Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (5).

Avui transcriurem la carta que signaren 20 ciutadans de Tàrrega, el dia 3 de maig de 1945 per demanar la llibertat d’en Josep Saltó Rubiol. Les signatures van ser certificades per l’alcalde de Tàrrega en Ramon Burguès i Paradera el dia 12 de maig del mateix any.

Relació de signatures per la llibertat de Josep Saltó, maig de 1945. (Archivo Militar
Tercero. Barcelona).

Aquesta carta és el testimoni més valuós de l’estimació que molts targarins tenien envers en Josep Saltó i molts dels companys del Comité De Milícies Antifeixistes que van ser injustament acusats:

Original de la carta subscrita per 20 ciutadans de Tàrrega en suport d’en Josep Saltó Rubiol. (Archivo Militar Tercero. Barcelona).

“Los que suscriben, Industriales, comerciantes y obreros, todos con domicilio en esta
Ciudad. DECLARAN Y JUSTIFICAN: Conocer desde muchos años a JOSÉ SALTÓ RUBIOL, el cual antesdel Glorioso Movimiento Nacional, desempeño siempre en esta Ciudad, cargos de confianza, observando como trabajador y padre de familia una conducta intachable. Su honradez y actividad le valieron el aprecio y simpatía de sus iguales y superiores con quienes siempre alternó.

Durante el Glorioso Alzamiento, si intervino en alguna gestión fue con el único y loable fin de salvar persones y bienes, y frenar con su entereza y valentía a los desalmados que siempre propicios a cometer atropellos y desmanes, irrumpían con harta frecuencia en la Ciudad.

Por último, creemos a JOSÉ SALTÓ RUBIOL, merecedor de mejor suerte y cuando por la
Superioridad se les conceda la libertad, volverá a ser aquel obrero diligente y distinguido, muy útil a la sociedad y muy digno de alternar y convivir con los vecinos de esta Ciudad que le vió nacer i le dio albergue.

Y para que conste firmamos esta declaración, en Tárrega a tres de Mayo de mil
nuevecientos cuarenta y cinco.”

Signatures:
Manonelles, José Riera, Ramon Tacies, Pablo Janozzo, Juan Gilabert, Esteban Falcó, dues
firmes il·legibles, J. Bergadà, J. Mª Salla, Enrique Pujol, Fermín Bonjoch, Francisco Salat, José Manonelles, Martín Sala, José Perelló, José Castellà, Antonio Ramon, Carnicer i il·legible.

Casilda Rius i la seva filla Marta Saltó Rius, amb una familiar. Tàrrega 1940. (Arxiu familiar de Marta Serret).

Els signants, son una representació dels sectors industrials i comercials de la Tàrrega de
l’època, que reivindiquen la trajectòria, bonhomia, honestedat i valentia de Josep Saltó i
Rubiol.

Però de res servirà el testimoni i la solidaritat dels seus amics i veïns. En Josep Saltó Rubiol, és condemnat pel Consell de Guerra Militar Sumaríssim a 25 anys de presó per rebel·lió.

Mentrestant a Tàrrega, es contraposa la valenta i contundent solidaritat ciutadana, amb una campanya de falsos rumors i de mentides sobre la seva activitat durant la guerra.

Liquidació de pena d’en Josep Saltó del 21 de juny de 1959. (Archivo Militar
Tercero. Barcelona).

Complirà condemna al Penal de Dueso de Santoña, fins que surti en llibertat provisional i retorni a Tàrrega, on viu amb l’esposa i la filla al pis de la Cooperativa del Camp del carrer Governador Padules, 2. No extingirà la seva condemna fins el 21 de juny de 1959.

Jaume Ramon i Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega de l’11 de juny de 2021

Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (4).

El 29 de novembre de 1944 en Josep Salto Rubiol és conduit per la Guàrdia Civil de Barbens a la Presó Provincial de Lleida. Per aquesta presó hi passen, durant la postguerra, més d’un centenar de targarins represaliats políticament pel règim franquista.

Telegrama de la Guàrdia Civil de Tàrrega a l’autoritat militar de Barcelona informant sobre Josep Saltó Rubiol. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).

A la presó de Lleida s’hi està fins el dia 7 de desembre, quan és reclamat des de l’”Auditoria de Guerra de la 4a. Región Militar” i traslladat a la presó “Modelo” de Barcelona. El dia 13 de desembre de 1944 s’inicien les actuacions sumaríssimes contra ell i 22 detinguts més, pel delicte de rebel·lió militar. El 18 de desembre se li pren declaració.

