Un dietari de la guerra: el soldat Josep Maria Martí i Florensa. 1938 – 1939. ( i 7)

El 5 d’abril de 1939, Dijous Sant, en Josep Maria Martí és tractat com un presoner de guerra. Marxen a peu fins el camp de concentració d’Almenara prop de Sagunt. “Aquest matí ens donen una mica de menjar i un tros de pa molt dolent. Ens tracten molt just. Em sap greu perquè essent un règim de la meva idea, veig que no hi ha dret”. “Hem fet 35 o 40 km.. Tinc els peus fets malbé”. “Hem dormit al ras. Només tenim una manta…”. “He trobat un requetè de Verdú que va passar fa un mes per Tàrrega, em diu que ha quedat molt destrossada per la part de la carretera”.


6 d’abril, Divendres Sant. “No he dormit en tota la nit doncs el fred no em deixava. Em fan mal tots els óssos… no em pensava que a última hora de la guerra haguéssim de passar-ho tan malament. Passem molta gana, sort en tenim de les taronges. No ens deixen anar a rentar. Aquí agafarem més misèria que durant la guerra”.

Carnet del metall de “Sindicatos” d’en Josep Maria Martí. Tàrrega 1944. .(Arxiu
família Martí-.Carnicer).


En Josep Maria no para d’escriure cartes a tort i a dret per poder sortir del camp on es troba tancat. “Menys mal que aquí ens hem reunit molts catalans i som bons companys. N’hi ha de Balaguer i un de Guissona. El que em rebenta es sentir les campanes de festa i no poder ni anar a missa ni fer festa”. Fa deu dies que ha escrit a Bétera i a Tàrrega per aconseguir l’aval necessari per sortir del camp. No rep cap notícia. “De totes maneres de català no n’ha marxat cap per ara”.


El 12 d’abril escriu: “Mai m’havia trobat com ara, sense diners, sense tabac i sense menjar, com també sense saber el que passa fora d’aquí”. “Vivim com uns animals, només ens preocupa el menjar i el poder marxar d’aquí”. ”Altres diuen que fins el 3 de maig quan hauran fet la desfilada a Madrid no marxarem. El cas és que el qui té l’aval, més o menys tard marxa, i els catalans tardarem a tenir l’aval”.

Fotografia de Vilagrassa el gener de 1939.


El 20 d’abril es troba amb un soldat de Cervera que té permís. Li dona una carta per al seu germà Miquel, que tal que sàpiga on es troba, i que faci les gestions per l’aval. No rep cap carta de ningú i això li fa mala espina. “Per acabar-ho d’arreglar aquest soldat em diu que va passar per Tàrrega al febrer i que està destrossada. Tot em fa creure que siguin morts o no estiguin a Tàrrega”. A les set de la tarda un company li diu que el seu germà Miquel és allí, i que l’espera al pas a nivell del camp. “No n’he fet cas, però després em diu que és en serio… efectivament, he trobat al Miquel, ens hem abraçat, creuant-nos les primeres paraules després de 14 mesos de separació. Em diu que tots estan sans i bons com també la Tresina i el seu pare”. “El Miquel em porta tots els papers per treure’m d’aquí. Sóc l’home més feliç del món”.

Les llibretes del dietari de la guerra d’en Josep Maria Martí.(Arxiu família Martí-
Carnicer).


Mentre el Miquel arregla els papers, en Josep Maria s’acomiada dels companys que queden al camp. El diumenge 23 d’abril criden el seu nom per donar-li el salva-conducte per tornar a Tàrrega. Pot anar a la barberia i amb els diners del Miquel canviar-se de roba i dinar. El dia 24 al matí agafen el tren fins a Tortosa i a les deu de la nit arriben a Tarragona, van a sopar i a dormir a una casa. L’endemà agafen el tren de Lleida, on arriben cap a les dues de la tarda. “Deixem l’equipatge a cal Toló”. “Anem al control per veure si passa cap camió cap a Tàrrega. He vist al Baqué, a l’Arcadia, al Sr. Castellà i altres de Tàrrega. A les cinc passa un camió per anar a Tàrrega”. “Al passar per Vilagrassa esta destrossada, veig Tàrrega i no puc dir el que sento… no es pot descriure. Baixo a l’entrar a Tàrrega, veig destrossades moltes cases, però no em fa cap efecte. He vist tants pobles del que no queda res sencer… Pujo a casa i no sé si estic trist o content. Abraço als nanos i a la Dolors, tot em sembla mentida… Vull anar de seguida a veure a la Tresina, però vaig fet un porc. Em rento i em canvio abans d’anar-la a veure…. Ve ella a casa, li dono una abraçada i un petó. El primer en 14 mesos…”


“La trobo un poc canviada. Està més grassa i més dona, em sento feliç. Anem a veure el seu pare, està trist, però si Déu vol ja passarà doncs no hi ha res que tregui més les penes que el temps”. “Aquí poso fi a aquest diari que en moltes ocasions em creia que no el podria acabar amb tanta sort i salut. Gràcies Déu meu, sóc l’home més afortunat de la terra, ja que no em falta el que volia. La meva Tresina i la vida”.


“FI. VIVA FRANCO.”

En Josep Maria Martí l’any 1971. (Arxiu família Martí-.Carnicer).

Ens conta la família, que durant la guerra, quan en Josep Maria Martí era a Bétera, es va
trobar una nena i li va donar uns vals per canviar-los per oli. La mare de la nena el va fer
anar a casa seva i li van donar acolliment durant la seva estada. Gràcies a aquells tiquets, la relació entre les famílies de Tàrrega i de Bétera encara dura avui en dia. En Josep Maria i na Tresina van ser padrins de boda d’aquella nena dels tiquets la Trini i del seu germà en Lluís, quan es van casar els dos el mateix dia. Ja són cinc generacions de les famílies Marti i Martínez, l’una catalana i l’altra valenciana, que mantenen una relació que va començar fa més de vuitanta anys durant la guerra.


Vull agrair la disposició i l’ajuda de la família Martí Carnicer, a l’hora de redactar aquesta
sèrie d’escrits sobre el dietari del seu pare en Josep Maria Martí. Un record molt especial per a na Fina Martí, que ens va deixar durant la publicació d’aquests escrit.


Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega del 24 de desembre de 2021.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s