala Butxaca, Antònia López Piqué, Ramon Vidal Bargués, Lluis Argiles Gómez, Miquel Castellà Roca, Nené Domingo, Jaume Ramon Solé… etc.
Després d’unes hores retinguts al pati de la caserna, i després de la intervenció de l’advocat Ricard Tàsies i de l’alcalde de Tàrrega en Josep Castellà, ens deixen marxar un a un. La Guàrdia Civil que ha practicat les detencions, tampoc és de Tàrrega, i sembla que entre els agents, els qui porten la veu cantant son dos agents secrets de paisà. En Ramon Boldú va estar tres dies detingut a la presó de Lleida, durant els quals va fer vaga de fam i va haver d’abonar una multa de 10.000 pessetes. L’Àngel Colom s’hi va estar fins el dia 12 de setembre i 50.000 pessetes de multa. Gairebé tots els integrants de la Marxa de la Llibertat van ser detinguts.
Multa “gobernativa” a en Ramon Boldú, per participar a la Marxa de la Llibertat.
L’endemà dels fets, es va redactar una carta adreçada al Governador Civil de Lleida i es va iniciar una campanya de recollida de signatures. També es va obrir un compte corrent per ajudar a la reparació dels danys produïts a la casa d’en Josep Vall:
El text de la carta deia així:
“Excm Sr. Governador Civil de Lleida.
Els sota signants, residents a Tàrrega i comarques veïnes, després dels fets inqualificables de la nit del divendres 3 pp, en que actuà al descobert amb tota impunitat, un grup terrorista en aquesta població, agredint varis ciutadans i causant a un d’ells ferides de consideració, a més d’incendiar l’habitatge d’un altre ciutadà targarí, fem constar la nostra més enèrgica protesta contra l’actuació d’aquest grup vandàlic i exigim que, per part de les autoritats, es faci tot el possible per a que els autors siguin portats davant la justícia, aplicant-los el pes de la Llei a fi que serveixi d’exemplaritat en evitació de fets que, com el que està commovent i indignant tota la opinió pública d’aquestes contrades, es puguin repetir, obstaculitzant la convivència que fa falta per arribar a establir en el nostre país l’autèntic règim democràtic a què el poble aspira.
Tàrrega a 5 de setembre de 1976”.
Aquesta va ser la crònica de la premsa de Lleida:
Per contra, la Nova Tàrrega dirigida pel sempre combatiu Ignasi de L. Camps Sarró, va obrir la seva editorial setmanal del dia 14 de Setembre, amb un emotiu escrit de n’Eugeni Nadal i Salat que afirmava que: “Per unes hores Tàrrega va viure i feu història”. El seguia una nota de Convergència Socialista que demanava la no impunitat per “l’atemptat ocorregut la nit del passat dia 3, a Tàrrega, quan un escamot terrorista d’extrema dreta atacà tres membres de la Marxa de la Llibertat”. I tancava la editorial una nota de Convergència Democràtica condemnant els fets.
Escrits editorials a la Nova Tàrrega, després de les greus agressions del dia 3 de setembre del 1976. (Nova Tàrrega 14 de setembre del 1976)
No cal dir que els fets del 3 de setembre del 1976 a Tàrrega, mai van ser investigats, i que els autors de l’atemptat van quedar totalment impunes. Un any més tard, un dels autors dels atemptats va afirmar, a la revista Interviú, que la seva actuació a Tàrrega, havia estat feta a petició del servei d’informació de la Guàrdia Civil, per tal d’escarmentar als elements contraris al règim franquista.
Crònica de Josep castellà Gené, a La Vanguardia del dia 5 de setembre del 1976.
És curiós recordar, que mentre tot això succeïa, aquell mateix dia, el nou Ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, visitava Barcelona, i es reunia amb tota la oposició democràtica per pactar unes condicions acceptables per a tothom, per fer possible la transició del règim franquista cap a un règim democràtic.
L’extrema dreta que actua impunement.
Entre els integrants del grup d’ultra-dretans que van actuar amb violència i total impunitat la nit del 3 al 4 de setembre a Tàrrega, hi havia en Francisco Fernández Paredes alies “Pacucho”. Ell mateix ho va relatar en una entrevista feta per en Xavier Vinader a la revista Interviú l’any 1977.