La instrucció del sumari col·lectiu 33.231, recull les declaracions de 22 guerrillers detinguts en diferents indrets de Catalunya. Entre ells en destaquem una colla que, havien entrat pel Port de la Cabra a la frontera d’Andorra, van baixar pel Pallars i havien arribat fins a Bellmunt, on van ser detinguts per la Guàrdia Civil Rural de Tàrrega.

De seguida però, l’expedient d’en Josep Saltó es complica. El 20 de desembre de 1944, un telegrama del comandant del “Puesto de la Guàrdia Civil de Tàrrega” relaciona al “sujeto” de “Izquierda Republicana”, amb el 6 d’octubre de 1934 i que “intervino en registros y detenciones de persones de derechas y en la del cura Llovet que fue asesinado, usaba arma corta a la vista, huyó a Francia en la retirada, elemento peligroso”.

El 29 de gener de 1945 el Fiscal de Lleida de la “Causa General de la Dominación Roja en
España”, certifica que a les declaracions del detingut Josep Gener, es diu que en Josep Saltó va participar en el registre del domicili del religiós Josep Llobet Manós i que a les
declaracions de Maria Manós Puigfel, se cita a Josep Saltó com un dels assassins del
sacerdot Josep Llobet. En altres declaracions no existeixen més acusacions directes.
Tanmateix els dos testimonis inculpatoris d’en Josep Rubiol, havien mort en aquella data: en Josep Gener havia estat condemnat a mort i executat l’any 1940, i na Maria Manós havia mort de causa natural.

En data 11 d’octubre de 1945, la sentència del Consell de Guerra condemna a Josep Salto a la pena de 25 anys de presó.

Compte dels 25 anys de presó d’en Josep Saltó Rubiol. Abril de 1959. (Archivo Militar Tercero de Barcelona).

Mesos abans d’aquesta sentència, es produeix un fet insòlit i fins ara desconegut, que mai abans havíem trobat en cap altre targarí detingut després de la guerra. Dinou ciutadans de diferents estaments i condició, signen una declaració tramesa al Consell de Guerra, en solidaritat i a favor de la innocència d’en Josep Saltó. Afirmen que gràcies a ell, durant la guerra : “si intervino en alguna gestión fué con el único y loable fin de salvar personas y bienes, y frenar con su entereza y valentia a los desalmados que, siempre propicios a cometer atropellos y desmanes, irrumpian con harta frecuencia en la Ciudad”.

La declaració ciutadana tingué però, una resposta negativa per part dels estaments
franquistes més influents classe dirigent franquista: Mai mouran un sol dit per en Josep
Saltó, com havien fet en nombrosos casos de detinguts i condemnats, sinó tot el contrari.

Josep Saltó i Casilda Rius amb els seus nets, en Jordi i en Ramon Serret Saltó a Sant Feliu de Guíxols, a mitjans dels anys 1960. (Arxiu familiar Marta Serret)

S’inicià una campanya de descrèdit públic contra la persona d’en Josep Saltó, per fer callar les veus dels qui defensaven la seva innocència, i així justificar la llarga condemna a la que fou sotmès pel règim feixista.

Més detalls al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega el 24 de maig de 2021.

Josep Saltó Rubiol, un heroi ignorat (2).

En Josep Saltó fou, a partir del 18 de juliol de 1936, un dels membres destacats del Comitè de Milícies Antifeixistes de Tàrrega. Durant els primers mesos de la guerra, participà en molts dels registres domiciliaris i, malgrat l’acció criminal dels incontrolats i dels grups que, des de Tàrrega mateix, o vinguts des de Cervera o des de Sitges, van segrestar i assassinar persones i religiosos a la nostra ciutat, la seva funció fou, junt amb altres valents del Comité, la d’evitar o minimitzar l’actuació d’aquests grups violents.

Quan hi hagué registres en cases on s’amagaven religioses que s’hi havien
refugiat , sempre es van respectar. També vetllà, d’acord amb l’alcalde Devant, per evitar que altres famílies targarines vulnerables, fossin víctimes del daltabaix de principis de la guerra.

Doctor Josep Llobet Manós, director de l'”Schola Cantorum” de la Parròquia de Tàrrega, detingut i assassinat el dia 5 de setmbre de 1936, per membres del Comité de Milícies Antifeixistes de Tàrrega.

El dia 5 de setembre de 1936, es va produir el registre i la detenció a Tàrrega, i l’assassinat al terme de Granyanella, del religiós Dr. Josep Llobet Manós. Algun dels testimonis de diferents atestats i actes dels consells de guerra, situen a Josep Saltó i altres milicians, en el registre del domicili del religiós. Hom va verificar que a la casa hi havia el Dr. Llobet, la seva mare i dos nebots seus, i que, mentres hi fou present en Josep saltó, no succeí res. Mitja hora més tard, cap a les vuit del vespre, un escamot de milicians encapçalats pel “Xato”, van tornar a la casa per detenir-lo. Durant el trasllat a la Caserna de les Milícies, es va provocar un fort escàndol. Aquella nit o matinada, el Dr. Josep Llobet fou introduït violentament en un vehicle i fou assassinat. Cap testimoni posterior del cas, involucrà en Josep Saltó.

Junta directiva del “Català F.C.”, una de les moltes penyes de fútbol de Tàrrega. “Crònica Targarina” 22 de desembre de 1928.

Entrat l’any 1937, el Josep Saltó va marxar de Tàrrega, al ser mobilitzat pel Servei de Senyals i Transmissions de la 34 Divisió del Batalló de Metralladores a Premià de Mar. A la “Crònica targarina” del gener de 1937, trobem que la seva filla, la nena Marta Saltó fa donació d’una nina durant els actes del “Dia de l’infant refugiat” i que na Casilda Rius, la seva esposa, participa en la constitució del “Grup Femení d’Esquerra Republicana”,
col·labora en la recaptació de donatius per al “Socors Roig Internacional”, i impulsa la campanya “Pro-abric del combatent” de recollida de roba per als soldats al front.

Casilda Rius amb la seva filla Marta Saltó. Tàrrega 1942. (Arxiu familiar Marta Serret).

Quan la retirada de l’exèrcit republicà, el Josep creua la frontera el febrer de 1939, i és internat al camp de concentració de Vernet d’Ariège on s’hi està uns mesos. Després és traslladat al camp de Sètfonts a Occitània fins a principis del 1940. Llavors és mobilitzat per treballar a la fabrica de material de guerra a Firminy a la regió d’Alvèrnia-Rhone-Alps i, quan l’inici de la ocupació de França, ingressa en una companyia de treballadors fins l’alliberament de França l’any 1944. Tenim indicis que durant aquests anys d’estada a França, en Josep Saltó contacta d’alguna manera amb la seva família i aquesta amb ell. La fotografia de la Casilda i de la Marta Saltó, i que reproduïm en aquest article, l’hem datat l’any 1942, i sembla feta per ser enviada al Josep a França.

Camp de Vernet Agost de 1939. RAS (Arxiu del CRAI. Biblioteca Pavelló de la República).

A partir d’aquell moment, sembla que el seu principal objectiu és retornar a casa al costat de la seva esposa i la seva filla. Intenta obtenir l’autorització del consolat espanyol de Perpinyà, que li és denegada en vàries ocasions. A l’octubre de 1944, viatja fins a Pau, on entra en contacte amb els membres de la “Agrupación de Guerrilleros Españoles” de la “Unión Nacional”, que estan organitzant una operació militar d’invasió
per diversos punts del Pirineu. L’operació preten enderrocar el règim franquista amb l’atac coordinat de milers de guerrillers, molts d’ells provinents de grups de la resistència francesa, i proclamar a Vielha el govern provisional de la III República, que provoqués una insurrecció popular arreu de l’estat i la intervenció dels americans guanyadors de la guerra europea, per així derrotar definitivament el feixisme a Europa.

L’operació s’inicià la matinada del 19 d’octubre de 1944 amb prop de 10.000 homes armats que entren per varis punts del Pirineu. En poques hores, 4.000 d’ells ocuparen bona part de la Val d’Aran i arribaren a les portes de Vielha.

La resta de grups van entrar per altres valls pirinenques. El 25 d’octubre de 1944, 180 guerrillers de la Brigada 241, van entrar per la Vall d’Ansó, al límit del Pirineu d’Osca amb el de Navarra. Amb ells hi anaven una bona colla de guerrillers catalans, molts d’ells eren combatents de la resistència contra els nazis durant la guerra mundial, i després de la victòria, havien mantingut l’organització i conservat l’armament .