Referint-se als fets de Tàrrega, en “Pacucho” va declarar que la iniciativa de la seva intervenció i de la seva colla a Tàrrega, havia estat del servei d’informació de la Guàrdia Civil.
En “Pacucho”, així com el seu cap en Miguel Gómez Benet conegut com “El Padrino”, i en Juan José Bosch Tàpias, eren membres de la Guardia de Franco, i mantenien una estreta amistat amb Carlos Carbonell de Andres, Tinent Corornel de la Guàrdia Civil a Lleida, i amb els governadors civils de Lleida Aparicio Calvo-Rubio i Manuel Breva, que dimiteix el mes de Març del 1976.
Tal era el poder i la impunitat d’aquest grup, que el nou governador civil de Lleida en Luis Madrones Sevilla, ordena la detenció a principis del 1977 d’en Miguel Gómez Benet, pel curset d’entrenament feixista, amb pràctiques de tir al blanc i de tir amb metralladores antiaèries, en una finca del Castell del Remei. Al detenir-lo se li troba una pistola al damunt, i es traslladat al Quarter de la Guàrdia Civil a Lleida. Tot i estar detingut, al cap de poca estona hom el va veure, prenent unes copes, a la cafeteria Golden en companyia del Tinent Coronel de la Guàrdia Civil Carlos Carbonell. A partir d’aquest fet i el posterior escàndol, en Gómez Benet va ser cessat del seu càrrec de “Lugarteniente Provincial de la Guardia de Franco”, però el Governador Civil Luis Madrones, va ser represalitat i traslladat a una altra província.
L’extrema dreta lleidatana mantenia unes excel·lents relacions amb la de Barcelona, i amb els seus dirigents més destacats com Ernesto Milà i Alberto Royuela. En l’atemptat a la Revista satírica “El Papus” de Barcelona el setembre del 1977, amb el resultat d’un mort, hi trobem implicats en Gomez Benet, el mateix Pachuco i en Bosch Tapias.
La impunitat l’extrema dreta feixista a Lleida era tan ostensible, que encara l’any 1979 la revista “Cambio16” publicava al seu número 393, el reportatge “Las otras zonas nacionales”, on es deia que “Lleida era la única ciudad catalana donde los ultras realizaban una tranquila vida pública”.
Plamfet convocant a la participació a la Marxa de la Llibertat.
L’autor a Montserrat, amb la samarreta de la Marxa. Abril 1976.
JAUME RAMON SOLÉ.
(Publicat a Londarí número 23. Gener del 2015)
CONTEXT POLÍTIC DE LA MARXA DE LA LLIBERTAT
“Durant la tardor de 1975 mentre Franco agonitzava, en ple procés de descolonització del Sàhara, i per tal d’evitar la irrupció en escena del Front Polisario, el rei Hassan del Marroc en connivència amb els Estats Units, va idear la jugada oportunista d’accelerar i reconduir la descolonització ordint una “marxa verda” de civils (amb uns quants militars camuflats entremig), que va culminar el febrer de 1976 amb el que tothom va percebre com una retirada vergonyosa que va deixar via lliure als tancs marroquins.
Per això quan l’estiu de 1976 s’organitza a Catalunya una “marxa de la llibertat”, es disparen totes les alarmes i l’estat es posa en guàrdia davant la mes mínima possibilitat que la dita marxa pugui resultar en una altra secessió d’una part del “territorio nacional”. La mobilització de l’aparell d’estat inclou, apart dels tricornis, colles feixistes de Lleida, confidents habituals de Tàrrega, així com tota mena de funcionaris d’organismes públics (el “sindicato vertical”, professorat d’ensenyament, Correos, Telefónica de España, etc.), en general tot aquell a qui poguessin fer creure que amb una secessió correria perill la seva feina o la seva posició.”
JAUME SERRA LLENA
El meu agraïment a Antoni Canals Morera, Ramon Boldú Paris, Ramon Castellà Roca Jaume Serra Llena i Pep Vall Roca.
La tartraneta 