Amb la Brigada 241 hi van un bon nombre de catalans, entre ells el guerriller en Josep Saltó Rubiol.

Ho expliquem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Article publicat a la Nova Tàrrega del 29 d’abril de 2021.

Carta des de l’exili: Agde, 12 juliol de 1939 (1)

La carta d’Agde, que a partir d’avui reproduïm, ens farà reviure el que sentia i patia en aquells moments difícils, en Francesc Plassa al camp de concentració. És una carta escrita des de la desesperació i el sofriment, que reflexa la tragèdia personal i col·lectiva de la derrota republicana, i que, fa pocs dies, en Louis François Plassa, va trobar a casa dels seus pares a Bussy-la-Pesle.

La casa de Bussy-la-Pesle. Dibuix d’en Francesc Plassa, 1961. (Família Plassa-Minotte)

La carta de sis pàgines, molt ben escrita en català, va dirigida a na Maria Plassa, que es trobava, també exiliada, a Saint Etienne. La missiva , transmet amb cruesa la impotència i el desesper d’aquells que van haver de deixar-ho tot, i començar una incerta nova vida lluny de casa. A la carta en Francesc comunica a la seva germana, la mort del seu comú germà gran, en Lluís Plassa, i li conta la situació en que es troba la seva cunyada i esposa del mestre targari, na Maria Castellà.   

En Lluís Plassa i la seva parella n’Antònia Carulla passejant per Sant Eloi amb una altra parella. Tàrrega 1936. (Familia Plassa – Minotte).

Agde 12 juliol 1939. Estimadíssima germana meva:

“Aquesta tarda, acabo de rebre per fi, les tan desitjades noves teves, i a fe, que a comptar per l’estat de nervis en que m’han posat, he pensat si m’haguera valgut més continuar de la mateixa manera com he passat sis mesos sense saber res de vosaltres”….

“…Per això Maria, vull lligar totes les meves passions sortides d’imprevist completament al meu pobre cervell, i qui sap com, a darrer home de lo que havia estat casa nostra, podré sortir d’obrar amb aquest romanticisme tan peculiar en la nostra família i que ha estat sempre la nostra desgràcia, (no ho dubto ni un moment). Amb el que et dic ja pots comprendre que el Lluís és mort. Aquell màrtir que m’havia fet de segon pare tant o més bé que el primer, que m’havia pujat donant-me tots els gustos, que m’havia instruït i al qual jo estimava en deliri, és mort en contra de la meva desesperació en preveure el desenllaç i no poder fer res per impedir-ho”.

“Saint Nazaire una ciutat de la costa nord francesa, constructora naval de la marina mercant, exemple de la depravació de les races, tot tabernes i prostitutes, sí, és la seva tomba. Nou anys justets de la mort del nostre pare, rebo un telegrama de la cunyada “Frére décédé cette nuit”. Vaig poder anar-hi. El govern em pagava el viatge, encara que solsament el viatge. A les tres hores sortia fins a l’altra cap de França, amb deu francs a la butxaca que m’havien deixat entre tres o quatre amics”.

“Vaig arribar l’endemà, el vaig veure encara en el llit mortuori a l’Hospital. La monja va dir-me que no podia ésser altra cosa, tenia els dos ronyons fets a miques. La Maria desesperada em va demostrar que l’havia estimat sempre, i jo vaig quedar-me al seu costat durant sis dies per animar-la, en el refugi on estava ella a St. Nazaire mateix, feia quinze dies, després d’haver-se venut les anells i no sé quantes coses per pagar-se el viatge des de Beziers, on estava a casa d’una tia que va resultar una fiera, i li va fer passar una vida terrible al seu costat i lluny del Lluís com estava des de feia 4 mesos. Jo, per la direcció on estava ella a Beziers, que em donà el Timoteu Pomés, després de dos mesos d’ésser a França, vaig poder saber d’ells, doncs la Maria al rebre la meva carta, va venir-me a veure desseguida aquí a Agde, explicant-me totes les desgràcies que havien passat des de que sortiren de Tàrrega i des de que s’havien separat a Perpignan ben a desgrat seu”.

“Ara la Maria volia tornar a Espanya desseguida després de la mort del Lluís, però rebérem una carta de la seva família que li diuen que tant a ella com al Lluís sols els esperaven per agafar-los. El Lluís en les poques cartes que em va enviar, em demanava sobretot que si ell es moria, ajudes en mesura de les meves forces a la seva estimada dona. La Maria doncs, no pot anar a Espanya a una presó, i per això continua al refugi sense deixar el contacte amb mi i confiant com li vaig prometre i m’ho vaig prometre a mi mateix, el menos que faré, és fer els possibles de deixar-la sana i salva a casa seva el dia que es pugui i si és que puc sortir algun dia d’aquesta situació que ens posa a tots els homes que estem aquí, incapaços de fer res per ningú”

Encapçalament de la carta d’Agde d’en Francesc Plassa a la seva germana Maria. 12 de juliol de 1932. (Família Plassa-Minotte)

Seguirem en el proper escrit.

Jaume Ramon Solé

Publicat a la Nova Tàrrega del 13 de novembre de 2020.

1939, la Tàrrega aniquilada. L’exili d’en Francesc Plassa (11).

“Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d’exilé. Il ne c’est jamais naturalisé»(1). Louis François Plassa.

Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa tenia 80
habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d’uns petits agricultors, a qui els va
costar d’admetre la relació de la seva filla amb algú “diferent” com ell. Finalment, l’any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella. Per aprendre l’idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d’anglès.

Imatge del casament de Suzanne Minotte i en Francesc Plassa. 1945. (Arxiu Plassa – Minotte).

La parella va viure a Marsella fins el naixement de la primera filla la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François.

Acta de la boda entre Francesc Plassa i Suzanne Minotte el 9 d’octubre de 1945 a Bussy la Pesle. (Arxiu Plassa – Minotte).

Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se’n
surt. Només, les moltes hores extres els permet de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy-la-Pesle, on els fills tindran l’oportunitat de realitzar els estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d’universitaris, quan els fills prenen consciència de la diferent
identitat cultural del seu pare. El Francesc, és un exiliat català de la guerra d’Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s’esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill, que a la cuina de casa, “una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (la llum de la cuina)”. Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

Equio de fitbol del Sombernon. En Paquito ´és el jgador dret de m´és a la dreta. Anys 1950. (Arxiu Plassa – Minotte).

La música i el futbol, van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega, o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar, (el tango, el vals, el passa doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia un equip de futbol, on de seguida va començar a jugar-hi, i on va destacar pel seu bon joc.

Darrer partit de futbol amb l’equip del Sombernon. En Paquio és el quart jugador dret començant per l’esquerra. Any 1970. (Arxiu família Plassa-Minotte).

Tot i el l canvi entre l’ambient cultural de la Tàrrega d’abans de la guerra, i la vida d’una
petita població rural, mai va perdre el desig d’aprendre, d’imaginar un món millor, o de
defensar que l’esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S’afirmava com un
home d’esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat de la família, en la lectura i en l’escriptura.

En Francesc Plassa amb la seva esposa Suzanne, els seus tres fills Marise, Rosine i Louis François, i la seva germana Maria Plassa durant una visita de la maria a França. Finals dels anys 1950. (Arxiu família Plassa – Minotte).

Som a l’any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records de la seva Catalunya natal, encara l’angoixen i li rosseguen l’ànima. Potser si retorna a Tàrrega i a Catalunya, aconseguirà apaivagar la profunda l’enyorança que sent.

Després de 30 anys d’exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.
Ho expliquem al proper escrit.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 22 de maig de 2020.

(1): “El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d’exiliat. Mai es va nacionalitzar francès”. Louis François Plassa.

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Josep Foguet i Doll. (14)

En sortir de la presó l’any 1942, el Josep i la Montserrat es casaren aviat. Ell es va recuperar sota direcció mèdica, molt a poc a poc. L’estómac no tolerava cap menjar abundós. Ja abans, mentre es trobava a la presó, els companys , al veure´l tan prim i desnodrit, van preparar-li un menjar especial abundós amb tot allò que van poder aconseguir. El resultat per en Josep va ser de tres dies de vòmits i diarrees. El seu cos, que ja s’havia acostumat al dejuni quasi total, no va tolerar aquell excés tan generós.

Josep Foguet i Montserrat Dalmau l’any 1944

Però els problemes per al Josep no s’acaben aquí. Un cop recuperat físicament, i refeta la seva vida, les denúncies dels feixistes de Tàrrega i de Granollers, contra la seva persona van continuar. Sembla que li volguessin fer pagar la notorietat i la fidelitat republicana i d’esquerres dels membres de la seva família, llavors a l’exili.

Ell mai va voler fer costat als feixistes que l’havien empresonat. En una ocasió, quan ja havia establert i consolidat la seva societat d’anàlisi d’empreses i d’assessoria comptable, i disposava d’una bona cartera de clients, algú, va denunciar als clients el seu passat contrari al règim. D’un dia per l’altre, es va quedar pràcticament sense clientela.

Josep Foguet i Doll

Al cap d’uns anys va aconseguir el passaport per anar a veure la seva família a França. En principi cap problema, però… de matinada van trucar a la porta de casa seva. Era el dia del viatge, -tenia el taxi emparaulat i tot a punt-  Uns cops a la porta els despertaren. Era la guàrdia civil. Anaven a retirar-li el passaport. Tota la il·lusió se’n va anar en orris.

Article “El rellotge” d’en Josep Foguet i Doll a la publicació “Ressó” de la “Unió d’Estudiants Targarins”. Octubre 1935.

L’esposa, va fer algunes consultes amb la dreta local. Se’n lamentaren i es van posar a disposició pel que fes falta, doncs “no comprenien què havia passat”. La Montserrat però, amb l’aire valent que la caracteritzava, va anar a veure el governador civil i li va explicar el cas, aquest, sense dir res, li va posar al davant la denúncia de la dreta local granollerina, signada per la munió “d’amics dels que no comprenien què havia passat”.  Alertaven, que el tal Josep Foguet anava a un congrés comunista a París. No cal dir que era del tot fals. La mateixa guàrdia civil li va tornar l’endemà el passaport, i amb l’esposa i el fill anaren a retrobar-se amb la família exiliada, desconnectats des de feia tants anys.

Anunci de la “Nueva Tárrega” del dia 8 de setembre del 1951, anunciant la novetat editorail del llibre del Josep Foguet i Doll, “Tàrrega, poemes de la meva terra”.

Malgrat l’odi i la maldat soferts, el seu cor de poeta mai va defallir. L’any 1951, publica, en una impremta de Granollers el llibre “Tàrrega, poemes de la terra meva”, que es presenta a Tàrrega el dia de la festa major de setembre de 1951. Els poemes son dedicats al seu germà Ton assassinat pel feixisme a Mauthausen , a Josep Pané, a Felip Lorda, a Norbert Orobitg, a Lluís Puigfel i a Ramon Ferrer. El llibre és una declaració d’amor a la seva Tàrrega, com transmet aquest fragment del poema “Mercat”:

“Jo diria

al qui passa,

que el mercat

és el millor,

que la vila

és la més bella,

que la gent és

d’altre ésser

i voldria

emportar-me’l

per la plaça

i el carrer”

Portada del llibre “Tàrrega, poemes de la meva terra” publicat a Granollers l’any 1951.

El nostre record per en Josep Foguet i Doll, per l’exemple i la generositat. Aquesta és la història d’un targarí que fou víctima de la posguerra i de la repressió.

Agraeixo l’ajut i la disposició dels fills del Josep, n’Ignasi Foguet Dalmau i de la seva germana per la informació facilitada, i que han fet possible aquests articles.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 15 de Novembre de 2019

La Tàrrega de la posguerra. Les víctimes oblidades: Josep Foguet i Doll. (13)

“El crit d’una bagassa amb histerisme

fa poc ha traspassat el dur reixat.

Mentre al só de ¡¡mori l’humanisme!!

s’hi adjunta el de ¡¡mori el condemnat!!

¡¡Mori!! han repetit veus espanyoles

trencades pel sanglot del vi begut.

Les veus tampoc anaven elles soles:

per l’ampla carretera s’han perdut”.

Fragment del poema “Quartetes a la presó”.

Josep Foguet i Doll, amb dibuixos d’en Albert Sala.

Centre de reclusió franquista del Palau de les Missions de Montjuïc.

Abril de 1941.

Portada “Quartetes a la presó” il.lustrada per Albert Sala. Publicació inèdita. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Seguint el fil de l’Antoni Foguet, mort a Mauthausen, i de la seva família que s’exilià cap a França, avui narrem l’experiència vital de l’únic familiar que va decidir quedar-se a Catalunya després de la victoria feixista.

En Josep Foguet i Doll havia participat activament, en les iniciatives culturals i literàries de la Unió d’Estudiants de Tàrrega. En el seu butlletí “Ressò”, ja havia demostrat la vocació literària, amb la publicació d’articles i de poemes. També el trobem, el maig del 1935, interpretant a la sala d’actes de l’Escola Pia, l’obra de teatre “El fill del Sr. Rafecas” de Lluís Millà, amb el seu company i amic en Norbert Orobitg, o bé la conferència pública sobre “La cultura dels pobles en els seus monuments”, i que fou presentada pel seu amic en Josep Pané.

Portada del número 3 de la Revista Cultural “Ressó” del novembre de l’any 1935. Publicada per la “Unió d’Estudiants Targarins”. (Arxiu Comarcal de l’Urgell. Fons de la família d’en Norbert Orobitg).

Poema d’en Josep Foguet i Doll publicat a la Revista “Ressó” i dedicat al seu amic mestre i més tard re`resaliat pel franquisme en Norbert Orobitg.

Quan esclata la guerra, és mobilitzat al front de l’Aragó, i participa, com a sanitari en la batalla de Terol del desembre de 1937 i probablement en la de l’Ebre de l’estiu de 1938.

Després de la guerra és detingut a Barcelona, i ingressa a la Presó del Castell de Montjuïc, per ser internat al centre de reclusió franquista del Palau de les Missions de Montjuïc a Barcelona, on durant el 1941, degué coincidir amb dos altres targarins vinculats al mon cultural i editors de la “Crònica Targarina”: en Josep Prenafeta i n’Antoni Morguí.

A la presó els suïcidis eren freqüents, els problemes humans terribles. Des de la dona que comunicava al seu marit pres que l’havia deixat per un altre, o les notícies de les morts de familiars. Al Josep mai de la vida va oblidar l’impacte que li va causar la mort d’un pres: L’home va mirar per un finestral. Des de baix un del guàrdies li va volar el cap d’un tret. Estava prohibit mirar a fora.                                                                                             

Poema “Abril” de Josep Foguet, bellament il.lustrat per Albert Sala a la presó del Palau de les Missions de Montjuic. Inèdit. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Les “sacas” de cada matí : Quan els cridaven pel nom i deien: “con todo”. Això volia dir que agafès el que tenia, si tenia quelcom, perquè quedava lliure. O bé cridaven fulano de tal: “sin nada”. Ja pots deixar-ho tot, que d’aquí a una estona t’afusellaran.

Dedicatòria d’en Josep Foguet, a l’Albert Sala a la presó del Palau de les Missions de Montjuic. Inèdit. 9 d’abril de 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera)

El seu estat físic a la presó esdevé deplorable i es va deteriorant. Menja poc, dorm a terra i es troba completament sol. No te ningú que l’avali, ningú que li dugui un tros de pa o un bri d’esperança, ningú respon per ell. Des de Tàrrega, només li arriben denúncies i amenaces. De la seva família a l’exili no en sap res. Els seus companys de presó temem el pitjor. Amb tot, i des d’allí estant, és capaç d’escriure els bells poemes inèdits “Quartetes a la presó”, que il·lustra el seu company de reclusió i dibuixant n’Albert Sala, que es troben dipositats al Museu de l’Exili a la Jonquera. Com diu la Mar, la neta del dibuixant, és corprenedor veure com des del patiment i la privació, des de la humiliació i la desesperació “pot sorgir l’art en totes les seves vessants”.

Poemes i il.lustracionsde les “Quartetes a la presó” d’en Josep Foguet i Doll i il.lustrat per Albert Sala. Publicació inèdita. 1941. (Família Mar López Sala. Museu de l’Exili de la Jonquera).

Tanmateix, una persona ben connectada amb les autoritats franquistes s’interessa per l’estat de salut d’en Josep Foguet. Aquesta persona aconsegueix que s’insti un consell de guerra sumaríssim, on és absolt. La Montserrat, també aconsegueix les autoritzacions per fer-se’n càrrec i endur-se’l a casa seva. En Josep Foguet, que havia entrat a la presó amb 80 kg de pes, surt de Montjuïc amb 37 kg. . Però ara va de la mà de qui l’ha salvat, i de qui serà la seva companya i esposa durant la resta de la seva vida. Amb ella tindrà dos fills i una nova vida pel davant.

Jaume Ramon Solé.

(El meu més profund agraïment a les families de Mar Sala López i d’Ignasi Foguet Dalmau per la informació facilitada per a la realització d’aquest escrit.)

Publicat a la Nova Tàrrega del 31 d’Octubre de 2019.